José Montilla: “El PSC sempre ha estat un partit d’ordre”

  • Entrevista al 128è president de la Generalitat de Catalunya sobre el moment polític actual

VilaWeb
Ot Bou Costa
15.01.2024 - 21:40
Actualització: 16.01.2024 - 11:50

José Montilla i Aguilera (Iznájar, 1955) s’encarrega de recordar-ho, ell mateix, abans de començar l’entrevista, com si comptés medalles: ho ha fet gairebé tot, políticament, en aquest país. Ha estat regidor, batlle, president de consell comarcal, president de diputació, a Madrid, diputat i ministre, i després president de la Generalitat. Ara és al consell d’administració d’Enagàs i a la comissió d’auditories. Hi parlem just el dia que fa seixanta-nou anys perquè expliqui com veu el país avui: demana al govern d’ERC que assumeixi riscs, nega que el PSC hagi canviat i diu que no s’ha tornat un partit d’ordre, sinó que ho ha estat sempre, “perquè el desordre sempre acaba portant injustícia”.

Com veieu el govern?
—No m’agrada criticar el govern del meu país. He estat president i sé les dificultats que té governar, i fer-ho amb 33 escons en té d’afegides. Dit això, és un govern volgudament en minoria que no fa res per a tenir una majoria. Fan veure que governen però governen poc. Governar és prendre decisions i riscs. Ser conscient que determinades mesures tindran una resposta. Aquest govern no vol tenir problemes amb ningú, i les decisions i els debats que el país necessita es van ajornant.

Hi hauria d’haver eleccions?
—Haurien d’assumir riscs i prendre decisions. Les legislatures s’han de completar, si és possible, cosa que no passa d’ençà del 2010.

Assumir riscs vol dir una aliança per a governar amb el PSC, per exemple?
—Sí, evidentment, quan governes sol, optar per una política d’aliances vol dir tenir un soci, qui sigui, però parlo de risc del punt de vista de les polítiques que el país necessita. Em fa la sensació que s’estudia l’estudi d’un estudi, es fa una comissió per veure quin paper ha fet una comissió anterior. S’intenta guanyar temps per veure si arriben a final de la legislatura amb pocs incendis, i això no sempre és positiu.

De quina ERC us sentiu més a prop, de la que governava amb vós o d’aquesta?
—És una pregunta trampa. De l’ERC d’avui, en conec molt pocs dirigents.

Us ho demano com a ciutadà.
—He de dir que, malgrat tot el que es va escriure en aquell moment, em vaig sentir còmode governant amb Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya del 2006 al 2010. El meu govern no va perdre cap votació i la lleialtat interna era molt gran. Havíem fet un pacte per a governar quatre anys, no un congrés de fusió de tres partits. Hi havia diferències estratègiques, però es tractava de governar segons un programa.

VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Fotografia: Albert Salamé

Però us sentíeu més a prop d’aquella que no pas ara?
—L’ERC d’aleshores i la d’ara són diferents, però també ho són el PSC, la societat catalana i el món. La societat ha canviat i, per tant, hi ha coses que no es poden repetir. El mapa polític ha canviat molt. Convergència i Unió no existeixen. Més que no pas de sigles, a Catalunya cal parlar de polítiques i hi ha d’haver un govern sòlid.

Anys després, dos consellers vostres, Ernest Maragall i Joaquim Nadal, han estat consellers per ERC. Què en penseu?
—Ja fa bastants anys que van deixar el PSC i tenen dret de fer-ho. Però una persona, dues, tres, mitja dotzena no representaven el partit. La prova és que molts el donaven per mort i resulta que ha guanyat les tres últimes eleccions: generals, municipals i catalanes. En un projecte polític, les persones no són la cosa fonamental.

Mitja dotzena de persones? El vostre conseller de Finances, el d’Obres Públiques, la de Justícia, la de Salut i el d’Educació van deixar el vostre partit després de governar. Hi deu haver una explicació política.
—La crisi que es va produir. No tothom va deixar el partit per les mateixes raons. N’hi ha que van buscar altres formacions polítiques. Molts van deixar, simplement, de fer política. Les raons són diferents. En aquell context no era fàcil ser del PSC. S’ha escrit poc, això. Hi va haver un moment que no era fàcil estar afiliat al PSC, i encara menys en petits pobles de la Catalunya interior. Hi havia ambients en què ser del PSC segurament et tancava portes o amistats. Això va passar. Era més còmode, per a segons qui, marcar distància perquè, almenys, els amics o una part de la família ja no t’emprenyaven als dinars.

Hi ha una explicació política més enllà d’això. Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme és el títol d’un llibre de Montserrat Tura, consellera vostra.
—El catalanisme, que jo sàpiga, no es va abandonar. El que va passar, i no crec que sigui el cas de la Montse, no ho sé, és que hi va haver persones que van descobrir que eren independentistes, perquè en aquell context tenia menys risc, del punt de vista de l’acceptació d’una part de la societat catalana. Però els qui van canviar són ells, no el PSC.

Què voleu dir, que va ser oportunisme?
—No, oportunisme, no. La gent té dret de canviar. No critico la gent perquè canviï. N’hi ha que van descobrir que eren independentistes perquè anaven en l’onada en què anava una part important del país. Molt bé. No ho critico.

Aquesta és la mateixa lectura que feu per a explicar que una part dels votants socialistes es fessin independentistes, que el signe del temps ho feia més fàcil?
—Sí, n’hi va haver, però molts també es van tornar votants de Ciutadans. De vegades s’oblida que Ciutadans va guanyar les eleccions, una formació molt llunyana al PSC.

Molt llunyana al PSC? Després el PSC ha incorporat la majoria del vot que li va prendre Ciutadans.
—Continuen tenint una representació parlamentària. Més important de la que tenien quan jo vaig deixar de ser president. Tenien tres diputats i van estar a punt de quedar-se sense representació parlamentària.

Han baixat de 36 a 6. El PSC ha pujat de 17 a 33.
—També el PP n’ha recuperat. I ha aparegut Vox. Ciutadans tenia vot del PP, vot socialista, i fins i tot de gent que havia votat Convergència i Unió.

Heu connectat mai amb el votant socialista que es va tornar independentista?
—Connectar? Sempre he procurat tenir relació amb militants i dirigents d’altres partits, perquè una de les coses que més detesto són les bombolles, la gent que només es relaciona amb qui pensa igual.

Dèieu que les persones evolucionen i canvien d’opinió. En el vostre cas, com heu canviat? Sou més moderat? Més conservador? Més progressista?
—Segurament, és veritat això que es diu, que la gent es torna més conservadora amb el temps, en el sentit que les experiències vitals t’hi fan tendir. Però jo continuo tenint els mateixos principis que quan vaig començar a lluitar políticament, contra el franquisme. Cada etapa té els seus objectius, però sempre m’han guiat la solidaritat, la fraternitat, la llibertat i la justícia social.

Esquerra i els comuns han acusat el PSC de dretanitzar-se. Creieu que el PSC s’ha dretanitzat?
—Això és molt vell. Els comunistes, a l’etapa de la república de Weimar, que diuen que té certes similituds amb el moment actual, acusaven els socialdemòcrates de socialtraïdors.

No creieu que el PSC s’hagi convertit en un partit d’ordre?
—El PSC sempre ha estat un partit d’ordre. Jo defenso un partit d’ordre perquè el desordre sempre acaba portant injustícia. L’ordre vol dir seguretat per a la gent en el sentit ampli del terme. Ser un partit d’ordre no és ser un partit de dretes. Si deixem que l’ordre i la seguretat només els defensi la dreta, malament ens anirà.

Fer polítiques d’esquerres també implica confrontació amb certs poders econòmics.
—Creieu que no hi ha confrontació amb els poders econòmics per part de la política que fa el govern del senyor Pedro Sánchez? Repasseu les capçaleres dels diaris econòmics dels grans grups d’aquest país.

Us parlo del PSC. El batlle Jaume Collboni ha enviat un missatge de tranquil·lització als poders econòmics de la ciutat. No fa una política de confrontació.
—En comparació amb qui? Estic segur que els poders econòmics de Barcelona preferien un altre alcalde, que no era Jaume Collboni.

Deuen tenir poc poder, doncs, perquè no els va reeixir gaire la pressió.
—Perquè el PSC també pren les seves pròpies decisions amb autonomia política.

Ara que Junts ha pactat amb el PSOE per investir Pedro Sánchez, i després dels múltiples acords entre el PSC i Junts a les darreres municipals, aquesta aliança s’hauria de reproduir a l’Ajuntament de Barcelona o a la Generalitat?
—No en tinc ni idea. Els acords municipals van molt lligats a les dinàmiques locals. El PSC ja havia governat en uns quants llocs amb Convergència, i amb ERC i amb Iniciativa.

Vós heu estat un exemple de la importància i l’èxit del català com a llengua de cohesió. Què penseu quan veieu que el PSC intercala el català i el castellà al parlament?
—Bé, normalitza una cosa que passa al carrer. D’aquest punt de vista pot tenir un cert sentit. Jo no ho vaig fer.

VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Fotografia: Albert Salamé

Per què no ho vau fer?
—Perquè el català és una llengua que està en desavantatge respecte del castellà. Perquè tothom parla, escriu i llegeix en català, però encara queda una part important del país, cada vegada més petita, que no. El problema del català no és tant el coneixement com l’ús social. I crec que algú que presideix Catalunya ha de predicar amb l’exemple i parlar amb la llengua del seu país. I és el que vaig fer. Però respecto totes les opcions, perquè és una cosa molt personal.

Aquesta opinió l’heu traslladada mai a Salvador Illa? Li heu dit mai: “Crec que hauríeu de parlar més en català”?
—No. És una opció personal i miro de no donar consells. A més a més, ell encara no és president de la Generalitat.

És cap de l’oposició. El PSC no hauria de fer una defensa més desacomplexada del català, amb tot el que comporta, que és aquesta preeminència del català que vós mateix explicàveu?
—El PSC fa i farà allò que convé per a donar suport al català. El compromís del PSC amb el català hi ha estat sempre. El català es defensa també si aconseguim que la gent entengui que no tan sols és convenient, sinó que és una riquesa. Permet una immersió. No hem acabat de trobar la manera de fer atractiu el català, i si no ho aconseguim, no acabarem de guanyar la batalla. I hem d’anar amb compte de no fer-lo antipàtic. La gent entoma molt malament les imposicions.

És una herència de Ciutadans que com més va més castellà es parli al parlament?
—No. Sabeu quantes persones estrangeres hi ha, avui, al padró de Barcelona? Un 25%. El competidor del català no és únicament el castellà, és també l’anglès, que es va convertint en una mena de llengua franca. Insisteixo: la cosa important és l’ús social.

Com creieu que acabarà el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol?
—El conflicte entre governs tindrà alts i baixos. És una cosa que no acaba mai. No ens enganyem.

Fotografia: Albert Salamé

Creieu que Catalunya serà independent, un dia?
—Un dia no ho sé. En els temps més pròxims no ho crec, i sembla que la majoria dels catalans tampoc no ho creu. Fins i tot una part molt important dels independentistes, segons les enquestes, no creu que hi acabi havent independència.

El Tribunal Constitucional espanyol va retallar l’estatut, no tenim independència… Hi haurà d’haver una solució, tard o d’hora. Quina?
—Hem de refer els instruments, d’acord amb la correlació de forces i l’ordenament jurídic existent. L’altra drecera ja s’ha vist que no porta enlloc positiu i que divideix més la societat. Va millorar l’autogovern? No. I el finançament? No. I el prestigi de Catalunya? L’atracció d’inversions i d’activitats? No.

Fa uns anys, el PSC parlava de federalisme. Ja no en parla.
—Jo crec que l’alternativa és el federalisme. Hem de mirar de refer coses que es van perdre amb la sentència de l’estatut, i coses que no eren a l’estatut i que tampoc no estan prohibides.

Si no tenim un estatut…
—D’estatut en tenim, perquè, si no, no hi hauria govern, ni gestionaríem la salut, ni l’educació, ni la policia, ni les universitats, ni el territori. Retallat, però hi ha estatut.

Si no tenim un estatut que els ciutadans hagin votat, ni podem fer un referèndum, ni hi ha correlació de forces a l’estat espanyol per a reformar la constitució, vol dir que estem condemnats a ser una autonomia?
—No. Mentre no hi hagi prou majoria per a modificar la constitució, evidentment. Però el tema no és si som una autonomia. Sóc partidari d’un esquema similar a l’alemany, en què un land no tan sols té competències i gestiona els seus recursos, sinó que té una participació molt important en la decisió dels temes globals, mitjançant el Bundesrat.

Joan Majó, vós mateix, Joan Clos, ara Jordi Hereu. Per què tants ministres d’Indústria de l’estat espanyol són socialistes catalans?
—Entre més coses, una part molt important de la indústria del conjunt de l’estat és a Catalunya. Al País Basc també, però té dos milions d’habitants. La indústria s’ha anat transformant, però no faria gaire cas de les estatístiques. El percentatge de participació de la indústria a l’economia ha baixat perquè la indústria ha externalitzat una part dels serveis que feia la mateixa empresa, però si comptem això, la indústria no ha perdut tanta pistonada com ens pensem, ni aquí ni en altres països europeus.

No creieu que Catalunya s’estigui desindustrialitzant?
—La indústria a Catalunya ha perdut pes? Depèn com es miri. És un procés global, que té relació amb països emergents i amb el fet que la Xina s’hagi convertit en la fàbrica del món. En unes altres circumstàncies, un govern sense debilitat parlamentària estaria en condicions d’aprofitar totes les oportunitats. Aquí podem fer més i millor, però no hem de menysprear la situació ni el pes de les empreses catalanes.

Ara ha fet vint anys que el president Maragall va arribar a la presidència. Com el recordeu?
—La importància de Pasqual Maragall transcendeix el càrrec que va ocupar tres anys. Va ser el gran alcalde de Barcelona. Amb iniciatives i propostes que sempre van ser més globals. Tenia una gran capacitat de tenir iniciatives i d’arriscar. Si creia una cosa, s’hi arriscava. I va ser un president que va haver de convocar eleccions perquè es va quedar sense majoria, amb ERC a l’oposició.

Fa poc vam entrevistar el conseller Antoni Castells i ens va dir que hi havia hagut “persones amb responsabilitat a l’aparell del partit que van fer una cosa que no havien de fer: empènyer perquè el president Maragall se n’anés, i el president tenia dret a decidir quan se’n volia anar i com, si és que se’n volia anar”.
—Ho va decidir ell. En dono fe. Ell va decidir fotre fora del govern Esquerra Republicana. Va ser una decisió del president. I ell va decidir avançar les eleccions, també, perquè després del referèndum de l’estatut no tenia majoria. I no presentar-se de candidat, també.

Quina era la vostra discrepància més grossa sobre la manera de veure el país?
—Discrepàncies? Teníem coincidències. De discrepàncies se’n té amb qualsevol. Segur que hi ha consellers del meu govern que tenien discrepàncies amb mi. No som clons. Si algú no discrepa amb tu de res, no et diu la veritat. Teníem discrepàncies conegudes i maneres de fer diferents. Però el projecte de Pasqual Maragall no era el projecte de Pasqual Maragall, era el projecte del PSC. Sense el PSC, Pasqual Maragall no hauria arribat a president, ni segurament a alcalde, tampoc. Passa que en els partits normalment hi ha discussió i posicions diferents. I això és bo i sa.

Per què creieu que ell i el seu germà i el seu entorn van estripar el carnet del PSC? També va ser perquè en aquella època era més fàcil?
—No. El seu germà recordo que no va estripar el carnet del PSC. Pasqual Maragall es va donar de baixa del PSC en un context que no tenia res a veure amb tot això. Una altra cosa és el que va fer el seu germà bastants anys després. El Pasqual va dedicar tots els seus esforços a posar en marxa la fundació contra l’Alzheimer. I el seu germà va ser conseller del meu govern a proposta meva.

Us demano si l’explicació política de l’allunyament de Maragall del PSC també l’atribuïu al moment polític, al fet que era més fàcil.
—No, Pasqual Maragall plega perquè és el final d’un cicle. Mireu les dates. Quan plega, quan diu que té una malaltia, la malaltia que té… Això no resta res al seu significat a la política catalana en clau històrica. Vam compartir una amistat, que no vol dir que sempre penséssim el mateix sobre determinats temes. Cal envoltar-se de persones que no siguin claca.

Fotografia: Albert Salamé

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any