‘He tardat quinze anys a vomitar tot això’, confessa Manuel Milián Mestre en aquesta entrevista arran de la publicació del llibre ‘Els ponts trencats‘ (Pòrtic, 2016). És un relat polític nascut de la indignació i la decepció d’aquest fundador d’Alianza Popular durant la transició espanyola i ex-diputat del PP. El penediment d’aquest home polític i periodista nascut al Forcall (els Ports) el 1943 és una ombra que sobrevola la lectura d’aquesta obra, considerable per l’abast de les vivències exposades i dels fets ocults que hi explica. El procés de desconnexió entre Catalunya i Espanya és la principal preocupació d’aquest ‘pontífex’ (constructor de ponts a Roma). La contundència que mostra en aquesta entrevista contra el tracte dispensat per Castella a Catalunya és inusual. Però també és dur amb Artur Mas i la conducció del procés des de Catalunya. I és encara més dur amb ell mateix: ‘Vaig dedicar els meus millors anys a la puta política!’ Al final, una reacció sorprenent a la investidura de Carles Puigdemont: ‘Un independentista de soca-rel.’

—El primer capítol del llibre es titula ‘Raons d’un penediment‘ (pdf). De què us penediu?
—És molt clar. Vaig dedicar vint-i-cinc anys o trenta de la meva vida a activar un mecanisme, un producte polític nou, que era allò que ha acabat sent el Partit Popular. Ho vam fer en una certa clandestinitat als anys setanta. Després ho vam fer sota una tolerància, a través d’una llei d’associacions culturals, amb la creació del Club Àgora. Després a Madrid vam crear GODSA [Gabinete de Orientación i Documentación, Sociedad Anónima], que era una societat d’estudis que vam fer servir per crear l’estructura del partit com una estructura de la transició. Vam fer un document l’any 75 tancats a l’ambaixada de Londres que vam titular ‘Els cent primers dies del govern’.

—Què era aquest document?
—Era una aportació que fèiem nosaltres al príncep, futur rei, Juan Carlos, per orientar-lo sobre com s’havia de fer la transició. Aquell document tenia annexos com ara el discurs de la corona i més. Dins d’aquest projecte de visió global, teníem preparat un partit innovador de caràcter conservador –fixeu-vos que dic ‘caràcter’ perquè incorporava moltes idees de la socialdemocràcia– que defensava la legalització dels sindicats i del Partit Comunista. Això va ser el meu gran esforç de tres anys o quatre que vaig dedicar a planificar, connectar, preparar discurs i cercar finançament per al nou projecte. Vaig anar a demanar diners porta per porta de gent que jo sabia que els preocupava que la transició sortís bé i que podien finançar un projecte com el nostre.

—I quina és la vostra decepció?
—Doncs que tot aquell esforç ha acabat en un Partit Popular amb el qual estic absolutament en desacord. Des de l’any 2000 fins ara estic completament en desacord amb l’actuació del PP. I, és clar, em penedeixo d’haver dedicat tant temps, tants recursos i tants anys a facilitar que uns senyors tinguin ara la tribuna per a desfer el sentit amb què es va fer tot allò. Alguns vam crear tot això de zero i ells se n’aprofiten quan els vam deixar tota la feina feta. Vaig dedicar uns anys de la meva vida de manera absoluta a una causa refusant ofertes econòmiques molt interessants de grans empresaris. Ho vaig fer al costat de Manuel Fraga. Quan veig en què ha acabat, em penedeixo d’haver-hi dedicat els millors anys de la meva joventut.

—I d’haver col·laborat amb un ex-ministre franquista, no us en penediu?
—Jo no vaig col·laborar mai amb Fraga essent ministre. Fins al punt que, quan va fer la llei de premsa l’any 68, jo estava al Noticiero Universal –José María Hernández Pardos, el director, va ser el meu gran padrí– i el director ens va reunir a quatre per dir-nos que demanava prudència, però que no faria cap mena d’esmena a allò que escrivíssim. Demanava prudència per evitar conflictes amb el govern perquè, eliminada la censura, la responsabilitat requeia aleshores en el director. Això demostra en quina línia estava jo respecte del franquisme. Jo vaig conèixer Fraga el 9 de gener de 1970, quan es va començar a planificar tot aquell pla per a fer política al marge de Franco. Tots els contactes que vam fer d’amagat, fins i tot amb els dirigents del Partit Comunista, els explico al llibre amb tot detall.

—Un gran esforç que es trenca l’any 2000 per culpa, segons dieu, d’Aznar.
—Jo vaig marxar el 2000, quan Aznar em va voler castigar. Em va posar a la llista de Barcelona de número 9. Vaig dir que no, que per dignitat me n’anava. I vaig rebre moltes pressions —de Fraga, Arenas, Cascos, Rato… tots menys Aznar– i el secretari general del partit, Ángel Acebes, em va trucar quinze minuts abans d’exhaurir el termini per oferir-me d’anar de sis a la llista i donar-me un càrrec de rellevància institucional al congrés de diputats. Jo sabia que podia tractar-se de la presidència de la comissió d’afers internacionals de la cambra o una vice-presidència de la mesa, per converses que havia tingut prèviament. No seria president del congrés ni boig! Perquè amb Aznar estàvem sempre a punt de brega. Em volien donar un premi de consolació. La meva dona em va dir que de cap de les maneres. Va agafar el telèfon, va marcar el número d’Alberto Fernández Díaz, que era el president del partit a Catalunya, i li va dir: ‘Retira de la llista el meu marit.’ I així es va acabar la comèdia.

—Sou molt crític amb allò que s’ha fet des de Madrid aquests últims quinze anys, però també amb la resposta que hi ha hagut a Catalunya. Sou molt dur parlant de por i de fractura a Catalunya, però hi ha una part majoritària del poble que viu el moment amb il·lusió i esperança.
—Hi ha raons molt fonamentades per a l’actitud dels catalans respecte de la pèssima visió que des de Castella es té de l’estat. Es fan grans despropòsits amb Catalunya. Hi ha una manca gran d’enteniment i d’intel·ligència. Aquí hi ha un pecat original, comès per Jordi Pujol, de no voler que als governs espanyols hi hagués ministres de CiU. El PP va oferir que entressin al govern Miquel Roca i Duran i Lleida. Duran ha rebut més ofertes després, que s’han refusat sempre. Per tant, també hi ha una culpa des d’aquí. Els ponts es trenquen també perquè no es volen posar els ‘ponters’. M’explico? Si Roca hagués entrat al govern d’Aznar, no seríem on som. I no s’hauria trencat el pacte del Majestic. No hi ha hagut voluntat de participar de la governació d’Espanya de forma directa.

—No hi havia cap obligació de fer-ho.
—No. Però hauria ajudat a no trencar ponts. I encara hi ha un segon problema o pecat original: per què els andalusos i els gallecs monopolitzen tots els governs d’Espanya i els catalans no ho poden fer? Si la comunitat més avançada i il·lustrada des del punt de vista de la gestió i l’economia és Catalunya! Qui fa l’aportació més important al PIB és Catalunya. Qui té les idees més innovadores és Catalunya. Per què no hi ha catalans que apliquin aquestes polítiques a Madrid? Això és un defecte monstruós.

—Vós ja sabeu per què els catalans no tenen mai suport per a governar a Madrid.
—Hi ha dues parts. El pujolisme no ha volgut governar Espanya i Madrid rebutja la idea de ser governada per catalans. Això ve de lluny. Tarradellas m’ho va deixar clar fa temps, quan Miquel Roca va intentar l’operació reformista: ‘Mai no votaran un català de president del govern.’ Això és un drama constitutiu de l’essència espanyola. I crea un germen de conflictivitat permanent. Si no es trenca aquesta nou, no ens la menjarem mai. Espanya té una visió garrepa d’ella mateixa.

—Estanislau Figueres, Pi i Margall i el general Prim van durar ben poc…
—Exactament. Mira, us puc dir una cita de Fraga textual que no he explicat i que no crec que sigui escrita enlloc: ‘Si no haguessin assassinat el general Prim, Espanya no seria la mateixa.’ Fraga entenia que Espanya havia de ser diferent. I va saber que calia engegar el partit des de Barcelona. Aquella operació de creació d’un partit conservador fora del franquisme es va finançar a Catalunya. Al llibre explico qui m’enviava diners. I Madrid estava a la figuera, com sempre. Després van pujar tots al vaixell i se’n van aprofitar! I els fills i néts del franquisme es van ficar tots a la cova del PP. Però no van assumir cap risc ni va ser iniciativa seva. Tot allò es va fer des del carrer de Villarroel. No fotem! Aquesta és la raó de la meva indignació.

—Esteu molt indignat.
—Tant sacrifici i tant esforç, tants anys abocats… Tenia vint-i-sis anys i vaig dir que no a dirigir una gran empresa! Vaig dedicar els meus millors anys a la puta política! Quan arriba l’any 2000, el desencís és total. Ostres! Tot el que havia fet, tota la cocció del pacte del Majestic –que el vam preparar el Rato, la família Pujol i jo, això és explicat amb pèls i senyals al llibre!–, d’un any i mig reunint-nos en secret, per a acabar així? Són folls! No s’adonen que Catalunya és una altra cosa! Això ho haurien d’assumir! El fet nacional de Catalunya és indiscutible i, si cal, s’ha d’arribar a una confederació. Més enllà no. Que no està confederada amb Alemanya Baviera? Hi ha cap problema?

—Arribats on som, voleu dir que no és millor fer foc nou i construir ponts en una relació d’igual a igual?
—Per això parlo de confederació. La confederació és poder parlar d’igual a igual. Ningú no pot tocar la identitat de Catalunya i ningú no ha de molestar-la. I s’ha d’acceptar un tractament d’igual a igual. Espanya no és una uniformitat, que és allò que m’ensenyaven a l’escola de petit. És una unitat composta. En un mosaic, cada peça és d’un color diferent d’una mare diferent. I això és el que vaig veure als Estats Units. Allà em vaig convertir. Vaig veure què era el federalisme real. Jo venia d’una família carlina. I allà em van canviar les idees. Vaig quedar al·lucinat de com funcionava realment la llibertat. Ho vaig veure amb els meus ulls i no a través dels llibres. Aquí anem equivocats. La diferència i la pluralitat és possible i no és cap amenaça. S’ha de reconèixer que els catalans tenen una llengua, una cultura i una identitat pròpies. I punt final! Ni ells ens canviaran a nosaltres ni nosaltres canviarem els castellans.

—Però si no hi ha voluntat, com no n’hi ha hagut per part d’Espanya, els catalans tampoc no es poden quedar esperant el miracle.
—Per arreglar les coses, primer s’han de ben espatllar. I crec que ara som en el ben espatllat. A partir d’ara, ha de sortir gent amb idees al cap.

—I si no surten?
—Crec que sortiran. No s’ha de fer amb passió, ni amb emoció. Cal tornar les coses al carril de les raons, els arguments i les propostes. Artur Mas ha portat la reacció al paroxisme de l’emoció. I cal imposar el paroxisme de la raó. Ara no es pot passar per alt que som en un conflicte. I ningú no pot passar per alt que el conflicte té arrels molt profundes, reals i històriques. I cal recordar Ortega: un problema ben plantejat és un problema mig resolt. El problema s’ha exposat. Ara l’hem de resoldre bé. Espanya ha de buscar una sortida per als catalans. I aquesta sortida serà pactada en un sentit o en un altre. Amb la imposició i el dictat no es va enlloc. I això és el que fa Mariano Rajoy.

—De moment, continuem aquí.
—És clar! Perquè Mariano Rajoy no s’ha volgut mullar en quatre anys. Això és la covardia màxima.

—Ha fet mullar els tribunals.
—Però és que els tribunals han de fer la seva funció. No han de fer política. I malament el país on els tribunals fan política. Per això sóc molt negatiu amb Rajoy.

—Tot aquest coneixement polític i l’experiència que teniu no serien molt valuosos posats al servei del nou projecte de Catalunya?
—Home… Si a mi em fessin una proposta per col·laborar, jo no diria que no. No sóc un inconscient. Sóc una persona que va marxar de la política amb una decepció immensa. I he tardat quinze anys a manifestar aquesta decepció. He tardat quinze anys a vomitar tot això. No volia emmerdar les coses ni personalitzar una qüestió política. Però quan veig el Pujol al catre; el Fraga, enterrat; el Mas, convertit al messianisme independentista… Aquest home s’ha posat com un coet en una direcció imprudent. No dic que sigui bona o dolenta, sinó imprudent. La saviesa màxima és la prudència.

—Al llibre, per raons evidents, no hi ha cap valoració de les últimes giragonses de la política catalana. Què en penseu de l’acrobàcia de fa deu dies?
—El llibre el vaig acabar el 27 de juliol. Em sembla que Mas s’havia ficat en un forat sense sortida. No tenia escapatòria. Els últims temps Mas es va encegar. No va veure que el túnel no tenia boca de sortida. Però ell ja s’havia ficat dins el túnel. Al final va ser intel·ligent i va fer marxa enrere. Un bon polític ha de saber rectificar si veu que el camí pres porta al desastre. La substitució? Té alguns problemes. Però hi ha coses que m’han agradat molt. Puigdemont ha demostrat una certa elasticitat. No vol dir que doblegui l’esquena. És com una goma. S’estira quan convé, però es torna a arronsar. Pot estirar la política catalana cercant portes d’entesa sense renunciar a allò que vol. També m’ha agradat el realisme. Ha dit que la DUI és impossible.

—Però Puigdemont està decidit i compromès a fer la independència.
—Sí. Però crec que a partir d’aquestes dues dades –elasticitat i realisme– s’obre una escletxa de possibilitats. Que el PP i Rajoy no ho veuran? Segur! Són cecs i obnubilats. Ho poden veure uns altres partits. Jo crec que sí. El problema és que no es pot construir la solució sense un dels dos grans partits ni amb l’aliança que cerca el PSOE. Tot això és molt dèbil. Amb tot, jo crec que s’obre una expectativa a partir de Puigdemont. Ja sé quines idees té. Ell sí que és independentista de soca-rel. I és que és més creïble un independentista de soca-rel que no un convers. Mas era un convers a l’independentisme. Igual que Pujol. Tinc l’esperança que Puigdemont serà prou prudent per a veure que no hi ha el clímax necessari per a allò que vol. I podrà cercar un clima de recomposició.

—Diria que en aquest llibre, ple de detalls, encara no ho heu pogut explicar tot.
—Jo tinc una teoria que diu que normalment emergeix el 40% de la política. Hi ha una realitat que no s’explica mai, que és el 60%. En aquest llibre hi ha moltes claus per a entendre coses que no s’havien explicat. Aquest llibre forma part del 60% que normalment no s’explica. Però encara és només el 40% del 60%.

—Encara hi ha un 20% que no es pot explicar?
—No vull afectar o perjudicar persones. L’ànim del llibre és un descàrrec de consciència meu. No és una acusació contra ningú. Se’n deriva una acusació contra Aznar? Sí, és clar. I el Mariano? Sí. Però no és l’objectiu. Ja estic fart d’haver passat per tots aquests anys i haver-me castigat dissabtes, diumenges, festes i vacances per acabar en el desencís total. I aquest és el llibre. Hi ha claus que ja aniré donant. Arriba un moment a la història que els arxius s’obren.

—La voluntat del llibre era obrir els arxius?
—Ningú no explica mai qui ha finançat les operacions polítiques en aquest país. I jo hi poso noms i cognoms, al llibre! A mi ningú no em pot acusar d’amagar res. A Moscou, l’home que portava la maleta dels diners per al Partit Comunista durant el franquisme em va agafar i em va portar a un cafè per explicar-me la pel·lícula. Vaig entendre que em deia que una part dels diners que jo vaig rebre del senyor Grijalbo venien de Moscou. Hi ha coses que lliguen al cap dels anys. I hi ha coses que semblen contradictòries, però que només es poden veure quan fem una lectura completa dels fets.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.