Georgina Latre: “La societat ens obliga a ser feliços tota l’estona”

  • Entrevista a l'actriu, una de les protagonistes de l'obra 'Not my monkeys', que es pot veure al Festival Grec i tornarà al setembre

VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Clara Ardévol Mallol
10.07.2024 - 21:40
Actualització: 11.07.2024 - 09:35

Una sàtira contra la “happycràcia” i el “happytalisme”. Així es podria definir Not my monkeys, una obra de la companyia 42KM que es pot veure aquesta setmana al Festival Grec, i que tornarà al setembre al teatre Eòlia, amb entrades ja disponibles. La companyia la formen Rafa Delacroix, Diana Gómez i Georgina Latre, intèrprets i creadors, i el dramaturg Manel Moreno. Per a aquesta aventura, a més, han escollit Martí Torras per a la direcció. L’obra se situa en un gran congrés en què el gurú Ray Rex mou masses i dóna les claus per al benestar i l’augment de la productivitat de l’empresa organitzadora, Sahara Drinks, que promou la dictadura de la felicitat entre els seus treballadors. Parlem d’aquest argument, i sobretot de com es trasllada a la realitat, amb l’actriu Georgina Latre, que explica que la companyia prepara una altra obra per a la temporada vinent, aquesta vegada dirigida per Israel Solà, que parlarà sobre la violència vicària: Entre monstres.

Per què fer una crítica a la felicitat?
—És més aviat una crítica a la dictadura de la felicitat. La societat ens obliga i condueix a ser feliços tota l’estona, que somriguis, que posis la teva millor cara, perquè, si no, ets una persona tòxica. No se’ns permet d’estar tristos, però la tristesa és una cosa que fa avançar, és necessària. Totes les emocions són vàlides i les hem de tenir totes, no podríem ser feliços si no estiguéssim tristos.

I abordeu, més concretament, la dictadura de la felicitat en l’entorn laboral.
—Hi ha moltes empreses que tenen departaments que promouen la felicitat entre els treballadors. S’implanta això de les cerveses, els viatges d’empresa, els massatges… Si el treballador és feliç, creuen que rendeix més, però està demostrat que no. És una manera de controlar-los: si no surt fora a prendre la cervesa, l’acabes fent amb el teu cap. Potser no voldries fer-la amb els companys, sinó amb el teu entorn. Cada vegada tenim menys temps per a nosaltres i més per a la feina.

“Cada vegada tenim menys temps per a nosaltres i més per a la feina”

És el model de Google?
—Sí, molt nord-americà: “Som una família, l’empresa som tots, si el cap guanya milions, el petit treballador, també”. Però, després, els guanys no es reparteixen… Pots donar la teva vida a l’empresa, però no rebràs els mateixos beneficis que el propietari. L’obra comença en el primer congrés de la felicitat, organitzat per l’empresa Sahara Drinks. La Trini, una treballadora, hi assisteix, i la treuen a l’escenari per fer-la ser feliç. Després, la converteixen en la cap del departament d’actitud positiva, que s’encarrega que tothom rigui. Cita una treballadora perquè no somriu ni és feliç, i perquè sospita que s’està sindicant. És clar, és una empresa que creu en la relació one-to-one, no en la sindical. A partir d’aquí, arriba una carta que afecta tots els treballadors i han de prendre decisions.

Buscar la felicitat individual, negar el malestar col·lectiu, és una estratègia per a l’empresa.
—Sí. L’obra és una sàtira, però té una part més dura, de poca esperança: el sistema contempla l’antisistema i se l’acaba menjant. Però està bé dir-ho per poder fer-ho diferent. L’obra també té una part basada en un cas real que va passar a la Comunitat de Madrid, en una fàbrica d’una coneguda marca de begudes refrescants. Ens hem basat en la lluita d’aquests treballadors. També hi ha aquesta idea del “si vols pots”, “ser feliç només depèn de tu”. Al final, això és una trampa mortal. Aquests gurus de la felicitat que et diuen “10 passos per a ser feliç”, que cobren morterades i venen llibres d’autoajuda, al final no et diuen mai com pots ser feliç. Si t’has sentit fracassat, un aplaudiment, perquè ho has intentat. I si ho intentes més fort, ho aconseguiràs. Doncs no, no tothom pot arribar a allò que entenem per triomfar, és impossible.

“No tothom pot arribar a allò que entenem per triomfar, és impossible”

Hi ha un factor generacional en el malestar incipient amb aquest relat?
—Els nostres pares eren fills d’una dictadura i els van dir que ells podrien créixer i tenir-ho tot. Van tenir més oportunitats i després vam venir els millennials amb aquest precedent de “tindràs el que vulguis”. I de cop ens hem trobat que no, que estem pitjor. Què és triomfar? I hi ha la qüestió de la vocació. Jo em presento i dic: “Hola, sóc la Georgina i sóc actriu”. Ens definim per la nostra professió, i més si és vocacional, aquest gran invent capitalista. La meva vocació és una cosa que es monetitza? És molt estrany. I t’adones que potser la vida tractaria d’una altra cosa, però ens han fet creure que tracta d’això. I la vida segurament tracta de… viure.

La generació Z ja s’ho pren d’una altra manera, això.
—Tenen més clar que la feina no ho és tot, que la vida és una altra cosa. També estan més desencantats, és cert, però almenys tenen clar això. Nosaltres ens hem quedat al mig, i és molt dur. A l’obra també tractem el tema de la productivitat i de sentir-nos feliços i realitzats quan som productius. Quan una empresa fa un ERO, hi ha un procediment que se sol fer per a pressionar la persona que no vol signar: la continuen citant a treballar, sense que tingui res a fer. És una mena de mobbing perquè acabis plegant, i finalment no tens la indemnització i te’n vas voluntàriament. Podries pensar, “hi vaig, no faig res, i ja està”, però és impossible, ens han ensenyat a ser productius i ho necessitem. És la victòria del sistema i no hi ha escapatòria.

A vegades ens obliguem a ser productius fins i tot en el lleure.
—Si vas a la platja, emporta’t un llibre que t’ensenyi alguna cosa. Si vas al cinema, que la pel·lícula t’aporti alguna cosa. Això està molt bé i és necessari, però al final t’acabes sentint culpable si t’estires al sofà a veure una pel·li dolenta.

Us heu trobat tot aquest relat en el món de la interpretació?
—El “si vols pots” sí que existeix. Hi ha gent que ha guanyat premis Goya i Oscar que diu això de “jo vinc d’una família humil i tot és qüestió de talent i esforç”. Hi ha una part certa, no podem dir “espera’t a casa, que t’arribaran les oportunitats”, però hi ha molts factors en joc: la classe, l’entorn, l’atzar… Som un país petit i és un cercle molt tancat al qual costa d’accedir. I jo no em puc queixar, vaig accedir-hi de jove i, ara més ara menys, m’hi he mantingut. Però sí que és difícil, és un món molt precaritzat. I quan hi ha precarietat, és difícil que hi hagi felicitat a la feina.

“Quan hi ha precarietat, és difícil que hi hagi felicitat a la feina”

En el vostre cas, la idea tòpica del triomf –sortir a la televisió, protagonitzar una sèrie d’èxit com Ventdelplà– us va arribar ben d’hora. Com us ha influït?
—Vaig començar en una pel·lícula amb quinze anys i després va venir Ventdelplà. I amb dinou anys vaig fer la meva primera obra professional. Pensava, “ja està, això és el que vull”. Després vaig anar a Madrid a fer una cosa i tot va venir molt encadenat. M’he adonat com és la professió i de la dificultat que té més endavant, quan sí que m’he hagut d’enfrontar a la precarització i la poca feina. Com que no he continuat en llocs mediàtics com quan era adolescent, alguna gent m’ha dit: “Encara et dediques a això?”. Doncs sí, passa que faig més teatre, que no és tan mediàtic. I he fet produccions grans, però també petites i alternatives, i aquí continuo.

Us molesta que encara us recordin molt sovint com la Isona?
—M’havia molestat molt, volia deixar enrere el personatge i demostrar que podia fer unes altres coses. Però ara, el fet de continuar aquí, tingui més presència mediàtica o menys, ja m’ha deixat tranquil·la, perquè tinc un espai més enllà de la Isona. Ara li tinc amor. Vaig aprendre molt i vaig estar amb gent meravellosa. Vaig tenir una sort infinita i vaig formar part d’una sèrie que ha fet història a Catalunya. Va ser de les darreres sèries més importants de TV3, abans que apareguessin les plataformes. Em va saber una mica de greu que després em qüestionessin si treballava, com si hagués de passar cartilla sobre on treballo per demostrar que sóc actriu. I tinc amics que no han fet mai cap gran producció audiovisual, exclusivament teatre, i sembla que la gent no es cregui que són actors.

“Volia deixar enrere el personatge de la Isona i demostrar que podia fer unes altres coses”

Això demostra un gran menysteniment pel teatre.
—N’hi ha molt. En uns altres països, no tant. Quan vaig acabar Ventdelplà vaig estudiar a França, i allà hi ha molt de respecte i amor pel teatre. Aquí no hi ha cultura d’anar al teatre. Tant de bo sapiguem captar públic jove, hi ha d’haver un relleu generacional. Ara hi ha companyies de gent molt jove que fan coses que podran interessar noves generacions. I joves de veritat, que a vegades es considera que els joves del teatre som els qui en tenim trenta-cinc.

Heu explicat que heu tingut la síndrome de la impostora. Per què?
—Sí, des del principi. Sempre he sentit que havia de demostrar que em mereixia ser allà. Ja fa vint anys que em dedico professionalment a això i encara em passa. A les dones a vegades ens costa més sentir que tenim dret de ser en determinats llocs i de parlar de determinades coses. A Ventdeplà, devia tenir setze anys i deia al Boris Ruiz “jo sóc aprenent d’actriu”. Hi treballava, però no podia considerar-me actriu. Pensava que me’n consideraria quan tingués la carrera. Però després d’estudiar he continuat sentint-me igual d’impostora. Fins quan? No ho sé…

“Pensava que em consideraria actriu quan tingués la carrera. Però després d'estudiar he continuat sentint-me igual d'impostora”

Creieu que començar jove us va perjudicar o beneficiar?
—Jo era adolescent, i l’adolescència és una època horrible. No em va passar res traumàtic, però sí que és veritat que estàs insegur, perquè encara no saps qui ets i estàs espantat i en contra del món. Però aquesta síndrome estic segura que és pel fet de ser dona. També hi influeix el físic. Si tens cara de nena o ets menudeta, sembla que costa que et prenguin més seriosament. N’he parlat amb companyes de professió: a vegades abaixem la veu perquè sigui més greu, perquè ens escoltin. En el meu cas no m’ho ha dit ningú, però estic segura que ho feia. O vestir molt més agressiva perquè entenguin que tens caràcter.

Us ha afectat la pressió estètica? Com més va, més actrius en parlen.
—Crec que en el teatre no hi és tant, però tampoc no sóc la millor persona per parlar-ne, perquè sóc normativa. Segurament, tinc companyes que et dirien que sí que els ha afectat. A mi m’havia passat de més joveneta amb el pes. Tinc unes faccions rodonetes i la gent era molt cruel. Gent que em parava pel carrer i em deia: “Ah, a la tele se’t veu més grassa”. O que el meu ex-representant em digués: “Aquest càsting no, que és per a gent guapa”. Te’n vas a casa pensant que ets una persona horrible… O dir-te que tens poc pit i que t’han de posar farciment. A Ventdelplà només tenia quinze anys i em maquillaven moltíssim. Era un maquillatge molt maco, però havia de passar per un procés de més d’una hora, i als homes no els feien res. Però bé, vull pensar que ara algunes d’aquestes coses han canviat una mica.


 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor