Joan Reig (Constantí, 1963) és conegut per ser el bateria d’Els Pets, grup amb què encara ara, trenta-cinc anys després, continua preparant nous projectes. Però ja fa temps que combina aquesta activitat amb la de Refugi i Tàrraco Surfers, així com amb la carrera en solitari. Acaba de publicar Bagatzem, el segon disc en solitari, i en prepara els concerts, que segurament tindran alguns elements escènics i cert aire teatral. Aquest nou disc combina cançons amb poemes recitats, fruit d’una introspecció que deixa veure una faceta més desconeguda del músic. Parlem amb ell sobre el disc, sobre la seva trajectòria i sobre la situació política, que es fa present a Bagatzem a la cançó “Llaços grocs”.

Per què Bagatzem com a títol del disc?
Bagatzem és com diem magatzem a la Vall del Francolí. Un lingüista m’ha dit que és propi del Camp de Tarragona i del Penedès. A la fotografia de la portada es veu el bagatzem que la meva família regentava a finals del segle XIX i bona part del XX. És un contenidor de productes agrícoles, però també de paraules, lletres, sensacions, sentiments, poemes, cançons… Coses que acumules, elabores i treus, com quan hi portes unes olives i després en surt oli. Estic enamorat de la meva llengua i m’agrada jugar amb les paraules. Una de sola pot inspirar-te un poema.

Teniu una voluntat clara de tenir cura de la llengua. 
—Sí, amb Els Pets sempre ho hem fet. M’encanta sentir el català amb paraules amazics, romaneses, castellanes o angleses, no sóc contrari a això, però m’agrada reivindicar i utilitzar un català diferent, no tan sols el del Camp de Tarragona. Si per qüestions de mètrica o de rima he de fer servir un verb que a Constantí no tenim, ho faig. Jo potser no diria cercar, però a Mallorca ho diuen, i ho diu la gent jove, no és arcaic! Molta gent em diu que s’ha de reivindicar el català del carrer. Però de quin carrer?

Sembla que el de Barcelona… 
—És clar! Perquè tu tens un carrer i jo un altre. M’agrada reivindicar paraules perdudes i fer servir les que són fora del meu àmbit lingüístic. Sempre treballo amb diccionaris de sinònims. Hauria d’haver estat lingüista o filòleg, però com que era dropo per a estudiar vaig tocar la bateria! Al món del rock molta gent diu que si fas servir paraules molt cultes, perds el contacte amb el carrer. Doncs que agafin un diccionari! Diuen que el català de les meves cançons és rebuscat. No, home… Tot català és bo.

Heu parlat d’aquesta fotografia familiar antiga de la portada del disc, que és molt introspectiu. Què hi té, de mirar al passat, i què hi heu trobat? 
—Mai no m’ha calgut anar al psicòleg, però conscientment o inconscient faig servir l’escriptura com a teràpia. Sempre miro cap endins, però el confinament en té força culpa. No pel fet de tancar-me, perquè amb cinquanta-vuit anys jo ja tinc una vida que el diumenge compro dos diaris de paper i si sento tocar el timbre, em poso nerviós… Però tot allò que venia de fora no em responia cap pregunta. Que una cosa remota de la Xina paralitzi el món no havia passat mai. Això fa rumiar molt i al final em vaig aïllar de les xarxes i vaig limitar-me a comprar el diari, que les notícies són d’ahir, sense urgència. Em vaig trobar a mi mateix, la família, el poble… Trobes fantasmes que potser necessiten que es tanqui alguna porta. I la cosa local és universal, parlar de coses teves no implica que als altres no els interessin.

A “Juriol” parleu de la història de la mort del vostre tiet. 
—I de com ho va viure mon pare. “Juriol” és un dol familiar. La del tiet Joan és una presència que havia estat sempre a casa, sense haver-lo conegut. Era músic, tinc la seva trompeta. Però per una altra banda no se’n podia parlar gaire perquè mon pare ho va viure d’una manera molt traumàtica, va veure com es moria sota la roda del tractor i no el va poder ajudar. Això el va deixar molt tocat i no en podia parlar perquè s’emocionava. Ma germana i jo hem anat heretant aquest dolor, d’alguna manera. Ha estat obrir una caixa perquè en sortís el dol i tancar-lo.

Com és aquesta funció sanadora de la música? Heu explicat que us va passar quelcom semblant amb “Corvus“, la cançó que vau fer sobre els abusos sexuals per part de l’antic rector de Constantí.
—Sí, també. Allà va ser involuntàriament, perquè jo no volia declarar-me com a víctima, però va explotar el cas, ens van posar de portada a El Periódico, quan no havíem sortit mai a la portada. El noi que ho va denunciar no era jo, sinó un altre del mateix cas. Em trucaven a casa de Telecinco! A Constantí em vaig haver d’aïllar perquè em feia vergonya de sortir pel poble… Quan ho escrius, té una funció sanadora i terapèutica, però què passa a partir d’allà i si se’n va de mare… Tu ja no ets amo d’allò. Aquí, afortunadament, és diferent.

Una altra lletra força introspectiva és la del poema “Amort. Què hi volíeu transmetre? 
—El nostre origen és el sexe. I aquest poema és com tancar el cercle, barrejar el principi i el final: el sexe i la mort. És una mica sòrdid, però també es pot trobar bellesa en aquestes coses. Tant el sexe com la mort són coses reals que a vegades apartem o tractem amb molts filtres.

D’on us ve aquesta faceta de poeta?
—És una paraula que fa molt de respecte! [Riu] Crec que és gràcies a la Nova Cançó. Quan era adolescent comprava els discs de Maria del Mar Bonet, Ovidi, Llach, Serrat… I ells em van portar a Vicent Andrés Estellés, Espriu, Martí i Pol…  Algunes coses que potser no acabaven de quadrar per a una cançó les convertia en poema, sense la cotilla d’una melodia. Un parell d’amics poetes em van dir que fes un poemari, però com que no tenia prou poemes per a fer un poemari ni prou cançons per a fer un disc, he fet una barrija-barreja!

El disc també inclou la cançó “Llaços grocs”Com va néixer? 
—Vaig tenir una correspondència amb Jordi Cuixart. Em va contestar, i això que només ens havíem saludat una vegada… Em va enviar un missatge gravat per a felicitar Els Pets pel nou disc. Vaig pensar que era molt agraït i llavors li vaig enviar aquest poema, que parla de la frustració que hem sentit davant aquesta injustícia. Pensava molt en els nens. Com expliques que el pare és a la presó? Si no és cap delinqüent… Va ser una manera de desfogar-me i després li vaig posar música. No li volia posar “Llaços grocs” perquè aquest concepte no hi surt, però per què ens n’hem d’amagar? Tot allò va ser molt bonic, tot el país ple. I hi havia gent que els treia… Ha de perdurar a la memòria.

Tornem al present. Com veieu la situació política? 
—Som en un impàs, en un procés de dol, i no cal posar-nos nerviosos. Veig molts nervis entre l’independentisme per a veure quina estratègia és la guanyadora. Hi pot haver diverses estratègies, no cal que ens tirem els plats pel cap! Després d’una batalla has d’enterrar els morts i curar els ferits. Vam guanyar, però no vam fer efectiva la independència. Però sí que ha servit: som molta gent. Vinc de l’MDT, dels vuitanta, que érem quatre gats… Ara som el 52% i tot Europa està pendent de què passa gràcies a l’exili i als presos, la repressió els ha anat en contra. Tenim un pont i hi passa gent. La prova és que en deu anys l’independentisme s’ha multiplicat. Valorem això, no dinamitem el pont per la pressa. Sóc partidari de la unilateralitat, però quan hagis exhaurit tota la resta. El 3 d’octubre i el 27 d’octubre eren una cosa, però si ho fas ara, no t’ho comprarà ningú. Dius que hem de ser més i estar més convençuts i preparats i sembla que siguis un traïdor o un cagat. Sabem que hi ha urgència per la situació del català, del país i les emergències socials, però quina garantia en tenim, de córrer? Potser falta una generació. Jo mai no he estat independentista per mi, sinó per les noves generacions. I totes les estratègies són bones.

Creieu que són compatibles? 
—És clar que sí! No renuncio a res, ni al Consell per la República ni a la taula de diàleg. El conflicte és viu, però som en un moment de ralentí, no anem en cinquena. Ja tornarem a accelerar… Les repúbliques bàltiques eren el 90% i en una setmana ho van fer, però no és el nostre cas. Allà tenien uns estats en descomposició, però aquí l’estat no ho està. La credibilitat democràtica sí que està en descomposició, però l’estat té els jutges i un aparell de granit. Espanya encara és una fàbrica d’independentistes i pel pont encara hi passa gent. Jo també em vaig creure que seria pim-pam… Com que tota la vida he estat independentista pensava que ja ho teníem, però no.

En una entrevista del 2012 al Punt Avui dèieu que veuríeu la independència sobradament. 
—Encara ho penso, eh? Però depèn de la conjuntura. El 1714 la conjuntura europea va ser definitòria perquè perdéssim. Ara hem d’aprofitar quan hi hagi una esquerda a Europa, que pot ser Escòcia, Estrasburg… I quan ens hi colem hem d’estar molt ben preparats i sostenir la mobilització. El 2017 hi érem, però no sé quant hauríem durat si aquells que manaven haguessin dit: “Hi anem i no ens movem d’aquí.”

Què en penseu del fet que no ho fessin? 
—També ho entenc… Pensaven que Espanya reaccionaria. Sempre dic que si Rajoy hagués estat intel·ligent, hauria fet un referèndum, potser hauria guanyat el no i ens hauria deixat dues generacions sense mans. Si ells haguessin venut la seva moto, per aquest pont no hauria passat tanta gent. Però Espanya no s’ho pot permetre això, perquè ho veuen com una debilitat. Aprofitem-ho.

Heu parlat de l’MDT. Com us vau fer independentista? 
—M’hi vaig fer per la llengua. La Nova Cançó em va fer conèixer i estimar els poetes i valorar la llengua. Era internat a Sant Pau, en un col·legi, i a casa meva eren de dretes, dels que van guanyar la guerra. Això sí, molt catalans… Vaig veure una contradicció entre allò que passava a casa i el fet que a l’escola no pogués saber qui era Espriu, que el vaig descobrir gràcies a Raimon. Als llibres de text hi havia Garcilaso de la Vega i Manrique, que ja m’agradaven, però per què no els altres? A casa no em donaven respostes i a l’internat vaig entrar en contacte amb el moviment catalanista, revolucionari i d’esquerres. Eren universitaris, més grans que jo, peluts, amb discs de Paco Ibáñez, Raimon, Deep Purple i Pink Floyd. Tot això em va influir i vaig arribar a l’independentisme per la cultura, per la llengua. Perquè veia que a casa i al poble es parlava català, però que era una cosa que ni s’estudiava, el 1974. Si Espanya m’hagués donat un projecte atractiu, no hauria tingut cap problema a ser espanyol. Però arriba un moment en què sento que Espanya em rebutja tal com sóc. I després a sobre em segresta, em porta a la mili i conec l’estat des de dins.

Enguany heu estat de gira amb Els Pets. Com ho heu viscut, tenint en compte el context? 
—No sabíem quan s’acabaria aquesta angoixa. No tenim una feina que es pugui estalviar. Tenia coixí perquè sóc pare, però si m’arriba a passar vint-i-cinc anys enrere, que t’ho petes tot perquè vius el present… Afortunadament vaig poder aguantar i m’he acollit a alguna ajuda. L’any passat vam començar la ronda dels trenta-cinc anys, però hi va haver un focus a Lleida i van tornar a tancar. Enguany l’hem recuperada i ha estat divertida, un autohomenatge amb públic de tres generacions. A l’escenari hi havia certa normalitat, però miraves a baix i veies que a la mínima que la gent s’aixecava venia el de seguretat… Passat festes ens posarem amb el nou disc.

Vau començar el 1985 a Constantí. 
—Sí! La Nit de Nadal.

El nom va sorgir llavors? 
—No, teníem un grup que es deia Condons Adulterats. La Nit de Nadal vam acomiadar els Condons Adulterats i vam presentar Els Pets. Llavors tots els grups de rock tenien noms punkies: Siniestro Total, Desperdicis Clínics… Volíem un nom provocador, però que el pogués dir tant un nen com un avi. Vam començar a fer llistes amb noms escatològics i de relacionats amb l’agricultura: Els Préssecs, Els Xapos… Els Pets no quedava mai primer, però sempre quedava en posicions secundàries i el vam acabar triant. Va ser la nostra creu perquè al principi tothom ens prenia de broma…

Després de tants anys, feu la carrera en solitari i en unes altres formacions com ara Tàrraco Surfers, però el grup continua, no s’ha trencat. 
—És normal que un grup de pop o de rock tingui una vida efímera. Quan la teva generació es fa gran, t’oblida i s’acaba. L’alternativa és viure el revival, recordar la teva dècada gloriosa. Nosaltres hem estat capaços d’aconseguir un recanvi generacional. No hem volgut ser el grup d’una època. Quan teníem vint-i-cinc anys parlàvem de coses dels vint-i-cinc, i ara que en tenim cinquanta-vuit, parlem de les coses de cinquanta-vuit. Quan ets sincer també interesses a les altres generacions. I també hem sabut tenir cura de la relació personal i oxigenar-la. Segurament perquè som tres amics del poble que jugàvem de petits. Ha estat un projecte de vida en comú i encara tenim coses per a explicar. Mai no m’hauria imaginat que amb cinquanta-vuit anys estaria en un conjunt de rock tombant per tot el país i que faria discs en solitari.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.