Entrevista Michela Murgia

Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) hauria pogut visitat Catalunya pel seu compromís amb el feminisme; o pel seu sentiment independentista –el 2014 va ser candidata de la coalició independentista Sardegna Possibile. Però aquesta vegada l’ha duta l’Editorial Empúries per presentar Instruccions per fer-se feixista. És un llibre que apuntala les idees feixistes, les justifica; un llibre que cerca la provocació per aconseguir l’efecte contrari: denunciar una ideologia que no cessa de créixer. Fa reflexionar perquè tothom, en un moment o altre, pot ser víctima d’allò què ella anomena ‘la racionalitat del feixisme’. El llibre és un exercici que ens fa posar davant el mirall i analitzar comportaments propis i del nostre entorn, per prendre consciència del retorn del feixisme.

Escriviu el llibre com un manual, com si volguéssiu difondre el discurs feixista. Per què? La provocació penetra més bé en les consciències?
—És una tècnica literària, això no és cap assaig. És un acte literari. La veu que parla no és la veu democràtica de la Michela Murgia, sinó d’una Michela Murgia feixista. I que vol demostrar la racionalitat del feixisme. És un una decisió políticament forta, la d’agafar-se seriosament els arguments feixistes. A Itàlia tota l’esquerra diu que els feixistes són analfabets, rudes, ignorants, que no saben conjugar el subjuntiu, que són animals polítics; la riota del país. Però desgraciadament no és cert. A Itàlia els feixistes sovint tenen molts bons motius per ser-ho i fins que no ens els prenguem seriosament no trobarem la manera d’enfrontar-nos-hi. La superioritat moral no és un mètode polític.

Parleu de la racionalitat del feixisme. De fet, al final del llibre, expliqueu que hi ha hagut moments de la vostra vida que l’heu viscuda. En quins moments?
—Per exemple, després d’un referèndum com el del Brexit. El resultat el trobes absurd i et demanes com és possible que votem certa gent que no té idea de res. Per què no es fa un test de cultura general per a evitar que persones ignorants decideixin sobre coses tan importants? Aquest és un primer pensament, però és un pensament feixista. M’ha passat. Jo llegeixo deu diaris, tu vint i la meva mare, la meva tia i la fornera no en llegeixen ni un. Però a l’urna el teu vot i el meu valen igual. Això, del punt racional, no és pas gaire lògic.


—Però no és el vot que s’equivoca; no és la resposta, sinó la pregunta que va equivocada. Un sistema democràtic admet de dipositar un assumpte tan complex a les mans de persones que ho han de traduir a sí o no? Ponç Pilat també era democràtic quan deia: ‘Què preferiu? Jesús o Barrabàs?’ Aquest és un exemple clar de democràcia directa. El poble no sabia res ni de Jesús ni de Barrabàs, però podia decidir. Llavors, això és una democràcia? El problema no és qui decideix el Brexit, sinó qui va decidir que havia de ser el poble que havia de respondre sobre aquestes preguntes.

Les afirmacions del llibre són dures. Com quan dieu que el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust és un xantatge. Us ha fet mal escriure segons què?
—Sí. Ha estat una de les coses més difícils que he fet. Però estic convençuda que és inútil que continuem dient que tot això són ximpleries. Jo he de ser capaç de demostrar per quina raó el dia de la memòria no és un xantatge. No és que protegim els jueus, sinó la democràcia i les regles de la democràcia. Però també és allò que sento cada dia al bus o al bar. No puc fer veure que no els sento, perquè produeixen vots i les persones que han estat escollides amb aquests pensaments al cap em governaran. Cal que totes aquestes idees es facin evidents, perquè el problema del feixisme ara per ara, a Itàlia, és que tothom diu que no existeix, que no passa res, que la democràcia no perilla. Cal que tots junts assumim que el feixisme és aquí i que ens governa.

Dieu que el ‘feixisme sap esperar, que és com un herpes que es manifesta quan les defenses baixen’. Però qui en té la culpa, que aquest herpes pugui actuar amb virulència?
—N’hi ha dues, de culpes. Per una banda, els partits tradicionals, que també inclouen els d’esquerra. Si tu demanes a algú del Partit Demòcrata si és feixista o antifeixista et dirà clarament antifeixista. Però si n’analitzes les accions i el mètode d’aquests últims cinc anys, de tant en tant t’has de preguntar: això és un partit demòcrata?

Poseu-ne un exemple.
—’La violació és més greu quan qui la comet és una persona acollida.’ Aquesta frase la va pronunciar la vice-presidenta del Partit Demòcrata. I és una frase feixista perquè introdueix una qüestió racial, de xenofòbia, en un problema que no hi té res a veure. Per a la dona violada no hi ha cap diferència si n’abusa un immigrant, la seva parella o un parent. És clar que si a Debora Serracchiani li dius que aquesta frase és feixista, et dirà que no la insultis i que ella no ho és. Això ens fa palès que el feixisme pot ser a la boca de persones demòcrates. Que Salvini és feixista ho veu tothom, però que ho siguis tu, no ho veus ni tu mateix.

Això lliga amb allò que deia Steve Bannon recentment: ‘La victòria de Vox és que ja ha traslladat la seva conversa a la resta de la dreta. Ciutadans i el PP ja parlen com ells. D’això se’n diu col·locar el producte.’
—Exactament és això. A Itàlia els tres eslògans d’èxit d’aquests últims cinc anys són: ‘Vaffanculo’, és a dir, ‘a prendre pel cul el sistema’; el de Salvini era ‘Ruspa’, que significa ‘excavadora’, i ho deia pels immigrants perquè vol passar-los per sobre i apartar-los com residus; i ‘Rottamiamoli’, que ho deia Renzi, fent una cridava a desballestar. Tots parlaven amb la mateixa lògica, adreçant-se a algú que els incomoda i que els ocupa l’espai. Per això té raó Bannon. Si tu cedeixes els teus eslògans al vocabulari dels teus enemics polítics, passes a ser-ne un aliat.

Falta una segona culpa. De qui és?
—Em sap greu dir-t’ho. Els periodistes, el sistema mediàtic d’informació, que ha difós i consolidat el relat dels dirigents polítics, explicant-ne les històries personals i creant llegendes personals. Les històries dels herois sempre funcionen millor que les dels col·lectius. Aquests últims vint anys els diaris han construït narracions messiàniques. Inevitablement penses en ‘l’home de la providència’, que era com s’anomenava Mussolini a la seva època. Quan Berlusconi es va presentar de candidat va enviar a casa dels electors una mena de publicació acolorida i amb moltes fotografies, titulada Una història italiana. Era la seva història, però venia a dir que també era la de tot el país i que si ell havia dut la seva vida a l’èxit, podia dur-hi el país. L’esquerra no ho pot acceptar, això, ha de proposar un discurs més plural, en què les idees valen més que qui les diu. Però no ho ha fet. I com que l’estratègia de Berlusconi va funcionar, de mica en mica l’esquerra l’ha anat copiant.

S’ha banalitzat el feixisme? Molta gent utilitza el qualificatiu feixista a la mínima, encara que parli d’un conservador.
—Sí, això és un risc. Però els intel·lectuals han donat instruments per no córrer aquest risc. El 1995 Umberto Eco va impartir una xerrada a la Universitat de Columbia que es diu ‘El feixisme és etern’. En aquesta feia una anàlisi dels marcadors del feixisme i deia que hi ha moltes coses que canvien d’un feixisme a un altre, perquè de feixismes n’hi ha molts. Els italians tenim el copyright del feixisme. Si li treu l’imperialisme, tens Salazar o un Franco; si li treus el colonialisme, tens el feixisme balcànic; si hi afegeixes la crítica al capitalisme, tens l’Ezra Pound; si hi afegeixes misticisme cèltic, tens el Julius Evola. Tots aquests són tipus de feixisme, però aquests no són els marcadors, són altres. Els indicadors els trobes en l”enemic’, el ‘cap’, la família tradicional, la por a les diferències, la lluita contra la dissidència… Si algú et diu que està en contra de la família homosexual, jo li podria dir feixista, però només si m’explica per què està en contra. Si és contrari i té una opinió, no és un feixista, segurament és un conservador, un tradicionalista. Ara, si vol organitzar un partit per impedir que els homosexuals puguin tenir una família, llavors sí que és un feixista. Per mi el feixisme no és una qüestió ideològica, és una qüestió de mètode. Tot allò que tendeix a impedir la legitimació de la diferència i s’organitza políticament, és feixisme.

Les pròximes eleccions europees poden confirmar l’auge de l’extrema dreta que hi ha hagut en diferents països. Quines expectatives teniu?
—Tu abans has parlat de Steve Bannon. Estan fent un eix feixista i crec que en els vint anys vinents es consolidarà. El cicle del feixisme només acaba en la fase destructiva, però en la constructiva, sempre és molt eficient. Estem veient una cosa que no s’havia vist al segle passat. Estan utilitzant els instruments de la col·laboració, tradicionalment populars de la democràcia, per a reforçar les posicions autoritàries. Es defensen amb el consens i diuen que són demòcrates perquè aquestes decisions les prenen en consens. El problema és com es gestiona la dissidència sota la seva gestió, perquè una democràcia no es mesura pel consens exprés, sinó per la dissidència que tolera. I l’eix que proposa Bannon vol aniquilar la dissidència. I Itàlia és un terreny privilegiat per a fer això. Divendres passat, a Verona, hi va haver el congrés mundial de la família tradicional, finançat per Bannon. Hi havia associacions conservadores, tradicionals, homòfobes, masclistes, contra l’avortament, la fecundació in vitro, contra el divorci… Vaja, organitzacions contra qualsevol mena d’innovació. Fa deu anys, un congrés com aquest era impensable. A mi això em fa por. I em sorprèn que hi hagi gent que no li faci por.

Però molta gent pot creure que no cal tenir tanta por, que és impossible no poden ser tan dolent perquè vesteixen bé i les seves formes són impecables. Què els diríeu?
—Hi ha un cantant a Itàlia que es diu Francesco de Gregori que els anys vuitanta cantava una cançó que deia: ‘Els nous caps tenen cares serenes, i corbates que s’entonen amb la camisa’. No tenen la camisa negra avui en dia. I no és veritat que no són perillosos. En aquests moments, en el mar mediterrani, moren dotze persones cada vespre abandonades pels governs europeus, que s’estan convertint en xenòfobs. No morim nosaltres, però estan morint altres persones. La pregunta és: quan començaràs a considerar-los perillosos? Perquè si són perillosos amb els immigrants, també ho seran amb tu. Jo, com a dona, en aquests moments em sento en perill perquè els meus drets s’estan reduint.

Coneixeu bé Catalunya, heu construït relacions entre l’independentisme sard i català. Com digeriu que hi hagi presos polítics?
—És un sense sentit. I el més frustrant és fer-ho entendre en altres països. Ara a Itàlia hi ha un grup d’intel·lectuals que estem signant un manifest per a donar suport als catalans i als representants de la societat civil que estan essent perseguits, i no hem aconseguit cap diari que ens ho vulgui publicar. Com és possible? No ens adonem que s’està cometent un acte feixista al cor d’Europa en un estat que pretén ser demòcrata?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb