carme elias
Fotografia: Acadèmia del Cinema Català. Martí Pujol - White Horse.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Carme Elias (Barcelona, 1951) rebrà aquesta tarda el Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2021. El premi reconeix la dilatada trajectòria d’una actriu molt versàtil, que ha treballat en teatre, cinema i televisió durant cinc dècades, i que ha fet també uns quants papers al món del doblatge. Diu que aquest guardó l’ha obligada a mirar enrere i a repassar els moments més destacats de tots aquests anys, així com tothom i tots els personatges que l’han acompanyada. Quant al present i al futur, fa un temps que ha volgut afluixar el ritme trepidant de feina que havia tingut abans per prendre’s la vida amb més calma. Repassem amb ella alguns moments de la seva trajectòria, que recorda i explica amb passió, especialment quant als detalls relacionats amb les tècniques interpretatives. Parlem també de com veu el present i el futur al món del teatre i del cinema, sacsejats amb duresa per la pandèmia.

Com heu rebut la notícia de ser la guardonada amb el Gaudí d’Honor?
—Ha estat una gran sorpresa, no hi pensava gens… Primer em vaig quedar paralitzada i després vaig tenir una enorme alegria.

Mai no us havíeu imaginat que us el podrien donar?
—És que no hi penso, en aquestes coses! [Riu] Vaig més al dia… Ni tan sols ho projectava, ha estat una autèntica sorpresa.

Us ha obligat a mirar enrere.
—Sí, em va venir al cap una processó d’imatges, persones, personatges, films, actors i actrius, teatres, mestres… És impressionant. Comences a mirar enrere i te’n vas a quan tenies set anys i recitaves els versos de Nadal enfilada a la cadira! Passant pel teatre del barri, l’Institut del Teatre…

Fotografia: Acadèmia del Cinema Català. Martí Pujol – White Horse.

Així va començar tot?
—A l’escola m’agradava molt llegir en veu alta i també m’encantava recitar les poesies de Nadal, però no pensava a ser actriu perquè no hi havia res al meu entorn familiar que m’hi portés. També m’interessava molt la literatura, llegia molt. Fins que vaig voler formar part del teatre d’aficionats del barri, que dirigia el senyor Balcells, a qui mai no oblidaré. El meu entorn familiar n’era reticent, però va facilitar que formés part d’aquest grup. Jo pujava a l’escenari i sentia que allò em feia feliç, és totalment vocacional… Vaig tenir la sort de perseverar, de persistir. El meu amic José María Rodero sempre em deia: “Carme, per a ser actriu és important persistir.” És una professió molt arriscada i pots passar moments dolents, però si hi ha un sentiment claríssim que és allò que vols fer, ets capaç de superar els inconvenients.

“El Gaudí d'Honor ha estat una autèntica sorpresa”

El vostre primer film d’èxit va ser L’Orgia, de Francesc Bellmunt. Com recordeu aquests inicis?
L’Orgia sorgia d’un grup de l’Institut del Teatre, Bellmunt ens va agafar a uns quants. Jo tenia una aparició al final que em feia una mica de vergonya: arribava l’última i feia un nu d’aquells espectaculars sense haver compartit amb els companys de rodatge tot el procés! [Riu] Va ser una mica dur, però sabia que el film s’ho mereixia i que era allò que em tocava fer. El film tenia un discurs progressista de la joventut del moment, un discurs amb força fondària. No era un dels films del pit i cuixa de l’època, d’aquests me’n van oferir molts que no volia fer…

S’ha parlat força de com es representa el cos de la dona en el cinema, de la quantitat de nus femenins que hi ha… Us ho han demanat molt durant la vostra carrera?
—En això he estat força estricta, però és veritat que vam viure una època, que ja hem deixat enrere, en què aquestes escenes generaven una espècie de “Oh, oh, oh!” Entre aquests films que es feien perquè la gent veiés cossos despullats a la pantalla hi havia productes abominables. Altres films eren interessants pel missatge que aportaven, com ara L’Orgia.

Continua molt present la mirada masculina al cinema?
—Evidentment hi va haver una època (i continua) en què tot estava enfocat des de la mirada de l’home perquè ells dirigien els films. Les dones que dirigien els anys vuitanta eren comptades… Això ha anat evolucionant i el punt de vista femení s’ha infiltrat. He treballat amb moltes directores, com ara Isabel Coixet i Claudia Pinto, que tenen un discurs sòlid i contundent. El discurs de l’home i la dona són diferents, però no tenen per què ser incompatibles, depèn de la intel·ligència del director, del producte i del públic.

Què en penseu de la qüestió de la joventut, de la qual també es parla a vegades? És un món que la demana especialment? 
—Això de la joventut no m’ho qüestiono. Potser he estat molt afortunada i he anat fent progressió amb l’edat. Em van donar un Goya quan ja tenia una edat… Potser és perquè no m’he dedicat al cinema i prou, sinó que he fet molt de teatre, moltíssim. I l’adoro tant o més que el cinema. Com deia Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell.” M’exalta el cinema i m’enamora el teatre.

Té una certa màgia que no té el cinema des del punt de vista interpretatiu?
—No, però si t’has educat en el teatre, és molt potent perquè ets tu, amb la teva carn, mirada, sentiment i pensament i un públic que també és viu, assegut a una cadira. I es produeix de l’escenari a la platea i de la platea a l’escenari, un fluid d’anada i tornada que és fet d’emocions, de sentiments, de punts de vista… En el cinema, en canvi, no sents l’espectador, però la càmera és molt potent, com l’ull de Déu, un ull que saps que et segueix. L’experiència del cinema és diferent de la del teatre, ni més bona ni més dolenta.

“Hi va haver una època en què tot el cinema estava enfocat des de la mirada de l’home. Ara el punt de vista femení s’ha infiltrat”

Quins moments de teatre us vénen al cap? Els crítics recorden encara la vostra actuació el 1984 a La gata sobre la teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams.
—Tinc molts records i sap greu recordar-ne uns i no uns altres, però hi va haver coses molt fonamentals, com quan em van cridar per fer Terra Baixa amb Enric Majó, quan Josep Maria Flotats em va cridar per fer un seguit de produccions i quan Juan Carlos Corazza em va dirigir a Acreedores, d’Strindberg. He tingut l’oportunitat de treballar amb els millors directors de teatre, tot i que encara me’n falten!

Fotografia: Acadèmia del Cinema Català. Martí Pujol – White Horse.

També heu treballat amb grans directors de cinema: Isabel Coixet, Pere Portabella, Pedro Almodóvar… Què us ha marcat, d’aquestes experiències?
—De tot allò que he fet al cinema sempre em ve Camino, el film que em va donar el Goya i que tinc molt present i al cor. Va ser molt i molt intens, i conèixer Javier Fesser va ser una meravella. El personatge s’havia de fer molt de veritat, perquè era tan radical en les seves idees que es corria el perill que quedés tòpic. Lluitàvem contra el tòpic…

Camino parla de la mort d’una nena en una família de l’Opus Dei. Us va portar crítiques o problemes, el fet de tocar aquest tema?
—Jo no me’n vaig assabentar… Em va interessar d’aprendre a interpretar aquella mare que, per la seva ideologia i creences, es comportava com es comportava en el procés de la malaltia de la seva filla. Vaig informar-me i vaig visitar algunes persones perquè havia de creure-hi, en això. No en això, sinó en les meves creences barrejades amb aquestes del personatge. Com jo havia estat nena de col·legi de monges tenia uns grans records de com era l’ensenyament allà. Això em va ajudar molt, i sobretot el leitmotiv principal: m’estimo la meva filla i no vull que es mori, però si es mor, sé que estarà en bones mans. Tot havia de venir d’un fons, que no fos superficial.

Hem parlat de teatre i cinema, però no de televisió. Un dels vostres personatges més mítics a TV3 va ser a Mirall Trencat
—Va ser meravellós, allò! Un personatge magnífic, que evolucionava de jove a gran… I una novel·la magnífica, que estimava. No tinc paraules per a dir com em va agradar de fer-lo… Tens la Rodoreda i què més vols? Ella hi era present tota l’estona.

És un dels papers amb què us quedeu?
—No penso escollir! Potser hi ha alguns amb els quals no estic satisfeta perquè sento que no vaig arribar on havia d’arribar, perquè sóc molt exigent amb mi mateixa, però els estimes tots. Encara que siguin els dolents més dolents del món, acabes comprenent la seva maldat. Els actors tenim recursos per a creure’ns els personatges per més vomitius que puguin ser. Saps com treballar per arribar a una emoció (la maldat, per exemple), de manera convincent.

“Els actors tenim recursos per a creure'ns els personatges per més vomitius que puguin ser”

Com encareu el present i el futur?
—Afluixo el ritme, tot i que tinc un projecte per a fer i un film per a estrenar. Però el ritme trepidant ja no em convé…

Quan al present, com viviu l’estat del sector arran de la crisi de la covid-19?
—Suposo que les pèrdues han estat enormes i ja veurem com es recupera… Però crec que els humans tenim la capacitat de reinventar-nos i, volent ser molt positiva, crec que al meu sector s’ha fet, es fa i es farà. La societat continuarà endavant, potser d’una manera diferent, amb més consciència sobre el canvi climàtic i les coses que ens passen. Sorgiran noves maneres de fer, però la cosa presencial continuarà. De fet, ja reobren teatres que encara no ho havien fet.

Però les sales de cinema es troben en un moment molt crític… 
—La sensació és que la gent ha descobert el cinema a casa i que això ha arribat per a quedar-se, però crec que és molt difícil que desapareguin les sales de cinema. A mi m’agrada tant anar a una sala… Vull que continuïn existint perquè el misteri d’una sala en què s’apaguen les llums i comença el film amb aquella pantalla gran no és comparable amb veure-la a casa com si veiessis la televisió. És el mateix producte, però la intensitat i manera de veure’l canvia, és una experiència diferent: quedes amb gent, parles del film o hi vas sola perquè aquell dia ho necessites. Té un plus que no es pot perdre i que per part meva no es perdrà. Hem de continuar anant al cinema.

Fotografia: Acadèmia del Cinema Català. Martí Pujol – White Horse.

Per acabar, una altra qüestió recent: com heu viscut la publicació de les denúncies d’assetjament sexual i abús de poder a l’Institut del Teatre que parlen de Joan Ollé, entre més professors?
—Amb estupefacció. No hi donava crèdit perquè no en sabia absolutament res… No estic en contacte amb el món de l’Institut del Teatre, però sí que he estat en contacte amb aquest professor i sempre ha estat un contacte formal i tranquil, parlant de teatre i res més. Compadeixo molt els alumnes que hagin pogut ser víctimes d’això perquè precisament en el món del teatre s’ha de cercar la puresa en moltes coses. Els actors ens submergim en el món de la veritat del personatge, busquem l’arrel. Viure una situació d’aquestes és la cosa que menys s’acosta a l’ideal d’actor, que ha de ser lliure. He tingut un gran disgust perquè no m’ho hauria imaginat mai. Està molt bé que hagi saltat si és així, perquè no hi haurà ningú més que pugui viure una situació d’aquestes i perquè implicarà una vigilància activa. Són situacions que sembla que no puguin ser, però que passen. Ho lamento profundament i no tinc paraules per a expressar el rebuig que sento.

Durant la vostra trajectòria recordeu haver vist alguna situació similar?
—Mai. Si alguna vegada havia notat alguna cosa estranya en alguna producció, era molt intuïtiva per a esfumar-me. No ho he viscut mai i per això em sembla terrorífic que algú hagi de passar per tot això, sobretot quan ets un alumne, que estàs aprenent i entregat. Els actors treballem amb el cos, els sentiments i la intel·ligència, som nosaltres mateixos que ens posem al servei del personatge, amb les sensibilitats a flor de pell… De vegades et trobes directors que són més dèspotes, uns altres de més agradables, alguns que et maltracten una mica, alguns que t’empenyen… De directors impositius n’hi ha, però una cosa és tenir un caràcter de director amb un cert perfil i una altra cosa és l’assetjament, que no és acceptable de cap de les maneres, una línia que no s’ha de creuar mai.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.