Jorge Pueyo: “Som l’última bala de la llengua”

Jorge Pueyo (Fonts, Baixa Ribagorça, 1995) ha fet per la llengua aragonesa allò que tota llengua necessita: dur-la on la gent se socialitza. En aquest cas, a Twitter, Instagram i YouTube. Amb dos vídeos setmanals en què comenta amb humor les notícies de l’Aragó, Pueyo ha multiplicat els seus seguidors. Ja en té prop de tretze mil. S’hi va posar a l’octubre, i en cosa de mig any la gent l’atura pel carrer i li agraeix que l’hagi esperonada a estudiar una llengua perseguida i minoritzada. La seva. Pueyo, alegre i de reivindicació tranquil·la però ferma, ja tenia experiència televisiva al programa Charrín charrán, a la televisió pública aragonesa. Una experiència que es nota i que l’ha fet embrancar en projectes nous. Ens atén telefònicament.

—Als vídeos no parleu mai d’Espanya. No és només una reivindicació lingüística, també d’autocentrament. Definir un marc propi.
—Sí, és això: un marc propi. Que es parli de les inquietuds de la gent jove d’aquí. Els mitjans ens bombarden contínuament amb tot allò que es fa Madrid: que si les eleccions, que si Ayuso, que si Pablo Iglesias. Doncs no. A l’Aragó hi ha prou notícies per a parlar-ne contínuament. I no solament d’Aragó. Parlar una mica de la situació política i social de Catalunya, del País Valencià, de les Balears. Com es debat l’oficialitat a Astúries i com es debat a l’Aragó. Contrapropaganda.

—La defensa de la llengua ha d’anar lligada a un sentiment polític?
—Crec que no. El que he viscut és que no. Al meu poble, Fonts, a la Baixa Ribagorça, parla aragonès tot Déu. No cal ser independentista, ni nacionalista, ni regionalista. M’he trobat gent de Vox discutint sobre animalades en aragonès. L’altre dia em demanaven: creus que la reivindicació de la llengua és una cosa d’esquerres? No, igual com el castellà tampoc, no? [Riu] La llengua és la llengua i cadascú la xerra tingui la ideologia que tingui. És transversal.

—Però l’aragonès sí que lluita contra l’hegemonia d’una llengua dominant, el castellà, i en aquest procés sí que hi ha una motivació política.
—Sí, sí. Des del castellà sí que s’intenta una assimilació lingüística i cultural de l’Aragó. Amb la baixada de l’aragonesisme polític, s’ha fet servir l’Aragó com un puntal de l’anticatalanisme. Però som països germans, amb Catalunya, el País Valencià, les Illes, i fins i tot amb Astúries. Vox sí que fa política. Contra la llengua. El castellanisme assimilacionista fa política per portar la llengua a una situació marginal. Però la llengua és una cosa transversal.

—I inventada, segons Jiménez Losantos! Vaig sentir que ho explicàveu en un vídeo.
—Sí, una animalada. És que aquest paio… Era maoista i alumne de Labordeta! I deia que l’aragonès se l’havia inventat als anys noranta Ánchel Conte, un escriptor molt militant en la cosa de la llengua. Si se la van inventar als noranta, què feia la meva besàvia de cent tres anys parlant aragonès?

—Hi ha un moment concret de la vostra vida que us adoneu que la llengua és reprimida?
—Sobretot dos. Això ha canviat perquè vaig veure un vídeo d’un senyor que deia que, als anys seixanta, en un col·legi de Campo, els pegaven si xerraven la seva llengua. Jo això no m’ho he trobat. Però sí que m’he trobat en una classe de parvulari que a un company, per dir “ui, he badallau, perdón”, li va dir que necessitava un logopeda. A aquest nen l’única cosa que li passa és que parla aragonès! La resposta dels pares va ser molt contundent: això no pot ser. Perquè a Fonts encara es parla aragonès. Però això passa a tot arreu.

—I el segon?
—Quan vaig anar a Montsó, a l’institut, ni se m’acudia parlar aragonès. Però un dia, una professora d’anglès ens va dir que “want to” i “go to” es podia dir “wanna” i “gonna”, i que era com dir “bai nino” en aragonès. Però que això és de pagesots. I que s’ha de xerrar com les persones, no com els pagesots. Em vaig aixecar i me’n vaig anar de la classe. Perquè a setze anys jo ja tenia aquesta sensibilitat lingüística. Però et passa això quan ets una criatura i et fa vergonya parlar la teva llengua. Per això hi ha diglòssia, a l’Aragó. La gent no s’atreveix a parlar l’aragonès fora de casa. L’enraona a casa, però al carrer, castellà. No hi ha arrelament cultural de cara enfora perquè ens han transmès que era una llengua de pagesots.

—Per què és tan estès aquest prejudici que l’aragonès és una llengua de pagesots?
—Perquè el franquisme va fer molt bé la seva feina. Deia que l’aragonès no existia. Cada poble tenia el seu dialecte del castellà. La seva manera d’enraonar. Parlaves de poble. Però la cohesió lingüística no existia. I encara avui et trobes gent que et diu: no, jo tinc el parlar del meu poble. Però no parlo aragonès. És molt fotut, això. Perquè llavors la gent es pensa que parla malament.

—Hi ha més conscienciació, ara, entre els joves?
—Jo crec que sí, però també és perquè estic envoltat de gent molt conscienciada.

—Heu caigut a la marmita d’Obelix.
—[Riu] Exactament, sí. No en tinc una visió pulcra. Però jo crec que sí. S’ha fet molta feina i ara la gent ja es comença a socialitzar en la llengua. No hem arribat a les cotes d’Astúries, on diuen que ja hi ha més d’un 51% de la població que reclama l’oficialitat de l’asturià. Però d’aquí ve que faci tot això. Perquè la gent el senti com un patrimoni propi i senti la necessitat de protegir-lo.

—A banda l’aragonès, passió per les llengües en general? Avui he llegit que escolteu música basca i occitana cada matí.
—Sí! [Riu] Vaig estar dos anys al País Basc fent un màster. I vaig veure que la gent parlava en castellà. I en èuscar, regular. Però les indicacions són en èuscar, la gent respecta la llengua, la sent pròpia encara que parlin castellà. A la Vall d’Aran, també hi ha aquest sentiment molt més normalitzat. I s’assemblen molt a nosaltres! En el cas del català, igual. Escoltar música en valencià ha estat essencial per a mi. Veure aquest sentiment ens fa anar endavant.

—Ara hi ha un govern amb partits aragonesistes amb el PSOE, però la qüestió lingüística, tant la de l’aragonès com la nostra amb el català, és estancada per la renuència dels socialistes. Per què en té tanta?
—No ho sé. Cal entendre que abans hi havia el PSA, un partit socialista de matriu aragonesa com el PSC a Catalunya. Del PSA se’n va escindir la Chunta de Labordeta, i va quedar el PSOE més ranci. I el PSOE és molt personalista. Ara Ximo Puig, per exemple, sembla el màxim exponent del federalisme. Però aquí tenim Lambán. L’espanyolisme. L’altre dia va dir que regalaria al rei un diccionari amb cinc-cents aragonesismes. I no són aragonesismes! Són termes de l’aragonès que la RAE incorpora com a castellà, però que no són castellà. Segons la RAE, badallar és castellà. És una animalada. Potser hi ha gent del PSOE en algunes zones que pensen diferent, però vaja…

—Quins són els pròxims passos que s’han de fer per a revifar la llengua?
—El primer que cal és l’acadèmia de la llengua. A Astúries fa quatre dècades que la tenen. Aquí es va fer un primer intent el 2009 que no va anar endavant. Després hi va haver un període molt dur amb el govern del PP i del PAR amb la història del LAPAO i el LAPAPYP. I ara la cosa s’ha desencallat una mica. Però cal l’acadèmia. Una institució oficial que digui com s’ha de parlar. Ara només hi ha tres associacions que tenen models lingüístics i grafies diferents. S’han de trobar les tres associacions (el Consello d’a Fabla, l’Estudi de Filologia Aragonesa i la Societat Llingüística) i definir com s’ha de parlar i escriure. També hi ha d’haver un canvi en la llei de llengües del PP, i l’oficialitat.

—I en el camp de l’educació i de l’audiovisual?
—Ara es fan classes en alguns llocs on encara es parla l’aragonès, als Pirineus, però encara és una cosa testimonial. Hem d’aconseguir la transversalitat que hi ha a Catalunya o al País Valencià, perquè la canalla hi aprengui aragonès com qui aprèn anglès a primària. Un nivell bàsic, bàsic que no serveix per a conservar la llengua. Als llocs on encara es parla hauria de ser obligatori. I on ja només resta vocabulari, pel cap baix hi hauria d’haver els recursos per a recuperar-lo voluntàriament. I també caldria alguna escola, privada però una mica institucionalitzada, on es pogués aprendre la llengua per a adults. I sobretot socialitzar-se amb la llengua. Dibuixos animats en aragonès. Com es feia a Catalunya. Ostres, a mi em fa enveja quan veig gent que veia Bola de drac en català. Tant de bo jo hagués vist Bola de drac en aragonès! Coses així. Perquè la gent pugui viure en la seva llengua des que neix fins que es mor.

—Sou optimista, sobre el futur de la llengua?
—Depèn de com em desperti. [Riu.] Depèn que la gent jove el senti propi, com una cosa íntimament aragonesa. Jo penso que sí. Vull mantenir l’esperança. Però si no ho fem els deu o quinze anys vinents… som l’última bala de la llengua.