Begoña Roman

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Vivim canvis accelerats que ens fan qüestionar l’ètica que guia les nostres decisions. L’ètica en la política, l’ètica en la justícia, l’ètica en les relacions personals i l’ètica com a mecanisme per a construir societats més democràtiques. Quan falten pocs dies per a les eleccions al congrés, a les Corts i municipals, parlem amb Begoña Román (Petrer, 1965), doctora en filosofia per la Universitat de Barcelona i professora a la Facultat de Filosofia de la mateixa universitat. Roman és membre del grup de recerca Ètica i Filosofia Contemporània i especialista en l’ètica aplicada a entorns professionals i organitzatius, una experiència que li serveix per a analitzar quins són els nostres fonaments ètics quan ens enfrontem a les urnes, quan sortim al carrer o quan ens relacionem amb altres persones.

Què és l’ètica?
—Per molta gent, ètica i moral són sinònims. Però nosaltres, a les universitats, les diferenciem. Les morals són productes culturals, són aquell conjunt de regles, normes i valors que es transmeten per mitjà de l’educació per guiar decisions. Cada època té la seva moral.

I quina moral creieu que tenim ara?
—Vivim en una societat molt accelerada per la tecnologia i amb molta barreja de cultures perquè hi ha un moviment migratori molt gran. Tenim un xoc moral que té molt a veure amb el xoc cultural, perquè els nostres costums són diferents. L’ètica és una reflexió sobre aquestes morals. Per tant, és una reflexió amb un criteri de voler entendre les raons per les quals en una determinada cultura es fan les coses d’una manera o d’una altra.

Hi ha morals més bones que altres.
—L’ètica va destinada a triar les millors morals. La paraula ethos vol dir ‘manera de ser o estar al món’. En últim terme, en les morals anem buscant aquelles regles que permeten a les persones d’estar al món essent com volen ser. En societats com les nostres, molt accelerades, necessitem més ètica que no pas moral. Hem de tenir criteri per a triar quines morals hem de mantenir, i no considerar que són antigues sinó que val la pena defensar-les, com per exemple, la nostra relació amb la natura o amb els altres éssers humans, malgrat que no tinguin els mateixos costums que nosaltres. No totes les morals són respectables; per exemple, l’ablació de clítoris, la discriminació de la dona o les noves formes d’esclavatge com són els diners que ho compren tot. Hem de pensar quines morals haurem d’eliminar, quines haurem de preservar i quines haurem de crear. També haurem de pensar com ens relacionarem amb la intel·ligència artificial o amb les persones que han perdut la biografia perquè tenen demència. És un àmbit apassionant.

I qui decideix quines morals són bones i quines dolentes?
—Tradicionalment, els poders, com l’església i l’estat, havien monopolitzat aquestes decisions. Però en períodes més democràtics, volem que sigui la persona mateixa qui ho decideixi, i això ho posa en relleu Immanuel Kant, que és el gran precursor del concepte d’autonomia. Ell diu que la norma l’ha de posar l’individu mateix. Però això no vol dir que faci allò que li roti, sinó que ha d’haver-hi un criteri de coherència.

Com s’arriba a aquests consensos de coherència i justícia? El mètode democràtic sembla que no és gaire efectiu, avui.
—No, evidentment, no. Perquè tenim la propaganda. La democràcia té un nucli dur que caldria preservar, que és que els afectats per les decisions prenguin part en la presa de decisió. Però també s’ha de preservar la mateixa democràcia de totalitarismes populistes. S’ha de deixar participar el poble, tot i que en determinades morals, malgrat que el poble ho voldria, el govern no ho vol. I aquí tenim exemples molt clars de per què no es deixa decidir sobre determinades qüestions.

Encarem aquestes eleccions amb polítics empresonats i a l’exili. Mai abans no havíem viscut una situació així. Com veieu l’ètica en aquest sistema democràtic que tenim?
—No hi ha ètica sense política. Per tant, ens agafa de ple. I és absolutament trist, per la desproporcionalitat de la mesura, i el fet d’haver d’acceptar que alguns candidats tenen dret de presentar-se a les eleccions, però alhora, haver-ho de fer des de la presó. Tots sospitem que serà molt votat el candidat d’ERC, el senyor Oriol Junqueras, i també el senyor Jordi Sànchez. Aquesta situació és un toc d’atenció que la nostra democràcia està molt poc desenvolupada. Hem lloat la democràcia abans d’haver-la feta, hem lloat la transició abans d’haver explicat la història de la transició. Per tant, això posa en relleu la gran immaduresa de les nostres institucions. Darrerament, hem vist l’atemptat contra drets fonamentals com la llibertat d’expressió, i el descrèdit al qual les institucions judicials s’han vist sotmeses arran de fer públic el judici. Quan veiem el judici i qui ens governa, ens adonem que les nostres institucions tenen moltes humitats.

El judici al Tribunal Suprem ha estat una bona oportunitat per a descobrir com funciona el poder judicial. L’ètica a la justícia també és precària.
—És clar… Jo crec que hauríem de recuperar la confiança en les institucions. I quan et mostren com estan, això et genera molta compassió. Per tant, jo defenso tenir cura de les institucions. Cal posar-les al dia i això vol dir, efectivament, canviar-les. I canviar la constitució. Però per canviar tot això s’ha de canviar el principal òrgan que ho ha de fer, que són els partits polítics. Nosaltres hem cregut que canviant les persones canviaven els partits i no és així. Ho hem vist en els grans partits de sempre, i els partits joves han copiat un referent que és pèssim.

Al judici, per exemple, s’han pogut veure diferents maneres d’entendre l’ètica. Gent que ha mentit i gent que ha dit la veritat assumint, fins i tot, la presó abans de manipular la seva declaració.
—Sí, sense dubte. A mi, el primer perfil no m’interessa, qui traeix i busca salvar els seus interessos. Perquè menteix i no és capaç de donar confiança al càrrec que ocupa. M’interessen els altres. Jo sóc idealista de mena, crec que no es pot viure sense ideals, però uns ideals molt encarnats en el dia a dia, això sí. Hi ha sacrificis que honoren la persona perquè creu que formen part del seu preu a pagar per un món millor per als fills o els futurs ciutadans. Però vigilem, perquè d’aquests tipus també poden haver-hi kamikazes. Moltes vegades no caldria arribar a aquesta mena de sacrificis. Per tant, m’estimo més gent idealista, que té anhels de país, però no tinc gens d’interès que la gent mori per les seves idees. Crec que ens cal molta astúcia. No només intel·ligència i bondat, sinó molta astúcia per estar a l’altura de l’estratègia política i dels grans adversaris que són molt astuts. Hem de saber-los delatar. No ser ingenus.

Creieu que la reforma de les institucions, perquè sigui efectiva, s’ha de fer des de sota? Amb les comunitats locals?
—En efecte. No puc parlar de l’individu i la humanitat només com a dues categories úniques. En aquest cas, són importants els cossos intermedis. L’individu només pot arribar a la humanitat, entesa com el conjunt d’éssers humans, si se’n sent part. Si és respectat en la seva singularitat, si se sent reconegut. I aquests cossos intermedis comencen a la finca de veïns, el barri, l’AMPA o el sindicat. Qualsevol associació que vagi més enllà dels teus propis interessos. Jo crec que a l’Espanya del segle VII, com que no hi havia estat, s’havien de crear llaços comunitaris. Quan va venir un estat que va dir ‘deixeu-ho, que ja m’encarrego jo’, es van fer malbé moltes coses que s’haurien hagut de preservar. Catalunya sempre m’ha encantat perquè és un lloc on hi ha molts lligams, de folklòrics i de no folklòrics. Els no folklòrics són l’associacionisme cultural, els ateneus, les corals… Crec que això és una cosa meravellosa de Catalunya que no s’ha pogut transmetre a la resta de l’estat. Totes les iniciatives municipals per a fomentar la participació, s’han d’impulsar. Perquè la participació ciutadana s’ha de buscar, no s’ha d’exigir, i això és molt important.

Implicar-se en política també vol dir estar presents des d’un punt de vista físic, al carrer, per exemple?
—Totalment. La cura vol dir sóc aquí, tan a prop com és possible. Jo crec molt en la importància de regenerar l’associacionisme, però sense exigir-ho. Incorporant-s’hi. Sortir de l’habitació i anar-hi i això crec que es veu quan les persones són convocades per internet, però van a la plaça de Catalunya a manifestar-se. És molt important, la presència física, perquè això demostra que tu valores allò que passa. Que la gent ens involucrem en partits polítics i també en l’associacionisme polític em sembla que seria una manera de regenerar la política. Hi ha un estudi molt clàssic que demostra que els països on la democràcia funciona tenen un gran teixit associacionista. Això vol dir que tu surts de casa i participes, en els castellers o en un barri amb un hort ecològic perquè la gent gran pugui anar-hi, participes en la neteja de boscos… Cadascú, segons les seves millors possibilitats. Si tu ets periodista, el millor voluntarisme que pots fer serà en allò que domines. Oferint una mena de reportatges que consideris interessants. 

Aquesta maduresa associacionista també explica el cas de la participació de l’1-O?
—El format de les autonomies per a Catalunya podem considerar-lo clarament insuficient per a resoldre les problemàtiques identitàries i econòmiques. Per tant, crec que el procés s’havia de fer i que ara hi ha unes persones que volen que se’ls reconegui una veu, perquè hi van confiar. I com en tot grup de gent, hi ha uns que volen tornar-ho a intentar amb el diàleg, i uns altres que diuen: no, ja no tinc més paciència i, a més a més, m’han donat més raons per a no tenir-ne, perquè quan jo he reivindicat el dret de decidir, no només m’heu dit que no, sinó que m’heu ferit físicament. En aquest sentit, jo no diria pas que Catalunya està trencada, no sóc tan dramàtica. Una Catalunya plural és una Catalunya amb conflicte, i el conflicte és símptoma de llibertat. Però sempre hi ha una mania perquè siguem uniformes. Barcelona no té res a veure amb Vic, i això no és cap tragèdia. Estem molt acostumats al maniqueisme, a bons i dolents; a allò unit i allò trencat.

Qui transmet aquests missatges? Els mitjans de comunicació?
—Aquesta qüestió dels mitjans sí que s’ha de tocar. El quart poder no és un quart poder quan els mitjans estan totalment controlats per grans empreses mediàtiques. Els grans mitjans de comunicació no els cal escoltar els debats d’aquests dies, perquè ja saben quin serà el seu titular abans de començar. La premsa lliure no és només una qüestió de professionals, és també una qüestió d’institucions. I és clar que els professionals poden canviar les institucions, però no hem d’oblidar que són assalariats. Els mitjans de comunicació han hagut de fer una reflexió profundíssima, i l’han feta tard, sobre la imparcialitat i la neutralitat informativa. Tots, eh? Aquí no se salva ningú. Jo quan poso una ràdio privada ja sé de qui són, però quan poso una ràdio pública, espero que siguin imparcials fins i tot amb el Barça. I no m’he trobat pas això, i com a ciutadana em dol. Jo no faig servir l’aula d’una universitat pública per fer cap míting particular. I si faig això, faig un mal ús de l’aula i crec que els periodistes en deontologia professional, no heu tingut bons mestres. Perquè com que tots érem demòcrates…

Hi ha professionals que assumim que la neutralitat no és possible, però sí l’honestedat de situar les nostres coordenades.
—D’acord. D’acord. En això estaria d’acord, a presentar les teves consignes. Però no oblidar mai que tu ets el missatger, no pas el missatge. I aquí també tenim una altra qüestió. Jo, a la universitat, presento les meves consignes. Jo tinc la meva fília per Immanuel Kant, però tinc l’obligació i l’ètica professional d’explicar tan bé o millor Aristòtil i Sant Tomàs d’Aquino. Jo sóc conscient d’una certa responsabilitat institucional i crec que els polítics i els periodistes també haurien de tenir aquesta consciència. És una qüestió molt interessant i molt difícil. Hem de donar llarga vida a un país i a una institució, no pas a un partit polític. I de vegades, les dinàmiques de partit han fet molt de mal. Jo crec que un tema que no ha sortit a la campanya és que els partits polítics són empreses d’ocupació. I han de vetllar per col·locar els seus. Empreses d’ocupació d’alt nivell. Col·locar-se als consells d’administració i col·locar la seva gent per fidelitat, independentment de la seva capacitat o moral. I aquest és un tema molt greu. Hi ha candidats que han sortit de la universitat i han anat directament a la política i no saben què és treballar.

Heu vist els debats electorals a Espanya? Què us han semblat?
—La pitjor cosa que he trobat són els partits totalment caducs i obsolets que hi ha darrere de tots ells. Malgrat que són joves, i ja s’han regenerat, els partits pesen molt i el passat pesa massa. En aquest sentit, m’hauria agradat que entonessin el mea culpa i que diguessin que entenen per què hi ha tants indecisos. Hi ha un veritable desig d’esmena. He vist pocs canvis en aquest sentit, malgrat el relleu generacional. Em preocupa moltíssim la manca de reflexió sobre el vot en blanc, i jo crec que el vot en blanc serà molt simbòlic. No és la persona que passa de la política o que creu que la política no és important. Molts indecisos estan preocupats de ser indecisos. El vot en blanc ens diu que els votants no es troben ni en bones mans ni en bons caps. El cas de Catalunya és molt important, efectivament, perquè s’han vulnerat molts drets que consideràvem consolidats en una democràcia, perquè hi ha persones a la presó, perquè es fan mítings des de la presó, i hi ha la necessitat de posar sobre la taula la política territorial perquè fa aigües per tot arreu. Jo sí que entenc que la qüestió de la independència i el dret de decidir siguin prioritaris. Crida molt l’atenció el retorn de la por. A mi no m’agraden les eleccions en què votem perquè un monstre Leviatan no aparegui de nou, perquè llavors guanya el Leviatan i dónes vots a aquesta gent.

S’han viscut episodis violents. La setmana passada, a la Universitat Autònoma, amb la candidata del Partit Popular, i a Andalusia, amb la imatge de Puigdemont. Creieu que és una campanya amb més violència?
—En general, he vist més tacte que altres vegades, però no sé si és que jo ho he volgut veure així. Sense exculpar ningú, perquè la violència en línies generals és difícilment legitimable, però de vegades és una resposta a una manca de reconeixement. El cas de Puigdemont jo el deixaria a part. M’agradaria saber qui van cremar els anys anteriors. Perquè les festes populars, com les falles valencianes, i jo sóc d’Alacant i ho conec bé, són així. Estic convençuda que si això ho haguessin fet al candidat de Vox, ningú s’hauria esquinçat les vestidures, perquè és l’enemic públic número u. En canvi, en el cas de la Universitat Autònoma, sí que em sembla que hi havia un desig de molestar. Si comencen la teva campanya allà és perquè busques això, un enfrontament. Els estudiants li haurien fet més violència si no li haguessin fet cas. I els mitjans també van ser poc intel·ligents, perquè vosaltres, els periodistes, sabeu que el succés no és notícia si no el convertiu en notícia. Molestar en un espai on no s’és benvingut és anar a provocar. És cert que hi ha hagut episodis de violència, però és que anem buscant-la, també…

Canviant de tema, però seguint amb l’ètica. Darrerament, us he sentit parlar de l’ètica vinculada a les relacions personals i a l’amor. En aquest sentit, anem millor?
—M’agrada molt la revolució feminista que tots els gèneres fan, perquè no crec només en el gènere binari. Per tant, crec que els joves fan coses molt bones pel que fa a desconstruir prejudicis sexuals i de gènere. En aquest sentit, m’agrada aquest alliberament. Ens topem amb una gran màquina que ho traspua tot i que fa que aquí l’ètica sigui molt necessària. Els humans som mamífers i això podem negar-ho més o menys, però som animals socials i no estem fets per viure a la intempèrie del contacte humà. Les persones que pertanyen a ordes religiosos es retiraven del món, però de dos en dos. Els ermitans acabaven essent persones que tenien una relació amb déu, però no era mai una solitud total. Per tant, els humans ens necessitem.

Hi ha una crisi del model de parella tradicional?
—L’anomenada crisi de la parella obeeix a moltes raons, una d’aquestes, la longevitat. La vida es fa molt més llarga. Però també la independència econòmica i existencial de la dona. Per tant, tot això és bo que es replantegi. Les relacions de parella costa un temps de construir-les.

Una part d’aquest canvi ve de l’emancipació de la dona?
—Les dones hem fet un procés de desconstrucció força bo, tot i que no del tot reeixit, perquè ens carreguem encara massa les cures. Les dones entre 45 i 60 anys estan polimedicades per un excés de responsabilitat, continuen treballant i continuen essent mares perquè han arribat tard a la maternitat, i alhora cuiden les mares. Les seves mares tenen Alzheimer si són molt longeves i les filles potser es fan càrrec d’un divorci, al mateix temps. Però també té molt a veure amb el fet que els homes encara no han desconstruït la seva masculinitat, perquè encara no s’han trobat. Molts d’ells, pobres, es troben molt sols a l’hora de voler reconstruir la seva masculinitat sense que se’ls titlli de poc virils. L’amor de parella s’ha tornat molt més complex perquè és més lliure, i això és bo.

Com dèieu abans amb la qüestió política, la complexitat i el conflicte de vegades són símptoma de més llibertat?
—Exacte. Jo crec que les relacions es fan més autèntiques, també. És veritat que hi ha més crisis, més trencaments de parella, sí. Però hi ha més autenticitat. Igual que la relació de pares i fills, jo diria que és molt millor. Abans, els pares també tenien una relació d’amor incondicional amb els seus fills, això sense dubte, però la relació de confiança no era la mateixa. Ara és molt més gran, en general. Parlo de mi com a mare, però també pel que fa a les relacions properes de persones que tinc a la vora, com tracten els seus fills, els seus nebots…

Es parla de desconstruir la monogàmia, de ‘poliamor’. Què n’opineu?
—Sí que és veritat que l’amor-gratuïtat, l’amor-donació, ara és més complicat. Això de pensar que si et dónes, et donaran, no sempre és cert. Hi pot haver persones que donen i no se senten correspostes. Jo crec que hi ha més egoisme i menys capacitat de donar per amor. Jo ho veig sobretot en les noves generacions. Quan la gent diu: ‘L’he blocat’. Em fa gràcia aquesta paraula. ‘L’he blocat’. Una persona amb qui he tingut una relació sentimental o ho és tot, o no és res.

Les noves tecnologies també canvien les regles de joc. Perquè estàs condemnat a seguir en contacte amb aquella persona per les xarxes una vegada la relació s’ha acabat.
—La forma de violència més gran és la indiferència. Jo crec que ha d’haver-hi una cura, després d’una relació d’enamorament. No pot ser que em siguis indiferent. En aquest sentit, crec que ens cal molta educació sentimental i, aquí, ni la literatura ni les sèries d’èxit no han fet cap revolució. Han creat estereotips. Els guionistes saben quins són els ingredients per a fer una pel·lícula d’èxit. Ara toca a les dones ser les heroïnes, però reprodueixen el mateix model masculí. Esquemes de dona potent, dominant, llesta…

El model de l’amor romàntic, com a model d’amor ideal, també fa mal?
—Jo crec que l’amor és el nucli de la felicitat, de la vida bona i la vida justa, però se n’ha d’aprendre. És un aprenentatge que porta tota una vida. Crec que podríem ajudar una mica més els joves a evitar-los determinades males lliçons, de sacrifici mal entès. Per exemple, jo opino que cal tractar els maltractadors. No els exculpo, però ells obeeixen a uns estereotips o a uns cànons que han mamat literalment, perquè som mamífers. I sense oblidar que estem condemnats als prejudicis de l’època. I que bo que un jove em digui a mi: mira, això és un prejudici. La meva filla em fa veure molts tics masclistes que tinc. Jo em considero una persona que m’agrada adonar-me dels tics masclistes que tinc i no m’ofenc quan m’ho diuen. Jo crec que els grans relats religiosos i espirituals la van encertar i això valdria la pena conservar-ho. Un món on no hi ha raons per a estimar és un món miserable. I l’amor en totes les seves moltíssimes formes. L’amor als animals, l’amor a la natura, l’amor a les persones. Crec que l’amor que tens a les persones comença per aquells que tens més a prop. Això de ‘la confiança fa fàstic’, a mi no m’ha agradat mai, perquè vol dir que has perdut la cura d’aquella persona. El costum no t’hauria de fer perdre la cura, ni donar per descomptat que coneixes l’altra persona, perquè nosaltres anem canviant cada dia i allò que m’agradava tant doncs ara ja no m’agrada.

Potser aquest és el secret de les parelles longeves: adonar-te que aquella persona va canviant i que no és sempre la mateixa.
—Sí, el fet que hi hagi parelles felices i longeves vol dir que són persones que s’han respectat en la seva independència i que s’han sabut trobar a pesar de les diferències. No han extirpat les seves diferències. Això obeeix a un treball de voluntat, però també a una grandíssima dimensió de sort. Importen les circumstàncies que ens envolten, com per exemple, la salut.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.