Pilar Rahola ha dit ‘prou’. És el títol del seu nou llibre, que no tracta del procés d’independència sinó de l’islamisme feixista. ‘Prou‘ (RBA, 2015) és la raó per la qual hem parlat amb ella i hem volgut que ens expliqués aquest crit d’alerta davant l’avenç d’allò que alguns pensadors i analistes internacionals anomenen ‘islamofeixisme’. Com és lògic, hem aprofitat l’avinentesa per saber què pensa d’aquesta setmana històrica que viu Catalunya en el camí cap a la independència. Com que la conversa s’ha allargat força, oferirem l’entrevista en dues parts. La primera, que podem llegir avui, tractarà de la negociació entre Junts pel Sí i la CUP, la candidatura de Mas a la presidència, la declaració de ruptura i la reacció de l’estat espanyol. D’ací a uns quants dies, publicarem la segona part. Com és habitual, Rahola parla sense pèls a la llengua.

—Per què després de grans victòries –com el 27-S o el 9-N– l’independentisme sempre s’encalla?
—Tenim la síndrome dels països colonitzats. No sabem administrar les victòries ni sabem administrar l’èpica dels moments històrics. En el fons, ens espanten aquests moments. Aleshores és quan ens fragmentem, ens barallem… No és estrany. Al capdavall, Catalunya és un país que fa tres-cents anys que no té poder polític propi. El poder que té Catalunya és aliè. I ha desenvolupat una obsessió malaltissa per la baralla interna. És el ‘divide et impera’ romà. Als països colonitzats, cal sembrar-hi la divisió perquè s’imposi l’interès de l’imperi. Això és molt antic. Ve de més de tres-cents anys de no tenir poder.

—Cal anar tan lluny?
—Tota la història del segle XX és una història de divisions. Vull recordar una cosa poc coneguda. Després del primer gran intent de catalanisme polític, que va ser Solidaritat Catalana a principi del segle XX, en les eleccions següents va guanyar en Lerroux a Catalunya. Potser no ho recordem prou això. Per què va passar? Per les baralles internes. I què va passar el 1934? Les baralles entre ERC i la resta per si es feia la revolució o la república. I què va passar el 36? Que teníem el feixisme a la trinxera i aquí s’anava matant gent perquè tocava fer la revolució. Tot això és molt català, desgraciadament, però també és molt miserable. Acabem barallant-nos per la fullaraca en lloc d’allò que és substancial.

—Decidir qui ha de ser el president no és pas fullaraca.
—No. Però els motius pels quals es discuteix si Mas ha de ser president o no sí que són fullaraca. Si observem aquest conflicte amb lupa petita, podem justificar-ho tot. Que si Junts pel Sí… que si la CUP… que si en Mas… que si en Baños o la Gabriel… Tot això és comprensible amb la lupa petita. Però quan amplies el focus i veus això que passa a Catalunya, no s’entén res. En el moment que hi ha amenaces de suspensió de l’autonomia, amenaces de presó, d’aplicar el delicte de sedició, de controlar els mossos d’esquadra, d’ofegar-te econòmicament… quan un estat poderós t’amenaça amb tota la impunitat, des de fora ningú no entén que ens discutim per qui ha de ser president. I no s’entén que es qüestioni el líder natural de la part majoritària del procés. Això és impensable. I és fullaraca.

—És una situació que cal superar amb negociació.
—És un problema tan important que ho pot enviar tot a la merda. En realitat ens barallem per una cosa patètica. Als llibres d’història serà molt difícil d’explicar això. Especialment si al final se’n va en orris. Però els catalans som així. Cada vegada que ho hem tingut a les mans, hem decidit que com que era molt difícil ho faríem encara més difícil. Forma part del nostre tarannà i d’aquest caràcter llibertari històric de l’ànima catalana. Desgraciadament és un desastre. I aquest és el moment que vivim. Tots els enemics s’han activat, però nosaltres continuem aquí, entretinguts discutint qui ha de ser el president de la Generalitat.

—Però la CUP considera que amb Mas l’independentisme no creixerà més i que cal un perfil més sensible per l’esquerra…
—De moment, qui ha fet créixer més l’independentisme fins a cotes impensables ha estat justament Mas. És a dir, no veig que l’extrema esquerra hagi fet créixer l’independentisme. Qui ha convertit una massa social que votava partits moderats, de peix al cove, de puta i Ramoneta, autonomistes i de centre, aquest món de corbata i que obre cada dia la botiga i poques vegades es queixa, ha estat Mas i tot el que representa. Aquest límit l’ha eixamplat Mas, el món convergent i Esquerra Republicana. Mas ha liquidat el seu propi partit per poder fer això.

—Ha estat una evolució política natural?
—És el canvi de paradigma més important de la història de Catalunya. Que vingui la CUP que tan sols té 10 diputats i tres-cents mil vots –molts dels quals són de gent que els va votar perquè collessin una mica, però que no els ho compraran tot– i digui a qui ha aconseguit moure un milió sis-centes mil persones que no sap eixamplar els límits, em sembla incomprensible. En qualsevol cas, allò que és substancial no és la figura de Mas. Com va dir Carme Forcadell, ningú no és imprescindible però tothom és necessari. Però Mas en aquest moment és el referent internacional de l’independentisme i és l’esca de tots els mals d’Espanya. Per això focalitzen en ell tota la guerra.

—No pot avançar el procés sense Mas?
—La qüestió no és si es pot tirar endavant el procés sense Mas. Segur que sí que es pot tirar endavant sense Mas, Forcadell, Junqueras, Romeva, David Fernàndez… Des del meu punt de vista tots són necessaris. El problema és que no es pot dur endavant el procés si es fa xantatge. Aquesta qüestió és fonamental. No es pot fer el procés acceptant llistes negres, ni acceptant que un partit dicti quina és la doctrina, quines persones poden ser-hi… Si entrem en aquest funcionament, això no té aturador.

—No és coherència de la CUP?
—És una actitud que no passa per la coherència sinó per la intolerància. Per tant, em sembla que som en un atzucac que no té fàcil solució. De cap de les maneres, aquest milió sis-cents mil ciutadans no pot permetre que es posi en qüestió que el guanyador sigui el president de la Generalitat. Si no es resol això, tindrem noves eleccions. Desgraciadament. Però és així.

—Cap partit no vol eleccions…
—No es pot començar aquest procés acceptant que el grup minoritari digui al majoritari qui pot governar i qui no. Si comencem a fer llistes de polítics, continuarem amb llistes de la societat civil, d’intel·lectuals, de periodistes, d’artistes? Haurem d’acceptar un manual d’ús redactat per la CUP? Quan un fa un pacte no és per a imposar el seu programa als altres. Perquè els altres tenen un programa propi. Ens equivoquem molt. Molt. La política no és això.

—La CUP va dir que els seus vots no servirien per a fer president Artur Mas. Les promeses electorals no s’han de complir?
—De la mateixa manera que moltíssima gent va votar Junts pel Sí convençuda que el procés el lideraria Artur Mas. Si ens ho mirem així, estem en un carreró sense sortida. És un xoc de promeses electorals. Aleshores, quines són més importants, les promeses de tres-cents mil o les d’un milió sis-cents mil? I en qualsevol cas, accepto el criteri de coherència. Però de la mateixa manera que Junts pel Sí no podrà complir inevitablement tot el seu programa perquè haurà de pactar amb la CUP, aquesta tampoc no podrà complir tot el seu programa perquè ha de pactar amb els primers. D’això se’n diu fer política. Se’n diu capacitat de negociar. Volent ser coherent, la CUP pretén obligar a Junts pel Sí a no ser-ho. La promesa dels minoritaris ha d’obligar a incomplir la promesa dels majoritaris? Aquesta inflexibilitat no té sentit. És confondre la coherència amb la intolerància. És un error gravíssim. Si passa, l’assumirem. Però no es pot admetre.

—Preferiu que Mas cedeixi o unes eleccions avançades?
—Mas no cedirà. La pitjor opció és que la CUP no accepti un pacte lògic en què ningú no es faci més ferides de les normals. Una cosa és que tothom hagi de llepar-se les ferides perquè els pactes són complicats i demanen sacrificis. Una altra cosa és obligar a tallar-se un braç. Això és el que demanen. Poden posar en qüestió moltes coses i exigir modificacions de programa, però no poden imposar el seu programa i el candidat. Això no seria un pacte, sinó una imposició.

—Però si la CUP no vol, quina situació preferiu, noves eleccions o un pas enrere de Mas?
—S’hauran de fer eleccions. No tinc cap dubte que passarà això. Em sorprèn que la CUP digui que no votarà en Mas i que no hi haurà eleccions. Aquesta no és la informació que tinc. El missatge que la CUP imposa el president i les seves condicions per damunt de la majoria no seria comprensible per a la gent que ha passat en massa de l’autonomisme a l’independentisme. És impossible de comprar. Això no passarà.

—Aleshores, si el 27-S va ser un plebiscit sobre la independència, les noves eleccions es convertirien en un plebiscit sobre Mas?
—Sobre el president, però també sobre la CUP i la seva actuació. Si fem noves eleccions, tothom pagarà la seva part de responsabilitat. Em sembla que és evident que unes noves eleccions serien un desastre per a tothom. No tinc cap dubte que serà un desastre. L’independentisme hi perdrà segur. Però és més desastrós acceptar xantatges que fer noves eleccions. Si això passa, haurem perdut una oportunitat històrica. Potser haurem de passar a una nova pantalla. Però el nus que tenim ara és pitjor. Tothom pagarà la seva part de responsabilitat en unes noves eleccions. Perquè no es poden acceptar aquests maximalismes. No es pot pactar amb un vet a la persona que lidera el projecte. No és una qüestió de personalisme ni d’excés de lideratge. És que costa molt crear referents internacionals. I quan es creen, no es poden enviar a la plaça pública.

—Mas a la plaça pública?
—El més terrorífic de tot això és que la CUP porta Mas a linxar a la plaça pública. I amb ell, allò que representa. Es fereix molta gent. Hi ha molta gent que hi ha confiat. Alguns estan més preocupats per la sensibilitat de la CUP que pel milió sis-cents mil ciutadans que van confiar en Mas com a president. Potser que ens preocupem per aquesta majoria. Pel que jo sé, si dijous no hi ha investidura, tindrem eleccions. Si m’equivoco, assumiré l’error. Però crec que va per aquí.

—La declaració que es va aprovar dilluns va més enllà d’una declaració nominal d’intencions. Quines conseqüències tindrà?
—D’entrada, crec que aquesta declaració ha estat una concessió a la CUP per intentar resoldre la investidura. En la voluntat de negociar, ho puc entendre perfectament. Ara, jo crec que és un error estratègic –potser per una necessitat inevitable– d’aprovar una declaració de ruptura abans de tenir un govern per entomar-la. Hem declarat una situació de conflicte brutal sense tenir govern. Això em sembla un desastre. És on som i cal assumir-ho. Avancem. Però són concessions a la CUP que es poden entendre perquè mereix poder marcar ritme. Hauria estat més raonable fer aquesta declaració després de tenir un govern fort. En qualsevol cas, hem de caminar amb allò que tenim. La declaració ha estat molt important i ha tingut una repercussió internacional molt forta. I ha animat molta gent que passa nervis perquè vol que això torni a caminar.

—Les amenaces de l’estat espanyol són cada dia més fortes. Com creieu que reaccionarà ara?
—Al Consell Assessor per a la Transició Nacional sempre vam tenir molt clar que l’estat reaccionaria amb tota la capacitat repressiva. La gran qüestió era si tindríem la capacitat d’aguantar la repressió que vindrà de l’estat. L’estat espanyol es defensa i es defensarà amb tota la força. La pregunta és si serem capaços de resistir. L’estat farà repressió fins que ja no pugui fer-ho. Ells també perden un llençol a cada bugada. Perden credibilitat internacional, per exemple.

—I com caldrà respondre-hi?
—L’ofensiva de l’estat serà molt forta i caldrà una gran capacitat de resistència política i de mobilització ciutadana. Caldrà una estratègia internacional i interna de resistència. Ho podem aconseguir si no ens dediquem a barallar-nos. Si el temps i l’energia dels líders són per a discutir si Mas ha de ser president, no tindrem la capacitat d’aguantar l’embat de l’estat.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb