José Castro Aragón: “Si som iguals davant la llei, com és que n’hi ha un que no ho és?”

Entrevista al magistrat José Castro, que va instruir el cas Nóos

VilaWeb
Tomas Andújar
18.05.2022 - 01:50
Actualització: 17.05.2022 - 22:55

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

José Castro Aragó (Còrdova, 1945) va ser el magistrat més conegut de l’estat espanyol durant els anys en què va instruir el cas Nóos (2010-2014), el cas de corrupció que va fer seure al banc dels acusats Cristina de Borbó i el seu marit, Iñaki Urdangarin. Jubilat d’ençà del 2017, publica ara les seves memòries, Barrotes torcidos (Edicions Documenta Balear). En una entrevista amb Efe, comenta la seva carrera i més qüestions sobre els aforaments que privilegien als alts càrrecs polítics i el monarca espanyol. “Si som tots iguals davant la llei, com és que n’hi ha un que no ho és?”, es demana.

La lectura del vostre llibre posa en evidència la precarietat personal i material de la justícia. Té remei?
—Sí. La justícia és la que té un remei més fàcil. L’esquema bàsic que cal modificar és la dotació de persones i materials. Pensem un moment que El Corte Inglés –i no pretenc pas de fer publicitat– hagués de treballar amb els programes informàtics que té la justícia. Estaria més temps tancat que no obert. No hi ha ni una guàrdia en què no hi hagi una fallada informàtica. És un autèntic desastre. N’hi hauria prou d’augmentar els recursos. De vegades diuen: “Hem fet molt per la justícia, enguany hem creat vint jutjats.” Però és que en calen dos mil. Les necessitats que es van presentant, les encaren d’una manera garrepa. Si fan falta mil jutjats, doncs se’n creen vint o trenta. No crec que hi hagi cap mena de conspiració, tot i que se sap que el món polític legalment és controlat pels tribunals. Precisament, les causes de corrupció contra polítics són les que van més de pressa. Simplement, ho hem deixat i els jutges no ens hem manifestat mai ni hem fet vaga ni hem protestat…

Dieu que el col·lectiu de jutges i fiscals té un caràcter profundament conservador. Això es trasllada a les decisions que prenen?
—Voldria pensar que cap jutge conservador, pel fet de ser-ho, no donarà la raó a qui no la té. De la mateixa manera que no penso que un jutge progressista sigui sistemàticament procliu a donar la raó als treballadors, si no la tenen. Potser sí que influeix en els òrgans de govern de la justícia, sobretot en el Consell General del Poder Judicial. Si hi ha una majoria conservadora, com hi ha ara, evidentment els magistrats del Suprem espanyol, els presidents de sala, els de l’Audiència espanyola i els de tribunals superiors seran professionals d’un tarannà conservador.

En les memòries expliqueu la vostra iniciació sexual amb una prostituta. Sou partidari de l’abolició de la prostitució?
—M’encantaria que no hi hagués prostitució. Però m’agradaria saber com s’aboliria. Si es tracta d’abolir la prostitució de carrer i mantenir l’altra, haurem fet un canvi cosmètic. A més, caldria definir-la, la prostitució. Com més gran és la diferència d’edat dels que es casen i més gran és la fortuna, les possibilitats que blinda prostituir-se materialment són enormes, i això no és considerat prostitució.

L’etapa de funcionari de presons us va servir per a tenir una actitud més compassiva envers els delinqüents?
—Vas acumulant vivències d’aquí i d’allà, però jo tenia una base. Em va enganxar un món carcerari inhumà, atroç, que era el que jo vaig viure. Crec que en part m’ha marcat. Quan llegim a la premsa que una persona ha violat, ha matat, ha fet tal monstruositat, tots podem dir: “Si el tingués entre les mans, li arrencaria el cap.” Però quan els tens davant no penses a arrencar-los el cap. D’odi, no en sents a la presó, ni jo he sentit odi en la meva vida judicial.

Titlleu els aforaments de “abominables”. Creieu que seran mai eliminats?
—S’han alçat veus de protesta dins la justícia. Hi ha diferents aforaments, pots eliminar-ne alguns, però eliminar-los tots és més complicat. Per als aforaments que estableix la constitució espanyola, caldria modificar-la. I aquesta constitució es va fer perquè no la canviés ni Déu. Fins i tot en l’àmbit personal, els senadors i diputats, tenen no un aforament, sinó una inviolabilitat per als actes personals condicionada al fet que la cambra doni l’autorització. Dir que una persona està per sobre de la llei quan a la línia anterior diu que tots som iguals davant la llei… Si som tots iguals davant la llei, com és que n’hi ha un que no ho és? Com és que n’hi ha uns altres que no ho són, no solament el rei? Espero que un dia es reformi la constitució espanyola, que es formulin al poble preguntes que no se li han formulat mai i s’eliminin honors i privilegis.

Tot i haver estat condemnada, Cristina de Borbó no és definida com a tal en la sentència del cas Nóos. Va tenir un tracte de favor?
—No va ser absolta. La paraula “condemna” no s’usa exclusivament en l’àmbit penal. Aquest terme es fa servir quan a algú li imposen un comportament determinat, que pot ser donar una cosa, fer una cosa o prohibir-li de fer-la. Però per a aquesta senyora, i per a Ana María Tejeiro, dona de Diego Torres, el soci d’Urdangarin, això s’omet. Quan la vaig cridar a declarar tothom es va posar les mans al cap, però calia cridar-la, com a partícip a títol lucratiu. No pots condemnar ningú sense demanar-li explicacions.

Tan pobra impressió us va causar la seva declaració que la qualifiqueu, a manera escolar, amb un suspens?
—Crec que no la van aconsellar bé. Negar-ho sistemàticament tot, tot, fa que no et creguis res. Vaig extreure les preguntes de la pròpia causa. Sabia les preguntes de l’examen.

Atribuïu a uns altres l’estratègia per a l’enriquiment d’Iñaki Urdangarin. A qui us referiu?
—Si hagués tingut proves per a dir qui era l’altre o els altres, n’hauria dit el nom. Pots tenir molt clara una cosa internament, però si això no és avalat per alguna cosa, no la deixes anar, perquè series un imprudent. Tots els fraus del cas Nóos no es van poder fer amb la sola intel·ligència, per molt que Diego Torres fos intel·ligent, d’ell i d’Iñaki Urdangarin. Sempre vaig sostenir que tot el sistema l’havien dissenyat uns altres. Un dels altres era la seva dona, i si algú vol pensar que a la seva esposa algú li marcava què calia fer, potser no va gaire desencaminat, però jo no podia començar una recerca envers el rei perquè, en primer lloc, era inviolable, en aquesta jurisprudència aberrant però consolidada. No té sentit que jo emprengui una recerca sense un resultat pràctic. Això resta en el fur intern de cadascú.

Vau rebre, directament o indirectament, cap indicació de Juan Carlos?
—No. Al rei no li puc retreure que fes algun comentari sobre mi. Hi tenia dret. Ser rei no et pot llevar de ser pare. Però pressions o crides, mai.

Què us sembla que Juan Carlos torni a Espanya?
—No té pas limitat el dret de venir a Espanya. El fiscal ha dit que no veu motiu per a posar-li cap querella, però res no impediria que el Tribunal Suprem espanyol, d’ofici o admetent una querella de qui fos, pogués incoar unes diligències. De l’arxivament de les diligències de la fiscalia se n’ha fet una interpretació desmesurada, com si s’hagués dictat sentència absolutòria.

Vau rebutjar d’entrar en política tot i l’oferiment de Pablo Iglesias de ser candidat autonòmic de Podem. Qui sap si ara fóreu ministre.
—No em tempta cap càrrec. No serveixo per a això, no tinc tant de verí… [Riu.]

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies