Entrevista Lluís Calvo

No és fàcil descobrir un infiltrat. L’interrogatori no seria la millor estratègia. Potser sí que ho és un diàleg obert que permet, com en el caminar, l’art de vagar. Així ha estat el nostre. Lluís Calvo (Saragossa, 1963) acaba de publicar L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Arcàdia), un assaig poètic i filosòfic en què vincula la recerca personal amb les imatges geològiques, en un intent de traçar una metodologia per a erosionar el poder des de la consciència individual. Calvo diu que, més enllà de l’acció col·lectiva de carrer, de ‘camp obert’, com ho anomena ell, cal també una revolta personal, que moltes vegades es fa en soledat.

A L’infiltrat parla de l’art del viatge, de perdre’s, de sistemes i de roques. Amb tot, perfora tota certesa, acompanyant-se d’autors i filòsofs de tots els temps, per arribar al centre de la terra i tornar a la superfície, on passen les coses del dia a dia. Diu que l’assaig li serveix per posar ordre als referents que ja apareixien en la seva poesia, però expressats de manera intuïtiva. Acaba de publicar també Ancestral (Eumo Editorial – Cafè Central), un poemari que, segons ell, complementa totalment la tesi de L’infiltrat.

Hi ha una connexió molt clara, a L’infiltrat, entre la geologia i la vida.
—Crec que hi ha un cert desinterès per la geologia perquè molta gent creu que tracta sobre fenòmens inerts, i és tot el contrari. La geologia, ja a les primeres cosmografies i als atles, utilitzava el pensament geogràfic per parlar de l’ésser humà. Es podria discutir molt quina vida hi ha en el món inorgànic. Jo no tinc tan clar que no hi hagi vida en les roques. Però és una vida que triga milions d’anys a manifestar-se, i que està en continu moviment. També és suggerent des del punt de vista estètic, perquè adopta moltes formes.

A L’infiltrat parleu dels plecs, de les cavitats, de les escletxes.
—Hi ha moltes coses de la nostra vida que tenen paral·lelismes amb el món natural. És perillós explicar l’ésser humà només amb el mètode científic. Però fer-ho al revés, apropiar-se de la ciència, dóna resultats interessants. Explicar tot allò que és objecte de la ciència mitjançant les vivències dels humans. Gilles Deleuze ja ho fa, això. S’enlluerna amb els altiplans, els plecs, els estrats. Això no és nou. Hi ha determinats indrets que exerceixen una fascinació artística i espiritual. Per exemple, Montserrat. Goethe i Humboldt ja en parlaven.

En aquest sentit, quins llocs us han inspirat?
—Un dels indrets és Austràlia, que també té un paper en el llibre de poesia Ancestral. I l’altre són els boscos de muntanyes mitjanes que podem trobar al Ripollès, que és un lloc que sovintejo molt.

Per què Austràlia concretament?
—Perquè conserven uns trets humans molt instintius i impulsius. Anem perdent els instints i per això crec que molta gent surt a caminar o a córrer i necessita aquest contacte. Em resulta interessant plantejar això paral·lelament a pensar l’ésser humà imbricat en la robòtica i la intel·ligència artificial.

Sense aquest contacte amb la natura ens perdem?
—Levi Strauss deia que a ell no li interessaven les selves, sinó els boscos de muntanya mitjana. Aquesta és la tesi del llibre. Fuig dels dictats que t’ensordeixen i fes la teva recerca. Fes aquest oracle de Delfos. Coneix-te a tu mateix. Per això has de fugir del soroll. El soroll vol atrapar-te contínuament. Per això hi ha música als supermercats.

I persones que fan curses de muntanya en diumenge.
—Jo faig una crítica als qui corren per la muntanya perquè penso que, quan vas per la muntanya, hi has d’anar a poc a poc i observar la geologia, les formes morfològiques, les plantes. Tot això, corrent apressadament, és impossible. Robert Stevenson ja criticava els qui anaven a la muntanya i feien 80 quilòmetres al dia. Desconnectar és no pensar, no racionalitzar, no estar amoïnat. Això s’aconsegueix quan et sents més lliure i una sola cosa amb allò que t’envolta. Però en la vida del consum i el capitalisme, ens fragmentem contínuament. Aquesta és la disgregació que busca el mercat.

Si us agrada tant pensar, com us ho heu fet per desconnectar i connectar amb la natura?
—Pensar sempre pensem, però pensar racionalment és una cosa i pensar instintivament és una altra. Els aborígens australians es vinculaven emocionalment amb el territori. Ells projecten el seu interior cap a l’exterior i viceversa. És omplir tot allò que els envolta de les seves històries, de les seves visions, dels seus noms, de tota una mitologia que fa que hi hagi tot un pensament que no és racional. Però si això ho analitzem amb els ulls racionals, no entenem res. Que és el que els passava als blancs quan anaven allà.

En el món literari, alguns us titllarien d’outsider.
—Una de les coses que ha de fer qualsevol escriptor, o qualsevol pensador, és exercir aquesta mirada de distància, de ser sempre crític. La missió de l’escriptura i del pensament és aquesta crítica, aquesta observació, que pot ser apassionada o freda. Però si connecto amb les tesis de la infiltració, outsider no ho sóc pas. Jo faig vida en aquesta societat, una vida aparentment normal. Però passa que el fet de poder-me desenvolupar en aquesta societat no vol dir que hi estigui d’acord.

Esteu infiltrat?
—Totalment. Això som els escriptors. Hem de ser una mena de torracollons. Uns infiltrats. Si només escrius per obtenir mèrits i reconeixements, malament. Perquè llavors la teva escriptura es dedicarà a complaure els teus lectors. Jo crec que als lectors se’ls ha d’estimular, fuetejar i abocar a noves experiències. Els outsiders de debò són la gent que pateix injustícies i misèria, que no pot accedir a l’educació. És això que hauria de fer-nos revoltar a molts. Després estem els qui seguim aquest dogma però no hi creiem. Som els ateus del sistema. De manera que podríem dir que tenim una missió.

Una missió dura. És una resistència?
—L’esquerra ha desconfiat sempre de l’espiritualitat. Però com pots creure en els déus terrenals? Els governants, el poder. Aquests són déus poc creïbles.

Què hem de fer?
—Totes aquestes estratègies que explico al llibre van de la mà amb les estratègies de camp obert. És a dir, amb tot el moviment social als carrers o les places. Això s’ha de fer, però també s’ha d’entrecreuar amb una tasca personal. Aquí hi ha una distopia molt clara, no llunyana sinó molt propera.

Quina?
—Els qui som conscients d’aquest nou humanisme, creiem que hem de retirar-nos, perquè tenim una sensació de perill, una sensació de no poder desenvolupar-nos com a éssers humans dins d’aquesta societat. Per desenvolupar el pensament crític has d’anar cap als marges, però sense allunyar-te gaire dels centres. Perquè avui dia ningú no pot allunyar-se al cent per cent. Estem hipercontrolats. Però sí que podem ser menys detectables.

Si ens separem, com ho fem per actuar col·lectivament?
—Totes aquestes confluències socials seran fruit d’haver pres aquesta decisió lliure de separar-te de determinades coses. Sense separació no hi ha acció social.

Separar-se per tornar-se a vincular?
—No són accions separades. En el dia a dia es van creuant.

Però no és fàcil separar-se.
—No. És una decisió política. No és igual llegir poesia que treballar en una borsa. Tot i que en les tècniques infiltrades pots fer totes dues coses al mateix temps. Que això ens convindria. Tenir gent als consells d’administració de les empreses o a l’exèrcit. Avui dia és molt important l’acció al carrer, però aquesta acció no desactiva els mecanismes del poder. Hi ha una mena de mecanisme paral·lel que funciona amb els seus engranatges. O et poses a reprogramar des de dins tot això o no ens en sortirem.

Però si estem sols, com podem erosionar el poder?
—Jo penso que aquesta és la seva força. Aquí parlo del Comitè Invisible i el fet que estigui atomitzat pot ser un inconvenient, però també pot ser un avantatge. Qui dirigeix aquest moviment? No se sap. Qui va transportar les urnes? No ho sabem. Estan en l’anonimat.

Què tenen en comú aquestes persones que se separen?
—Que volen donar una dimensió diferent de l’ésser humà. I això ens ho han donat sempre les arts i la filosofia. I també l’acció política. Però l’acció política cap als drets humans, no pas cap a la seva explotació. És imprescindible fer aquest pas personal? No. Però si no es fa, es pot caure molt fàcilment en els totalitarismes.

El subtítol del llibre és ‘Estratègies d’intrusió, d’anonimat i resistència’. Què enteneu per ‘resistència’?
—Ara es parla molt de resistència. Potser serà el següent terme que s’utilitzarà en excés. Fins i tot Pedro Sánchez en parla. Però els estoics ja en parlaven, en aquest no escoltar els cants de sirena i buscar en el propi interior. Aquesta recerca interior és bàsica en L’infiltrat. Hi ha un llibre de Josep Maria Esquirol, la Resistència íntima, que no parla d’infiltració però sí que parla d’aquesta resistència personal. La suma de resistències també és molt poderosa. També ens podríem preguntar per què els resultats electorals a Catalunya no concorden amb els de la resta de l’estat.

Per què?
—Perquè aquí hi ha una consciència democràtica i política ben diferent de la que hi ha a gran part d’Espanya.

Més teixit social?
—Sí. Teixit social i individual. Per molt que ens vulguin dir que estem adoctrinats, sabem cap on anem, i aquí analitzem molt millor els missatges dogmàtics. Sense obviar que en tot procés polític aquests missatges existeixen, també en el procés que ha viscut Catalunya.

Com ho heu viscut?
—Els catalans hem exercit sempre una resistència pel fet de parlar català. Quan una llengua la fas teva, la interioritzes i després es converteix en un fenomen social. Hem mantingut viva la llengua fins i tot amb les pitjors dictadures. Fins i tot anant per Catalunya Nord podem parlar català. Per què parlem amb algú del Vallespir o del Rosselló? Perquè han mantingut la llengua com a transmissió familiar i també com a resistència a la uniformització francesa. La cosa interessant del procés ha estat aquesta resistència a la uniformitat. Una resistència que ja arrosseguem de fa segles.

Resistència també als estats?
—Els estats són una institució caduca, però encara agonitzaran massa anys.

Com us imagineu el nou ordre?
—La visió positiva seria un esclat de pobles, molts dels quals desconeixem actualment. La versió sinistra serien estats dominats per empreses o, fins i tot, per la força militar que cada vegada serà més potent. Sempre ens movem entre aquesta utopia i aquesta distopia. Quan Wittgenstein se’n va a la cabana del llac aquell de Noruega, s’aparta i diu allò tan bonic de: ‘Revolucionari serà aquell que pugui revolucionar-se a ell mateix.’ És molt fàcil ser revolucionari si no t’has revolucionat a tu mateix.

Aquesta idea també està molt capturada pel capitalisme, amb l’autoajuda.
—Desenvolupar l’esperit crític et protegeix de tot aquest xarlatanisme. Converteixen en màrqueting una cosa que és una necessitat vital. Això és una xarxa que t’atrapa i t’incorpora al sistema. Tota la psicologia motivacional et situa a tu com a l’eix del problema. Ets víctima i fa que tota la responsabilitat de l’engranatge recaigui sobre tu. En lloc d’actuar col·lectivament s’actua de manera competitiva. Per això parlo d’infiltrar-te en els estrats i partir-los per la meitat. Intentant escapar d’aquesta lògica classificatòria que és l’estrat i de què parla Deleuze. Els estrats per definició s’estableixen perquè són homogenis. Aquí, la transgressió rau a pensar més enllà d’aquests cubicles tancats i determinats.

Sou un descobridor de noves veus literàries. Us agrada descobrir persones joves que trenquen aquests estrats?
—No és una qüestió d’edat, perquè hi ha molts vells joves i molts joves que actuen com a ancians.

Quin és l’element que no s’ha de perdre?
—La curiositat. I, de fet, en tot el llibre això hi és present. En algun moment pot semblar que jo estableixo una definició concreta o que tinc un ideal, però no n’hi ha cap. De fet, quan arribem a una definició, hem d’anar a buscar-ne una altra, perquè aquella ja la tenim.

El curiós no es cansa mai de caminar?
—Ni de caminar, ni d’obrir els ulls i l’esperit. No es cansa mai d’infiltrar-se, ni d’amagar-se. De trencar tots els dispositius de poder, com deia Foucault, que dificulten aquesta recerca.

En els éssers que transiten i que es refugien és important trobar interlocutors…
—Igual que el camp obert, o el fet de recloure’s, també som en continua interacció. No hi ha una frontera entre una cosa i una altra. Et pot inspirar un filòsof presocràtic o la Irene Solà, que m’ha presentat el llibre. No depèn d’un fet temporal sinó d’estats mentals i anímics. I és a través d’això que hi connectes.

Dieu al llibre que qui va de cosmopolita és en realitat el més provincià. Cal reconèixer allò propi com allò general?
—Ja ho deia en Bartomeu Fiol, que tota literatura és provinciana perquè parteix del lloc on vius, del lloc on et mous. Es tracta d’establir aquesta topofília, aquest amor als llocs.

Com us ha canviat el fet d’escriure després de trenta anys de trajectòria?
—Jo crec que he guanyat llibertat. Amb l’escriptura guanyes això, i també la configuració d’un món propi. Una mirada sobre el món.

Com definiríeu la vostra mirada?
—Crec que és heterodoxa, curiosa, heterogènia, diversa. Recercadora. Un meravellar-se contínuament del drama i l’esplendor de l’existència humana. L’escriptor és un actor i un espectador privilegiat. Pagues el preu d’una ferida original, perquè si no, no escriuries, però hi ha un privilegi gairebé demiúrgic.

Acabeu de presentar també el poemari Ancestral.
—Sí, L’infiltrat i Ancestral estan molt vinculats. Si es llegeixen tots dos s’entenen molt millor, perquè es complementen l’un amb l’altre. Reflecteixen molt allò que he tingut al pap durant aquests últims anys. Però hi ha molta maduració prèvia. Fa molts anys que vaig començar a investigar sobre pegmatites. Sempre m’havia agradat, sempre hi tornava, però no sabia que es podia concretar. Arriba un moment en què ho pots desenvolupar perquè aquella imatge conflueix amb la vida. Són imatges vives. És la pedra que adquireix la vida a través nostre.

Ens cal creure més en els símbols?
—Hi ha una cosa molt important, que és la capacitat de convertir en símbols tots els fets que observem. Som animals simbòlics, al cap i a la fi. Perquè podem convertir les nostres intuïcions en llenguatge. Som l’únic animal que pot fer-ho, això. Veure una planta, veure una pedra i convertir-la en alguna cosa significativa per mi. És aquesta cosa que no hauríem de perdre en l’humanisme que defenso, que és aquest pensament més simbòlic. Estem molt enganxats a tot allò que és tàctil, que té una existència traduïble en termes científics o econòmics. Un món massa explícit és una simplificació macabra de la realitat.

Podeu comprar L’infiltrat a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb