Oriol Junqueras

Oriol Junqueras ha enviat a VilaWeb aquest mateix matí les respostes sobre el qüestionari electoral. El vice-president empresonat té temps per a comentar breument com va ser la seva experiència al congrés dels diputats espanyol. Però l’entrevista se centra, sobretot, en la seva candidatura a la presidència de la Comissió Europea, la seva visió i experiència com a eurodiputat, si creu que Europa va fallar durant l’octubre del 2017, i racons i ciutat del continent que té al cap. Junqueras també comenta la tensió, que nega, entre exili i presó i, per últim, compara l’hegemonia d’ERC amb la convergent.

Com vau viure la sessió al congrés espanyol?
—Emocionant. Per l’oportunitat de poder fer política al lloc on correspon. Però, sobretot, per poder mirar a la cara aquells que no han volgut parlar i dir-los, novament, que existim. Que som molts. Que persistim. Que guanyarem i que, per molt que s’hi resisteixin, hauran de dialogar tant sí com no.

Heu estat elegit diputat al congrés espanyol. Deixareu l’acta per ser eurodiputat?
—Vull portar la repressió i la denúncia de la regressió democràtica de l’estat espanyol al cor d’Europa. No hi ha res més trencador en aquest sentit que fer que un pres polític surti de la presó per entrar al Parlament Europeu, avalat pels vots i per una nova victòria a les urnes.

L’exili afecta el punt de vista sobre la política catalana. No es veu igual des d’allà. I la presó, afecta com es veu la política catalana? Com?
—El fet de no ser en el dia a dia et fa perdre una part de context, però probablement et dóna més perspectiva. De tota manera, el veritable efecte és no poder veure els meus fills i la meva dona. Fa més d’un any i mig que ens tenen tancats i ens volen aïllats. Ens volen castigar, però no ens coneixen, no podran aturar-nos. Som els qui no ens rendim mai. La presó no deixa de ser una fase més que assumim per a guanyar la llibertat i la República catalana.

Potser hi ha tensió entre exili i interior. Però això ja va passar durant el franquisme entre Tarradellas i l’interior. Com se soluciona? És greu?
—No estic d’acord que hi hagi tensió entre els represaliats. L’exili i la presó són dues cares de la repressió. Tothom té molt clar que l’adversari comú és l’estat i en cap cas els companys de viatge. Tots hem de continuar treballant per avançar cap a la consecució de la República catalana i crec que tots ho fem. Això sí, com hem reclamat diverses vegades, cal que tracem una estratègia comuna entre tots els actors que volen que Catalunya sigui un estat independent i estic convençut que ho farem.

Per què Toni Comin no va a la llista d’ERC?
—Toni Comín ha decidit d’anar en una altra llista electoral i, com sempre hem dit, respectem les decisions de tothom.

Argument: un independentista ha de votar la llista de Puigdemont perquè hi ha tres independentistes catalans als primers llocs (Puigdemont, Comin i Ponsatí) mentre que a la llista de Junqueras només un (Junqueras), la resta són bascs i gallecs. Com ho contraargumentaríeu?
—D’entrada, negant la major, és fals. Entre els quatre primers llocs de la llista d’Esquerra Republicana hi ha tres independentistes catalans, però ha interessat fer córrer aquesta mentida. Són l’eurodiputat Jordi Solé, la Diana Riba, que a més és la dona d’un pres polític, i jo mateix. I ens acompanya també Pernando Barrena, un independentista basc de pedra picada. La llista d’Esquerra Republicana representa la força de l’independentisme català, basc i gallec i serveix per a sumar forces de tot l’estat al projecte impulsat des de Catalunya.

Com descriuríeu Diana Riba?
—Una de les persones més valentes que he conegut. Li vaig fer una proposta gairebé deshonesta, pel sacrifici que comportava en una situació com la seva i no va trigar ni un minut a dir que sí. Té clar que és una oportunitat única per a denunciar la repressió i s’hi ha tirat de cap. Descobrireu una persona molt intel·ligent, preparada i valenta.

L’hegemonia d’ERC serà tan autonomista com ho va ser la de CiU?
—He, he, he. Fa gràcia aquesta pregunta, i fer-me-la a mi, a la presó. Perquè sóc independentista de tota la vida i Esquerra Republicana també. No hem estat mai autonomistes i no ho serem mai, no és el nostre model, nosaltres treballem per aconseguir la independència i construir la República catalana. I si, precisament, Esquerra Republicana és un projecte tan sòlid ara mateix i que s’ha situat al centre de la política catalana, és perquè la majoria de la societat catalana ha evolucionat cap a l’independentisme i no a l’inrevés.

Per què voleu dirigir la Comissió Europea?
—És una oportunitat única per a posar el conflicte de l’estat espanyol i Catalunya sobre la taula europea, és una oportunitat única per a posar la repressió de l’estat al centre d’Europa. Mai abans cap català ni cap pres polític no havien estat candidats a la Comissió Europea. És la candidatura dels independentistes europeus d’arreu, de les nacions sense estat, com els gallecs, escocesos, bascs i flamencs. Desenes de partits de tot Europa han decidit que sigui jo qui encapçali la candidatura, un pres polític, i això és d’una transcendència molt important. Hi ha cap imatge més potent per a l’independentisme que un pres polític com a candidat a la Comissió Europea? Ens situa al centre.

Què canviaríeu d’Europa?
—Que primin les persones i els drets per sobre dels interessos econòmics i dels estats. No pot ser que mori gent a la Mediterrània i Europa no faci res, no pot ser que l’austeritat estigui per sobre de les necessitats més bàsiques. L’Europa actual és més un club d’estats que no pas una federació de pobles, com es pretenia en la seva fundació. Cal posar les persones al centre de totes les polítiques i que es respectin els drets i les llibertats, no pot ser que Europa miri cap a una altra banda en funció dels interessos. I a la vegada cal potenciar molt més l’educació i la innovació, Europa va perdent el tren del present davant altres estats i regions del món.

Què mantindríeu d’Europa?
—Els valors, la cultura, la democràcia, els drets i la llibertat. La diversitat d’Europa i a la vegada els valors que comparteix tot el continent és una riquesa que no podem perdre. Aquesta part del món que ha estat capaç del millor i del pitjor de la humanitat, és probablement un dels millors racons del món per a viure, però hem de saber mantenir l’esperit fundacional d’Europa, no girar l’esquena als grans problemes i gaudir de la història i la cultura creada aquí. Una altra idea que m’agrada és la que defensa George Steiner, quan diu que Europa són els seus cafès, cosa que no passa en altres indrets del món. A Europa es passa l’estona als cafès, es llegeix, es conspira o simplement s’enraona. I és igual ser a Roma, a París, a Viena o a Sant Vicenç dels Horts. Cafès com a sinònim de lloc de reunió, de conversa, de paraula, sense diferències de classes ni orígens, com a sinònim d’espai compartit per a la discussió però també la construcció.

De canvis a la Comissió Europea, quins n’hi hauria d’haver?
El Parlament Europeu, que és el representant de la sobirania dels ciutadans europeus, hauria de tenir més força, més poder real i no estar tan supeditat a la Comissió Europea i al Consell. Nosaltres sempre hem defensat que som independentistes respecte de l’estat espanyol i federalistes respecte d’Europa, però volem canvis, i un d’aquests canvis és millorar els sistemes democràtics europeus, de manera que la ciutadania tingui més capacitat de decisió, encara que sigui de manera representativa, i no els estats directament.

Quins records teniu dels anys d’eurodiputat?
—Va ser un temps del qual tinc molt bon record. Vam treballar de manera coordinada amb els companys Ramon Tremosa i Raül Romeva, amb qui he acabat tenint una molt bona amistat. Amb Romeva compartim fins i tot cel·la i és una persona indispensable en aquesta etapa de la meva vida.

Qui us ha visitat, d’Europa?
—La veritat és que molta gent, i també he rebut molts missatges de suport. No és igual el que fan els estats i els governs que el que pensa la ciutadania, els eurodiputats i l’opinió pública de molts dels països.

Una ciutat europea que recomaneu, i per què?
—Si hagués de recomanar una ciutat europea, recomanaria Florència, perquè és el bressol del Renaixement.

Un país europeu que recomaneu, i per què?
—Recomanaria Itàlia, perquè sóc d’educació i cultura italianes.

Heu viscut mai anys fora de Catalunya, en algun país europeu? Què hi fèieu?
—He viscut o mig viscut a Roma, perquè estudiava a l’Arxiu Secret del Vaticà, i a Brussel·les i Estrasburg perquè era diputat del Parlament Europeu.

Quines llengües europees parleu? Un llibre amb aquesta llengua que recomaneu?
Parlo català, castellà, italià i anglès. I com a llibre en italià recomanaria el Canzoniere, de Petrarca.

Com pot ajudar la Comissió Europea als ciutadans catalans? Quines polítiques s’hi fan que afectin la vida de la gent?
—Molt més que no pugui semblar. Les decisions que es prenen a Brussel·les ens afecten en gairebé tots els àmbits: progrés econòmic, cohesió territorial, medi ambient, drets dels consumidors, política comercial, política agrícola i pesquera, suport a la recerca i la innovació… Però hi ha àmbits en què s’hauria de fer més, com per exemple, programes socials, criteris comuns en política fiscal, acció exterior més ambiciosa i coherent i una defensa aferrissada dels drets i les llibertats.

Europa ens va fallar, l’1-O. Per què?
Els estats defensen els estats i això ja ho sabíem. Però és veritat que Europa ens ha decebut. Com deia, aquesta és l’Europa que volem canviar. De l’Europa dels estats a l’Europa dels pobles i els ciutadans. A l’Europa dels drets i les llibertats, amb les persones al centre. I Catalunya, amb la seva lluita per la defensa de la democràcia, els drets i les llibertats, és la principal esperança perquè Europa torni a ser aquest espai comú de justícia i esperança.

Quan podrem escollir el president europeu directament?
—Ens agradaria que fos molt aviat. I afavorir i millorar la democràcia directa a escala europea, també.

Com valoreu el mandat de Jean-Claude Juncker?
—És evident que de manera molt negativa. Va començar tacat per l’ombra de l’escàndol LuxLeaks, una trama per a facilitar l’elusió fiscal de multinacionals a Luxemburg quan ell era primer ministre. Amb Catalunya ha tingut un comportament cínic i irresponsable. Ens deixa una Europa desorientada i sense ambició davant reptes tan importants com el canvi climàtic, la justícia social i la defensa dels drets dels pobles. Crec que representa allò contra què lluitem.

I el d‘Antonio Tajani?
—Algú que li sembla que el règim feixista de Mussolini no era tan dolent perquè va fer carreteres no mereix ser president del Parlament Europa.

I el de Doland Tusk?
—Ell és el més prudent i sensat de tots tres. Val la pena llegir bé entre línies el seu posicionament després del Primer d’Octubre. El problema és que els estats continuen veient les institucions europees com una plataforma per a practicar el seu nacionalisme d’estat i defensar els seus ‘interessos nacionals’. I això ha de canviar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb