Joaquim Puntí: “Si un adolescent diu que no veu sentit a la seva vida, és un error pensar que vol cridar l’atenció”

Entrevista al psicòleg clínic i coordinador de l'hospital de dia d'adolescents del Parc Taulí de Sabadell · Explica que els intents de suïcidi en noies adolescents han augmentat un 195% i els trastorns alimentaris, un 25%

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
14.12.2021 - 21:03
Actualització: 14.12.2021 - 22:03

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Joaquim Puntí és psicòleg clínic i coordinador de la cartera de serveis de psicoteràpia infanto-juvenil i de l’hospital de dia d’adolescents de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Explica que aquest darrer any han notat amb escreix les conseqüències de la pandèmia de la covid-19 en la salut mental dels joves, i que han registrat dades molt preocupants relacionades amb l’augment de les temptatives de suïcidi, a més de diversos trastorns. Parlem amb ell sobre aquesta situació d’emergència i com fer-hi front des de l’àmbit familiar i social. Li demanem, sobretot, per la prevenció del suïcidi juvenil, un tema que fins ara ha estat tabú i que cal combatre amb totes les eines que hi hagi a l’abast, també introduint l’educació emocional a les escoles.

Com és la situació a l’hospital de dia en aquests moments i quins canvis heu detectat arran de la pandèmia?
—Hem detectat dos canvis importants: el primer, un increment del 195% de les temptatives de suïcidi de noies adolescents, comparant les dades entre el setembre del 2020 i el març del 2021 amb les del mateix període un any abans. El segon canvi ha estat un increment aproximat del 25% dels trastorns de la conducta alimentària –anorèxia nerviosa, concretament–, també en noies. Fora de l’hospital de dia també s’ha detectat un increment dels trastorns d’ansietat, els trastorns depressius i alguns trastorns obsessivo-compulsius. També han incrementat les autolesions, amb un objectiu suïcida o no.

Els problemes de salut mental en els joves han esclatat força temps després del confinament més dur. Com és, això?
—Segons les dades del Codi Risc Suïcidi, hi ha hagut un increment de les temptatives autolítiques (intents de suïcidi) el 2020 i el 2021 respecte del 2019, però no el vam veure el març del 2020. I tenim una hipòtesi: el març del 2020, amb el tancament, va disminuir el nombre de temptatives perquè els adolescents es van quedar a casa i sense escola, cosa que va treure un factor d’estrès de les seves vides i va oferir molt de temps de lleure. No era un lleure social, però els permetia d’estar moltes hores connectats entre ells. Les temptatives van començar a augmentar el setembre del 2020. De llavors fins el març del 2021 és quan augmenten clarament.

Per què?
—La hipòtesi és que el setembre del 2020 hi ha un gran canvi: continuen confinats per tot allò que té a veure amb el lleure, fins i tot arriben a ser criminalitzats, però tenen el deure d’anar a l’escola. Comencen a tenir una vida basada en: aixecar-se, anar a escola i tornar a casa, sense lleure ni activitats extraescolars. Haver de complir les obligacions sense les vàlvules d’escapament que donen el lleure i la interacció social no va ser una bona idea. Va fer que els estressors –com pot ser l’estressor escolar– tinguessin un pes molt més gran en les temptatives autolítiques, perquè els adolescents no tenien manera d’alliberar-se’n. Si hem de fer nous confinaments, cal tenir en compte que no tenir la possibilitat de mantenir cap mena de lleure ni interacció social els deixa vulnerables. El suïcidi és entre la segona i la tercera causa de mort entre els adolescents. És un problema de salut comunitària molt important i cal donar-hi resposta.

I com us expliqueu l’augment de les temptatives de suïcidi específicament en noies?
—No tenim una explicació fàcil i no es pot ser reduccionista. Al principi de la pubertat les noies tendeixen a desenvolupar més trastorns internalitzants, trastorns emocionals. Sembla que hi ha més vulnerabilitat o predisposició de les noies –seria una cosa més biològica– a desenvolupar aquesta simptomatologia més internalitzant: trastorns d’ansietat, depressió… Ja passava abans de la pandèmia, tenim més consultes per símptomes depressius i d’ansietat en noies que en nois. I sabem que la gestió que noies i nois fan de l’estrès és diferent. Quan comença l’adolescència i les noies interactuen, comparteixen molt més contingut emocional, i més de negatiu. Sembla que són més sensibles a aquesta emocionalitat més negativa. Però no hi ha una sola explicació, s’han de tenir en compte factors ambientals i biològics.

Sobre aquest malestar psicològic de les dones, sovint es critica que s’atribueixi a la biologia coses que poden tenir una causa social.
—No es pot ser reduccionista, és clar que la biologia no ho explica, això. Per exemple, les temptatives de suïcidi no vénen desencadenades per trastorns biològics. Hi ha malalties mentals que augmenten el risc de suïcidi, com la depressió, però molts adolescents que fan conductes autolítiques no tenen una malaltia mental, sinó que no saben fer una bona gestió de l’estrès derivat d’algunes situacions. Les persones no som biologia o ambient, som una interacció d’ambdues coses. Per analitzar per què hi ha un increment del risc de trastorns internalitzants en les noies a partir de la pubertat, s’han de tenir en compte els factors biològics, els psicosocials i culturals, els històrics… Els trastorns no són independents dels factors socials. En el cas de l’anorèxia és claríssim: l’observem molt més en noies perquè el model estètic corporal és molt més incisiu en elles.

Comentàveu que les noies parlen més de les seves emocions negatives. Això no té efectes positius?
—Sí, té una part positiva. Les noies busquen més ajuda que els nois. Ells, quan no gestionen bé l’estrès, tenen més tendència a les alteracions de conducta i el consum de substàncies. Elles tenen conductes més autoagressives. Poder verbalitzar aquesta emoció negativa permet que després de la temptativa es pugui fer una intervenció adreçada al malestar que s’ha identificat i ensenyar estratègies per a fer-hi front, aprendre el benestar emocional.

Sempre es diu que els homes se suïciden més, mentre que les dones ho intenten més. En el cas dels joves també és així?
—Sí. Els homes tendeixen a utilitzar mètodes més letals, i hi ha estudis que ho relacionen amb la impulsivitat. El fet de ser impulsiu et fa tenir menys frenadors i, quan no veus sortida, recorres a mètodes més letals. Les noies fan servir mètodes que poden ser letals, però que si s’agafen a temps, es pot evitar el suïcidi.

Hi ha el mite que una persona que ho intenta i no ho aconsegueix és perquè realment no ho volia, sinó que era un intent de cridar l’atenció. Què hi respondríeu?
—És un mite molt estès, però és just al contrari: quan una persona fa verbalitzacions en relació amb el suïcidi, això incrementa el risc de suïcidi. La idea que qui ho vol fer no ho diu, no és certa. Tot això s’ha de posar en context: si una persona s’aixeca un dia i diu “la vida és una merda”, “si la vida ha de ser això, no m’importaria morir-me”, això és un comentari que, depenent del context, no ha d’indicar necessàriament que tindrà una conducta suïcida. Però si un adolescent diu obertament que no veu sentit a la seva vida i que vol desaparèixer, i fins i tot parla de com ho podria fer, és un error pensar que vol cridar l’atenció i prou. Moltes vegades aquests comentaris són la idea prèvia a passar a l’acte. Hem de parlar amb aquest adolescent i preguntar-li per què diu això, per què es planteja una cosa tan greu…

Hi ha més mites?
—Sí, sobre preguntar pel suïcidi. Preguntar pel suïcidi no és suïcidogen. Hi ha pares que malauradament han perdut un fill per suïcidi i que expliquen que els havia fet algun comentari, però que no havien volgut preguntar pensant que encara seria pitjor. No hem de tenir por de preguntar.

I què cal fer amb les ficcions per a adolescents que parlen del suïcidi?
—Hem de vigilar una mica. És molt important que se’n parli des d’una visió preventiva. Per exemple, jo puc escriure un llibre en què relati les meves temptatives de suïcidi i els meus moments de malestar. Això és un missatge: malestar relacionat amb suïcidi. Però puc fer el mateix llibre explicant que he tingut moments de malestar i que m’he intentat suïcidar, però que després he vist que tots els problemes eren temporals, que realment en aquell moment de malestar havia d’haver buscat ajuda, que una cosa que he après és que tots els problemes tenen solució, però que a vegades cal paciència, que ara tinc una vida molt millor i que me l’estaria perdent… Són dos missatges molt diferents.

En aquest sentit, es va criticar que la sèrie 13 reasons why romantitzava el suïcidi.
—Potser el problema no és que un adolescent vegi aquesta sèrie, sinó que la vegi sol, sense que algú li comenti: “Tu què en penses, de la protagonista?”, “tu què hauries fet?”. No hem d’amagar la realitat del suïcidi, però tampoc donar el missatge que la vida és una cosa fosca i negra i que, per tant, el millor és morir-se o fer-te mal quan no et sentis bé. Molts adolescents es queden molt atrapats en aquest missatge, i hem d’evitar-lo. Hem de buscar el missatge que diu que una persona es pot haver intentat suïcidar, però que es pot tractar, se’n pot sortir i això no implica que se suïcidi a quaranta anys. Una temptativa de suïcidi indica que hi ha unes dificultats i que necessites ajuda, però pots tenir una vida normal en un futur, no vol dir que acabaràs sent un malalt mental, ni de bon tros.

De quines altres maneres es pot prevenir el suïcidi?
—Abans parlava de posar els comentaris en context: és molt més greu quan un noi comenta que la vida no val la pena o que no li importaria morir si, a més, de cop i volta s’ha aïllat molt més a l’habitació, ha tallat la comunicació amb tothom i ha deixat de veure companys i amics, ha canviat respecte de com era… Això és molt més greu, perquè indica que, més enllà d’aquest pensament, alguna cosa li passa. La família ha d’estar atenta no només al que els fills diuen, sinó a tot el que té a veure amb el seu comportament i com pot haver canviat.

I quant a la prevenció social?
—Ha de començar molt abans, s’ha de plantejar de manera universal. Si sabem que un percentatge molt important d’adolescents fan temptatives perquè realment no saben afrontar situacions com una ruptura sentimental, la traïció d’un amic o la pressió acadèmica; si sabem que la gestió de l’estrès, que el fet de no tenir unes bones habilitats socials o el fet de no saber solucionar problemes és darrere de moltes temptatives, i no tant una malaltia mental, potser hauríem d’ensenyar aquestes coses a llocs com l’escola. És bo per a tothom aprendre habilitats socials, a gestionar l’estrès i a solucionar problemes. Hem d’apoderar els adolescents, i una manera de fer-ho és donar estratègies, eines i habilitats per a afrontar les contrarietats.

Cal educació emocional a les escoles.
—Exactament. Una educació emocional ben feta i dirigida a donar aquestes habilitats. La majoria dels nois o noies que he visitat que han fet una temptativa de suïcidi és perquè han tingut un problema a què no han sabut fer front. Voldrien viure, però se senten sobrepassats si, per exemple, la parella se’n va amb el millor amic. Si l’adolescent tingués la sensació que té estratègies emocionals per a fer-hi front, no faria una temptativa de suïcidi.

Aquests problemes derivats de qüestions amoroses són freqüents?
—Els adolescents tenen poca experiència i això els fa idealitzar les primeres relacions, i a més tot és molt més inestable. Si les coses no van bé, a més de sentir-se malament els primers dies, poden fer simptomatologia depressiva. Però el gran avantatge que tenim amb els adolescents és que la seva inestabilitat fa que el que avui és un desastre potser al cap d’una setmana ja no ho és… També hi influeix la personalitat, que et pot donar més punts de risc o protegir-te. Els adolescents amb emocions més inestables tenen més risc de fer temptatives. Que percebin que tenen una bona xarxa social, en canvi, és un factor protector.

Per a la prevenció del suïcidi, una bona atenció de la salut mental a la sanitat pública també seria fonamental, però hi ha moltes mancances.
—És veritat que el sistema de salut mental està molt tensat, ens manquen professionals: psicòlegs especialistes en psicologia clínica, psiquiatres d’infanto-juvenil… Ara s’ha creat l’especialitat de psiquiatria infanto-juvenil i això fa pensar que d’aquí a uns anys aquest increment es notarà. Però un adolescent que vagi a un hospital públic i hagi fet una temptativa de suïcidi no quedarà deixat, abans de setanta-dues hores tindrà una visita en un servei de salut mental. Una noia amb anorèxia nerviosa en un pes molt baix, quan arribi al servei d’urgències acabarà ingressant. Ara, és veritat que no tenim prou professionals. S’atenen els casos urgents, però caldria donar atenció més freqüentment.

Per què falten professionals?
—Segurament no hi ha hagut una bona planificació sanitària. Hi ha, aproximadament, unes cent cinquanta places PIR (Psicòlegs Interns Residents) a tot l’estat. Això és una ràtio molt petita. Si cada any formem poc més de cent psicòlegs, ens manquen professionals, cal que en siguin més.

Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies