El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Què podria costar un fàrmac que guareixi de la Covid-19? Es pot impedir que tingui una patent i se’n lucrin mans privades? Hi ha cap medicament eficaç? Aquestes són preguntes recurrents en l’actual crisi del coronavirus 2019. Per això conversem amb Joan-Ramon Laporte (Barcelona, 1948), professor emèrit de Farmacologia de la UAB i vocal de la Fundació Institut Català de Farmacologia, a la recerca de possibles respostes.

Comencem amb un medicament que ha acaparat molta atenció mediàtica aquests dies, el remdesivir. Després de l’estudi de l’Institut de Salut nord-americà (NIH), l’OMS l’ha qualificat de ‘raig d’esperança’. Què us sembla?
—L’OMS? Caram, si que estan baixos de moral [riu]. Les notícies sobre el remdesivir són una muntanya russa. Un dia són bones i un altre no. Això sol passar amb els medicaments nous quan se sotmeten a assaigs clínics.

Per què?
—Els assaigs tenen objectius molt precisos i, per tant, es dissenyen amb una intencionalitat concreta. Per exemple, es defineix quina mena de pacient hi ha de participar, que estigui greu o no, que tingui només Covid o altres patologies… Totes aquestes històries expliquen que hi pugui haver diferències entre estudis que fan servir el mateix fàrmac. Amb el remdesivir, fins ara només hi ha hagut un estudi positiu, aquest que esmenteu del NIH i que tanta propaganda n’ha fet l’administració de Donald Trump.

També hi han participat hospitals catalans.
—Sí, però això dóna cap garantia? La participació d’un hospital en un gran assaig clínic d’una multinacional es redueix a donar pacients. És a dir, el que la llei en diu investigador no és cap investigador, és un missatger del laboratori que va buscant pacients per a l’assaig. La localització dels hospitals, sigui Catalunya o França, no canvia gran cosa.

Què us sembla que s’hagin fet públiques les dades preliminars després que l’OMS filtrés el resultat d’un estudi xinès que qüestionava la utilitat del remdesivir?
—Cadascú ho pot interpretar com vulgui [riu].

I com ho interpreteu?
—Quan es va fer l’anunci, el president Trump ja feia dies que no feia conferències de premsa perquè en l’última havia recomanat d’injectar-se lleixiu. L’anunci el va fer Anthony Fauci, que a part de ser un científic prestigiós, és el director del NIH i, per tant, compleix ordres de la Casa Blanca. No puc descartar, en una administració tan boja, que li manessin de fer una cortina de fum.

Què voleu dir?
—Aquest senyor va aparèixer més com un firaire, un venedor ambulant o un xarlatà que no pas com un científic. Ell no va presentar les dades d’un assaig clínic, va sortir amb un resum de diapositives de PowerPoint on hi havia dades preliminars i no contrastades. Només va donar el resultat de la variable principal, que el remdesivir podria escurçar la durada de la malaltia, i al final va afegir: ah, per cert, també sembla que redueix la mortalitat. Però aquest no era l’objecte de l’assaig.

Però la gent dirà que això és una bona notícia.
—Aparentment és una bona notícia, però ara mateix no és més que una hipòtesi. L’assaig no apuntava això. La diana està penjada en un punt determinat de la paret. Si hi tires un dard i acaba en un altre lloc, no s’hi val, de dibuixar-hi una diana al voltant i dir que l’has encertada. Per tant, si construeixes un assaig clínic per veure si el remdesivir escurça la malaltia, no em surtis amb dades preliminars dient que es mor menys gent.

Quina confiança us mereixen aquests resultats preliminars?
—De moment poca, i cada dia que passa me’n mereixen menys. L’anunci es va fer divendres passat i encara no s’han fet públiques les dades detallades dels efectes indesitjats que ha causat el fàrmac. Per tant, això no és cap notícia, potser ho serà en algun moment, però ara és publicitat de Gilead, sense cap mena de dubte, i també del Departament de Salut dels Estats Units, que després del lleixiu havia d’aparentar serietat.

Bloomberg ha publicat que un tractament de deu dies amb remdesivir com el de l’assaig podria costar uns 4.500 dòlars.
—Són molts diners. Però ara mateix no sabem el valor real del remdesivir. No dic que el remdesivir no serveixi per a res, dic que encara no sabem si serveix per a alguna cosa. Ja és prou complicat parlar del preu d’un fàrmac quan en saps el valor terapèutic, imagina’t si no el saps.

Gilead ja en treu rèdit a la borsa.
—Les farmacèutiques multinacionals cada dia estan més preocupades per la circulació financera dels seus capitals que no pas per la investigació de nous fàrmacs.

M’anima molt això que em dieu.
—No és res de nou, jo fa molts anys que ho denuncio [riu]. Passa que com que ara tenim una malaltia seriosa davant ens fem més preguntes i ho trobem preocupant.

Repassar l’historial de Gilead i veure històries com la del Tamiflu fa patir una mica.
—El Tamiflu va ser un autèntic fiasco com a fàrmac, però un negoci molt lucratiu. De totes maneres, no és l’únic fàrmac cridaner de la cartera de Gilead. El 2013 va començar a comercialitzar el sofosbuvir, un antivíric de nom comercial Sovaldi, que serveix per a curar l’hepatitis C. Sabeu quin preu van posar a un tractament de dotze setmanes amb una pastilla diària?

Digueu.
—84.000 dòlars. El problema del negoci és que el sofosbuvir cura i la indústria farmacèutica prefereix fàrmacs que ni curen ni maten, sinó que et controlen la malaltia. Per tant, 4.500 dòlars per tractar la Covid amb remdesivir són molts diners, però les farmacèutiques prefereixen vendre’t fàrmacs que has de prendre cada dia, com ara pastilles per al colesterol. El negoci no dura deu dies o dotze setmanes, dura anys.

Com es pot garantir que el medicament o el vaccí contra l’actual coronavirus sigui accessible per a tothom?
—Primer, hem de tenir una consciència i una mobilització social en contra de l’especulació amb la salut i la vida de l’ésser humà. Cosa que potser fins ara ha estat molt tèbia perquè jugàvem amb el colesterol, l’osteoporosi… Jugàvem amb coses que no són malalties, però ara ja no. Ara tenim una amenaça real i cerquem medicaments i vaccins que salvin vides. I això ha de ser de propietat pública, no hi ha cap més sortida. El 80% del finançament d’aquesta mena d’investigacions són fons públics, per tant, han de tenir un retorn a la societat. Però això no és tot.

Què més?
—La mobilització política i social també ha d’anar combinada amb altres accions com les que fa la Coalició per a les Innovacions en Preparació per a les Epidèmies (CEPI, en anglès), que és una fundació publico-privada amb seu a Oslo, que es dedica a finançar els projectes més prometedors sobre la Covid-19. Si ho deixem tot en mans privades, ens enganyaran segur. Si hi ha resultats, calen mecanismes per a exigir un retorn. I això no ha passat pas sempre en aquest país.

Què voleu dir?
—Aquí s’han donat diners públics per crear centres de recerca i per portar investigadors que vivien als Estats Units amb l’excusa que es retornaven els cervells que s’havien fugat. Però aquesta gent no venia sola, sota el braç portaven el seu projecte d’Amgen, Biogen o de qualsevol altra biotecnològica. I ningú no preguntava res! Això no pot ser. El Departament de Salut, en l’època de Marina Geli, va arribar a posar 400 milions en projectes d’investigació sobre els quals no hi ha hagut cap retorn.


—Es volien penjar la medalla de repatriar cervells. Però si repassem què ha arribat a costar…

Tornem al coronavirus. Què en penseu, d’aquest esforç internacional que ha encapçalat la Comissió Europea i que ha recaptat més de 7.400 milions d’euros per a fer recerca?
—Suposo que qui més hi posi més sucarà de les possibles patents i, per tant, més barat li sortirà el vaccí o el fàrmac. Alemanya i França van posar uns 500 milions i Espanya 125… Passa és que això només és una inversió, no és garantia de res. El vaccí el pot acabar descobrint la Xina o una empresa nord-americana.

De fet, els Estats Units, la Xina, Rússia i l’Índia no van fer-hi cap aportació.
—Tenen els seus propis projectes.

Abans hem parlat de preus, però quan es pot tardar a fabricar un medicament perquè estigui disponible a escala mundial?
—Si es demostra que un medicament protegit per patent, sigui el remdesivir o qualsevol altre, és eficient, vull creure que no es respectarà aquesta patent. De fet, estic segur que a l’Índia o on sigui es començarà a fabricar un genèric a preu de cost. I llavors tindrem un repte polític a la Unió Europea per veure si els estats compren el fàrmac amb patent o bé es decanten pel genèric o, fins i tot, per fabricar-lo, perquè és completament factible. L’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC), que és el tractat internacional que regula les patents dels medicaments, diu molt clarament, des de la revisió que se’n va fer en la conferència de Doha (2001), que en cas d’emergència sanitària els governs poden llançar una llicència obligatòria. És a dir, els governs poden encarregar a un fabricant de genèrics que fabriqui el medicament a un preu de cost més un benefici acceptable i normal.

I això a què equivaldria?
—Podrien ser unes desenes de dòlars, com a molt, uns pocs centenars. En el cas del sofosbuvir, un grup de la Universitat de Liverpool va calcular que el preu de cost oscil·lava entre els 80 dòlars i els 100, mentre que Gilead, com he dit, el va posar al mercat per 84.000.

Quin marge…
—El millor de tot és que el medicament no el va descobrir Gilead, sinó una companyia més petita, també nord-americana, que es deia Pharmassets. El cap d’aquesta companyia va explicar que el desenvolupament del sofosbuvir, tot i que era difícil de calcular, li havia costat entre 50 i 80 milions de dòlars. Doncs bé, Gilead, per comprar el medicament, va comprar tota l’empresa per 11.200 milions. Només en el primer trimestre de l’any següent, va facturar 14.000 milions amb sofosbuvir. Comptant que el preu de fabricació és molt baix, en un trimestre va recuperar la inversió.

Hem parlat molt del remdesivir, però què me’n podeu dir de la hidroxicloroquina?
—Encara no té eficàcia demostrada en assaigs clínics i, no obstant això, l’han posat en els protocols de tractament de molts hospitals de Catalunya. Això em preocupa.

Ho podeu desenvolupar?
—Us posaré un exemple que m’ha tocat de prop. Fa poc, van ingressar una amiga meva en un hospital perquè havia tingut un ictus, però a l’historial clínic van posar que era un cas sospitós de Covid-19 i li van pautar hidroxicloroquina. Aquesta amiga, pel fet de tenir un ictus, té una malaltia cardiovascular i el cor delicat, per tant, la hidroxicloroquina està completament contraindicada perquè la pot matar. I tot i això, l’hi van donar.

Podria ser un error humà puntual.
—Posar medicaments en protocols de tractament, fora dels assaigs clínics i sense eficàcia demostrada, és un crim. Tota la història de la farmacologia demostra que, quan s’ha fet, hi ha hagut més morts que no pas vides s’han salvat. I això passa ara mateix a Catalunya. A banda que pugui ser efectiu o no, la hidroxicloroquina és perillosa i no està desproveïda d’efectes indesitjats. I per tant, abans d’utilitzar-la, s’ha de saber si pot servir d’alguna cosa.

En una entrevista a VilaWeb, el doctor Bonaventura Clotet deia que era un fàrmac segur.
—La hidroxicloroquina, i més si s’administra amb l’antibiòtic azitromicina, que també forma part d’alguns protocols, pot allargar l’interval QT i causar una arítmia ventricular mortal, una mort sobtada. Això és un desastre. Insisteixo, abans d’administrar hidroxicloroquina i azitromicina, s’ha de demostrar que són eficaços en assaigs clínics. No s’ha de tractar el virus com sigui, s’ha de tractar el pacient. Primum non nocere, primer no fer mal, després ja guarirem.

I no serà massa tard?
—S’ha d’anar provant fins que es troba la manera. S’ha fet sempre amb totes les malalties, però respectant el mètode científic. El problema és que ara hi ha aquesta preocupació general per la Covid, i qualsevol estudi o qualsevol dada preliminar es converteix en notícia. I no, això només són gotes en una mar immensa.

Alguns investigadors s’escuden en la urgència del moment per fer públiques dades preliminars dels seus estudis.
—Em sembla una manca d’ètica. Que ho faci un polític ens sembla malament, però que ho faci un metge o un hospital, és horrible. Això revela un problema que no és d’ara, de la pandèmia, sinó que és de fa temps. Aquí al nostre país és una cosa flagrant. Tenim un parell d’hospitals que malden cada dia per sortir als mitjans de comunicació explicant-nos que tenen una cosa nova per al càncer o per a qualsevol cosa que preocupi la gent.

Quins hospitals?
—Us ho podeu imaginar. Els grans, vaja. És tot un mecanisme pervers. Tenen unes persones pagades per treure cada dia notícies bones a la premsa. Anem així. Els contracten per millorar el prestigi i la imatge de l’hospital. Aquesta és una manera de pervertir la ciència, la investigació i l’atenció mèdica. Aquesta gent, vull dir els departaments de comunicació dels hospitals, per definició, menteixen o com a mínim deformen la realitat. No ens expliquen mai una mala notícia del seu hospital. No ens diran pas quantes persones han mort per un efecte indesitjat o per un error mèdic.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.