Enyor d’un silenci recent i molt curt

De pressa i corrents s’acaba el joc de la ‘desescalada’: fase u, fase dos, i en sec fase tres, represa i ja!, com les criatures, perquè som mediterranis (mediterrani, tu!, per cert) i toca pont, i toca revetlla, i toquen turistes per damunt de tot. Sortim del capteniment i la tutela, comencem a trobar-nos fora de les pantalles i ens expliquem com ens ha anat en aquest viatge estrany als nostres interiors. I una de les coses que sentim molt a dir en la intimitat, a ciutat, fluixet per si hi hagués cap dolor a la vora, és que enyorem el silenci d’aquella segona quinzena de març que el món es va parar.

Que diguem ‘el món es para’ per voler dir que parem l’activitat humana també explica molt, de la nostra petitesa com a reis de la creació. Naturalment, el planeta va continuar girant i no ens esperava per a re. El cel va quedar sense circulació, paleolític. Les mal anomenades males herbes van créixer venjadores als escocells. Les gavines van fer niu a la passarel·la del Maremàgnum de Barcelona. Va durar no res, la nanocentèsima de segon de la nostra història recent que tot fou deslliurat d’aquesta espècie invasora, enverinadora, empudegadora, eixordadora de troposferes, de sòls, d’aigües dolces i salades.

Quin urbanita pot dir, avui, que hauria preferit no viure mai aquell silenci recent i tan curt? Quan obríem la finestra i dèiem goita, el bus, un taxi, una furgoneta, i encara ens semblava massa. Doncs re, tot això ja va ser, i a molts ens n’ha quedat una mena de nostàlgia, ara que no ens sent ningú, com si hagués passat en una dimensió diferent del tràfec atroç dels hospitals, de la negligència dels governs amb les residències, dels taüts acumulats en aparcaments. Perquè aquella mena de pau era massa grandiosa per a ser bandejada per les emergències humanes. Era el so ambiental d’un temps que no havíem viscut, d’una realitat que tampoc no teníem als nostres registres, però que ens transportava per art del dimoni a llibres que havíem llegit, a pel·lícules que havíem vist, a escenaris de The Walking Dead, secretament agombolats, naltros, per les nostres íntimes misantropies.

Si tot això torna a passar mai, com auguren els boladevidristes, ja no serà nou ni admirarà ningú. Al contrari, ens irritarà i ens farà rebel·lar perquè ja sabrem com s’acaba, i perquè com a aprenedors de lliçons no tenim remei. Ara l’aire ja torna a ser pudent, i calent, i avui és la revetlla, i l’esclat dels petards irromp com una metàfora perfecta del despertar de la utopia. Explosions aquí i allà que fan aixecar els moixons en estols a l’hora de la migdiada, que recorden a la fauna acomodada que l’home ha tornat, que quedi clar aquí qui mana. Salves que forcen la retirada de l’espai públic dels perdedors: malalts, nadons, nanos i adults amb TEA, bèsties d’oïda més fina que naltros i que, durant l’estampida, perdran els sentits o la vida en la foscor.

Són els febles de la pel·lícula, tots ells amb particularitats comunes: que no els pots demanar paciència ni fer-los entendre que aquell infern té un final, que només és un dia l’any (ha!). Cors de totes les mides que no poden anticipar el soroll, ni saben apreciar la diferència qualitativa entre el pet d’un pneumàtic que rebenta, el tret d’una escopeta retallada i l’explosió festiva d’un petard. Què hi voleu fer, si vau néixer al Mediterrani. Què hi voleu fer, si hi ha una llei no escrita que associa el soroll a l’alegria i la vida, i el silenci a l’ensopiment i la mort. Què hi voleu fer si, ara per ara, la mesura d’un sofriment encara la determina el barem testosterònic de l’atac físic, de la ferida que sagna, i tot excés que no deixa marca, com ara l’acústic, costa déu i ajut que sigui pres seriosament.

En aquestes condicions, els frics que considerem el silenci com l’expressió suprema de la civilització només podem perdre; a pedra, paper, tisora, el soroll sempre s’imposa. Ara bé: per tastar el gust de la victòria, un perdedor d’ofici sap que ha de tenir un segon equip amb més capacitat de puntuar. En aquest cas, almenys al Principat, tenim els defensors de regular la petarderia amb criteris de respecte a tercers: l’establiment d’horaris, la delimitació dels espais de batalla, el foment de l’explosiu de baixa intensitat per sobre d’altres merdes. Són mesures de primer de convivència, que no haurien de costar gaire després d’haver-ne fet un màster amb els veïns de confinament. I si ens costen, perquè de pensar una miqueta més en els altres tampoc no n’hàgim après, sempre ens quedaran les noves generacions, més sensibles que naltros per les carallotades dels moixonets i les fragilitats humanes. Gent del futur que, ara mateix, si bé no tenen cap devoció pel silenci, ja no troben tant de sentit al soroll pel soroll.