Lloll Bertran (Igualada, 1957) és una de les actrius que protagonitzen la comèdia Pel davant i pel darrere, que es representa fins al 31 de març al Teatre Borràs de Barcelona. Alegre, riallera, expressiva i amb una energia desbordant, explica els detalls d’aquesta obra i parla de les dificultats de fer comèdia i de la seva trajectòria artística, que va començar amb el director Josep Maria Flotats. Però la cara li canvia quan parlem de la situació política a Catalunya i mostra un gest molt seriós. Diu que el fet que hi hagi presos polítics i exiliats la fa posar molt trista, però també està convençuda que tard o d’hora es trobarà la manera de desplegar la República. Hi parlem al camerino, que és ple de vestits llampants. Ens comenta que li encanten els barrets. Avui en duu un de negre, sobri i elegant, amb un petit llaç groc al lateral.

L’eslògan de Pel davant i pel darrere és: ‘Probablement la millor comèdia del món’. Per què?
—Per les riallades que provoca. La gent en surt tan feliç! No sé si és la millor comèdia del món, però crec que sí que és una de les millors. Ha esdevingut un clàssic. Es va estrenar el 1982 a Londres i actualment encara fa riure molt. Se n’han fet catorze versions a països diferents i Barcelona és l’única ciutat d’Europa on se n’han fet cinc muntatges. S’ha anat adaptant. A la nostra versió, per exemple, ja hi surt un mòbil. És una obra infal·lible que sempre fa riure. El primer acte serveix per a situar l’acció i el segon i el tercer són un concert de riallades i aplaudiments. L’altre dia, una senyora plorava de riure, i en algun teatre la gent havia trencat les cadires dels cops de riure!

Quina és la clau perquè funcioni tan bé?
—Interpretem uns actors de segona que representen un vodevil molt tronat i molt dolent amb situacions al límit, molt grotesques i divertides. Hi ha molta part de clown, amb cops de porta, caigudes, dobles sentits… I això funciona sempre. A més, tot està molt ben cosit. És un caos organitzat. La gent veu una bogeria, però tot és mil·limètric: les entrades, les sortides, els peus per a prendre la paraula… És un exercici de virtuosisme, una filigrana dramatúrgica escrita amb una precisió de rellotge suís. Quan una obra és ben escrita, tots els personatges tenen el seu moment, la seva personalitat i el motiu de ser-hi.

I el vostre?
—És la dona de fer feines a qui hem adjudicat un accent per a fer-la diferent. Hem triat l’accent andalús perquè seria el típic tòpic que utilitzaria una companyia així. Això em permet de contrastar-ho molt amb el personatge de l’actriu, que és una dama del teatre que volia ser una gran estrella i s’ha quedat en una companyia de tercera. És bonic perquè els personatges són un reflex de les misèries humanes en general, no solament de la gent del teatre. Malgrat que puguin ser una mica mesquins, es fan estimar perquè tenen una part tendra, la debilitat humana.

Dieu que en aquesta obra està tot molt ben travat. Fer comèdia és difícil: exigeix un ritme molt ràpid i molta atenció i agilitat de l’actor. Creieu que sovint es menysté, això?
—Sí. Si dius la frase un segon tard, potser el gag ja no funciona. Jo sóc una privilegiada i, en paraules de Joan Salvat-Papasseit, puc fer l’ofici que més m’agrada. Si algú no valora prou la comèdia, a mi no em preocupa, perquè el públic sí que la valora i l’estima. Sí que és veritat que, per exemple, quan es donen premis, sempre són per als actors dramàtics. I això que dins el món del teatre tothom et diu que és més difícil fer riure que fer plorar. Sembla que un actor dramàtic sempre hagi de tenir més prestigi. Si tu fas un monòleg explicant el drama dels refugiats amb veritat, tothom hi connecta al moment. Amb l’humor és més complicat. A mi em passa que hi ha gags que em fan molta gràcia, però potser a la gent no. Fer humor, sense menysprear la tragèdia o el drama, és molt més delicat. Ets sempre a la corda fluixa. En canvi, sembla que la comèdia sigui una cosa més frívola. I no, fer riure és molt seriós! [Riu.]

Com heu viscut que us associïn tant a la comèdia?
—Que m’associïn amb el riure és la millor cosa del món! Però també he fet altres coses. Vaig fer un paper en un muntatge d’El misantrop que estava pensat com una comèdia negra. Hi havia situacions molt dramàtiques, però el vaig fer molt de gust. A més, treballar amb el Flotats és magnífic, perquè és un geni. Jo sempre li deia que era el rei Mides del teatre, perquè tot allò que toca ho converteix en or. Vaig fer sis muntatges amb ell i vaig aprendre’n moltíssim. Una vegada, vaig tenir el paper d’una marquesa de l’alta societat molt refinada que es comportava de manera hipòcrita amb una amiga seva. Als primers assajos, la feia gesticulant molt. El Flotats em va dir que agafés un llibre per tenir-lo a la mà i contenir els gestos. Sense gesticular tant, aquella marquesa i tot el que deia tenia molta més força, malícia i elegància. Després em va treure el llibre i em va dir ‘ara fes el que vulguis’, perquè ja havia incorporat aquesta contenció. A vegades els gestos treuen força, i d’aquesta manera tota la força es quedava en la paraula. ‘Sap què m’han dit de vostè? Que és una fresca.’ I boom! Era brutal. Un dia em va dir que el dia que hagués de fer una napolitana histriònica estil Anna Magnani podria fer el paper sense assajar. [Riu.]

Alguna vegada heu tingut por d’allò que tant temen els actors d’encasellar-se?
—No, gens. Ara que tot ho imposen, si hi hagués un decret llei i em fessin triar, tinc claríssim que triaria la comèdia. A vegades hi pots introduir moments més dramàtics en què hi ha silencis deliciosos. Sí que he detectat que a vegades se m’associa de seguida amb la comèdia. Crec que no es mira prou enllà. Repeteixo que no parlo del públic, que és molt intel·ligent. Parlo de gent que s’hi dedica i fa càstings. Persones de la professió, que haurien de saber millor que ningú el ventall que pot tenir un actor, són les primeres de dir ‘aquesta actriu només fa comèdia, aquesta actriu només fa cinema o aquesta actriu només fa doblatge’.

Us hi heu trobat?
—Quan vaig fer la Ronda de mort a Sinera, del mestre Ricard Salvat, hi havia una part d’esperpent i un monòleg final molt seriós. No em sentia estranya ni em va costar de fer-lo, però molta gent de la professió se sorprenia. Un dia, el senyor Salvat em va dir que quan m’havia proposat per al repartiment, algú de l’equip li va dir que potser no hi encaixava. El Flotats sempre deia que dins un còmic sol haver-hi un dramàtic, però que al revés no passa tant. La senyora Espert, una vegada que em va venir a veure a El Pigmalió, em va dir que ens admirava, als actors de comèdia, i que ella no sabia si seria capaç de fer-ho. La gran actriu de drama! Amb tota la humilitat del món, admetia la dificultat de fer riure.

Teniu alguna espineta clavada?
—Com que no he parat mai de treballar en projectes que m’han agradat molt i que han funcionat molt bé, no he viscut res com una frustració. A vegades sí que penso que m’hauria agradat fer més cinema. Però aquí a Catalunya no hi ha una gran indústria. S’han fet films magnífics, però indústria indústria no en tenim. Jo no m’he tancat mai portes, però també tinc clar que el meu àmbit natural són els Països Catalans. He anat a fer alguna cosa a Madrid i m’han tractat bé, s’ha de dir. [Riu.] També vaig participar en una sèrie amb uns americans, però el meu àmbit natural és aquest. Per connectar amb l’humor, amb l’estil de públic… Amb tot. Res ho visc com una frustració. He pogut fer televisió i fer ràdio. A més, amb en Celdoni Fonoll, el meu marit, hem enregistrat discs, he pogut col·laborar en llibres…

Parlem de la televisió. Sempre comenteu que us encanta que la gent us recordi els personatges de la Vanessa i la Sandra.
—Ho trobo tan entranyable! Un regal que m’ha fet la professió. Em fa molta il·lusió que m’ho recordin després de tant de temps. Hi ha un moment en aquesta obra en què faig una picada d’ullet al públic que coneix el personatge de la Vanessa. Que, amb el temps que fa que vaig deixar de fer-lo a la televisió, la gent encara se’n recordi és un regal. Vol dir que en algun raconet del cor o l’ànima del públic hi ets i no t’han oblidat. Molta gent em veu i em diu ‘Hola, porfaaa!’, amb els cops de cabells de la Sandra.

Fa uns mesos, es va fer viral l’etiqueta #SerActriuÉs, amb què les actrius catalanes explicaven els casos de masclisme que havien patit en primera persona. És especialment difícil ser dona en el món del teatre?
—Jo, personalment, no m’he trobat en cap situació en què el fet de ser dona m’hagi perjudicat. Sí que es nota la inèrcia de la història: sempre havien escrit les obres els homes, els personatges femenins de les obres de Shakespeare els interpretaven homes, sempre s’han pensat molts més papers per a homes que no pas per a dones… Però crec que d’uns anys ençà es fa molta feina en aquest sentit. Ara hi ha més dones dramaturgues i més personatges femenins. Hem avançat molt, fins i tot, en la qüestió dels sous. Però depèn del cas. També és veritat que estem mancats de directores.

Sou d’Igualada. Què demaneu enguany al patge Faruk?
—M’agradaria que enguany els Reis de l’Orient, que són els únics autèntics, en comptes d’or, encens i mirra, ens portessin cor, consens i birra.

Això del consens ho dieu per la situació política?
—Sí. Ve una època dura i complicada, però ens en sortirem. Som un poble mobilitzat, que persistim i persistirem. Jo crec que això no s’ho esperaven. Es pensaven que escapçant els dirigents ens anul·larien i s’han trobat un poble mobilitzat. Es treballa en molts fronts i es fa una feina impecable que farà que puguem desplegar la República. Potser sóc una mica il·lusa, però els romàntics també assolim fites. Entre la Casa de la República, la Crida, l’ANC i Òmnium es fa molta feina. No vull confiar en aquesta Europa que no és l’Europa dels pobles i les nacions, sinó dels estats i dels calés, però crec que per la conjuntura econòmica en algun moment petarà alguna cosa.

Malgrat la repressió de l’estat espanyol?
—Sí, jo crec que estem desolats però esperançats. Veure gent a la presó, a l’exili i gent represaliada em fa molt mal al cor. És tan aberrant pensar que fa més d’un any que són a la presó i a l’exili i que la Tamara no pugui sortir de la seva ciutat… Tot, per haver posat unes urnes. Diumenge, vaig anar a l’acte als Lledoners amb el Joan Bonanit. Quan veus tot aquell cabal de gent penses: ‘Ens n’hem de sortir per força.’ El desllorigador de tot és el poble conduït per uns bons dirigents. Jo respecto i confio en el govern. Penso que són una gent d’una rectitud, una honestedat i un coratge enormes, perquè posar-se al capdavant amb aquest panorama és per treure’s el barret. S’ha de fer alguna acció contundent i crec que s’han de trobar sortides per la via econòmica, que és el taló d’Aquil·les d’Espanya. S’haurà de fer a la catalana manera: pacífica, lúdica i reivindicativa.

Sou independentista de tota la vida?
—Jo crec que hi vaig néixer! [Riu.] Com diu l’Espriu, els homes no poden ser si no són lliures. I els pobles tampoc. Cada poble ha de fer el seu camí. És tan evident que no entenc per què els costa tant entendre-ho, als de ponent. Sempre amb aquesta conya de la unitat d’Espanya… L’altre dia, el cardenal Cañizares va dir que la unitat d’Espanya la va obrar l’Esperit Sant. Una cosa així és una ofensa per als creients. No es tracta de posar fronteres, sinó que ens respectin la llengua i la cultura. Ens volen fer sentir espanyols per la força, però és absurd. La meva il·lusió són els Països Catalans, però si els valencians no volen venir ara, que vinguin quan vulguin, no els ho imposaré.

Heu anat a veure els presos?
—Dilluns anirem a veure Carme Forcadell al Mas d’Enric, i també a actuar a la presó. Amb en Celdoni Fonoll fem un recital-espectacle. Està tothom assegut i, de sobte, entra un personatge meu cridant, canto alguna cançó i després ell recita. Hem fet aquests espectacles per a acompanyar les persones que feien dejunis col·lectius. Als Lledoners i el Puig de les Basses es fan molts actes, però a la gent li costa més d’anar al Mas d’Enric.

Tornem als personatges per acabar amb una pregunta més distesa. Què dirien la Sandra i la Vanessa sobre la independència?
—Mireu, la Vanessa diria: ‘Quina sort que tot el que passa es pugui gravar… en vídeooo!’ I la Sandra diria: ‘Porfa, jo m’he independitzat dels papàs i no he fet cap referèndum pactat, eh!’ [Riu.]

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb