Jordi Díaz: “M’he sentit desaprofitat”

L’actor Jordi Díaz (Badalona, Barcelonès, 1975) es va fer conegut del gran públic amb el personatge de Fede a El cor de la ciutat. Va ser la seva primera oportunitat com a actor professional, i sabia molt bé que no podia malgastar-la si volia dedicar-se a això tota la vida. Va aconseguir-ho. D’ençà de llavors, no ha cessat de treballar, especialment en teatre.

Aquesta entrevista la fem amb motiu de la nova producció de Pel davant i pel darrere al Teatre Borràs, una obra de Michael Frayn escrita fa quaranta anys, però que aguanta el pas del temps per la seva originalitat. Per això s’ha convertit en una obra habitual en la cartellera teatral de Barcelona d’ençà del 1985, any en què es va estrenar en català. De les quatre produccions que se n’han fet, Díaz ha participat en tres.

És una comèdia de teatre dins el teatre, en què uns actors principiants van a fer una ronda –en la versió catalana, per Espanya– representant un vodevil, però, a mesura que passen els dies i la ronda es va acabant, es veu el darrere de l’escenari i els embolics que hi ha entre tots els personatges.

Parlem amb Díaz de l’èxit de l’obra, però, sobretot, de la professió i de la depressió que va passar ara fa deu anys, quan es va morir la seva mare.

—Fa anys que es fa Pel davant i pel darrere, i encara omple platees! Què té, que la faci tan especial?
—És una obra rodona. L’autor, Michael Frayn, no sé en què es va inspirar, però la va clavar. Volia fer un homenatge al món del teatre i als actors i va aconseguir-ho. Sempre intento definir-la com una obra molt mecànica. Com a actor, t’has d’aprendre molt bé la mecànica de l’obra. Un cop la tens apresa, la resta de l’espectacle va sola. És una obra que, sense tenir reflexions profundes, ensenya a l’espectador el que no veu mai quan va al teatre: el treball de l’actor darrere de l’escenari.

—És una obra tècnicament molt exigent, no hi ha marge d’error. És de les més difícils que heu fet mai?
—En general, no pots equivocar-te mai. Aquesta no és ni més ni menys que cap altra. És una obra que fa quaranta anys que es fa a Catalunya. De les quatre produccions que se n’han fet he tingut la sort de participar en tres. A més, sempre m’ha tocat fer el mateix paper, el de director. És un paper privilegiat, perquè tota aquesta mecànica que comentàvem abans no l’ha d’assumir tant com els altres. En tots els processos d’assaig de cada producció he vist els actors fer un sobreesforç més que en qualsevol altra obra.

—A la segona part, quan ja veiem què passa entre bastidors, es fa palès que, encara que la relació entre els actors no sigui bona, o que l’actor no passi un bon moment personal, cal deixar-ho tot enrere per sortir a l’escenari a fer el paper…
—Això va ser una de les primeres coses que vaig assumir ràpidament com a actor. Per exemple, un actor ha d’estar a punt de morir-se per a suspendre la funció. És a dir, t’has de trobar clínicament molt malament perquè se suspengui l’espectacle. Jo m’he trobat en situacions de companys amb cagarines amb bolquers, actors vomitant cada vegada que tenien un moment, gent a qui s’havia mort la mare, o un germà, o un amic… Puges a l’escenari igualment.

—Això és símptoma de la precarietat del sector?
—No sé per què és, però ho tenim molt assumit. No té gens de sentit, si ho penses fredament. Tenim molt clar que t’has de trobar francament molt malament per a suspendre la funció.

—Hi va haver un moment de la vostra vida que va passar-vos una mica això, oi?
—Ara fa justament una dècada que vaig tenir una baixada als inferns per la mort de la meva mare. Això em va portar a una situació i un estat personal difícil. En aquella època, el que feia era mantenir l’energia únicament per al moment de l’espectacle. El feia i, en acabat, tornava a la meva cova per a continuar sofrint. I així cada dia. És molt difícil, i encara ara ho continuo gestionant. En aquell moment, tot em va fer un crec. I quan dic tot és tot: la meva actitud, el meu caràcter, la meva manera de ser…

—Què voleu dir, exactament?
—Aquell Jordi enèrgic, positiu i divertit que era el rei de la festa, en certa manera, es va esfumar. Sóc d’aquelles persones a qui no els agrada que els vegin tristos. No m’agrada. Els meus problemes, les meves depressions i les meves merdes me les menjo jo. No dic que sigui ben gestionat o mal gestionat, però ho faig així. No sé fer-ho de cap més manera, perquè m’incomoda molt que em vegin malament. I això fa que t’amaguis molt en tu mateix, que siguis reservat i que deixis de fer coses, de quedar amb gent… La vida m’ha donat coses meravelloses i, a la vegada, m’ha posat davant de situacions dramàtiques molt extremes. I no és fàcil.

—En els moments extrems com aquests que comenteu, heu demanat ajuda externa a professionals?
—No. He confiat en el temps. La mort d’una mare, amb el temps, pots assumir-la. La relació amb la meva mare era molt especial. Físicament, estàvem distanciats, perquè ella va decidir d’anar a viure a Andalusia amb el seu company, però érem molt amics, ens estimàvem moltíssim. Pots treballar-ho amb psicòlegs o com tu vulguis, però això sempre hi serà. Aquesta frase que a vegades diuen que has de passar el dol… Quin dol? Vull dir, el dol el portaré tota la vida. La mort d’una persona estimada és una cosa que t’acompanyarà sempre. Sempre. I només depèn de tu com vulguis encarar-ho, assumir-ho i gestionar-ho. Amb el temps, jo ho he anat fent. I sempre intento treballar per recuperar aquell Jordi alegre.

—Creieu que no l’heu recuperada, l’alegria?
—La vaig perdre, perquè vaig sentir un dolor molt fort, inexplicable. Vaig sentir un cop al pit fortíssim. La mort de la meva mare em va trencar i em va arrossegar molts anys. Però arriba un moment que te’n canses, de carregar tant de dolor. Llavors, has de decidir. A més, el cos és molt intel·ligent: el mateix any que va morir la meva mare van diagnosticar-me malalties com diabetis, trombosis… Un s’abandona i el cos ho manifesta.

—El trobeu a faltar, aquell Jordi d’abans?
—Bé, la vida et va posant a lloc i et vas relaxant. Aquella bèstia que era de menjar-se el món es relaxa una mica. Trobar-lo a faltar… No. Diguéssim que l’essència hi continua essent, però més tranquil·la.

—Heu parlat de salut física. És molt important per a la professió? En aquesta obra no pareu de pujar i baixar escales. Heu d’estar en forma!
—No és el meu cas, però sí que hi ha actors en aquesta obra que fan un sobreesforç físic. I es fan mal, eh? Quan es tiren per les escales, quan pugen i baixen… Però sí, la salut física és bàsica. No tan sols per a aquesta obra, sinó en general. L’actor s’ha de cuidar. Que ho fem o no ho fem és una altra cosa, però el treball actoral, encara que la gent es pensi que vivim de la pampa, exigeix un treball físic i mental. Has de cuidar-te molt.

—Interpreteu un director que exerceix el seu poder cap a les dones joves de la seva companyia. És una situació que s’ha denunciat algunes vegades dins el sector…
—Representa que és una companyia nefasta. Tots són tremendament dolents. El director es pensa que està per sobre de tots i és un pedant que no sap res tampoc, però és aquest director típic que pot arribar a ser bavós i que s’embolica amb les actrius. En el món actoral arrosseguem aquesta fama que si vols arribar a certes coses, si vols certs papers, has de passar per certs camins. És una fama generalitzada, jo no m’hi he trobat mai perquè sóc home. Suposo que hi ha dones que els ha passat.

—Fa molts anys que feu d’actor. No heu deixat de treballar mai. Mirant-la amb retrospectiva, quina valoració en feu, de la vostra carrera professional?
—Ja de ben petit que volia ser actor. Quan era petit anava a un esplai de Badalona i, a cinc o sis anys, ja vaig fer una obra de teatre en què feia de protagonista. Quan es va acabar l’obra tothom aplaudia. Allà vaig tenir una visió. Vaig dir: “Hòstia, vull fer això.” El somni d’actor sempre m’ha acompanyat. Abans de ser actor professional feia teatre amateur: dirigia, escrivia, veia de tot… I puc confessar-te que, en el moment en què em converteixo en actor professional i es comencen a complir tots els meus somnis, no en gaudeixo tant. És a dir: és fantàstic, però no he tornat a gaudir com gaudia fent teatre amateur.

—Per què?
—Perquè quan et converteixes en un actor professional, l’exigència és diferent. T’exigeix la disciplina, la constància, l’autoestima… Tots aquests ingredients els has de posar en pràctica cada dia. Perquè si no estàs bé en tots aquests aspectes, es nota. Pots camuflar-ho davant el públic, però no en un càsting ni ets davant d’un director. L’exigència com a actor professional és màxima. Quan jo vivia el meu somni i gaudia creant amb llibertat, la meva actitud personal no tenia res a veure amb la de quan vaig convertir-me en actor professional.

—Què canvia?
—La nostàlgia que tinc d’aquell temps –que quan recordo em fa molt feliç–, no l’he tornat a tenir, i mira que he fet coses meravelloses! He fet èxits, he conegut i treballat amb actors que havia admirat tota la meva joventut… Però el dia a dia m’ha fet tenir certa nostàlgia d’aquell temps.

—Abans parlàveu de l’autoestima. En aquesta feina és important tenir-la a lloc? És una professió que te’n pot donar massa, però també te la pot prendre si no tens feina, o estant tan exposat…
—L’ego ha de ser-hi, ha d’existir. Un actor sense ego no il·lumina. Per pujar a un escenari davant de 400, 500, 800 persones i fer les coses que fem… Ha d’haver-hi un punt d’ego, de bogeria! Ara, l’ego és molt perillós, molt. I s’ha de saber gestionar molt bé, perquè si no se’t pot menjar. Has de saber –i això també ho fa el temps– de què va la professió. No tot el que facis ho faràs meravellosament bé, ni tot el que facis serà un èxit. Vivim d’èxits i fracassos, i de tot se n’aprèn. Però si tu, en qualsevol punt, saps col·locar les coses al lloc on toca, no t’afectarà. Si no, tindràs un problema.

—En quin moment ho apreneu, això?
—Mira, en el meu cas, vaig aconseguir que em donessin l’oportunitat professional en què es veia de què era capaç. Anava molt preparat, i sabia que aquella oportunitat l’havia d’aprofitar bé. I així va ser.

—I què va passar, llavors?
—La meva primera oportunitat professional va ser la d’El cor de la ciutat. El meu desig era fer teatre, la televisió no entrava en els meus plans, no era la meva principal prioritat, però va ser l’oportunitat que vaig tenir, i el que em va donar popularitat. Li he de donar les gràcies, perquè em va obrir les portes perquè després em sortissin oportunitats teatrals, que és el que sempre havia volgut. Van trigar, però vaig aconseguir l’objectiu. Ara, el que volia dir-te és que jo deia que sí a tot. A tot…

—I, a vegades, s’ha de saber dir que no.
—I tant. Dir que sí a tot em va portar un greu problema. Feia tantes coses que no podia fer-ne cap de bé. Les feia a mitges. Jo, en aquell moment, no era conscient que, primer, havia d’absorbir i aprendre de la professió, pas a pas. En lloc d’això, vaig fer el revés: vaig absorbir-ho tot de cop. Vaig tenir estrès. Però vaig tenir la sort d’envoltar-me de persones que van saber veure que patia. Em van donar el meu espai perquè em pogués refer i tornar. Vaig aprendre’n molt, d’allò.

—Parlant d’El cor de la ciutat… Va costar de desprendre-us del personatge d’en Fede, després de tants anys?
—Això depèn de les teves ambicions i objectius. Jo no m’he sentit mai encasellat, però sí desaprofitat.

—Què voleu dir?
—Em volen tant a la comèdia que no… A mi em coneixen molt poc, en el punt dramàtic! Majoritàriament faig comèdia. Però això d’encasellar-me o no m’és igual. Jo li ho dec tot, al Fede. Li ho dec tot a TV3 i a la sèrie, perquè és el que em va obrir les portes al meu somni. No puc parlar-ne malament. Vaig aprendre de tot, en el món televisiu. Era l’oportunitat que necessitava per a poder demostrar a ma mare… És que ma mare no hi creia pas. No és que no cregués en mi, sinó que tenia molt assumit que això del món de l’artista era un món boig, d’alts i baixos. Fins que, bé, vaig poder-li-ho demostrar i va convertir-se en la meva màxima fan!

—Us sap greu que no us donin papers dramàtics?
—Jo ja practicava el drama quan era jove, eh? Havia arribat a fer un monòleg que feia de paraplègic que tenia una conversa amb Déu i que es volia morir! M’havia passat mesos treballant amb un paraplègic per construir el personatge. Va ser una experiència increïble. Ho vaig fer a l’institut. Van venir tots els alumnes a veure-ho i va agradar moltíssim. Però per cada paper dramàtic, en feia quatre de comèdia. La comèdia sempre m’ha perseguit. Per tant, si m’ho preguntes, t’he de dir, sincerament, que sí, que m’agradaria molt fer papers dramàtics, perquè penso que puc aportar-hi molt.