Fotografia: David Ruano.

Demà fa cinquanta anys de l‘incendi del ferri grec Heleanna a prop de la costa italiana, que va causar quaranta-un morts i dos-cents setanta ferits. En aquell vaixell, que viatjava de Patres a Ancona, hi havia gent de moltes nacionalitats, entre les quals quatre catalans, que van sobreviure: l’actor Manel Barceló i tres membres de la seva família. Aquesta setmana, Barceló ha volgut fer pública la vivència a través d’un fil viral a Twitter i d’un relat molt detallat al seu bloc. Diu que la història ha estat explicada en moltes llengües, però que mancava la seva versió i la seva llengua. Parlem de com va aconseguir sobreviure a l’accident, de les seves causes i del pòsit que li va deixar: “Em vaig adonar que la vida és perillosament curta i fràgil.” Repassem també el seu començament com a actor i tornem al present per comentar la situació política i la crisi que viu el sector cultural.

L’agost del 1971 teníeu divuit anys i éreu de vacances a Grècia amb el vostre pare, la vostra germana i el vostre cunyat. Com vau acabar al ferri Heleanna?
—És una història de casualitats. Vam agafar uns bitllets per a un altre ferri de Grècia a Itàlia que havia de sortir el dia 26. Però es va espatllar i ens van proposar de tornar-nos els diners o d’embarcar en un altre ferri que arribaria la matinada del 27. Vam triar la segona opció. Com que vam passar la nit al port, vam ser dels primers d’embarcar i vam poder deixar el cotxe al garatge, però després van carregar més cotxes que no hi cabien. Havíem llogat una cabina per a quatre, però ens van dir que no n’hi havia cap de disponible i que ens podien distribuir en algunes de mig plenes. Vam preferir dormir a coberta i, a quarts de cinc de la matinada, la meva germana em va despertar: “Nen, s’ha calat foc al vaixell!”

Com vau reaccionar?
—Vam trobar una caixa amb armilles de salvament, ens les vam posar i vam esperar. No hi havia sensació de pànic perquè érem enmig de la mar i pensàvem que un vaixell no es cremaria allà, envoltat d’aigua. No hi havia resposta per part dels oficials ni de la tripulació. Els cambrers van fer caure unes grans lones perquè no es cremessin, però res més. Cap a les sis, de sobte, el fum va caure sobre nosaltres. El vent va començar a anar a favor del foc i va cremar l’alcàsser de sota. Vam sentir un parell d’explosions i tot el vaixell es va commoure. Recordo un sol crit fet per tothom que era a coberta, com una coral. La gent va anar a buscar de seguida la manera de moure les barques de salvament i escapar-se.

En aquell moment, ja es va entrar en pànic?
—Després hi va haver una escena de pànic absolut, però en aquell moment la gent es va centrar a moure les barques. Les cadenes estaven tan repintades que no hi havia manera, però una va poder baixar arran de coberta. No es va originar cap caos que impedís d’actuar assenyadament, la gent va anar seient. Quan anava a pujar-hi em van dir que era plena. Vaig fer una passa enrere i, en aquell moment, es va trencar una de les cadenes d’un extrem, la barca va penjar de l’altre extrem, va xocar contra el casc del vaixell i els ocupants van caure a l’aigua. Una dona va quedar atrapada entre les cadenes del cabrestant i la vam despenjar. També vam llançar gandules i salvavides al mar perquè la gent s’hi agafés.

“Vam sentir un parell d'explosions i tot el vaixell es va commoure. Recordo un sol crit fet per tothom que era a coberta, com una coral”

Què va passar, després?
—Un oficial ens va dir que baixéssim a la recepció, dos nivells per sota de la coberta. El vaixell anava cremant… No entenc per què vam obeir, suposo que perquè va ser la primera ordre que ens van donar. Era una sala ampla perquè, com si allò fos una pel·lícula de catàstrofes, aquell ferri era considerat el més gran del món, un antic petrolier transformat. L’oficial ens va dir que el foc era sota control, que no ens preocupéssim, que podríem baixar i que hi havia vaixells al voltant que enviaven barques. Vam esperar fins que vam sentir una olor molt forta de cremat i els quatre passadissos que ens envoltaven es van encendre com una metxa. Aquest va ser el moment de pànic. Vam escapar-nos d’allà per arribar a coberta i després vam baixar per una de les cordes i em vaig deixar anar en un salt de quinze metres fins l’aigua.

Es va fer etern.
—Sí. Suposo que hi deu haver alguna explicació psicològica en el fet que, en un moment determinat, no et funcioni sistema nerviós i això faci que el temps passi d’una altra manera, que no visquis la conseqüència lògica de la llei de la gravetat, sinó que et trobis suspès a l’aire. Sentia que no arribava mai a l’aigua, que el salt durava massa. Una vegada vaig ser a l’aigua, vaig sentir que havia escapat de la ratera i que havia de sortir-me’n. Va tocar nedar tres hores fins arribar a un petrolier.

Al relat del bloc, expliqueu algunes de les vostres reaccions. El vostre pare, per exemple, va començar a cantar.
—Sí. Dins el context, allò era còmic, i aquesta era la seva pretensió. Hi havia una mar fortíssima, les onades eren molt altes i, quan eres al cim de l’ona, veies el voltant: les barques de salvament, el vaixell cap on anaves, els crits de la gent… Després baixaves i no senties res ni veies més que un mur d’aigua que se t’emportava. I mon pare va començar a cantar: “La mar está fresquibiris, fresquibiris, fresquibiris… ¡Y da mucho gustibiris, gustibiris, nadar!” Era per a encoratjar-nos. Ja ens veiem salvats, encara que ens faltés molta estona per a arribar al vaixell. Quan vam arribar-hi, vam pensar que havíem perdut un cotxe, però que érem vius. Allà, vam ser conscients de la magnitud de la tragèdia. Per exemple, hi havia una dona que havíem vist a dalt del vaixell que s’havia mort. Fins llavors, tot allò que havia passat no m’afectava. El meu pensament quan era al vaixell només era de sortir d’allà com fos.

Pesava més l’instint de supervivència que no les emocions?
—Sí, l’adrenalina. Tots quatre vam raonar que, per damunt de tot, ens havíem de salvar, que no havíem d’entrar en pànic i que havíem d’estar junts. El meu pare havia viscut la guerra i una vida dura, i ens va donar unes quantes directrius: ens va dir en quin ordre baixaríem i ens va ordenar que res de separar-nos. Molta gent havia saltat com havia pogut i després el drama era trobar-se…

“Una vegada vaig ser a l'aigua, vaig sentir que havia escapat de la ratera. Va tocar nedar tres hores fins a arribar a un petrolier”

Què us van dir, al petrolier?
—Un dels oficials era de Vigo i ens va explicar com havia anat tot des de fora: van veure un vaixell que fumejava i s’hi van posar en contacte, però de l’Heleanna els van dir que no era res, una avaria. Quan es va fer evident que allò cremava, de l’Heleanna els van demanar que s’apropessin i apaguessin el foc amb el seu sistema antiincendis. Però allò era un petrolier! No es podia acostar pas a un vaixell cremant i simplement van baixar barques de salvament. Les barques i els vaixells de pescadors dels pobles del voltant van ajudar molt. A Itàlia, van viure allò com una data heroica perquè va ser gràcies a la gent d’aquests pobles que es va salvar tanta gent.

Vau ser traslladats a un d’aquests municipis: Bríndisi.
—Sí. Allà vam rebre moltes mostres de solidaritat i després vam fer un periple pels hospitals perquè el meu pare i el meu cunyat s’havien ferit les mans amb la corda. Llavors vam constatar més el drama, vam veure la quantitat de ferits i de gent que havia perdut familiars. Un home va llançar la seva dona de la coberta perquè es van veure atrapats pel foc, però ella no sabia nedar. “S’ha trencat un braç i una cama. Sóc jo qui l’ha llençada a l’aigua. I encara m’estima!”, ens va dir. En una tragèdia, hi ha situacions quotidianes que semblen impossibles, però realment la vida és això, aquesta combinació èpica i humorística.

Vau saber què havia causat l’accident i totes aquelles conseqüències?
—No va quedar clar. Se sap que l’incendi es va originar a la cuina i he llegit que va ser una fuita de gas. Un ajudant va explicar que la cuina, de carbó, no anava bé i que hi van abocar una mica de petroli per a fer-la funcionar. Llavors el foc es va descontrolar. Després, dues bombones de gas van esclatar i no hi va haver manera d’apagar-ho. Però la tragèdia de l’Heleanna va ser una acció criminal. El ferri tenia capacitat per a 620 persones i n’hi anàvem 1.174. L’equip de salvament era d’acord amb la capacitat i, per tant, encara que totes les barques haguessin funcionat, la meitat de gent no hauria pogut accedir-hi. Això és un acte criminal segons les lleis. I més coses: una de les poques barques de salvament que va baixar duia només gent de la tripulació, no es va donar l’ordre d’abandonar el buc, ens van fer baixar a la recepció quan el vaixell cremava… I la cosa més grossa és que diuen que no hi va haver canvi de vent, sinó que van decidir de fer mitja volta per estalviar-se el preu del rescat en aigües territorials italianes. Si allò passava en aigües internacionals, les autoritats italianes no hi tenien jurisdicció, però finalment sí que van poder obrir una investigació perquè un dels cadàvers va arribar a una platja de Bríndisi.

Ningú no va pagar pels fets?
—El comandant, Dimitrios Anthipas, va abandonar el vaixell en una de les barques. Va intentar escapar-se amb la seva dona i no sé si va arribar a complir condemna. L’única cosa que sabem és que el vaixell ja no existeix i que la companyia responsable, Efthymiadis Lines, no va pagar cap compensació a les víctimes.

“El ferri tenia capacitat per a 620 persones i n'hi anàvem 1.174”

Com va ser el després?
—Quan vam arribar a Bríndisi, tots els cònsols van venir a interessar-se per si hi havia ciutadans del seu país. El cònsol espanyol no va aparèixer. Després, vam anar l’ambaixada d’Espanya a Roma i allà hi havia un senyor de Vic que presumia d’haver estat al cos diplomàtic durant la monarquia, la república i el franquisme. La primera cosa que ens va dir és que els diners s’havien de gastar a casa, que això de sortir d’Espanya estava malament. Va proposar-nos de tornar amb un vaixell de càrrega, però volíem tornar en avió. Ens va dir que d’acord, però que després hauríem de pagar el viatge. Finalment, però, vam ser exonerats del pagament.

Com ho vau portar emocionalment?
—Vam tenir la gran sort que no vam tenir cap pèrdua, ni tan sols material, perquè vam recuperar el cotxe. Ho va viure pitjor la família que era aquí, la meva mare i la meva altra germana, que pràcticament no van saber res fins que no vam arribar. Jo estava bé, normal. Explicaves la història amb una mica de sentit de l’humor. Però, un dia que dinàvem, de sobte em van venir tots els drames, sobretot el d’una parella que va saltar amb el nadó i el van perdre. Pensava: “Ostres, jo me n’he sortit i puc celebrar-ho mentre una altra gent es lamenta d’una pèrdua o de ferides.” Em vaig posar a plorar, però no va tenir més repercussió ni m’ha deixat gens de por. La mar m’encanta i he viatjat més vegades amb vaixell.

Expliqueu que, la nit abans de l’incendi, vau passejar pel port amb el vostre pare i vau tenir una conversa profunda, però que no vau poder insistir-li en una cosa important: canviar de feina per a ser actor. Després dels fets vau poder fer-ho?
—A setze anys, el meu pare em va dir que havia de posar-me a estudiar de nit per a començar a treballar a FECSA. Li vaig dir que volia ser actor i, tot i que no li va fer gràcia, em va acompanyar a l’Institut del Teatre. Però em va entrar por, era conscient que a casa es necessitava un sou i vaig deixar-ho córrer. Aquella nit de confidències, el meu pare va parlar molt perquè, per ell, aquell viatge havia significat molt. Era pintor i tot aquell món hel·lènic de l’Acròpolis connectava amb el seu ideal de bellesa i amb el que hauria estat el seu ideal de vida. Era un pintor que no s’havia guanyat la vida pintant perquè havia hagut de treballar. No vaig poder dir-li: “No m’agrada treballar en aquesta feina de merda i m’agradaria fer teatre.” No li vaig dir res i només vaig escoltar el seu discurs sobre la vida.

Però al final vau acabar essent actor.
—No crec que el fet de l’Heleanna hi tingués pes, però sí que em vaig adonar que la vida és perillosament curta i fràgil, i aquestes coses fan pòsit. Vaig continuar treballant uns anys a FECSA, però de seguida vaig començar a fer teatre de nit, a buscar-me alguna escola… A vint-i-cinc anys, els vaig dir que deixava FECSA i que ho provaria en el món del teatre. Es va muntar un ciri de família siciliana! Plors, asseveracions, profecies… Però mon pare em va acabar dient que mai no em faltaria un plat a taula, i va acabar essent un fan. Com que li agradaven molt els monòlegs, sempre em deia que havia d’anar sol als escenaris.

El monòleg ha tingut molt de pes en la vostra trajectòria.
—Vaig començar tard, però en cinc anys ja feia La tigressa i altres històries, els monòlegs de Dario Fo. Abans, havia fet un espectacle propi, Quatre i repicó. També vaig passar pels Joglars, on vaig aprendre què era el teatre professional. Vaig estar vint-i-cinc anys amb La tigressa i va ser un laboratori en què aplicava allò que aprenia d’unes altres experiències. Estic convençut que el dia que no hi sigui, la notícia serà “Manel Barceló, actor de La tigressa i altres històries…”

“Arran de l'incendi de l'Heleanna, em vaig adonar que la vida és perillosament curta i fràgil”

En quin punt de la vostra carrera sou?
—La meva carrera sempre ha anat d’acord amb la meva vida, no m’ha importat més que la meva vida privada i no m’ha implicat cap sacrifici. Tinc seixanta-vuit anys i tècnicament estic jubilat, però em resisteixo a retirar-me. Continuo tenint projectes estimulants. Per exemple, al Grec vam estrenar Sóc el vent, que ara portarem a l’Akadèmia i que ha estat un repte. Més enllà de la sort de l’Heleanna, he tingut una vida molt afortunada. He fet la feina que m’agrada i fins i tot en aquests darrers temps he tingut espectacles i personatges que m’han agradat molt. Hi ha gent més popular i mediàtica, però jo sóc molt feliç.

Ara, el món del teatre passa una època dura. Com us ha afectat la crisi de la covid?
—Em preocupa molt la situació del món cultural. Feia Justícia al TNC quan ens vam confinar, i vaig tornar a la vida de pensionista. Molts companys són gent de teatre que també estan lligats amb gent de teatre, famílies en què no ha entrat cap sou. Al nostre país, la cultura sempre paga els plats trencats. No hi ha una política cultural com cal. De fet, a vegades desitjaries que es despreocupessin i que la cultura visqués per ella mateixa. No hi ha projecte a llarg termini i sempre que hi ha una crisi som els primers que paguem. La pandèmia ha demostrat que no només la vida és fràgil, sinó tot el sistema.

Durant el confinament vau criticar el govern espanyol per la gestió de la pandèmia. Com veieu el paper del govern?
—Sóc independentista, però vull un país molt diferent del que deixem enrere. Els polítics d’Espanya han comès errors, però també els nostres. No ens podem refugiar en l’excusa que no tenim prou capacitat de decisió. Hem de destacar prou perquè la nostra ciutadania se senti cuidada. L’excusa ara és que no som un estat, però quan tinguem un estat, que espero que arribi aviat, què en farem? Ho farem igual de malament?

“Els polítics d'Espanya han comès errors, però també els nostres. No ens podem refugiar en l'excusa que no tenim prou capacitat de decisió”

Com veieu el moment polític respecte de la qüestió nacional?
—Qui ens representa té un deute amb nosaltres i nosaltres el tenim amb nosaltres mateixos. Ens hem il·lusionat amb un projecte que ve de lluny i ens l’hem jugada. Totes les indicacions que ens han fet, les hem seguides, hem acomplert la nostra part del pacte. No sé què esperem. Fa la sensació que hi ha grups que volen tutelar aquest moviment. Això no es resoldrà pactant amb Espanya perquè ells no tenen motius per a negociar, però des de la representació oficial no deixem de fer concessions. En canvi, tota la gent que va defensar les urnes i continua mobilitzada no té cap mena de refugi, només la solidaritat. Jo sempre que puc vaig a la plaça del Rei o a la plaça de la Vila, i també he aparegut a la Meridiana. No ens poden dir que ara no toca, no som criatures.

Falta més gent al carrer en aquest moment?
—Gent com jo, l’Enric Majó o la Carme Sansa fem assíduament aquestes coses també perquè tenim una edat i ens ho podem permetre. Amb els pèssims exemples que donen els polítics sobre enfrontament, em fa por que la gent no s’hagi desinflat una mica. La solució segurament l’hem de donar el poble. No tinc cap full de ruta, però espero que funcioni el Consell per la República, en què sóc apuntat. Ens aniria molt bé de tenir una estructura política que ens representés als fòrums internacionals i que actués com el govern d’una república. De gent, n’hi ha. A la Meridiana, hi ha un grup petit, però que resisteix i que s’ho pren com una feina. Davant d’això, tu no pots quedar-te apartat…

“No ens poden dir que ara no toca, no som criatures”

Sou optimista?
—Sóc impacient! [Riu.] Sóc independentista sector impacient. Ara sentim decepcions amb les actituds de certa gent que poden ser comprensibles a escala personal, però incomprensibles a escala política. Puc entendre la por, però no entenc que les persones que han passat per aquest estadi insisteixin a voler representar la gent del carrer. Tot i això, no sóc pessimista perquè, d’això, se n’aprèn. Ens cal un llarg aprenentatge sobre què significa i quina és la responsabilitat de ser una república. Resideix en tots nosaltres, en el fet de tenir esperit crític i ser exigents amb els nostres drets i generosos amb la nostra implicació. Vam passar el període de les manifestacions precioses i ara passem per un altre moment en què hem d’adonar-nos que ens hem d’implicar, fins i tot quan ja hàgim assolit l’objectiu. Dins la sequera, hem d’aprendre de nosaltres i d’allò que ens demanen.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.