Franc Aleu (Barcelona, 1966) assegura que l’òpera és la millor art, perquè les inclou totes. Aquest artista, Premi Nacional de Cultura el 2012 en la categoria d’audiovisual, ha fet fer un tomb intel·lectual al Turandot de Giacomo Puccini i l’ha presentat com una òpera contemporània, no solament en la forma sinó en el fons. Tenia un objectiu: oferir una versió que no donés passada al masclisme del llibret original sense esquinçar la creació del compositor italià. Aleu ha creat un espectacle que juga amb els cànons de llum per evocar un món suposadament capturat per la realitat virtual i els universos paral·lels. El director d’escena, que amb aquesta obra inaugura una nova etapa del Liceu, vol continuar dirigint òperes i diu que probablement la següent no tindrà vídeo. Hem parlat amb ell sobre Turandot i sobre quin paper hauria de tenir l’òpera en el panorama cultural.

—La funció de Turandot de divendres passat al Liceu es va suspendre per la vaga. 
—Davant d’una situació així, no hi ha res més important que arreglar aquest problema i manifestar-ho de la forma que sigui. Ara, s’ha d’entendre també la realitat d’un teatre que no pot prescindir d’uns contractes que té fets. El Liceu té dificultats econòmiques i també entenc que no es pot fer una parada massiva. Però em va semblar molt bé que es fes aquesta aturada el dia de la vaga. També m’agrada que la gent es queixi i es manifesti tant com pugui. Crec que la situació és insostenible. I no només s’hauria de parar això sinó que s’hauria de parar el gir de la terra. S’ha de fer el que faci falta, perquè puguem ser lliures d’una vegada. No hi ha dret al que està passant. D’entrada no hem de ser vassalls d’un rei i crec que només a partir d’una República podria haver una entesa entre els pobles de la península Ibèrica, si és que cal que hi sigui. Però s’estan saltant els nostres drets, i no només se’ls salten, sinó que això és una humiliació constant. Això demana una actuació final per part nostra que posi fi a aquesta situació injusta.

M’heu dit que parléssim a la tarda perquè treballeu a la nit. Sempre ho feu així o és per alguna raó especial?
—Preparo l’assaig general d’un espectacle que és l’embrió d’un nou projecte. Serà un espectacle de natació sincronitzada amb unes fonts que he inventat amb làser. És un experiment i m’ho passo de conya, però treballem amb molta pressió. És un gran espectacle que vull fer de manera permanent a Barcelona l’any que ve.

Vàreu començar amb la fotografia, després la videocreació i ara dieu que us sentiu molt còmode dirigint. Com la interpreteu aquesta evolució?
—Passa que la vida és com un riu que se t’enduu. No és que facis sempre allò que decideixes. La meva m’ha portat cap aquí, per un cúmul d’accidents. Quan feia fotografia vaig conèixer Leopold Samsó, que em va presentar molta gent, i vaig descobrir el món de l’art. A partir d’aquí, vaig conèixer Pere Perpinyà de la Fura dels Baus i vam muntar un grup per a fer màquines interactives. Jo, en aquell moment, feia fotografia i vaig començar a fer vídeo. Vas creixent a mesura que els teus interessos es van manifestant. Ara em trobo en un moment que em ve molt de gust dirigir òpera. I sóc aquí, lluitant-hi, i espero aconseguir-ho.

Potser integreu cada vegada més elements i teniu una visió més general de l’escena.
—Sí, però també faig una poda, eh? És probable que l’òpera següent que dirigeixi no tingui vídeo. Tot depèn de què vulguis explicar, com ho vulguis explicar i en quin camp ho expliquis. Ara em sento molt preparat i crec que se m’hauria d’aprofitar per fer això. Que això no vol dir que em passi, eh?

Parlem de Turandot. Heu vestit el clàssic d’un muntatge futurista, ple de llums i projeccions.
—Em va passar que aquesta obra és interessantíssima en termes musicals perquè té una sèrie de hits que són molt estimats per tothom. Entenc Puccini com una mena de Spielberg del seu temps, perquè feia realment espectacles. Ell pensava molt en les escenes i en els ingredients que posava a cada escena. Era un gran arquitecte pel que fa al disseny de l’espectacle global, com a hereu de Wagner, perquè ell s’hi sentia. I aquí ha passat que el llibret d’aquella època, com que era l’última obra que va escriure, falla des del meu punt de vista. Falla quant a coherència i a discurs, però no falla quant a les escenes que ell preveia. He volgut mantenir això però girant el guió.

Heu actualitzat el discurs perquè no fos tan masclista.
—És que allò que expliques de fa cent anys no s’aguantava! No s’aguantava llavors i encara menys s’aguanta ara. Canviant tres punts hem girat la truita, però mantenint-la. És a dir, ho hem girat perquè sigui llegible avui amb alguna cosa que pugui defensar. No entenem Turandot com una malvada que va matant els seus pretendents, sinó com una dona que actua per autodefensa quan la rifen com si fos un objecte. A més, l’actitud de Calaf és absolutament nefasta perquè és com qui competeix per guanyar una cosa, i així ho hem fet saber.

És un tomb que dóna un altre sentit a l’obra.
—Jo crec que hem mantingut l’esperit puccinià, però l’hem sanejat d’aquella caspa retrògrada i masclista que tenia. Això m’ha portat a entendre que aquest món en què viu Turandot i que afecta tota la població és un món que podria ser el de la realitat virtual, on ens trobarem vivint d’aquí a quatre dies. De fet, ja hi vivim ara, perquè ens afecten uns mitjans de comunicació que ens fan tenir una opinió i que ens fan viure en unes realitats que potser no ens tocaria de viure. Ens canvien la manera de fer sense que calgui. I, és clar, si ens poguéssim abstreure d’això segurament seríem més feliços i manaríem nosaltres. Per això vaig voler emmarcar-ho tot en un món de realitat virtual. I si llegeixes el llibret veuràs que tots canvien d’opinió segons què li passa a Turandot.

Es proposa un món futur on serem governats per les màquines?
—En realitat és situat en una Xina del futur, però tant se val si és del futur o del passat. Volíem fer-ho més digerible plàsticament, però també conceptualment. Hem volgut fer més visible l’ecnologia, que és una cosa que sempre es fa servir en els muntatges, però que normalment la dissimulem. Aquí l’hem volguda ensenyar i fer-la part del discurs.

Un dels elements més característics són aquestes ulleres 3D que porten tots els personatges i que podria marcar aquest món dels connectats i els desconnectats.
—Exactament. Això vol fer entendre aquest món golós però amarg del qual tots som víctimes. És com una droga que t’atrapa, perquè quan no la tens és dolorosa. Al final, hem marcat molt clarament que a través de l’amor tots s’alliberen i s’humanitzen. Ho fan quan Turandot descobreix l’amor.

És interessant que en aquest cas no descobreix l’amor mitjançant un home, Calaf, com al llibret tradicional.
—Sí, no és l’heroi, o més ben dit l’assetjador, qui la fa descobrir l’amor. Sinó que descobreix l’amor amb Liù. Ella, que paradoxalment és l’esclava, és l’única que actua com un ésser lliure.

És una interpretació que no valida la redempció de la dona gràcies a l’home.
—Jo ja havia fet Turandot a Munic i allà en van fer una lectura que no vaig entendre. Però en aquest cas, si jo havia d’agafar aquest rol, només la podia llegir d’aquesta manera. Fer una Turandot que és una víctima que actua en autodefensa i que per tant és ella l’esclava. Ja li ho diu al seu pare: ‘Per favor, no em regalis com una esclava, aquest senyor m’ha guanyat en un concurs.’ I Liù, que és l’esclava, es lliura fruit d’un amor foll. Un amor que no defenso, eh?

Turandot
Fotografia: A. Bofill.

Sou contrari a l’amor romàntic?
—En realitat crec que fem una caricatura d’aquest amor romàntic estúpid. Jo no vull ser altaveu d’aquestes idees. En el fons, fem un lífting a Turandot per poder gaudir d’aquest espectacle i viure’l avui. Perquè ja ho has vist, que et trenca el cor. Li havíem de fer fer un tomb intel·lectual.

Un altre element destacat és el vestuari dels personatges. Les llums del vestuari s’activen amb la veu, una altra filigrana del muntatge.
—A mi m’agrada molt haver triat Chu Uroz i que s’hi afegís. He barrejat tot de gent diferent i he inclòs les llums al vestuari per fer aquesta ciberverge futurista. Perquè volia que ens imaginéssim com seria una verge avui dia; que, en el fons, Turandot és això. Per això he mirat de fer una barreja de disciplines, que és l’òpera, de fet: la suma de totes les arts. I les arts avui no són tan sols visuals i escenogràfiques, sinó que hi ha tot un món d’investigació d’arts digitals que s’hi han d’integrar. Que ja hi són però aquí hem fet un petit pas més. Per això hem posat aquests robots al capdamunt de la piràmide de l’emperador que són els executors del poder. Els braços robòtics també són un símil del que passarà amb nosaltres. Estarem venuts per un món virtual.

Us agrada l’òpera precisament perquè us ofereix aquesta possibilitat d’unir moltes disciplines artístiques. Però no creieu que no arriba prou al gran públic?
—Sí, és un espectacle complet. A dins hi ha des d’un llibret a una composició musical i un concepte escenogràfic. Més endavant va arribar el cinema però ja va perdre el caliu del moment. L’òpera s’afegeix al teatre. Té la veritat del talent d’aquell dia, de l’esforç de molta gent en un sol moment. És un luxe tremend i no s’ha de perdre. És cert que l’òpera era a les mans de gent que pensava que era seva, i que era allò d’abans. I nosaltres vam tenir l’oportunitat d’entrar-hi, però no per matar-la sinó per fer-la viure, per anar endavant, per integrar-hi primer noves maneres de pensar, i després noves maneres de fer amb l’ús de noves eines.

I com es pot aconseguir que sigui més accessible als espectadors?
—És molt important no trair allò que els ha agradat sempre, però també és cert que els teatres s’han de treure la son de les orelles i proveir noves òperes. Ara hi ha teatres com el Liceu que en produeixen una l’any com si fes la gran cosa. Però els teatres haurien de ser màquines de creació, no de reposició. No tan sols de comprar coses que s’han fet en uns altres llocs. Hi ha d’haver un esforç de veritat per part de tothom per a fer entendre que l’òpera no és cosa d’unes elits antigues i esnobs. L’òpera no és una cosa per a entretenir aristòcrates vells. L’òpera és preciosa i s’han de fer òperes noves adaptades a la realitat d’avui. Digueu-ne música electrònica, digueu-ne canó… És un camp de creació tan important com ho és el teatre o els musicals, que tenen grandíssim èxit. No cal que tots anem a veure musicals pop, de mitjana qualitat i ultracomercials. Perquè això genera un nivell cultural de Telecinco. S’ha de donar menjar qualitat, no pinso.

Hi ha cap país de referència?
—Tots menys aquest. Al Liceu, pobres, prou feina tenen a aguantar el teatre viu. No tenen ni un ral. Aquesta obra és rendible i així se’n poden fer moltes. Cal entendre que l’òpera no és anar a veure una cosa per gent elitista. L’òpera pot ser tan moderna com el Sònar, si volem, però cal una aposta. Jo crec que l’òpera pot situar una ciutat i ser un altaveu al món de qui som. Què som a Barcelona? Que m’ho expliquin. Som una atracció turística? Vivim del que van fer fa cent anys uns tocats del bolet? D’allò que van fer Gaudí i Güell? Hem d’entendre que podem ser un altaveu al món de noves tendències i d’arts d’avantguarda.

Aquest espectacle inaugura una nova època al Liceu i serveix per a celebrar els vint anys de la reconstrucció. Creieu que s’hi continuaran defensant espectacles innovadors com aquest?
—Jo soc fill de l’anterior directiva i haurem de veure què en fa, de mi, la pròxima directiva. Tinc la sensació que se m’identifica com a Fura dels Baus i no ho sóc. No ho sé, jo no sóc el Liceu, jo sóc un ésser amb dues potes que camina lliure pel món. Els dono les gràcies de tot cor i espero poder donar-los les gràcies perquè me n’encarreguin més. Jo no m’hi poso, en la seva política, sóc un ésser independent que prou feina tinc per a portar el pa a casa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb