Montse Germán: “Ven més la gent jove perquè no acceptem la vellesa”

Montse Germán (Sabadell, 1969) diu que valora molt la connexió amb les persones a l’hora de treballar. En té una de molt clara amb el director com Marc Recha, amb qui acaba d’estrenar Centaures de la nit, que ja és als cinemes. És un film en què participen majoritàriament actors cecs i que s’inspira en el surrealisme del fotògraf invident eslovè Evgen Bavčar i en l’imaginari de Luis Buñuel. Filmada en blanc i negre al monestir de Poblet, narra la història d’un home, l’Àlex (Lluís Soler), que hi va per ajudar un amic a robar les relíquies que suposadament van amagar-hi un parell de monjos eslovens. La conductora de l’autobús és la Joana, que té una relació especial, però alhora complicada, amb l’Àlex. Parlem amb l’actriu que la interpreta del film i també de la seva trajectòria.

—El monestir de Poblet és central al film. Quin paper hi té, en el punt de partida de la història?
—Un monestir té una màgia i una litúrgia que el fan un lloc especial, sagrat. El film parla del final de l’Àlex, el protagonista, que va a buscar-hi unes relíquies, en una metàfora, jo diria, de trobar-se a si mateix. Això és ideal explicar-ho des d’un lloc tan poètic com Poblet. La pel·lícula és poesia, filosofia, existencialisme. És onírica i surrealista, i l’entorn del monestir és ideal per a donar-li aquesta pàtina. La narrativa no és continuada, hi ha tanta simbologia que té més pes la imatge, que provoca sensacions i emocions, que no la pròpia estructura dramàtica.

—Per situar la història del film, cal remuntar-se a la postguerra i als monjos que van ajudar a reconstruir el monestir.
—El film explica que aquests monjos potser hi van amagar unes relíquies. El personatge de l’Àlex té un amic que és un fotògraf eslovè cec. Aquest fotògraf no és el protagonista, tot i que el guió està inspirat en ell, que existeix realment, és Eugen Bavçar, i és el personatge que sap on són les relíquies. Però el protagonista és l’Àlex, enfadat amb el món, amb les dones, amb les seves parelles… El meu personatge, la Joana, és amiga seva –n’havia estat amant– i se l’estima molt, el cuida.

—Té més paciència que un sant…
—Sí! Sap que ell és molt valuós, un amic íntim, però alhora sap que té un caràcter insuportable, i l’accepta. És la persona que fa de pont entre el món surrealista i màgic del monestir amb l’espectador, és la més terrenal. Ell viu en una mena de somnolència i ella el torna a la realitat. El seu vestuari el vam trobar entre el Marc Recha i jo. Jo li volia donar un punt gypsy, nòmada, amb un abric que l’acompanya, aquest punt Kusturica dels gitanos de Romania. També va despentinada i té molta energia, és molt vital i generosa i diu les coses tal com són.

—La majoria dels actors són cecs realment. Com ha estat la filmació?
—Fantàstic i preciós. No tinc relació amb persones cegues i no sé com es belluguen pel món. Et penses que sempre van acompanyats i després veus que no. El Marc va fer un càsting, no es coneixien entre ells, però de seguida van fer pinya. Percebre la vida sense veure-hi t’ha de fer tenir una sensibilitat diferent, amb l’oïda, l’olfacte, el tacte, l’orientació… Parles amb ells i de vegades dubtes que no hi vegin. Són una colla molt vital i va ser molt fàcil. Tenim prejudicis per desconeixement.

—Quins altres prejudicis us van desmuntar?
—La manera d’anar pel món. Poden fer una vida feliç, els veia feliços. Perdre un sentit és una putada, però de cop i volta veus gent feliç. Depèn de tu, de com et prens la vida. Hi ha gent amb tots els sentits i un cos sa que és molt infeliç.

—Tornant a la figura d’Eugen Bavçar, com s’ho fa, un fotògraf que no hi veu?
—Ell, tot un personatge, va venir al rodatge i ens va fer fotos. Amb una noia que l’ajudava, ens va tancar en una habitació totalment a les fosques. Ens deia que estiguéssim molt quiets i feia una mena de moviment. Vam quedar retratats amb un halo, una cosa difícil d’explicar. Per a mi encara és un misteri, suposo que es fa una composició de l’espai amb els altres sentits.

—El film s’inspira en el món surrealista d’aquest fotògraf i l’imaginari de Luis Buñuel, tot en blanc i negre.
—Crec que la pel·lícula és un homenatge a Buñuel, Bergman, Ford… Em recorda a Miracle a Milà, en què també hi ha personatges desmanegats. És un homenatge a aquest cinema i al fet d’anar a les arrels. El Marc ha parlat de la manera de fotografiar el cel o el monestir, amb contrapicats. En format panoràmic, retratar el monestir, que és un personatge més, no hauria estat el mateix. El blanc i negre implica anar a l’origen, a aquest cinema etern. El Marc és un dels pocs artesans del cinema que queden. És en una altra òrbita, s’ho produeix tot. És fidel a ell mateix, i això té un preu. És molt valent, poder explicar el que vols amb els actors que vols, i no els qui et diu el productor. Fa el que vol costi el que costi, i no sé si això es valora prou.

—Parlem de la vostra trajectòria. Heu fet molt de cinema i sèries, però diríeu que per sobre de tot sou una dona de teatre?
—No. És a dir, m’he format al teatre, com gairebé tots els actors, però la televisió i el cinema m’agraden molt, són codis diferents. Quan fas cinema, si fas una seqüència molt emotiva, allò queda gravat i no ho repeteixes. En canvi, en el teatre, fer un personatge dramàtic cada nit –els que m’acostumen a donar– és un desgast emocional, és molt exigent. Passes per llocs bèsties i plores perquè sents l’emoció. El teu cos entén que pateixes, i no sé fins a quin punt és sa. Després surts del teatre i ets feliç, li has de donar una contrainformació al cos perquè vegi que no passa res. És molt maco, però sort que no ho fem gaire temps.

—Sembla que això no us hagi de passar perquè és ficció.
—Però no és una mentida, l’emoció passa per tu, o com a mínim és la meva manera de treballar. Després desconnecto, però passo per allà quan sóc a escena.

—Fa vuit anys que actueu en una sèrie diària, Com si fos ahir. M’imagino que emocionalment no és tan bèstia, però deu ser dur d’una altra manera.
—Tenir feina durant tant de temps en una professió inestable és un regal, i la sort de fer un personatge amb recorregut és que no ets sempre en el drama. Algunes vegades, la teva trama té més pes i unes altres, no. Sí que he tingut moments forts, com quan violen el meu personatge. Va ser dur, és més exigent i necessites més concentració per a connectar ràpidament, no tenim gaire temps.

—A Com si fos ahir hi ha uns quants personatges de més de cinquanta anys, homes i dones. Però creieu que en general manquen personatges femenins de més de cinquanta i seixanta, sobretot que se surtin dels tòpics?
—No em vull creure que no hi ha papers de més grans de cinquanta. Hi ha actrius de més de cinquanta que treballen constantment. Potser sí que en falten, si mirem xifres, però cada vegada hi ha més dones directores i treballem perquè això canviï. Potser passa, però no m’ho vull creure… A mi m’ha sortit més feina a partir dels cinquanta. Està bé reivindicar-ho i que se’n parli, però és difícil que un director de trenta parli d’una dona de seixanta, calen dones d’una certa edat per a fer-ho. No pots demanar a un de quaranta que parli dels seixanta o setanta, llevat que sigui algú molt especial, gent atemporal. A vegades hi ha productors que demanen actors més joves, però a gent com el Marc Recha li és igual. Treballa amb una dona de cinquanta i li agraden les seves arrugues.

—Heu viscut malament el pas del temps davant la càmera?
—De moment, no. Pots tenir arrugues, però depèn de com et fotografien poden donar una informació o una altra. A Ruta tenia 52 anys i no portava maquillatge. Em posava una bona crema hidratant i amb les meves taques i arrugues vaig fer la pel·lícula. Es fa amb les òptiques i llum adequades. El teu personatge té aquesta edat i ja està. Si hi ha voluntat que surti atractiu, es pot fer, i si ha de sortir lleig, surt lleig. Però ven més la gent jove, perquè no acceptem la vellesa.

—Per què? 
—Acceptar la vellesa és acceptar que ens acostem a la mort. Ningú no vol veure gent vella perquè els diuen “un dia seràs així”, per això la vellesa no és acceptada. Volen joventut a tot arreu perquè així ens amaguen cap a on anem. A la nostra edat tenim més experiència i molt a donar, però passa per davant la joventut. Això ens demostra que som una societat malalta i perduda, que no s’accepta ni valora. Si tens la sort de treballar amb gent amb qui connectes, ja està bé. Arribar a Hollywood no ha estat mai la meva intenció, que ha passat més per treballar en projectes interessants, amb gent que m’aportés com a persona i actriu.

—Preferiu projectes més petits, però que us generin aquest interès, que no pas les coses més comercials? No sé si sempre heu pogut triar.
—Per sort, no m’ha tocat mai fer coses només per diners. No et dic que no hagi passat les meves crisis de no tenir un duro –es passa molt malament–, però treballar a disgust no m’ha passat. Un projecte potent més comercial, però ben fet, és clar que m’agradaria, però sobretot m’agrada connectar amb qui treballo.