Damià del Clot: “La cara B de l’estat espanyol s’acaba menjant la cara A”

Com funcionen les clavegueres de l’estat espanyol i qui les nodreix? Qui hi ha al deep state que mou els fils contra l’independentisme i els considerats enemics de l’estat? Damià del Clot, advocat, politòleg i professor de dret constitucional, i batlle de Vilassar de Mar per ERC, ho explica en el llibre Anatomia del Deep State espanyol (Pòrtic, 2023), on fa una radiografia molt precisa de l’estat profund.

—Qui hi ha al deep state?
—Gent de les institucions i els aparells importants de l’estat. Té cinc dimensions: una de policíaca, amb càrrecs polítics amb capacitat de comandament; l’alta judicatura espanyola, que dicta sentències coercitives, amb policia judicial actuant al marge de les lleis; una cúpula militar; uns serveis secrets que destrueixen o construeixen proves; i una burocràcia de l’estat, com els advocats de l’estat, els fiscals, els jutges, que mouen tota aquesta maquinària.

—No hi incloeu el poder econòmic?
—Hi ha dos grans actors polítics que no són deep state però que hi actuen coordinadament: uns són els periodistes d’estat, i un altre les grans fortunes que provenen del franquisme, capaces de donar audiència, de comprar voluntats, de finançar quan els fons reservats no hi arriben…

—Les entranyes de l’estat.
—És el doble estat. L’estat dual, amb una cara A, i una cara B. La cara A és l’estat constitucional i la B és aquella que durant el franquisme quedava a l’aire lliure perquè podia fer allò que li donava la gana, però que durant la democràcia va haver de baixar a la claveguera i actua quan veu perillar l’estat; quan una minoria posa en dubte la unitat de l’estat, quan el principi de sobirania única és qüestionat. L’estat institucional no hi dóna resposta perquè ho hauria de fer de manera democràtica i no ho vol fer, i s’activa tot aquest entramat paralegal de militars que amenacen, policies que obren diligències d’investigació prospectives, jutges que entren en el joc de prendre mesures cautelars amb secrets de sumari, polítics, mitjans de comunicació que tracen el relat…

—I això ja ve del franquisme.
—La construcció de l’estat profund és d’abans i tot, però és en el franquisme quan assoleix la forma més perfecta. Amb el cop d’estat del 18 de juliol i durant la guerra es crea un nou estat legitimat amb la violència. La gent té por, i el franquisme va poder fer allò que va voler durant quaranta anys, en els quals es van crear unes famílies, unes estructures… Els tecnòcrates van entrar a dirigir el govern, els catedràtics de l’Opus Dei van crear una administració pública forta i burocratitzada… Van instituir una judicatura molt potent perquè sabien que l’estament judicial té més legitimitat que no el militar. Hi ha una policia política molt potent i es crea un entramat normatiu i unes estructures judicials que tenen un fil conductor fins a la transició per a perseguir la dissidència política.

—Encara avui la llei de secrets oficials és la franquista. 
—Sí, és la llei de la impunitat. El problema de l’ordenament jurídic franquista és que passa una part de la transició a integrar-se a l’ordenament jurídic constitucional. En la transició moltes de les normes es fan mirant enrere. Quan van fer el dret electoral de la transició, els tecnòcrates de l’Opus van mirar les eleccions del 1936 que va guanyar el Front Popular i van pensar que si aplicaven un principi d’igualtat nu i cru guanyarien les esquerres. Van voler donar més entitat a les zones rurals conservadores perquè un vot a favor de la dreta costi menys que no un vot a favor de l’esquerra. Això no s’ha tocat més. De manera que les tres cinquenes parts del congrés es converteixen en una majoria de blocatge de la dreta. És un dels punts foscos que la constitució tolera.

—La constitució té punts foscs, silencis i angles morts, dieu.
—Sí, i un és aquest sobre la majoria de blocatge que té la dreta. Però també és l’aplicació que n’han fet els tribunals. Per exemple, l’endemà del 23-F el Tribunal Constitucional va publicar una sentència sobre una qüestió que no ve a tomb, però que tenia una frase demolidora: “L’autonomia no és sobirania.” Els militars es van alçar perquè els feia ràbia la legalització del Partit Comunista, però encara van pair menys que es donés l’autonomia a Catalunya i el País Basc. Doncs aquella sentència va traçar la línia, i després ja van venir la LOAPA, els pactes autonòmics… Allò que la constitució volia diferenciar, el cop d’estat ho va acabar igualant, i van posar tothom al mateix sac.

—L’estat profund es va imposar.
—Va fracassar en la seva dimensió militar, però va triomfar en la dimensió judicial; els uniformes militars deixen pas a les togues. La gent ja no tolera el cop d’estat amb sang, i passen al cop d’estat de vellut. Fins que arriba el cop d’estat territorial de debò, el del 2010 amb l’estatut.

—Expliqueu que els poders de l’estat profund va anar emergint després de la transició, es van fer més explícits gràcies al PP.
—Les elits franquistes van tutelar la transició, van mantenir la llei de secrets oficials, els serveis secrets franquistes van passar a ser el CESID (després CNI), el Tribunal d’Ordre Públic va esdevenir l’Audiència espanyola… S’aprova la llei d’amnistia que és la llei d’impunitat dels crims del franquisme. I es procura que la dreta sempre tingui la capacitat de poder elegir aquells òrgans que no formen part de la democràcia directa, com el CGPJ, el Tribunal Constitucional, la possibilitat de reformar la constitució… Tot protegit per les tres cinquenes parts. Els socialistes guanyen les eleccions. I el 1989 Fraga crea un partit per tornar a la Moncloa: canvia Alianza Popular pel Partit Popular i nomena Aznar per començar un procés de modernització de la dreta, amb campanyes molt dures, amb el discurs del govern il·legítim del PSOE… El 1993 tornen a perdre i comença l’era de la crispació…

—I guanyen les eleccions el 1996.
—És quan es comença a crear el partit dual, és a dir, un partit que ocuparà les institucions democràtiques però que crearà estructures de corrupció per poder finançar-se. Hi podrà haver alternativa democràtica però hi haurà un sistema de poder a la penombra on sempre manarà el PP.

—Però no és només la dreta que utilitza l’estat profund. El PSOE ho fa des del començament. I l’un partit i l’altre ho arriben a fer simultàniament. 
—Quan el PSOE arriba al poder veu que per a mantenir-s’hi necessita aquest estat profund que s’ha creat durant el franquisme i les prebendes i el marc legal que n’han sortit. El PSOE veu que si vol continuar al poder no pot fer-ho només amb les eleccions, i per protegir les irregularitats que pugui cometre en l’exercici del poder necessita l’estat profund. Ho veiem amb els GAL, i amb els afers de corrupció vinculats al finançament il·legal del partit. El PSOE recórrer als fons reservats per finançar la guerra bruta contra el terrorisme, i les primeres grans decisions judicials com el tancament d’Egunkaria tenen un cert origen en l’època del PSOE. El GAL és tan bèstia que quan arriba el PP al govern espanyol el 1996 ho corregeix una mica, però amb mà de ferro. I el deep state veu en Aznar una persona que els fa tornar a l’època franquista.

—Hi ha una cultura política de tolerància amb la corrupció en la societat espanyola. 
—Quan el PP comença a crear aquest partit dual prova de recuperar el temps perdut. Posa les bases del que fou la política franquista de protecció de l’extracció de rendes i patrimonialització de l’estat per part de les elits. Les elits franquistes tenien por de perdre els privilegis i el poder durant la transició, les grans empreses de l’estat, els consells d’administració… La política econòmica que farcia les grans famílies del franquisme perquè no es barallessin entre elles, això ho recupera el PP.

—Servint-se de la majoria de poder, de les tres cinquenes parts que ho bloquen tot. 
—Per imposar la seva gent, els qui els havien de protegir quan algú tingués un problema i hagués de ser jutjat a la sala segona del Tribunal Suprem. Qui nomena aquests jutges? El CGPJ. I també van posar la seva gent al Tribunal de Comptes.

—I hi ha un cos d’advocats de l’estat al seu servei. 
—En l’època de Rajoy al govern tots eren advocats de l’estat. I creen aquesta protecció. El PP és un partit on hi ha jutges, militars, serveis secrets… Tenen tota aquesta estructura que enfonsen en les clavegueres per a defensar-los sempre que calgui. L’estat profund protegeix la raó d’estat i els privilegis econòmics i de poder que han tingut totes aquestes famílies, actors polítics i estaments.

—A Catalunya es replica en certa manera el funcionament corrupte dels principals partits. Ho hem vist amb CiU, el cas Millet, el del 3%, i també el cas Pretòria, que empastifa el PSC…
—Sí, però a Catalunya no hi ha les estructures de l’estat que té l’estat espanyol; no tens poder judicial propi, ni serveis secrets, ni poder militar que pugui espantar i amenaçar. La posició és més feble, i precisament per això han esclatat tots aquests casos.

—Van pensar que podien actuar de manera corrupta amb impunitat. Però quan a l’estat profund espanyol li ha interessat ho ha utilitzat de manera interessada. Per exemple en l’origen de l’operació Catalunya. 
—Sí, sabien tots els draps bruts perquè tenien els serveis secrets, els jutges… I al final això ho acaben utilitzant. Durant el franquisme hi havia el Tribunal de Repressió del Comunisme i la Maçoneria. I avui els moviments perseguits són l’independentisme català (abans el basc) i el republicanisme espanyol. Però en el cas de Catalunya s’han empresonat dirigents independentistes. Al País Basc van intentar que els tribunals entressin a valorar si el parlament basc podia aprovar tal o tal resolució. I els van dir que no ho podien fer! Que fins que una llei no era aprovada no es podia entrar a valorar.

—A Catalunya sí que hi van entrar.
—Exacte, i el desembre passat el Tribunal Constitucional aturava al congrés la tramitació de la reforma del codi penal. Aquesta ingerència de poders s’havia intentat al País Basc amb el cas Atutxa, i ha arribat un moment en què l’estat profund ha assolit una dimensió tan bèstia que la cara B s’acaba menjant la cara A. Sobretot això passa quan no governa la dreta. Perquè quan governa ja té mecanismes institucionals per a aprovar les seves polítiques.

—Però l’operació Catalunya arrenca quan governa la dreta, i engeguen una maquinària a la claveguera com no ho havien fet mai…
—El PP va guanyar les eleccions el 2011. El 2012 hi ha les primeres reformes del CGPJ, i es nomena Francisco Pérez de los Cobos, un militant del PP, president del TC. El 2014 hi ha una sentència molt important, la 42/2014, en què el TC diu que es podran entrar a valorar les resolucions parlamentàries pel contingut. El 2015, reforma del codi penal, llei mordassa i reforma de la llei del TC, tres normes importantíssimes per a poder lluitar des del poder judicial contra la dissidència. I creen la policia patriòtica. I hi ha una sentència del 2015 en què el TC diu al parlament que no es pot parlar ni del procés sobiranista ni del rei. Això és molt greu. I després interposen querelles contra Mas i els consellers i més endavant contra el govern de Puigdemont.

—S’engega tota la maquinària…
—De lluitar contra la dissidència passen a criminalitzar-la. La cara A de l’estat renuncia a fer política i passa tot això a la cara B.

—Però el PSOE això no ho impugna. I ho alimenta, també, perquè el Catalangate s’esdevé sobretot quan governa Sánchez.
—Crec que hi ha una part del PSOE que té por que això els vagi en contra, i han de fer equilibris, han de provar de controlar la cara B de l’estat i fer tant com poden a la cara A. Crec, com diu Javier Pérez Royo, que hi ha una subcontractació de l’estat institucional en l’estat profund de tota la política de resposta a l’independentisme català. Quan governa el PSOE prova de recuperar una part d’aquesta delegació de funcions que s’ha fet per mirar de posar una mica de política damunt la taula sense acabar d’enemistar-se amb la cara B. Però no pot. La cara B té la seva agenda i els seus lideratges polítics en la dreta i l’extrema dreta.

—Sembla també que el PSOE forma part d’aquest deep state.
—Hi ha una part del PSOE que sí que en forma part, perquè quan li ha tocat manar no ha desmantellat el deep state, no ha desfet el camí, sinó que l’ha intentat gestionar. No ha tirat enrere la llei mordassa, ni la llei electoral… Ha intentat corregir unes determinades coses. Intenta crear contrapesos però no pot tocar la norma marc. I ho fa segurament empès per Podem, no per iniciativa pròpia.

—Per una lògica conjuntural.
—Intenten de corregir unes determinades coses. Però és clar que al PSOE li interessa de tenir controlats aquests mecanismes, no ens enganyem.

—I ha estat el primer partit que ha ajudat a crear la impunitat de la figura del rei espanyol. 
—Com quan van aprofitar la tramitació d’una llei per blindar l’abdicació en favor de Felipe VI. Els dos cervells que ho van fer possible van ser Soraya Sáenz de Santamaría i Alfredo Pérez Rubalcaba. Fan la carcassa per a protegir Juan Carlos. El gran partit monàrquic ha estat el PSOE.

—I el 2017 beneeixen el 155.
—No s’hauria pogut fer sense ells. És un partit ambigu, perquè era el gran partit de l’oposició durant la transició que, per poder sobreviure, va cedir a les demandes de les elits franquistes i que quan va governar amb majoria absoluta va utilitzar totes aquestes estructures normatives per protegir-se. I en tot el procés independentista, si ha fet res, ha estat més aviat per a donar suport a les actuacions fetes des de l’estat profund que no per impugnar-les.

—Rubalcaba és el que diu que Espanya pagarà el cost que calgui per apartar Puigdemont.
—Era un cardenal Richelieu de la raó d’estat, de la persecució de vellut mitjançant les elits judicials.

—L’estat profund es menja l’estat institucional?
—Aquests últims temps l’ha colonitzat.

—I fins on pot arribar?
—S’han donat tantes prerrogatives a l’estat profund, ha crescut tant, que han creat un monstre. Tenen molt ben definit qui és l’enemic: els republicans i els separatistes, principalment. Per combatre’ls, l’estat ha anat cedint tantes competències a l’estat profund que és capaç de crear una agenda pròpia sense que hi pugui fer res l’estat institucional. L’estat espanyol s’ha anat modificant de tal manera amb sentències del Tribunal Constitucional, del Suprem… La del procés altera completament l’aplicació de drets fonamentals com la protesta pacífica…

—Han creat una jurisprudència que gairebé corregeix la norma. 
—Terrible. Ara mateix el TC pot entrar en un procés legislatiu i diu a un parlament: atureu-ho. Arriba un punt que som en una democràcia judicial, el govern dels jutges, manen ells. Els jutges no tenen legitimitat directa, i d’això se n’aprofita sobretot la dreta i la ultradreta. S’han creat uns antecedents jurisprudencials i unes pràctiques polítiques, s’ha tolerat una manera de fer que corregir això ara és molt difícil.

—El cas de Villarejo. Ell decideix en quin moment engega el ventilador, quan filtra els seus àudios. Ell marca el ritme, i és inquietant veure que tots anem a remolc seu. I és una part important de la claveguera que es descontrola.
—És un personatge incontrolat capaç d’anar contra la claveguera mateixa.

—N’és la rata més grossa.
—I ha crescut fins al punt que és capaç de mantenir la seva agenda al marge de la de la claveguera, que va al marge de la institucional. Ens dóna la raó als qui diem que existeix aquest estat profund que opera al marge de l’estat, que és capaç de saltar per damunt de tot l’estat de dret i liquidar-lo per anar contra la dissidència política.

—I ells tenen les seves guerres. 
—Crec que la gent es protegeix. Ja que actuen fora de la llei, cerquen escuts protectors.

—Que són els seus àudios. 
—Ell diu: jo tinc això. O em protegiu o ho esbombo. I els anys que ha estat a la presó els ha anat traient de mica en mica.

—Per acabar, Laura Borràs ha estat víctima del deep state?
—Jo crec que sí. El seu cas té dues dimensions de lawfare: la primera, tota la persecució mediàtica a què ha estat sotmesa; la pena del telenotícies ha funcionat bé i ha estat condemnada abans d’entrar a la sala. L’han condemnada molt abans de poder-se defensar. I la segona, la desproporció en la petició de pena que fa la fiscalia. Si no hagués estat Laura Borràs hauria estat un tema menor, que potser quedaria en prevaricació i l’haurien pogut ventilar en poc temps. Però en aquest cas hi ha hagut un component de linxament mediàtic.