11.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.03.2025 - 21:43
L’any passat, Marina Rossell (la Gornal, Alt Penedès, 1954) va fer setanta anys. Feia poc que havia superat un tumor intestinal maligne i, conscient que es trobava a l’etapa final de la seva vida, tal com ella reconeix sense embuts, va trucar a Albert Om (Taradell, Osona, 1966) per encarregar-li que li escrivís una biografia que es publica ara –que també fa cinquanta anys dalt de l’escenari i que ho celebrarà amb un concert al Barnasants– amb el títol de No faré cap més llibre (Univers). Un llibre biogràfic que trenca tots els esquemes d’una biografia convencional, per això a Om li agrada més de definir-lo com un “retrat íntim”. “Marina Rossell no s’assembla a ningú, i la intenció és que el llibre s’assembli a ella”, diu Om. Tot plegat comença amb una pregunta ben simple: “Com ha anat tot, Marina?”
Abans de començar l’entrevista, Rossell es demana un croissant –”el més torradet que tinguin”– i un tallat descafeïnat per a berenar. En el moment de fer les fotografies per a l’entrevista, dues dones que ronden la seixantena es fixen en Rossell i Om i se’ls fa inevitable no acostar-s’hi per xerrar-hi i llançar-los algunes paraules d’admiració. En acabat, Om i Rossell s’asseuen en dues butaques posades de costat davant una falsa llar de foc i s’estrenyen les mans en un moviment fugaç que repetiran més d’una vegada durant l’entrevista i que completen amb un somriure que vessa dolls de complicitat i que traspua una relació de fa anys que han aconseguit de transformar en una amistat profunda. “No sabem quan ens vam conèixer”, diu Marina Rossell. “Però sí quan ens vam enamorar, per dir-ho d’alguna manera”, afegeix Om. Va ser el 2011 en un programa de la segona temporada d’El convidat, en què Om visitava la cantant. En aquell capítol, també van anar fins a París per visitar Georges Moustaki (Alexandria, 1934 – Niça, 2013), amic amb qui Rossell va mantenir un vincle amorós fins a la seva mort. Moustaki ha estat una de les persones més importants de la vida de Rossell, tal com explica obertament al llibre. “El Mousta [Georges Moustaki] el vaig conèixer de molt jove. De seguida ens vam enrotllar i vam mantenir la relació, de manera esporàdica, fins que es va morir. Ens aveníem, ens divertíem […]. Jo podia tenir una altra parella i ho explicava: aquí som tres. Era un home molt hedonista i a mi m’anava bé, perquè jo també tenia les meves històries.”
Que Albert Om sigui el receptor i transmissor de la història de Rossell, que ja fa cinc dècades que trepitja escenaris i s’ha erigit en una de les veus més brillants del país, és un element clau perquè ella pugui obrir-se en canal de la manera que ho fa en aquest llibre, ple d’anècdotes i detalls que, amb poc més de dues-centes pàgines, permeten de traçar d’una manera no lineal la història d’una nena de la Gornal que, a només setze anys, amb una guitarra a l’esquena i cent pessetes a la butxaca–cinquanta per a anar i cinquanta més per a tornar si no se’n sortia–, va anar fins a Barcelona a mirar de guanyar-se la vida com a cantant, i va aconseguir-ho. “Amb l’Albert hi ha un vincle. Ell m’entén, a mi. Sap el que li he d’explicar. Li tinc estima. M’agrada com té la cara de retalladeta [amb l’índex de la mà repassa a l’aire els contorns de la cara d’Om]… tot”, relata Rossell, quan explica per què va voler que fos Albert Om qui li escrivís la biografia. I, és clar, Om no va poder dir que no. Així ho relata ell: “Em va trucar un dia i em va dir: ‘El moment és ara i la persona ets tu.’ Jo ja li havia fet alguna entrevista, però veia que ara, amb setanta anys i havent passat un tumor, tenia ganes d’explicar-se.” El moment és ara perquè, a setanta anys i tota una trajectòria musical ja feta, la vida ha pres una distància i perspectiva diferent que ha permès a Rossell parlar de temes com el sexe, la política, la seva orientació sexual, dels companys de la Nova Cançó, de la infància i de qui és amb total llibertat, que això també vol dir amb molta generositat. No faré cap més llibre és, doncs, una hemeroteca de la vida de Rossell de coses que no es poden trobar a Google, tal com va exigir la cantant al periodista. “No és un llibre per a explicar els seus èxits, sinó per a compartir el que ha viscut.” És un llibre que deixa anar l’essència de Rossell.
El do d’emocionar
“Hòstia, la vida. Jo en faig un bon balanç. He tingut una mica de tot, i no molt de res […] Podria tenir més èxits, més amor, més de tot, però trobo que amb l’equilibri que tinc vaig bé.” Amb aquesta filosofia que tan bé es plasma al llibre es mira ara la vida Rossell, plena d’agraïment per haver pogut viure de la música i del seu do per a fer emocionar la gent. “Això és l’èxit per mi”, confessa al llibre, i afegeix: “Sento un agraïment infinit, perquè jo no m’esperava gran cosa quan vaig arribar a Barcelona.” Ara, de gran, Rossell ha pres consciència de tot allò que li ha donat “el do d’emocionar”: “Ara tinc consciència que tinc una trajectòria llarga i que deixo un rastre. Fa uns anys no la tenia, aquesta consciència, anava fent… Però ara sé que deixo empremta. Per a cadascú serà diferent, però deixo marca. Ara que la vida se m’acaba, tinc la consciència que sóc una gran cantant, perquè si no, no hauria pogut viure d’aquest ofici que, d’altra banda, és molt difícil en un país tan petitet”, explica amb serenitat Rossell.
Paradoxalment, el do de commoure de Rossell ve donat, també, per una gran hipersensibilitat que ha posat al servei de la música, però que ha hagut d’aprendre a modular dalt els escenaris. “Els grans cantants fan plorar, però no ploren”, deixa anar amb consistència al llibre. L’únic dia que Marina Rossell va plorar dalt l’escenari va ser després de la mort de la seva mare. Mai més, en cinquanta anys de trajectòria, ha tornat a plorar actuant. Rossell recorda aquell dia així: “Tenia un concert al cap de dos dies que es morís la meva mare. El vaig voler fer igualment, i no vaig poder cantar. Vaig veure que vivia un dol. La meva mare era molt jove, quan va morir. Aquell dia no vaig poder seguir, i vaig pensar que necessitava un temps per a tornar a cantar. Tenia un dol que era superior a mi.” La seva mare va ser la primera persona que Rossell va sentir cantar mentre rentava la roba al safareig del final del jardí de casa seva.
Tot i el sentit de l’humor que sempre ha caracteritzat Rossell, la seva hipersensibilitat fa que s’emocioni amb facilitat en l’àmbit personal. Fent el llibre amb Albert Om, per exemple, van riure i plorar gairebé a parts iguals. “Ens hem emocionat en molts moments, oi, Marina?”, li diu el periodista mentre ella se’l mira amb un somriure murri i li respon, reprenent el fil d’abans: “Treballo amb una matèria amb molta sensibilitat. No hi ha agressió, tot surt del cor. La força que em dóna la gent fa que jo pugui cantar com si fos la penúltima vegada. La penúltima, mai l’última, eh? Si fos l’última voldria dir que em moriria.”
La llibertat de Marina Rossell
Un dels temes recurrents al llibre –i potser també un dels més personals– és l’orientació sexual de Marina Rossell, que explica obertament que és bisexual. Aquesta és la primera vegada que Rossell fa pública la seva orientació sexual, i ho fa sense embuts. Moustaki va ser un dels seus grans amors, però també ho han estat dones anònimes com l’Elisa o la Cecília. Rossell ha estimat homes i dones, però enamorada “de veritat” ho ha estat poques vegades. A No escriuré cap més llibre, és emocionant llegir com detalla les seves relacions, tenint en compte que, durant molt de temps, va viure en un context de repressió cap a la diversitat sexual. Hi llegim, per exemple: “He tingut relacions plaents tant amb homes com amb dones. Amb qui he viscut més bon sexe és, sens dubte, amb el Moustaki. I també amb dones. […] Enamorada, enamorada ho he estat cinc o sis vegades. Totes, amb diferents intensitats.” També parla de la seva primera relació estable i d’una relació més esporàdica que va tenir amb l’escriptor Juan Marsé, que defineix com “una relació molt bonica.” “Era un home més tendre que les seves novel·les.”
Sobre la seva bisexualitat, Rossell sempre ho ha viscut amb molta naturalitat. “Cadascú viu les seves coses, té traçat un camí on et trobes persones que t’agraden.” Om ràpidament hi afegeix context. Diu: “No és igual tenir relacions amb homes i dones ara que cinquanta anys enrere. No tenies referents, era malvist i era delicte. Ella arriba a Barcelona quan esclata el moviment antifranquista, els últims anys de dictadura, i es posa en totes les grans lluites, també en la sexual.” Rossell va assentint amb el cap tot el que diu Albert Om, però és al llibre on realment s’esplaia i parla del tema, també sobre la pressió de fer pública una qüestió tan personal i íntima pel sol fet de ser un personatge públic. “Sóc lesbiana? Sí. Sóc bisexual? Sí. Però a mi no m’agrada que et redueixin a una etiqueta, i trobo que és més bonic quan hi ha una mica de misteri. Quan ja ho has ensenyat tot, què et queda per a tu?”
Les amistats, la universitat de Rossell
Rossell, que va néixer i créixer a la Gornal, un poble rural del Penedès, va viure una primera infància entre vinyes i camps, on els seus pares feien de pagesos. L’educació al Col·legi Nacional de la Gornal era precària, i més endavant va anar a l’escola del Vendrell (Baix Penedès), on van posar-la, per equivocació, en un curs superior del que li pertocava. Això feia sentir-la marginada, perquè no sabia el que els altres ja sabien. Aquest complex d’inferioritat –que també va sentir quan un professor de música va dir a la seva mare que ella no servia per a la música– el va sofrir en més moments durant la seva vida, especialment quan va arribar a Barcelona i es va sentir una “ruqueta”. Conèixer gent com Salvador Escamilla, Josep Tero, Josep Maria Espinàs, Teresa Rebull, Laura Almerich o Quintín Cabrera, entre tants més, va obrir-li les portes al moviment de la Nova Cançó, i de seguida es va trobar fent les primeres parts de concerts de figures com Lluís Llach, Paco Ibáñez o Ovidi Montllor. De mica en mica, Rossell s’anava fent cantant amb tots els ets i uts i, a la vegada, cultivava la part intel·lectual amb amistats com Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu o Neus Català, aquesta darrera, una persona clau en la seva vida. “Amb ella vaig conèixer l’exili. Després he llegit, m’he informat, però tenir la informació de primera mà m’ha colpit i no m’ha deixat indiferent”, explica la cantant, que també destaca que va descobrir la poesia de Salvador Espriu gràcies a les cançons de Raimon. “Jo primer conec Espriu pels discs de Raimon, i llavors m’endinso en el seu món, tan abstracte i a vegades tan difícil. És un món molt personal, una mirada única. És un poeta difícil, no és com Salvat-Papasseit. La Capmany, la Roig… Han sigut els meus mestres.”
Rossell s’ha format professionalment i personalment a poc a poc, dia a dia i persona a persona. Al llibre, tot això es relata amb molta humilitat: “Què hi anava a fer, amb el senyor Espriu o la Capmany? Hi anava a aprendre, a encarrilar-me. He estat molts anys que em sentia inferior, Albert. No tenia cap informació de res i era molt innocent.” Albert Om, per la seva banda, destaca que aquesta carrera teixida a poc a poc li ha donat, en canvi, una gran solidesa: “En la carrera de Rossell no hi ha un èxit esclatant. Bé, hi ha La gavina, que arriba molt d’hora, però són cinquanta anys de carrera, pas a pas. Això ensenya la solidesa de la trajectòria i d’una època en què s’havien de tenir uns fonaments i, a ella, els fonaments que no tenia perquè no tenia estudis superiors, els hi dóna tota la generació anterior de la cultura catalana, les converses.”
Referents de generacions joves
Un dels temes de què també parlem durant l’entrevista és com les generacions més recents tornen a emmirallar-se amb figures com la seva o Maria del Mar Bonet, després que tota una generació musical renunciés al llegat musical que havien deixat. Al llibre, Rossell parla concretament dels Pets i de tota la generació del rock en català. A l’entrevista, diu: “La generació del rock era massa propera a nosaltres, i era la primera vegada que es consolidava. Havien de trencar amb els que hi érem abans, amb tots el que hi havia al darrere. No ho critico, només ho constato. Nosaltres també vam trencar amb Emili Vendrell o la Salomé [nom artístic de Maria Rosa Marco i Poquet].” Amb els anys, tot es posa a lloc i, ara, generacions com la de Judit Neddermann i Maria Hein –per esmentar dos noms que destaca Rossell–, han tornat a interessar-se amb el que feien: s’hi han emmirallat, s’hi han inspirat i han agafat el que més els interessava. Per exemple, Hein, de vint-i-dos anys, ha cantat més d’una vegada amb Rossell i, fins i tot, ha versionat cançons de Maria del Mar Bonet, com Alenar.
De l’enveja a l’admiració
Si parlem de companys de professió de Marina Rossell, hem de parlar de Maria del Mar Bonet, l’altra gran veu femenina de la Nova Cançó. Durant anys, les han comparades i, de fet, Rossell explica a Om que, “per a les autoritats i per a Catalunya, la gran cantant és Maria del Mar Bonet”. Si bé al principi Rossell reconeix que li tenia una mica d’enveja –fins i tot pensava que mai arribaria a ser com ella–, amb els anys ha après a convertir l’enveja en admiració. “Amb el temps, he deixat de mitificar la Maria del Mar […]. El temps afegeix matisos a tot.” Durant l’entrevista, Rossell no s’hi esplaia tant, a parlar de Bonet, però sí que destaca que encara ara tenen relació: “Jo vaig ser l’única cantant que va calar de la meva generació. I per què em distingia? No pas pel repertori, perquè acabava de començar i no en tenia gaire, sinó per la veu. I amb qui em podien comparar? Doncs amb l’altra gran veu, que és la Maria del Mar Bonet. És normal, però no hi ha hagut mai rivalitat. Som amigues, tenim bona relació.” I afegeix, amb una mirada crítica: “En un país tan petit, sembla que només hi pugui haver un actor, un escriptor, un cantant. I, és clar, a vegades exclous, perquè sembla que només n’hi pugui haver un de molt conegut.”
Marina Rossell no té por de la mort
“No sé quants anys em queden per a cantar en plenitud, perquè fins fa molt poc el pas del temps no m’havia preocupat. Jo em sento jove, em trobo bé.” En directe, Rossell no vol parlar ni pensar gaire en el futur, tampoc el seu futur com a cantant. És com si, conscient de l’etapa de la vida en què es troba, volgués esprémer al màxim cada moment. Per això, quan Om, al llibre, li pregunta fins quan li agradaria cantar, ella respon: “Penso que cantaré sempre, però potser cantaré menys, per no avorrir-me de fer-ho. Sempre he somiat que cantaré fins que mori, com el Paco Ibáñez, com el Moustaki.” Rossell no pensa en el seu final als escenaris, tampoc en el de la vida, tot i que assegura que la mort no li fa por. “Jo sé que m’he de morir. Tothom es morirà. No em fa por morir-me perquè aquest era el tracte quan vaig néixer, no?”, diu amb lucidesa i humor, aquell humor que no ha abandonat mai.
Albert Om, a la butaca del costat, se l’escolta i, quan té un moment per a intervenir, apunta: “En certa manera, per això ha volgut fer el llibre, per dir: ‘Jo em moriré, però abans he viscut. He viscut moments bons i dolents; he tingut amors i desamors; he lligat i deslligat i he cantat i deixat de cantar.'”
Abans de plegar, Rossell comença a entonar els primers versos de “Queda’t de mi alguna cosa”. “Si ni de tu, si ni de mi, ni del teu món, ni del teu nom, res, res, res quedarà… En Moustaki em deia: ‘Però per què la cantes, aquesta cançó? Sí que quedaran coses!’ Saps què quedarà? El rastre”, conclou. I una vegada més, es mira i s’intercanvia una mirada de complicitat amb Albert Om, que tant l’ha acompanyada aquest darrer any.
Un concert al Barnasants
Demà al vespre, Marina Rossell actuarà a la sala Luz de Gas de Barcelona, dins la programació del festival Barnasants. Amb aquest concert, celebrarà els cinquanta anys de trajectòria i presentarà, entre els seus temes més coneguts, les cançons de 300 crits, el seu vint-i-cinquè disc.
