Colm Tóibín: “L’homosexualitat va marcar Thomas Mann, però la mort del seu pare encara més”

Entrevista a l’escriptor, que acaba de publicar ‘El mag’, una novel·la sobre l’escriptor i premi Nobel de literatura Thomas Mann

VilaWeb
Joan Safont Plumed
02.07.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) acaba de publicar El mag (Amsterdam), una novel·la sobre l’escriptor i premi Nobel de literatura Thomas Mann. Una vida marcada per l’èxit literari, la vivència de les grans tragèdies de la història d’Europa i la vivència íntima d’una homosexualitat amagada sota la imatge de pare de família nombrosa. És, justament, a partir de la vida íntima del personatge que Tóibín s’aproxima a un home que descriu com a “complex, inestable, obert al canvi i inquiet”, i que ha volgut convertir en personatge de novel·la, omplint d’imaginació els buits que deixen les biografies.

Parlem amb Tóibín, professor de literatura comparada a Columbia i una de les figures literàries més destacades d’Irlanda, aprofitant la seva estada a Barcelona. Una ciutat, tot sigui dit, que coneix molt bé, atès que hi va viure tres anys i ha convertit en escenari d’algunes de les seves obres. L’altre vincle amb Catalunya és Farrera, on aquest estiu tornarà a passar les vacances.

Heu escrit sobre Henry James a El mestre i la mare de Déu a El testament de Maria. Per què ara us acosteu a Thomas Mann?
—Vaig llegir molt intensament les novel·les de Thomas Mann i de Henry James quan tenia dinou anys o vint. Respecte de Maria, òbviament, té a veure amb la meva educació catòlica i per l’estada que vaig fer a Itàlia, on vaig veure tota la seva pintura religiosa. Les lectures que fem a vint anys ens marquen molt més que no pas les que fem al llarg de la resta de la vida.

Però amb El mag no us proposeu solament d’escriure una biografia de Thomas Mann.
—M’imagino que sóc a la mateixa habitació on és Mann i convido el lector a acompanyar-m’hi. Es tracta de veure el món com el veia ell, sentir com ho sentia ell, pensar com pensava ell. Això s’aconsegueix amb una immersió mitjançant els detalls. Els detalls ens permeten d’endinsar-nos al seu món.

Hi heu treballat durant anys i heu usat una bibliografia àmplia. Era un repte?
—L’he anat escrivint molt lentament. Heu de tenir en compte que tan sols el 2006 es van publicar tres grans biografies de Thomas Mann, que aleshores vaig llegir amb molta atenció, tot i que encara no pensava a escriure aquest llibre. També m’he documentat llegint sobre el rerefons polític i cultural de l’Alemanya dels anys vint, trenta i quaranta. Fins i tot quan obria una revista literària o un catàleg rebuscava per si hi havia res sobre ell. He arribat a viatjar a la casa on va néixer la seva mare, al Brasil, i les cases on va viure: tant a Alemanya, com les que es va fer a Princeton i Los Angeles. D’algunes parts de la vida de Mann, en tenim una informació abundantíssima. Malgrat tot, són aquestes parts les que em fan patir més. Quan t’imagines què va passar, tot flueix. En canvi, si t’has d’atendre a la informació de què disposes, corres el risc d’escriure d’una manera avorrida. Estàs sotmès al context.

La crítica literària ha discutit molt sobre si, per a entendre una obra, cal conèixer la vida privada del seu autor. Vós ens proposeu d’endinsar-nos en Thomas Mann per la seva intimitat. El llegirem diferent si el coneixem així?
—És una qüestió enorme. De tota manera, allò que em fa escriure és la curiositat per aquesta intimitat i la novel·la hi és feliç a dins. Es tracta de provar de veure què sentia, què pensava. No m’interessa tant entendre Thomas Mann com crear un personatge viu i interessant per al lector.

Si hi ha un fet que marca la vida de Mann és la seva homosexualitat oculta. Fins a quin punt és determinant a la seva vida?
—Sens dubte és important, aquesta homosexualitat, que va procurar amagar com va poder. Però hi ha encara un fet que el marca més i és la mort del seu pare. Aquella desaparició li va fer perdre la solidesa de la vida a Lübeck, on era una mena de príncep descendent de quatre generacions de comerciants de l’Alemanya hanseàtica. De cop va passar a no ser ningú i haver-se de guanyar la vida.

Alguns biògrafs passen de puntetes sobre l’homosexualitat. Què n’heu de dir?
—Respecte de la seva identitat sexual, em sembla important la façana que ell va construir-se. Constantment prova d’imaginar-se com a home heterosexual i es fa la pregunta de què faria un heterosexual en la seva situació. Això ens porta a la idea que, dins un personatge, sempre n’hi ha un altre d’ocult. Una vida amb tantes capes és molt rica per a un escriptor.

Hi ha alguna descoberta que us hagi sorprès especialment?
—La cosa que m’ha impactat més és la seva posició nacionalista i bel·ligerant durant la Primera Guerra Mundial. Va posicionar-se com un prussià militant que volia sang. Fins i tot va deixar la redacció de La muntanya màgica per escriure un llibre tan horrorós com Reflexions d’un apolític, que cau de les mans. Hi va dedicar quatre anys! El seu fill Golo recordava que durant la guerra era intractable.

Bona part de la seva maduresa és marcada per l’exili, arran de l’ascens del nazisme. Quina relació va mantenir amb el seu país?
—El fet d’haver participat en l’exaltació nacionalista de la Primera Guerra Mundial, li va permetre de captar el perill del seu patriotisme alemany. Quan va arribar a Nova York, parlava des de l’autoritat que tenia i deia: “Allà on sóc jo, Alemanya és amb mi.” Potser la gent no entenia què deia, però volia dir que portava dins seu els valors, la cultura alemanya. La literatura i la música que havien impulsat el nazisme, a ell l’havien portat cap a la democràcia.

Fins a quin punt el va marcar el segle en què va viure?
—Henry James va néixer el 1843 i es va morir l’any 1916. És a dir, va viure tota la vida en període de pau. En canvi, la vida de Thomas Mann va transcórrer, bàsicament, entre les dues grans guerres europees. Per algú nascut l’any 1875, aquell destí semblava inevitable.

D’ençà del principi de la novel·la, veiem com la relació amb la família –pares, germans, fills…– és un afer problemàtic i recurrent en la vida de Thomas Mann, que va néixer en una família àmplia i, al seu torn, va tenir sis fills.
—El seu pare, el senador Mann, es va casar amb una noia brasilera, educada com a catòlica i d’orígens mestissos, en compte de casar-se amb una noia d’una altra família de comerciants de Lübeck. Ell va repetir l’exotisme del matrimoni dels seus pares casant-se amb la Katia, una dona molt diferent d’ell, filla d’una família benestant i jueva. Els seus fills, en molts aspectes, semblen més fills d’ella, amb les seves ànsies d’aventures, que no pas d’ell. Sobretot l’Erika i en Klaus.

Aquests són els fills amb qui va tenir una relació més complicada.
—Hem de tenir en compte que no era el mateix ser pare el 1905 que el 1970. Especialment en una família benestant com la seva. Dels pares, no s’esperava que tinguessin cap paper en la criança dels fills.

Katia Mann va ser la principal còmplice del seu marit al llarg de la seva vida. Com va ser, el seu matrimoni?
—Era molt més intel·ligent i més astuta política que no pas ell. Em vaig proposar el repte que cada frase que digués al llibre fos interessant. La Katia va oferir a en Thomas una lleialtat absoluta. Per ella era molt plaent haver-se casat amb un home de talent, en compte d’un noi avorrit de Munic. Hauria estat un clixé haver topat amb la trista dona amargada d’un homosexual tancat a l’armari. I no era pas això, ni de bon tros. Va ser un matrimoni reeixit.

Viviu a Los Angeles. Us ha servit ser a prop d’un dels escenaris de la vida de Mann?
—Vaig anar amb un periodista a veure la casa de Mann a Los Angeles i es va posar a buscar el magraner del qual parlo a la novel·la. No n’hi ha cap, de magraner, allà, sinó que el tinc al jardí de casa meva! Per un irlandès no hi ha res més exòtic que una magrana. Aquell detall concret em permetia de tenir una idea de què és viure en aquesta ciutat, amb el seu clima i la proximitat de l’oceà, quan véns d’un lloc tan diferent.

Si haguéssiu de triar una de les obres de Thomas Mann, per quina us decantaríeu?
—Triaria Els Buddenbrooks i Doktor Faustus. Us n’he dites dues…

De fet, Els Buddenbrooks és la seva primera novel·la.
—La novel·la és inspirada en el seu llinatge de Lübeck, però esborra els seus germans, es presenta com a fill únic i s’acaba suïcidant!

El desig d’un adult cap a un nen, dins la novel·la Mort a Venècia, no ens pot semblar, si més no, incòmode, a ulls d’avui?
—Quan es va publicar, l’any 1912, se li va donar una interpretació totalment simbòlica, sobre la fascinació de la bellesa. Però ara veiem claríssim que és una cosa que no pot ser de cap manera.

Acabeu de fer la conferència “Un exercici de memòria a través de la música”, on repasseu la vostra biografia musical, al Palau de la Música, un lloc que estimeu. La música també ha estat molt important en aquesta novel·la.
—Henry James pràcticament no escoltava música i si li calia recórrer a una altra forma artística, anava cap a la pintura. Mann no parla gaire de pintura, però la música hi és molt present. També a la seva vida, com a apassionat de Richard Wagner i interpretant els quartets de Beethoven.

Per acabar. Tornareu a Farrera, enguany?
—Us convido a pujar-hi per la festa major!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes