testimoni

Aquests darrers anys hem viscut moments veritablement èpics. Però bé que l’èpica es desgasta. I que fins i tot cansa. Un cop s’han deixat enrere, no et pots passar tot el dia mirant de reviure aquells moments. És una manera de banalitzar-los. I, per tant, al capdavall, de devaluar-ne l’alè èpic, justament. Em fa por que no puguem començar a arribar en aquest punt.

Amb relació al judici, sobretot. Vam reaccionar als empresonaments primers i després hem anat reaccionant a cada nova envestida, a cada punt d’inflexió d’un procés judicial massa llarg per a mantenir-nos en l’estat de màxima tensió dels seus moments més àlgids. Ens hi hem anat acostumant, vaja. La indignació ara ja no ens fa sortir al carrer gairebé sense ni que ens hi convoqui ningú, sinó que ens va rosegant per dins. La ferida és roent, però després de tantes setmanes, de tants mesos, hem après a conviure-hi, com si fos una d’aquelles noses de l’edat que acceptem amb resignació.

Com la tindrem, aquesta nafra, quan finalment arribi la sentència? És a dir, ens restarà prou força i prou ràbia per a respondre-hi com es mereixerà? Un dels objectius d’aquesta guerra de desgast que han emprès contra tots nosaltres és desmobilitzar-nos, i això vol dir també habituar-nos prou a la persecució i la repressió perquè els nous cops ja ens enxampin estabornits. Perquè ja no tinguem esma de tornar-nos a aixecar. Aleshores, d’on traurem l’energia, quan el pretès jutge Marchena digui amb fredor calculada a quants anys de presó ens condemna mitjançat els dotze homes i dones que ara jutja el Tribunal Suprem?

Fa molts mesos que diem que, quan dictin sentència, hi haurà una reacció que no poden preveure. Ho han dit els màxims representants dels partits polítics i les entitats. Ho han dit també i ho diuen els responsables de les nostres institucions, especialment el president de la Generalitat. Ho esperem, de segur, molts dels qui no ens volem resignar a limitar-nos a llepar-nos les ferides. Però, de debò, com serà aquesta reacció? A part de promoure’n tanta expectació, hi ha algú que hi treballi com pertoca?

Vull creure que sí. I que no ho sé perquè convé que la preparació d’aquesta reacció –i de les incomptables accions en què s’haurà de concretar– sigui covada amb tanta prudència com se’n va tenir per a dur les urnes el Primer d’Octubre. Vull creure que sí. I que aleshores entre tots trobarem la manera de respondre-hi amb una nova onada de gests de desobediència.

Que, aquesta vegada, no solament ens tornaran a dur la glòria fugaç dels moments més èpics. Sinó que ens en servirem també –i sobretot– per fer un nou salt endavant en el procés de ruptura. Perquè ja no en tinc prou amb l’èpica. Perquè la meva voluntat de desobediència no és abstracta. Perquè el meu trencament personal amb l’estat espanyol no té marxa enrere ni admet més dilacions. Perquè comença a ser hora que deixem de reaccionar i recuperem la iniciativa. Cal que tornem a actuar. Decididament i en positiu. No esperem més: la República no la farà ningú altre per nosaltres. És cosa de tots.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb