entrevista xavier de bétera empremtes

Xavier Benedito Casanoves és Xavier de Bétera perquè, sovint, el nom artístic dels cantadors d’estil fa referència al poble que els ha vist créixer. Ens hem citat amb ell per descobrir què s’amaga darrere d’Empremtes (

Xavier de Bétera i Laura Soriano al Conservatori Professional de Música José Manuel Izquierdo, a Catarroja.

Com vau començar en el món de la música?
—Vaig començar a cantar a 7 anys perquè vinc d’una família molt vinculada al cant d’estil. El pare del meu avi era germà del Xiquet de Bétera. I el meu avi em cantava música tradicional, sobretot, albades i cant d’estil, en compte de cantar-me cançons infantils, de bressol i de moda. I, més concretament, a 7 anys vaig entonar una cosa semblant a una ‘albà’ enmig d’una processó que simulàvem un amic i jo, a les festes del poble. Aleshores em van apuntar a classes amb el Naiet de Bétera i allà va començar tot.

Xavier de Bétera, de xiquet, amb Naiet.

Heu après a cantar fent albades al carrer, de bracet de grans cantadors. Què us ha aportat tot això?
—Al carrer he après el cant d’estil en tots els seus vessants, he viscut les emocions i el context cultural i social del cant valencià. Al carrer pots fer riure i plorar una persona, d’una ‘albà’ a una altra. I ho he fet de bracet amb cantadors com el Xiquet del Carme i també he tingut la sort d’aprendre de cantants en actiu, com Victorieta, Josepa, Pilareta, etc.

Heu estudiat percussió i cant líric, entre més. En què us ha ajudat la formació acadèmica?
—M’ha ajudat a veure la música tradicional des d’una perspectiva més global i, sobretot, a conèixer els recursos i les possibilitats dels instruments. Pel que fa a la veu, el cant líric i el cant valencià, al final, comparteixen eines i recursos, com ara l’escalfament amb exercicis de vocalització, la dicció i les tècniques per a ornamentar, tot i que en el cant líric s’imposta la veu i en el cant valencià es canta de gola.

L’any 2015 us vau convertir en el primer professor de conservatori de cant d’estil de la història. Com casa l’acadèmia amb el cant d’estil?
—En principi bé, tots som conscients de la necessitat d’un suport institucional del cant valencià. Quan jo vaig entrar no hi havia cap programació didàctica. Només tenia clar que, al conservatori, ni tot havia de ser transmissió oral ni tot partitura, de manera que vam acordar de fer un plantejament intermedi. Treballem la Fonoteca de Materials i llegim transcripcions, per exemple. Volem que les partitures siguen una ferramenta, però al final, el cant d’estil s’aprèn com tota la vida. En conclusió: el conservatori permet d’aprofundir en la tradició i donar un vessant més ampli de la música tradicional.

En la vostra trajectòria hi ha un punt d’inflexió. L’any 2012 actueu a la Fira Mediterrània i connecteu amb la diversitat de la música d’arrel, l’any 2017 hi torneu per cantar el ‘Velatori de Tavernes’ i altres peces, en l’espectacle inaugural amb la Rufaca Folk Jazz Orquestra. Allò va ser aborronant.
—Va ser impressionant, no coneixia la formació. Va ser una de les experiències més boniques i importants que he tingut mai, perquè van fer l’arranjament per a mi i perquè m’acompanyaven músics impressionants del folk. Aquesta formació té sonoritats impressionants, tant tradicionals com més innovadores. I treballen molt bé, de manera molt acurada. M’agradaria fer un disc amb ells.

Heu participat en vuit discs i, fins i tot, heu cantat en obres de música electroacústica. Però Empremtes és el vostre primer treball personal. Què us ha portat a fer-lo?
Empremtes és un disc buscat de fa molt de temps. Volia recuperar i replantejar un repertori desconegut fins al moment, el que Fermín Pardo va recopilar durant dècades i que ara és d’accés lliure a la

Hi participen vint-i-dos músics, com ara els prestigiosos Kepa Junkera, Efrén López, Eliseo Parra i Vanesa Muela. Són molts.
—Hi ha moltes col·laboracions perquè jo sempre he tingut referents en la música folk ibèrica que m’han eixamplat la visió de la música d’arrel. A més, havia coincidit amb ells alguna vegada i els he seguit molt, així que els ho vaig proposar i de seguida van dir que sí. Volíem que cada músic s’esplaiés i deixés el seu so característic, amb total llibertat. D’ací el títol, Empremtes.

Tinc entès que aquesta visió àmplia de la música d’arrel de què parleu naix arran de descobrir la programació de la Fira Mediterrània i de participar en festivals de folk d’arreu de l’estat espanyol.
—És que vaig descobrir atmosferes, sonoritats, fusions i instruments que desconeixia. La meua concepció de la música era guitarra i guitarró, rascant des del principi, bandúrries, llaüts, veu i una pandereta darrere, amagadeta. Per això dic que m’agrada l’exemple d’Eliseo Parra, que treballa música tradicional de tot l’estat, sempre amb respecte i rigor, però des d’una concepció global.

Vanesa Muela és una de les tres dones que hi participen, juntament amb Patxi Ferrer i la violinista Paula Rivera. Com estan les dones en la música d’arrel?
—La veritat és que la dona està poc visibilitzada en la música d’arrel, tret de figures com Judit Neddermann, etc. Al País Valencià veig que no són visibles, tampoc les seues propostes. I és una cosa de tots. Les institucions públiques haurien de lluitar per la igualtat i apostar pels artistes emergents, també. Jo pense que la lluita feminista és d’homes i dones, elles solen no poden, hem d’anar en el mateix sentit, lluitar per la igualtat.

El Col·lectiu de Dones Treballadores de la Música Valenciana ha fet un manifest criticant aquesta situació, faran vaga el 8 de març i l’allargaran tot el mes.
—Tinc companyes que m’han avançat que no vindran a la presentació perquè faran vaga. La meua intenció no era presentar el disc al març sinó al novembre, per aprofitar que ja l’havíem acabat. Però per problemes de dates amb l’auditori i que havíem d’ajuntar a l’escenari vint-i-dos músics, que cadascun té els seus projectes, només teníem aquesta data.

El disc inclou versos tradicionals i lletres noves, d’arrel tradicional. Per què ho heu fet així?
—Volia actualitzar la tradició. Parle de problemes actuals i volia parlar de coses atemporals. No volia limitar-me a fer coses que d’ací a quinze anys ja no tindran sentit. Volia canviar els contextos i el significat de les cançons que he agafat de la Fonoteca de Fermín Pardo. Per altra banda, no havia musicat mai res de poetes, però sempre he llegit Estellés. Total, que vaig agafar un goig que es deia ‘Gozos de San José’, em vaig fixar en la mètrica i li vaig buscar una poesia d’Estellés que em quadrara mètricament i en el nombre de cobles.

A l’àlbum parleu d’explotació laboral, d’ecologia, d’amor a la terra i de les noves tecnologies, concretament, al ‘Fandango del WhatsApp’ i al ‘Romanç del Facebook’, que ja vau enregistrar al disc Home Romancer.
—Vaig parlar de les noves tecnologies per acostar-nos a la gent jove. El ‘

Portada del disc ‘Empremtes’.

En certa manera, el disc fa bandera d’un dels principals valors del cant d’estil, que és versar sobre l’actualitat. En els temps que vivim, creieu que hi ha autocensura en el cant d’estil, al carrer?
—Jo pense que no. En el meu cas, no. Els mateixos ajuntaments, festers i festeres, que ens contracten, ens donen la informació sobre allò que volem cantar.

Heu cantat coses que no hauríeu cantat mai?
—No ho sé, no ho recorde. M’ha tocat cantar a gent a qui potser no hauria cantat… [Riu.] És broma. També és veritat que això depèn del versador, els meus són Paco de Faura i Voro de Paterna, persones tolerants que intenten desviar les coses o dir-les d’una manera fina. És que en el cant d’estil hi ha moltes maneres de dir les coses, però es va perdent, això de cantar amb dobles intencions. I aquesta és la gràcia de dir a una persona o a un polític allò que vols.

Xavier de Bétera.

Però el cant d’estil continua essent crític. A Xàtiva en van fer una de grossa, que porta cua des de l’any 2014.
—Correcte, però jo això no ho he patit. No he patit mai l’autocensura. Tampoc no solc criticar.

En quina situació es troba el cant d’estil, ara?
—En un nivell molt bo pel que fa a alumnat, escoles i contractacions. Però l’evolució del cant sembla que està aturada des que faltà el xiquet de Mislata, exceptuant el cantador Apa. En un futur, tothom el recordarà perquè ha fet cants innovadors i cants propis, els altres agafen la

Moment de l’entrevista al Conservatori Professional de Música José Manuel Izquierdo, a Catarroja.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb