‘La tertúlia proscrita’

Mireia del Pozo: “A Catalunya, 5.200 empreses haurien de tenir pla d’igualtat, i tan sols n’hi ha 900 de registrades”

  • Entrevista a la presidenta del Centre d'Estudis de les Dones d'Europa, que representarà Catalunya en les jornades sobre la dona a l'ONU

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
02.03.2023 - 21:40

Mireia del Pozo serà l’encarregada de representar Catalunya en les jornades sobre la dona a l’ONU, que s’organitzen la setmana que ve. És la creadora i directora del programa Plusvàlua dones, de Ràdio Estel, consultora en comunicació, diversitat i gènere i també és presidenta del Centre d’Estudis de les Dones d’Europa. Però el seu currículum va molt més enllà: tota la vida s’ha dedicat a la lluita per la igualtat en diferents àmbits, com ara el dret, la comunicació, el món de l’empresa i el tercer sector. Del Pozo serà a Nova York entre els dies 6 i 17 de març per a participar com a experta independent en la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona de les Nacions Unides (CSW67), en què enguany la tecnologia amb perspectiva de gènere serà una de les qüestions centrals. Parlem de tot plegat amb ella, que fa molt d’èmfasi a passar de les paraules als fets, especialment en els drets de les dones en el mercat laboral.

Com entomeu el desafiament de ser l’escollida com a representant de Catalunya per a anar a les jornades sobre la dona de l’ONU?
—És un orgull, un honor i un plaer, però també una responsabilitat grandíssima. És un reconeixement a vint anys de feina molt intensa. Abans la gent no sabia què volia dir ser agent d’igualtat, tot i que és una professió regulada de fa molt. També es reconeix la gran feina que ha fet el Centre d’Estudis de les Dones d’Europa, que ha estat declarat entitat d’interès públic pel pla d’urgència i emergència a Catalunya amb la covid, que va ser un èxit. La Generalitat va comprar el “Dona, reinventa’t” per poder ajudar les dones emprenedores, autònomes, empresàries. És una responsabilitat, però em veig preparada.

La qüestió central de la CSW67 és “Innovació i canvi tecnològic, educació a l’era digital per a aconseguir la igualtat de gènere”. Quins desafiaments tenim, en aquest sentit?
—Uns quants! La tecnologia ens ajuda molt, però som davant una generació sobreinformada, i a vegades la informació rebuda no és la més adient. Som en un moment en què les violències de gènere en línia han pujat moltíssim, i també ens trobem molts robatoris d’identitat. Hi ha tot un seguit de recomanacions de protecció: que no tinguem por de bloquejar ni de denunciar. Ara hi haurà una regulació que recomanarà que els menors tinguin mòbil a partir dels setze, perquè s’ha vist que, neuronalment, les xarxes socials tenen els mateixos efectes que la cocaïna. I també hi ha la qüestió de la intel·ligència artificial, que per exemple ajuda molt les dones discapacitades, que pateixen fins i tot una triple discriminació.

Us referiu que cal estar atents l’impacte que tenen els canvis tecnològics en l’àmbit del gènere? Les violències masclistes en línia, els biaixos de gènere en la intel·ligència artificial…
—Absolutament. Per això és molt necessari que les dones hi siguem i ens formem per poder exercir en temes d’enginyeries, lectura de dades… Si no, després, la informació que rebem per internet també és esbiaixada, i tornem a tenir escletxes. Hem de posar fi d’una vegada a les escletxes i que no es tracti només de declaracions d’intencions, això és una de les meves màximes. El moment de l’acció és ara. Ara tenim totes les regulacions i lleis, cal que es despleguin i s’executin realment. Moltes vegades la gent no sap que compta amb un seguit de proteccions.

En l’àmbit laboral, per exemple?
—Sí. Sóc membre del Tribunal Laboral de Catalunya i molta gent no sap ni que existeix, igual que no saben que existeix l’especialitat de diversitat i gènere. Arran de la covid i el teletreball, l’assetjament a les dones en l’àmbit laboral o els mals comportaments en reunions entre dues persones han crescut moltíssim. Com és que no sabem que podem accedir al tribunal laboral de franc? S’ha de dotar de perspectiva de gènere la gestió dels recursos. Si ocultem l’aportació de les dones a l’economia, la gestió dels recursos té un desequilibri i les dones acabem rebent menys. Això mateix anirà passant tecnològicament, i aquesta escletxa no la podem permetre. Les empreses han de formar i sensibilitzar amb perspectiva de gènere de manera real. No serveix de res un pla d’igualtat si no s’executa, no serveix de res tenir-lo en un calaix.

Quins mecanismes de seguiment haurien de desplegar les institucions per assegurar-se que les empreses ho fan?
—A Catalunya, 5.200 empreses haurien de tenir pla d’igualtat. Tan sols en tenim 900 de registrades, ho han dit la UGT i CCOO. No serveix de res que les empreses facin una declaració d’intencions. Com és possible que el 2023 encara hi hagi escletxa salarial? Doncs perquè la valoració de les feines no es fa adequadament perquè no hi ha la mirada de gènere.

Hi ha tendència a menystenir la feina de les dones?
—A menystenir-la i a no valorar-la. Quan entrem al món laboral aquesta escletxa no existeix, arriba després. No és l’empresariat que diu: “Com que és una dona, li pago menys.” No és això, sinó que històricament portem tot un seguit de motxilles. En les feines que sempre han estat feminitzades el sou és més baix. Les dones vam entrar al món laboral arran de la Segona Guerra Mundial fent d’infermeres, les feines de cures. Després fèiem feines d’infermeres i mestres. Això encara passa i aquestes professions no són prou valorades, econòmicament i socialment. Si hi hagués més homes professors a la primera infància, molts nens, com que veurien un mestre home, potser pensarien que volen ser mestres. Les nenes veuen que la majoria de pediatres són homes, amb una infermera al costat, i es veuen d’infermeres. Cada vegada hi ha més dones metgesses, som a tot arreu, però cal que els nens ho vegin. Allò que no veiem, no existeix.

Quan es parla d’escletxa salarial, molta gent interpreta que fa referència al fet que les dones cobrin menys per la mateixa feina en una mateixa empresa i, malgrat que això també passa, el concepte fa referència a la diferència mitjana dels sous d’homes i dones en general. Això és causat per la feminització de les feines precàries, pel fet que les dones s’agafen més jornades reduïdes per dedicar-se a les cures, pel sostre de vidre, pel menysteniment de les capacitats pròpies… Què en penseu?
—I alerta també amb els plusos, que també expliquen molt bé aquesta diferència. Els plusos de perillositat, per exemple. Les dones que es dediquen a fer manicures porten guants i màscares perquè toquen productes tòxics, igual que les Kellys, que freguen amb lleixiu. Elles no cobren per perillositat i, en canvi, els homes que netegen vidres o els qui porten el toro, sí. Això és així perquè quan es va fer aquesta valoració no hi havia mirada de gènere. I també hi ha una qüestió de tenir més respecte per aquestes dones. Les feines de cures s’han arraconat molts anys a l’esfera privada i han de passar a l’esfera pública, que és com va començar l’economia en si. Etimològicament, la paraula economia fa referència a les tasques dins la casa, i cal tornar a aquest sentit, ara és moment de passar a l’acció.

Quan parleu de passar a l’acció us referiu, entre més qüestions, a penalitzar les empreses que no compleixin les normatives en matèria de gènere?
—Totalment. Els plans d’igualtat s’han fet a poc a poc perquè les empreses poguessin arribar-hi a temps. Això era molt innovador i ara tot és ben establert, també les penalitzacions, que seran molt grans. Però és trist que les empreses acabin fent les coses perquè seran penalitzades. No s’ha de fer només des de la por, ni de bon tros. S’ha de veure com una oportunitat. Qui no ho vulgui veure, que ho enfoqui des de l’àmbit de benefici i productiu. Com més diversitat en un equip, molt millor. Hem avançat i a Catalunya i Espanya ens anem posant als nivells de la Unió Europea, però encara hi ha molt camí a fer. El govern espanyol, per exemple, hauria de canviar el concepte de maternitat a la seva llista de costs. En depèn tota la qüestió d’Hisenda, i quan es van fer els sistemes tributaris van posar la maternitat als costs, i no als beneficis. Això és un problema de concepció brutal. La maternitat en aquest país encara avui és penalitzada, no hi ha prou ajudes.

Volia acabar demanant-vos per Plusvàlua dones, una iniciativa que vau impulsar fa vuit anys. A què fa referència, el concepte?
—És el primer programa de ràdio a Catalunya i Andorra amb temàtica de dona per a tota la societat. El plus fa referència al “més” i la vàlua, al valor: donar més valor a les dones. En aquella època ningú no parlava d’aquests temes als mitjans, i no fa tants anys. Ho proposaves a mitjans i et deien que no tocava, que parlar d’això i només amb dones era arriscat. M’ha aportat molt, aquest programa, al cap de quatre mesos moltes persones ens trucaven perquè les ajudéssim amb la violència de gènere. Vaig exercir d’advocada en violència de gènere en un moment en què a Catalunya tan sols hi havia tres cases d’acollida. Sóc d’una generació en què a vegades es creia que una dona no n’ajudaria una altra a arribar a llocs de comandament. Però quan una de nosaltres entra en un lloc, és una porta oberta, perquè després vas agafant les companyes perquè vagin pujant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any