Xavi Torres: “Van acceptar de tallar-me el cap per satisfer el poder”

Després d’una etapa fosca i a la deriva, el Barça sembla que ha recuperat l’esperança amb Hansi Flick i una fornada increïble de futbolistes de la Masia. Amb la lliga a tocar abans del partit contra el Reial Madrid a Montjuïc, entrevistem el periodista de TV3 Xavi Torres (Barcelona, 1967), una de les veus més autoritzades sobre el món culer.

Amb ell parlem de la temporada del Barça –inclosa la dolorosa derrota a San Siro–, el futur de la plantilla, els anys de Xavi Hernández i les figures de Pep Guardiola i Johan Cruyff, però també de qüestions més personals, com ara les represàlies que ha rebut a TV3 i en l’àmbit judicial.

—Què us ha semblat la semifinal de la Lliga de Campions entre el Barça i l’Inter?
—Probablement és la millor eliminatòria de la història de la Champions. I, com va dir Guardiola, és una bona notícia perquè diverteix i, al final, el futbol serveix per a això. Que hi hagi molts partits com aquests i així tots continuarem en el negoci. Pel que fa al Barça, doncs ha estat el Barça de tota la temporada. Un equip extraordinari en atac que pateix en l’equilibri defensiu. Ens podem queixar de l’àrbitre, podem dir que Yann Sommer va fer el partit de la seva vida, podem dir moltes coses… Però el Barça, al final, ha encaixat set gols en una semifinal. Així és molt difícil de guanyar una Lliga de Campions. Crec que hi ha moltes coses a millorar, i aquesta és la gran notícia.

—Després del 2 a 3, el Barça no va rebaixar les revolucions del partit i va continuar atacant a pit descobert. Aprendre a adormir el joc forma part d’aquest procés de millora?
—Et faré una pregunta. Si tires enrere i intentes de posar un punt de pausa al teu equip, és a dir, intentes de protegir Szczesny, estàs segur que no encaixaràs un gol?

—No hi ha una garantia absoluta.
—Crec que sempre, a la vida, no només al futbol, el camí és recte i com més corbes facis, més et mareges. El Barça va fer el que va fer. Si el pal de Lamine hagués anat a dins, avui no parlaríem d’això, no? Diríem que bé que aquests nanos s’han mantingut fidels a una idea i uns plantejaments des de principi de temporada. Crec que has de ser fidel a la teva idea, però hi ha matisos, no perquè vagis guanyant a dos minuts del final, sinó perquè hi ha unes altres maneres de fer més gran i poderós aquest equip.

—Com ara?
—Un exemple són els canvis en la línia de fora de joc que veiem últimament. En determinats moments, Flick ha ordenat de tirar-la uns metres més enrere. Això no és renunciar a res. Simplement, és una modificació per a determinats moments i circumstàncies. A vegades perquè no hi ha els jugadors ideals sobre la gespa.

—Però es pot calmar el joc amb la pilota.
—Sí, si el Barça continua apostant pel joc frenètic, el millor és agafar la pilota i controlar-la. És a dir, no permetre el cos a cos, el fet de córrer com si s’hagués d’acabar el món. Crec que és millor tenir la pilota i defensar-se amb la pilota, i aquest equip és capaç de fer-ho. Ara, és veritat que Pedri estava esgotat i a la segona part de la pròrroga ja no era a la gespa. A la plantilla hi ha alguns jugadors que prefereixen córrer a la pausa, però un dels marges de millora és saber defensar-se amb la pilota.

—L’eliminatòria palesa que s’ha de millorar la plantilla?
—No hi ha cap dubte que s’ha de millorar aquesta plantilla. La temporada va començar sense ni un euro a la caixa i valent-se del planter de manera desacomplexada. L’únic fitxatge va ser Dani Olmo, tot i que van marxar Cancelo, João Félix i Gündoğan, que havien estat jugadors importants. Es va valdre de planter perquè no hi havia res més, però mires el fons d’armari de l’Inter de Milà, els canvis que va fer, i veus que hi ha marge de millora. Ara, no sé com està l’economia per a fer els fitxatges que caldrien.

—Algun jugador ha estat assenyalat?
—Sobre jugadors assenyalats i retrets… M’agrada poc això. El primer gol de l’Inter és arran d’un error d’Olmo i, el segon, una errada en el control de Gerard Martín. Van fer un bon partit, no?

—El primer un gol i el segon dues assistències…
—Doncs això. El tercer i el quart són errors individuals en la marca d’Araújo, que normalment està bé, tot i que té algunes mancances. Fer retrets a un grup que fa una temporada bestial em sembla gratuït i innecessari. Dit això, crec que Deco s’ha de plantejar coses. Si arriben 40 o 50 milions per Araújo, jo me’l vendria. Si n’arriben 50 més per Frenkie, també. S’han de prendre decisions perquè calen fitxatges per a millorar. Però no m’apunto als retrets.

—A principi de temporada, en alguns entorns mediàtics es va fer befa de Flick amb malnoms com ara Hansi Martino o dient que era un professor de gimnàs i un paracaigudista.
—El nostre col·lectiu, els periodistes, tendeix massa a l’espectacle i molt poc a la informació. El sector ha evolucionat a mesura que els clubs s’han tancat i hi ha menys accés a la informació. Com que no podem donar informació, fem tertúlies i opinem. Massa vegades s’opina gratuïtament, sense tenir ni idea de res, o de molt poc. I el cas de Hansi Flick n’és un exemple més. És un home amb molt bona trajectòria i els seus equips sempre han jugat bé a futbol, sempre han jugat a l’atac, i en el que representa el Barça, és molt transparent, perquè això que fa aquí, ja ho feia amb el Bayern.

—Dimarts a la nit, Jordi Cruyff va dir que el seu pare estaria orgullós d’aquest Barça.
—El Johan, que conec bé, estaria molt content de veure aquest futbol. Avui diria, tot i que era complicat posar-se dins del seu cap [riu], que ens han fet set gols, però el Barça va estar a punt de fer-ne vuit. I alegria per a tothom. No tinc cap dubte que el Johan estaria molt content amb el futbol del Barça, perquè, a més a més, ho fa amb gent d’aquí, de la casa. I crec que aquest element de la Masia és molt important.

—Creieu que els culers s’havien oblidat del mal que feien aquestes eliminacions, com va passar amb el mateix Inter el 2010 o el Chelsea el 2012?
—Saps què passa? Feia deu anys que l’afició no patia. Des de la Champions de Luis Enrique. D’aleshores ençà, s’han viscut les humiliacions de Torí, Roma, Liverpool, Lisboa, l’Europa League… Feia deu anys que no patien. Això és molt bèstia. El Barça pot perdre, però ha de ser aquí. L’obligació és ser aquí. La gran notícia de tot plegat és que el Barça ha tornat. Cal cuidar molt bé aquesta generació de Cubarsí, Gavi, Pedri, Fermín, Casadó, Bernal, etc.

—I Lamine?
—Lamine menja a banda perquè és una cosa extraordinària. Hem de ser conscients que hi haurà nanos del planter que marxaran perquè tampoc no n’hi ha tants a baix que puguin ser indiscutibles. Hem de cuidar molt bé aquesta generació i fitxar les peces essencials.

—Quines són?
—Un davanter centre és fonamental. A la Masia no hi ha cap nou bestial. Per tant, gasta’t els calés aquí. En una situació ideal, segurament se’n fitxarien dos. I també algun lateral, però res més.

—I a la porteria?
—Hi ha dos nois que em sembla que mereixen una oportunitat. Un és Diego Kochen, que ja va traient el cap al primer equip, i l’altre és Iker Rodríguez. És juvenil, però és un tros de porter. Se’ls ha de donar oportunitats. Es va fer amb Víctor Valdés i és un dels millors de la història. Aquests nois tenen la mentalitat, l’ADN i l’estil. Si ens atrevim amb els altres, també ens hem d’atrevir amb ells.

—La porteria fa més por, potser.
—Estan preparats. Són alts, juguen bé amb els peus… Ens hi hem d’atrevir. Som un equip valent.

—L’heu mencionat abans, però que us sembla Lamine? Hi ha gent que li reclama més gols…
—Tan sols té 17 anys i, per mi, és el millor jugador del món ara mateix. A diferència de Messi, a la seva edat, Lamine entén el joc. Messi comença a ser titular entre els 18 i 19 anys i jugava de manera individual. A 17, Lamine és indiscutible i, quan hi ha problemes, tots els companys el busquen. Amb això no vull dir que serà millor que Messi, però impressiona. Ara, jo també li reclamo que millori, que progressi, i que faci més gols. No tinc cap dubte que els farà. Fins i tot penso que, depenent de com evolucioni el joc i la plantilla, pot arribar a ser un fals nou extraordinari.

—Com Messi amb Guardiola?
—Sí. Més a prop de l’àrea, més gols. Messi, quan Guardiola el va obligar a pensar, va ser un espectacle i va fer el que no ha fet mai ningú. 50 gols a la lliga i 91 en un any natural. Surrealista. També penso que Lamine té espais de millora i un, és clar, és el gol. Si diem que és el millor del món, li hem d’exigir això, no? Això i continuïtat.

—Abans heu mencionat els àrbitres. Què en penseu de l’actuació arbitral de Szymon Marciniak a San Siro?
—M’agrada molt poc parlar dels àrbitres. És un tema que m’avorreix moltíssim i penso que el Barça i el Madrid, que tradicionalment són els que aixequen la veu, són els que menys es poden queixar. De Marciniak no em va agradar l’arbitratge més per les qüestions de continuïtat que per les decisions. Per mi no hi havia falta a Gerard Martín en el tercer gol de l’Inter, el penal a Lamine em sembla fora de l’àrea i el de Cubarsí, en els temps modern del VAR, ho és. En les grans coses, crec que Marciniack i el VAR van encertar. Ara, als futbolistes els molesten més altres coses que tenen a veure amb el joc.

—Quines?
—La permissibilitat amb les faltes, per exemple. No et deixen entrar en ritme. En tot cas, és un tema que m’avorreix moltíssim. És una excusa fàcil. Habitualment, hi ha raons per a explicar victòries i derrotes que tenen molt més a veure amb el joc que amb l’àrbitre.

—Jugadors, entrenador i president s’han queixat de l’arbitratge.
—No jutjo res. Tenen dret de fer-ho.

—Com s’explica el canvi de mentalitat que ha fet l’equip sota les ordres de Flick en menys d’un any?
—Té a veure amb els coneixements, l’experiència i la gestió del grup. Jan Laporta el va fitxar per això. Va rebre informes de Nagelsmann, Tuchel i Klopp, tots grans entrenadors, però Flick, molt menys mediàtic, li expliquen que gestiona molt bé les persones. I Laporta, coneixedor de la selva de la premsa i els mil entorns, considera que és la millor figura per fer-se càrrec de l’equip. Dit això, Flick és molt més. És un entrenador excels, que ha guanyat la Lliga de Campions i que fa un gran futbol amb gent de la casa. Té talent. M’agrada molt poc mirar enrere… Ni diré que Xavi era molt dolent, ni que va fracassar, però la diferència és realment cridanera.

—Sembla màgia negra, la veritat.
—La temporada passada no hi va haver ni un sol futbolista en la seva millor versió. Quan passa això, la responsabilitat és de l’entrenador, però si un equip roda i hi ha dos futbolistes que grinyolen, evidentment és una cosa dels individus. I, és clar, és cridaner veure el nivell de Raphinha, Pedri, Íñigo… Tots els futbolistes, vaja. Deixant de banda que Cubarsí i Lamine, per exemple, tenen un any més. Ara, el fet diferencial és el talent de Flick. Ara passarà el primer any i, tant de bo, aquest Barça guanyi la lliga, però com parlàvem abans, és molt important tocar les tecles de la continuïtat. Hi ha projecte almenys per a cinc anys, cinc anys de títols, èxits i alegries.

—“Ja veurem com serà la segona temporada de Flick” és una frase que ja es gasta en alguns llocs. Com es manté el nivell de Raphinha o la quota de gols de Lewandowski?
—És una obligació de l’entrenador. Crec que es pot mantenir el nivell d’aquests jugadors, tenint en compte que cada vegada s’entendran més i, defensivament, l’equip millorarà. És necessari que ho faci. Aquest any, el Barça ha fet 8 remuntades i no va poder culminar la novena. En aquests estadis finals de la temporada deixes de ser favorit perquè el rival també és molt bo. No es pot estar permanentment alçant partits. A la copa, contra l’Atlètic de Madrid, al minut 7 perdies per 0 a 2. Això és un problema.

—És un desgast extra…
—Més enllà de qüestions individuals, hi ha millores col·lectives, perquè el Barça té un avantatge que no tenen l’Inter, el PSG, el City, el Liverpool o l’Arsenal, que es diu Lamine Yamal. Qualsevol millora passa pel col·lectiu. L’any vinent Raphinha estarà bé i Lewandowski, una mica pitjor, perquè cada any pesa una miqueta més. Per això deia que cal trobar un davanter centre. Jo ja tinc una edat i recordo quan el Barça va fitxar Terry Venables…

—1984?
—Sí, l’equip va fer un canvi sideral en l’àmbit físic. Es va passar de tocar la pilota com demanava Menotti a córrer com exigia Venables. El canvi de paradigma va ser bestial amb la introducció de la pressió, la permanència física, etc. El club, el Barça, no estava preparat i, l’any següent, tothom anava amb la llengua fora, fosos. Ara, tot plegat ha millorat i no tinc por que passi el mateix. Espero que el Barça millori i tingui un bon cicle.

—Com veieu el Madrid abans del partit de diumenge?
—No hi ha ni un argument per a pensar que la cosa no anirà bé. El Barça ho fa bé. Ara, com deia abans, hi ha un moment, en determinats partits i rivals, que no ets favorit. En trajectòries llargues pots ser millor perquè tens un sentiment més col·lectiu, però en un partit, quan el rival té Mbappé, Vinicius i Bellingham, et poden fer un gol en qualsevol moment. A la copa va passar això i penso que el Barça ha après la lliçó. Crec que anirà bé, però serà complicat perquè és l’última oportunitat del Madrid.

—El calendari del Barça és complicat.
—És duríssim. Per això és important guanyar, perquè després tens a l’Espanyol, pendent de salvar-se i amb l’incentiu de fotre la lliga al Barça; i el Vila-real i l’Atlètic, que es juguen la Champions. És un calendari que no permet distraccions ni laments per la derrota contra l’Inter. Dit això, l’objectiu, que és la lliga, és prou atractiu perquè l’equip jugui com si l’hi anés la vida.

—Què va passar a Sevilla?
—El Barça va anar a la Cartuja a buscar la copa. De fet, ho pensava tothom.

—El Madrid també…
—Totalment. Només cal veure la primera part i el xou de Florentino amb els àrbitres. Tothom es pensava que el Barça tenia la Copa a la butxaca. I de cop, quan faltava res, guanyava el Madrid. Hi ha moments que s’igualen les forces i no hi ha favorits.

—Abans del final del partit, els jugadors del Madrid van causar un avalot, amb intent d’agressió a l’àrbitre, que gairebé ha restat impune. Què n’opineu?
—És una branca més d’aquest país podrit. Tots els òrgans de decisió són allà i tots són formats per gent que ha tingut relacions amb el Madrid, siguin reals, laborals o emocionals. Quan les coses es decideixen des d’allà passen aquestes coses.

—I com s’arregla?
—A principi de temporada, quan hi ha assemblees i eleccions. El Barça va votar Javier Tebas i Beatriz Álvarez, els presidents de les lligues masculina i femenina. Massa vegades, el Barça ha estat al costat d’aquesta gentussa. Per tant, quan passen coses, no tens dret de protestar. Si vols protestar, rebel·la’t i treballa per canviar les normatives. Perds les votacions? Acceptes la democràcia, però continues treballant i essent dissident. No es poden canviar les regles a mitja temporada. Les crítiques populistes no serveixen de res.

—Recuperem el fil anterior. Què va passar amb Xavi?
—Crec que el problema va ser la inexperiència. No tots els grans jugadors són grans entrenadors. Xavi va arribar aquí amb el consens de tothom, i inspirats pel que va ser com a jugador. El veiem com el tercer esglaó de la cadena Johan, Pep i ell. Ens imaginàvem que entrenaria com jugava. Paco Seirul·lo, gran director de metodologia del club, va dir que Xavi mai li va fer un pregunta sobre el joc. Per què? Perquè no ho necessitava. Dins el camp entenia perfectament el joc i li sortia de manera natural. Però quan ho ha hagut d’explicar i traslladar-ho als seus futbolistes, no se n’ha sortit.

—El 2023 va guanyar una lliga i una supercopa, però amb un futbol de supervivència…
—Sí, va optar per fer un equip amb unes altres característiques. El Barça va guanyar la lliga amb molts 1 a 0 i situacions de bloc baix. En molts partits s’acabava demanant l’hora. I això és el Barça, els títols es valoren, però es demana més. La temporada següent, ell mateix va fer un canvi i va fitxar jugadors més ofensius. Va provar de transmetre el seu futbol, però és una cosa molt difícil i no se’n va sortir.

—Alguns jugadors no van acabar gaire contents.
—Hi va haver males relacions amb alguns jugadors. No és normal que Raphinha faci l’estripada que ha fet aquesta setmana. Tampoc no ho era que Pedri malparlés. La cosa es va complicar. Ho atribueixo a la inexperiència. Crec que Xavi sap de futbol i penso que en el futur, en unes altres experiències, pot reeixir. Dit això, també té la necessitat d’un staff més poderós. És una suma de molts factors. Koeman, una altra llegenda, tampoc no va reeixir.

—Però quan es fitxa Koeman ja se sabia de quin peu calçava.
—D’acord. Abans deia, el periodisme ha deixat de fer coses i s’ha abocat a l’opinió. Xavi va arribar amb el consens de tothom… Ningú es va parar a mirar com jugava el seu Al-Sadd a Catar, que va ser campió de lliga. Un amic meu treballava amb Juanma Lillo, quan es va fer càrrec de l’equip després de Xavi. La idea era no tocar gran cosa perquè l’Al-Sadd venia de guanyar, però se li va demanar que examinés al detall el joc. Va repassar tots els partits i es va adonar que l’equip de Xavi era molt contundent en les dues àrees, és a dir, defensant i atacant. En canvi, no hi havia gaire mig del camp.

—Aquí ens vam imaginar el contrari…
—Ningú es va fixar en l’Al-Sadd, que era l’única referència del Xavi entrenador. Era més fàcil creure que entrenaria com jugava.

—Mikel Arteta va explicar que va demanar consell a Pep Guardiola per derrotar el Madrid a la Lliga de Campions. Per què Xavi no va fer igual per desllorigar el seu Barça?
—Em sap greu. Vaig ser molt crític amb el joc del Barça de Xavi, mai amb la seva persona, i vaig deixar escrit que seria útil que anés a parlar amb el Pep per atendre determinades qüestions. Però com que les relacions entre tots dos no són les millors… Es van intercanviar whatsapps i, una vegada, es van trobar i parlar, però no pas amb la profunditat que requeria la situació. És una cosa que em sap greu perquè crec que no té sentit. Simeone, Zidane… Tot Déu ha anat a veure el Pep. El pobre Manel Estiarte es torna boig per encabir a l’agenda el munt de peticions de gent que vol veure’l i entendre com treballa.

—I Xavi…
—Xavi no. En part perquè considera que el Pep no s’ha portat bé amb ell. Per mi és al·lucinant, però és la seva opinió. El seu Barça va ser més pobre del que segurament hauria estat si hagués escoltat determinades opinions. Si el Johan fos viu, en Xavi s’hauria saltat el Pep i l’hauria anat a veure. I ell l’hauria ajudat perquè el Johan se l’estimava molt. Però el Johan ja no hi és. Xavi no tenia referents d’altíssim nivell, aquest és el problema.

—Quin és l’origen de la mala relació entre Xavi i Guardiola?
—Això t’ho ha d’explicar ell. Demana-li una entrevista i que t’ho expliqui…

—No me la donarà…
—Que t’ho expliqui ell. A vegades les relacions humanes són complicades i els entorns influeixen.

—Xavi es va enfadar amb vós per les crítiques al joc del seu Barça.
—Sí.

—Creieu que continua enfadat?
—Vaig tenir molt bona relació amb el Xavi i crec que continua enfadat. Em prenc de manera seriosa la meva feina i intento de ser honest. Procuro no criticar per criticar i intento d’argumentar-ho tot. S’ha de ser honest amb l’ofici, els teleespectadors i els lectors. En tot cas, espero que algun dia ho entengui. M’ha passat amb presidents, entrenadors i futbolistes.

—Ara que esmenteu els presidents. Sandro Rossell va reclamar el vostre cap.
—És una bestiesa, però el poder sempre ha intentat callar el periodisme. No sóc el primer. Sí, vaig passar una època a galeres amb Rossell, i després amb Bartomeu. Quan els Mossos van trobar la famosa llista negra de periodistes assenyalats, allà hi havia el meu nom. El poder sempre ha intentat això. Em sap greu la poca cultura democràtica que van tenir Rossell i Bartomeu. De totes maneres, els retrec poques coses, a qui sí que li retrec és al meu cap d’esports [Josep Maria Farràs], que va abaixar el cap i ho va acceptar. Van acceptar de tallar-me el cap per satisfer el poder. És tristíssim. Em va decebre molt, però vaig ser un gra al cul de molta gent i, per fortuna, un dia es va acabar.

—Per què reclamen el vostre cap?
—No els agradava la informació que feia del Barça. Em consideraven pròxim a Guardiola, Cruyff i Laporta. Això de Laporta fa gràcia perquè jo vaig donar la notícia que el Pep seria el nou entrenador del Barça sense que el president encara hagués avisat Rijkaard…

—Ai…
—Es va enfadar tant que crec que em va estar més de sis mesos sense agafar-me el telèfon. I Cruyff…

—Què va passar?
—Em va tancar al seu despatx i em va fotre l’esbroncada més bèstia que m’han fet mai.

—Arran de què?
—En aquell moment feia els partits de segona divisió. El Barça B jugava contra l’Eibar, que estava en posicions de descens i era un desastre. A la mitja part guanyaven 0 a 2. A l’alineació del Barça tothom estava canviat. Cembrano, que era migcampista, jugava de lateral dret; Pirri, que era extrem, feia de lateral esquerre; Òscar García, que era mig centre, feia de davanter centre… Era tan xocant que al descans l’hi vaig preguntar a Quique Costas, que era l’entrenador.

—I què va dir?
—Que havia rebut ordres de Tonny Bruins Slot, que era el coordinador entre el filial i el primer equip. Em va dir que ell no ho volia fer, però li havien ordenat. A la mitja part ho va canviar tot i el partit va acabar 2 a 2. El dilluns següent vaig anar a l’entrenament del primer equip i en Ricard Maxenchs, històric cap de premsa, em diu: “Xato, xato. Vine cap aquí que en Johan vol parlar amb tu.” Jo era molt jove i en Johan, amb qui encara no tenia la relació que hi vaig tenir, impressionava molt.

—I entreu al despatx…
—Al despatx no hi havia ni un paper. El seu despatx era el camp i la pilota. Ell tenia els peus sobre la taula. Vaig dir bon dia, i ell va respondre: “Tu on jugues?” Li vaig explicar per on havia passat, i ell: “No en tens ni puta idea.” I, a partir d’allà, em va dir de tot… Saps què va passar? Doncs que Cembranos i Pirri van fer carrera com a laterals. El Johan anava deu anys per davant de tothom. Intentava de treure suc del que tenia.

—Abans heu dit que vau ser un gra al cul…
—No em vaig rendir. Uns altres companys de la tele van passar pel mateix.

—I han desaparegut?
—No, però van optar per unes altres vies. Uns altres no, van fer com jo. T’explico una anècdota.

—Endavant.
—La notícia de la dimissió de Sandro Rossell la vaig donar a Twitter perquè a la tele no tenia cap manera de fer-ho. Ho vaig posar allà com un pobre desgraciat. Vaig rebre una informació. Vaig aturar la moto a Francesc Macià, vaig fer una trucada, i vaig escriure el piulet. D’allà, me’n vaig anar a la tele. Allà, els que m’havien apartat i marginat, em van demanar la informació, però jo els vaig dir que no pintava res. TV3 no va donar la notícia fins que no ho va haver publicat La Vanguardia. La resta de mitjans del món, en canvi, parlaven de la notícia del periodista Xavi Torres, no de TV3… I en aquest període en van ser unes quantes així. És terrible.

—El cap d’Esports que heu mencionat, Josep Maria Farràs, va acabar fitxant pel Barça.
—Mira, el cap d’Esports de TV3 només té un mal de panxa, que són les relacions amb el Barça. La resta d’esports i clubs tenen la necessitat que TV3 els ajudi. El Barça, no. És TV3 qui necessita tenir bones relacions amb el Barça per a poder fer entrevistes, tenir informació… És una baralla constant amb el club i necessites que el president et tingui en compte. Ell, després de vuit anys, va anar a parar al Barça. No cal donar-hi més voltes. Ja està. Segur que ell sap que es va equivocar. Ho deixo aquí.

—Segur.
—Prefereixo pensar que sí.

—Algú podria dir que el vostre patiment ha estat compensat pels problemes judicials de Rossell i Bartomeu.
—No em compensa gens. Rossell va anar a la presó. S’ha demostrat que no era culpable i que no li tocava de ser-hi. És una bestiesa. És un error més de l’estat. Jo mateix vaig ser encausat per un tema del procés. Ara sembla que, per fi, s’ha tancat, però he estat molts anys encausat, tot i ser innocent. Això què vol dir? Que la justícia a vegades falla. L’única cosa que em compensa és veure que allò que denunciava com a periodista, amb el temps, s’ha demostrat que era dolent, lleig i no tenia cap sentit. Això és el que em compensa. En el factor humà no m’hi he ficat mai. Només he criticat la mala gestió.

—Per què us van encausar?
—Era secretari de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. En Villarejo es va inventar una martingala de les seves sobre el president, Xavier Vinyals, i de retruc jo vaig entrar al paquet. La policia va filtrar la invenció de Villarejo a un mitjà de comunicació, una web d’escombraries que es deia el Taquígrafo, on un periodista venut i entregat ho va publicar. La fiscalia va actuar d’ofici i de cop i volta era dins el forat. És la seva manera de funcionar. Per fortuna, la cosa no ha anat a més perquè era tan escandalós, tan vergonyós, que ni el jutge Joaquín Aguirre ho va tirar endavant.

—De què éreu acusats?
—D’apropiació indeguda de diners. Hi havia unes subvencions i, segons aquesta invenció, tinc uns dos milions d’euros en algun lloc.

—…
—La llàstima és que no els he trobat mai.

—Com ho heu viscut?
—No ha estat senzill perquè causa situacions familiars i laborals complicades. Has d’avisar que potser un dia entres a la presó. Has d’avisar a les teves filles petites, has d’avisar el director de TV3, has de parlar amb molta gent… I veus el teu nom als mitjans, i no ve de gust. Això durant el procés a quanta gent li ha passat? A milers. És com funcionen les coses aquí.

—Heu parlat mai amb Villarejo?
—Mai. Em va tocar de rebot perquè volien caçar en Xavier Vinyals.

—Què penseu quan el veieu pels mitjans explicant les seves batalletes?
—És un element més que em convenç d’una cosa que des de l’adolescència tinc clara, que és que hem de marxar d’aquest país. És un país podrit que se salta tots els codis ètics per la unitat d’Espanya, i a mi no m’interessa ser-hi. I m’és igual ser més pobre i més desgraciat, però amb aquests a mi em fa molta mandra. Em referma en una cosa que d’ençà que tinc ús de raó, que és que jo no sóc d’aquesta gent.