‘La tertúlia proscrita’

Enveja franca de la BBC

  • Llegia les notícies sobre l'afer 'Match of the Day' i, abans i tot de saber-ne la resolució, ja em fonia d'enveja. D'enveja i de vergonya per la comparació

Núria Cadenes
15.03.2023 - 21:40
VilaWeb

Des de sempre. La BBC com a aspiració i com a exemple. Els documentaris. Les sèries de la BBC que tenen aquella garantia de qualitat. Les interpretacions. Els escenaris. El contingut. L’humor, també. L’humor, sobretot. Sí, ministre al cim personal i, seguint en un ajustat frec a frec i amb permís d’en Humphrey, Els joves i L’escurçó negre. Oh, i tant, el meravellós Monty Python’s Flying Circus, que tinc en DVD!

Des de sempre, la BBC, per tant, sí. Amb els defectes que tingui i que té, com tota cosa humana. La BBC com a paradigma de la volguda i necessària independència periodística que ha de sustentar els mitjans públics i com a garantia d’informació veraç. Aquest model, en fi, que de seguida ens ve al cap, amb un aire mític i tot, quan pensem en termes de “com hauria de ser”.

Quan, en temps de la inefable Margaret Thatcher, l’any 1988, interpretant a conveniència les lleis o modelant-les, el ministre de l’Interior anglès va prohibir que es transmetessin les veus dels representants del Sinn Féin, per exemple, a la BBC, per eludir d’alguna manera la vergonyosa censura, en passaven les imatges de primer amb subtítols i, de seguida, doblades per actors professionals. Que deien exactament el mateix, per tant, però amb una altra veu. Perdent els matisos del to; sotmesos per llei a l’anomalia; però mostrant-la, al mateix temps.

Coses així. A més a més de la protesta, evidentment. Social i política i periodística.

El darrer exemple-model i causa d’enveja és recentíssim i mostra com ni la interferència partidista ni la censura no són inevitables. Que totes dues, entortolligades del bracet, ho intenten i que ho intentaran, però que no són cap fatalitat davant de la qual la defensa de la llibertat d’expressió s’hagi de rendir.

Perquè tot just si han passat un grapat de dies des que van anunciar que feien fora en Gary Lineker per les opinions expressades a les xarxes socials i ja l’han hagut de tornar a restituir al seu programa.

En Gary Lineker, que va ser futbolista del Barça i del Totenham i astre de la selecció anglesa, presenta, des de l’any 1999, Match of the Day, que és el principal programa de futbol de la BBC (ara escric que s’emet des de 1964 i potser quedem tots garratibats de les coses que sembla impossible que perdurin i que resulta que fiu!, i que sí).

El 10 de març, divendres, la BBC anunciava que feia fora el presentador estrella del programa estrella fins que no rectifiqués un piulet a Twitter. L’havia fet tres dies abans, i deia que el projecte de llei del govern conservador sobre immigració era “més que horrible”. En el fil de debat que es va obrir, hi afegia: “És una política incommensurablement cruel dirigida a les persones més vulnerables en un llenguatge que no és diferent del que va fer servir Alemanya als anys trenta.” Representants del partit del govern, ministres inclosos, es van aïrar, la direcció de la BBC va dir que Lineker s’havia de disculpar, ell s’hi va negar i aleshores li van “suspendre l’activitat” a la televisió pública perquè, deien, la seva expressió a les xarxes socials havia “violat les normes d’imparcialitat”.

Immediatament, tal com ha informat la mateixa BBC, es va desencadenar “una onada sense precedents” de crítiques i “una crisi a la programació esportiva de la corporació”: el mateix cap de setmana (11 i 12 de març), la cobertura d’esports va ser d’allò més accidentada, amb programes anul·lats o emesos en format reduït, ja que hi va haver presentadors, comentaristes, ex-futbolistes que es van negar a sortir en antena com a mostra de suport a Lineker.

Arribat el dilluns, 13 de març, el director general de la BBC demanava disculpes i explicava que Gary Lineker tornaria al programa el cap de setmana següent.

Jo, en fi, d’entrada volia fer l’article sense escriure ni una sola vegada Zona Franca, però ja veieu que no me n’he pogut estar. Perquè llegia les notícies sobre l’afer Match of the Day i, abans i tot de saber-ne la resolució, ja em fonia d’enveja.

D’enveja i de vergonya per la comparació.

No, no han continuat el programa canviant el nom de qui el presenta després de la mica de rebombori indispensable (no haurien trobat ningú que s’hi prestés) ni s’ha convertit l’afer en brometa per pronunciar amb la boca petita i tu ja m’entens hi-hi, ha-ha, deixem-ho estar. Al contrari. Li han donat la importància que tenia. La protesta ha estat extensa i seriosa. El debat sobre la llibertat d’expressió i sobre les pressions que pugui exercir el govern a la corporació de mitjans públics, també. I el desenllaç ha mostrat la mesura de tot plegat.

Suposo que és que els mitjans públics reflecteixen la societat a la qual haurien de servir i que, en tot cas, els genera. I que d’aquí, ai, ens plora la criatura.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any