Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En la crisi del coronavirus 2019 hi ha molts efectes col·laterals que passen desapercebuts, amagats darrere les xifres de morts i infectats que s’anuncien cada dia. Un d’aquests és el desgast psicològic del personal sanitari que treballa en primera línia als hospitals i residències. Els principals trastorns que pateixen són ansietat, baix estat d’ànim i insomni. Per això, a tots els centres sanitaris s’ha activat un servei de suport psicològic, que també s’ofereix als ciutadans. En parlem amb Mireia Forner, psicòloga clínica adjunta del servei de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

Quina mena de suport psicològic s’ofereix als professionals sanitaris?
—Els professionals es poden posar en contacte amb el servei de psiquiatria quan ho vulguin, sigui per telèfon, correu, videotrucada i també de manera presencial. Se’ls fa una valoració general per saber com estan i, en funció del cas, se’ls dóna un servei psicològic que pot ser de dues o tres sessions.

I per quins motius us consulten?
—Sobretot, per ansietat, baix estat d’ànim i també detectem molt insomni, dificultat per a agafar el son. També consulten quan tenen un familiar ingressat o tenen el temor de contagiar els familiars més propers. I també hem vist que es posen més nerviosos quan senten, llegeixen o veuen a les notícies que hi ha un alt nombre de personal sanitari contagiat. Ells saben que això passa, però quan ho veuen és quan tenen més sensació de vulnerabilitat. Però cal dir que ara mateix els professionals sanitaris van molt sobrecarregats de feina i això els fa difícil, fins i tot, trobar un espai per a tenir cura d’ells mateixos. Som en un moment molt crític, i el personal sanitari està molt centrat en l’acció. Molts m’ho diuen: quan això acabi, us necessitarem.

I quins símptomes tindran, llavors?
—Posteriorment, poden tenir simptomatologia depressiva o simptomatologia ansiosa. Les mateixes dificultats que poden tenir ara, però sostingudes en el temps. I en alguns casos, fins i tot, situacions d’estrès posttraumàtic.

La por de contagiar un familiar és una constant. Alguns, fins i tot, s’han aïllat voluntàriament per no infectar els fills, per exemple, i fa més d’un mes que no els veuen.
—Sí, alguns professionals ho fan, però uns altres no, perquè potser no poden. Aïllar-se també implica el malestar de no ser al costat de la família, i també és important. Busquen un equilibri entre tenir cura de la família i, al mateix temps, tenir un benestar personal. Són dues maneres d’encarar-ho.

Qui demana ajut psicològic?
—Especialment, el personal d’infermeria, perquè és qui es troba en primera línia i passa més hores al costat del pacient de la Covid-19. I el perfil més habitual són dones.

Per què?
—En general, les dones consulten més en psicologia que no pas els homes. Això respon a una qüestió de rols socials. En el nostre àmbit cultural i social, les dones es permeten més d’expressar emocionalment la tristesa i la preocupació. De fet, la simptomatologia depressiva i l’ansiosa és més prevalent en dones que no pas en homes.

Des del punt de vista dels professionals sanitaris, què és el que fa tan dura aquesta crisi?
–A banda de la gran quantitat d’hores que treballen i el nivell de sobrecàrrega, fet que pot causar una certa síndrome d’esgotament professional (burnout), cada professional sanitari, quan atén una persona, moltes vegades hi veu el seu pare, la seva mare o el seu fill. La situació els crea una empatia molt més alta que en situacions normals. Aquesta identificació genera una vulnerabilitat emocional. A més, hem de pensar que prenen decisions molt difícils. Els infermers i les infermeres tenen un rol en què cerquen el benestar del pacient de manera individual. És a dir, jo tinc cura d’aquest pacient per a guarir-lo i millorar la seva autonomia. Però ara aquest marc ha canviat i ja no està centrat en el pacient de manera individual, sinó en la salut pública.

Un canvi de mentalitat. I, per tant, han de prendre decisions diferents.
—Sí, es maximitza allò que és millor per a molta gent i l’infermer ha de prendre decisions que no prendria en una altra situació. Potser creuen que un pacient ha d’anar a l’UCI, ha de tenir un respirador o ha de ser ingressat, però en aquests moments no es pot prendre cap d’aquestes decisions. Això pot fer que s’entri en una fase que en anglès s’anomena moral distress, una angoixa moral, i això fa que sentin que èticament no actuen de manera correcta.

Això passa, per exemple, en un context de triatge.
—Per exemple. Perquè no poden proveir el nivell de cura que solien donar. És a dir, l’espai entre allò que poden fer i allò que han de fer crea aquesta fase d’angoixa moral. I han de cercar la integritat, és a dir, acceptar la realitat de la nostra situació actual, que és aquesta incertesa, i anar reconsiderant què és equitatiu i què és just, dins les condicions actuals tan severes. Però això és molt fàcil de dir, però no tant de pair personalment quan ho vius en primera persona.

Suposo que és normal, són humans.
—Sí. La societat i la premsa presentem els metges i els infermers com uns herois. Això els dóna energia i força, però, per una altra banda, no permet que un pugui acceptar les seves pròpies debilitats. Són persones normals i corrents a qui ha tocat de ser a la primera fila i responen de manera molt valenta, però també tenen dret de dir que tenen limitacions i dificultats.

També ateneu els familiars dels pacients ingressats?
—Els metges residents truquen cada dia als familiars per explicar-los com es troba el pacient i quina evolució ha tingut. Aquest suport és diari. Si detecten que la família necessita un suport psicològic, els donen el nostre número de telèfon i els fem un acompanyament, sigui per telèfon o videotrucada. I quan es truca a algun familiar per comunicar-li que l’evolució no és bona i si vol venir a acomiadar-se’n, hi ha un equip de psicòlegs clínics que, conjuntament amb treballadors socials, els donen suport en el procés del final de vida. També s’ha obert una web perquè qualsevol ciutadà que tingui un dubte pugui preguntar i tenir la resposta d’un psicòleg clínic.

Qimplica no poder-se acomiadar d’un familiar?
—Malauradament, he portat casos de pacients que han mort, i veig que és molt difícil el procés de dol. Normalment, nosaltres estem tots units quan algú es mor. Tota la família unida. I fem una sèrie de rituals que ens ajuden a acomiadar-nos d’aquella persona. Sigui estar tots junts fins al darrer moment amb la persona que es mor, sigui fer l’enterrament, sigui llegir una carta… Ara tot això no es pot fer, el ritual de comiat s’ha de desplaçar en el temps, i per a les famílies és molt complicat.

Què recomaneu?
—Jo els recomano que escriguin el que senten, l’emoció que els desborda, com si ho haguessin de llegir en el funeral. I planificar. Pensar, per exemple, què faré jo amb les cendres del meu pare o del meu avi. Això ajuda. També es poden fer videoconferències entre els familiars per sentir-se a prop.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.