Pere Francesch Rom: “Necessitava trencar el silenci familiar i trobar la pau”

  • El periodista presenta la seva primera novel·la, en què cerca la figura d’un besavi perdut a la frontera el 1939

VilaWeb
Foto cedida per l'autor
Sebastià Bennasar
17.10.2022 - 21:40
Actualització: 18.10.2022 - 15:37

Pere Francesch Rom és un dels homes més ben informats sobre la vida cultural del país. No debades és el delegat de cultura de l’Agència Catalana de Notícies. Provinent de Montbrió del Camp i de la collita just estrenada dels anys vuitanta –va néixer el 1981– ha treballat o col·laborat en molts mitjans. Ara ha deixat per un moment la rapidesa i la immediatesa de la seva feina per oferir-nos El silenci dels altres (Columna), una novel·la a mig camí entre el periodisme, la no-ficció, la memòria històrica i els referents de cultura popular que parteix de la recerca del seu besavi, de qui no se’n sap res després de la seva sortida del poble de Cercs (el Berguedà), l’hivern de 1939, on havia arribat provinent de Montbrió després d’haver estat acusat pels franquistes de saquejos i assassinats en el breu temps que va formar part del consistori del poble.

Us fa vertigen de passar a l’altre costat de la taula i convertir-vos en entrevistat en lloc de ser l’entrevistador?
―Sí que en fa, de vertigen, i més quan penso que als meus entrevistats, per tranquil·litzar-los, sempre els dic que som nosaltres els qui hauríem d’estar nerviosos. Se’m fa estrany ser a l’altre costat, però alhora estic molt agraït de poder explicar aquesta història tan personal.

No és una novel·la sobre la guerra del 1936-1939, com algú es pot pensar, sinó que és sobretot una novel·la sobre el perdó…
―Efectivament, també parla del perdó. El protagonista vol saber què va passar al seu besavi perquè vol tancar les ferides, però és interessant de saber què va fer aquella persona, no per fer-ne un judici, sinó per conèixer-la. Això és una part de la trama, el personatge ha de sanar una ferida familiar i ha de descobrir un petit misteri. Jo, del meu besavi, tan sols en sabia que va haver de marxar i que tothom deia que feia cara de bon home, però volia preguntar-me també què va fer, perquè els documents franquistes el culpaven de tot i més, malgrat la cara de bon home, i sempre hi ha una espurna de dubte.

Com ha estat el procés de construcció del llibre? Hi trobem periodisme, literatura del jo, novel·la de no-ficció… tota una barreja de tècniques la mescla de les quals el conforma.
―Ha estat una feina molt llarga i en bona part hi ha molta història d’autoficció, encara que també hi ha una part del protagonista que és totalment ficcionada, com ara el trencament emocional al qual el sotmeto. Venia d’haver fet un assaig i ara volia fer una història amena i amb més recorregut. I a tot això s’afegeix que en el meu cas el periodisme és basat en la immediatesa i tenia ganes de fer una història molt més llarga que incloïa el viatge necessari a Cercs per veure què m’hi trobava. Em vaig plantar allà amb una postal a la butxaca dient que buscava el meu besavi i amb ganes de fer un periodisme lent, que es va coent. Obtenir tota aquesta informació és un procés laboriós i al mig s’hi van anar barrejant aquests elements de cultura popular que m’han marcat i que em continuen marcant. Volia fer un llibre en què cabés la memòria històrica, però també l’Skeletor, en Gandalf, els Beatles i El senyor dels anells, que són els meus referents.

Per tant, hi ha una reivindicació de la cultura popular.
―Potser la reivindicació arriba després d’haver fet el llibre. D’alguna manera, puc veure una pel·lícula com Alcarràs i gaudir-ne, però necessito Los Vengadores i segurament en gaudiré més. Em va sortir de mesclar la memòria històrica i la cultura popular després d’haver llegit un llibre de Junot Díaz, en què parlava de la memòria històrica i mesclava aquest món de referents populars. M’agradava que el protagonista tingués aquests referents quan parla de pors o vulnerabilitats, però no embafar en excés. La gent gran de Montbrió que ha llegit el llibre no sap quins són, però no per això deixen la lectura.

Fernando Pessoa, en el Llibre del desassossec, deia que havia arribat a Lisboa, però no a una conclusió, i vós heu arribat a Cercs però no a una conclusió sobre el vostre besavi.
―És que no hi ha una conclusió definitiva. El meu besavi va haver de marxar des de Montbrió, al Baix Camp. Alguns anaven a peu, els que tenien més sort en tartana, va passar per Barcelona i, d’allà, cap a Cercs, el gener i febrer del 1939, amb la gran riuada de gent que volia passar la frontera. Això devia ser terrible i al cap d’una setmana o deu dies va haver de tornar a marxar i no sabem si va ser allà on va morir o el van matar, tan sols hi ha una nota d’un historiador que diu que va morir a la frontera, però res més. Quan va arribar el tripartit, el vam buscar i vam fer les proves genètiques, però no sabem què va passar, només que va marxar de Cercs cap a la frontera.

També hi ha una segona història important en el llibre, la d’aquells que no van passar, la dona i els fills, que van tornar a casa.
―Sí, a banda d’homenatjar el besavi hi ha una altra història, la dels que van tornar a casa i es van haver d’esperar quaranta anys per saber què n’havia estat del seu familiar. A la meva besàvia la seguien quan anava al tros perquè pensaven que el tenia allà amagat i després hi havia qui amb molta crueltat li deia que segurament era a França amb una altra dona. També hi ha el sacrifici del meu padrí, el fill del besavi, que ha de renunciar als estudis per treballar al camp tota la vida.

Com ha rebut el llibre, la vostra família?
―Tots han estat molt emocionats. Per mi era important de saber què en pensaven, perquè hi ha una part d’exposició gran, explico com veig el meu padrí i com eren ells, i al final s’ha de trobar el filtre familiar perquè cada generació té una visió diferent de la seva família. La meva mare, per exemple, va viure molt més de prop el silenci del meu avi, i per ella era important la meva visió perquè ajudava a trencar el cercle del silenci. Quan he trencat aquest silenci familiar, han emergit moltes coses; la vida, fins i tot, perquè a partir del llibre he conegut gent a Cercs que sabia coses del meu besavi i m’han obert moltes portes.

Com ha estat el procés de creació d’aquesta novel·la per a un autor que està acostumant a la immediatesa de la notícia i l’exigència de publicar-la més ràpid que ningú?
—Tota la investigació ha estat llarga, i el procés d’escriptura ha estat més curt, tot i que és clar, molt més complex i laboriós que no a la feina del dia a dia. De fet, no sabia com començar a escriure el llibre perquè per fer-lo bé m’havia de deixar anar i a la feina tot és molt immediat, pautat, encotillat. Tires una notícia on la part més important és la rapidesa i un tipus de text molt formal i, en canvi, anar al poble em va marcar i vaig trobar el to. El llibre el duia pensant feia molt de temps i quan va morir el meu avi vaig decidir de començar. I és en aquest moment, quan t’aixeques del sofà, quan comencen a passar coses. És quan vols saber, quan fas preguntes, perquè, si no, mai no sabrem res. I vaig anar a Cercs i vaig preguntar per allà i vaig endreçar els meus materials i així va anar sorgint el llibre. I és clar, aquell virus de Wuhan va arribar i vaig tenir més temps per a escriure la meva història.

El vostre protagonista arriba al poble de Cercs i Déu n’hi do la quantitat de gent que està disposada a ajudar-lo a trobar el besavi. Va ser així?
―Sóc de poble i sé com tractar la gent dels pobles petits. A més, un molt bon amic és de Cercs i va ser una mica com la clau que obre tots els panys. La gràcia és que quan vaig arribar-hi i vaig demanar per gent que podria haver conegut el meu besavi el primer que em van demanar era qui preguntava per ells. Tot això passava en un bar antològic, on he presentat el llibre, amb els caps de porc senglar penjats a la paret. I aquí sí que va ser útil la nostra feina, perquè amb el periodisme sí que s’aprèn una cosa: preguntar. Estem acostumats a arribar a un lloc i que ens expliquin allò que volem saber. En aquest cas va ser una alegria molt gran perquè es varen crear vincles personals amb algunes de les persones que entrevisto i que em van ajudar molt, per això els noms que surten al llibre són els reals, per agrair-los la informació i la tendresa.

Al final, com en tants casos més, ens és igual què va fer o no va fer el vostre besavi.
―Al final hi havia dues possibilitats, i que no s’acabi de respondre, perquè no es pot, és bo. El meu padrí tenia disset anys quan es va separar del seu pare i deia que era tan bon home i que tenia el cor tan gran que segurament no devia fer res. El meu altre avi era de dretes i a la guerra també va patir molt. Al final, amb la cerca aconsegueixes de trobar la pau i trencar el silenci familiar. I això és el que jo volia i necessitava.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any