Es formaren com a grup de versions. Amb un grapat d’instruments de vent, feien vibrar el públic de concerts i festivals amb les cançons més mítiques de la música en català. L’any 2019, feren el salt amb un primer disc propi: Espremedors. Un EP i uns quants èxits després, la Fúmiga s’ha consolidat com una de les agrupacions musicals de més difusió i, tot i la pandèmia, no ha deixat d’omplir escenaris arreu del país.

Dissabte passat publicaren un nou àlbum: Fotosíntesi. A l’estil festiu de sempre, s’hi afegeixen sons innovadors, del pop-rock, l’electrònica i, fins i tot, el reggaeton. Però tot plegat sense abandonar les arrels, forjades al conservatori d’Alzira i a les bandes de carrer. Entrevistem Àrtur Martínez, un dels cantants i compositors del grup.

Fa poc menys d’una setmana que Fotosíntesi és al carrer. Com és la reacció del públic?
—Estem completament sobrepassats. Sabíem que ens esperaven, que la gent tenia moltes ganes del disc, però ens agrada sobretot veure com la gent es fa seua cada cançó. Estem molt emocionats i tenim moltes ganes de compartir-ho, perquè vivim la música en el directe i tan sols la concebem així. Ja tenim ganes d’aquesta pre-ronda i de la presentació a la primavera.

El disc ja tenia tres avançaments –”Comèdia dramàtica”, “Ja no fa mal” i “Her”. Podíeu preveure que anava bé.
—Sempre ens agrada anar avisant que venim. Amb el primer disc, vam avisar durant un any [riu]. Ara ho teníem més planificat, teníem més clar què volíem fer. El primer avançament, “Comèdia dramàtica”, era per a anunciar que fèiem música nova. Amb “Ja no fa mal” va esclatar tot. I després vam traure “Her”, que és una cançó completament diferent d’allò que fèiem fins ara. Teníem ganes d’arriscar-nos, a escala de producció, de sonoritats i, fins i tot, en l’audiovisual. I que ens reben així…

El mateix dia que va eixir el disc teníeu concert al Trovam de Castelló, l’endemà tocàveu a Petrés, avui aneu a Palma i he vist que teniu ocupats tots els caps de setmana fins a final d’any. Com és tornar als directes d’abans?
—Encara hi ha restes de covid, però que la gent estiga dreta és el retorn que necessitem. Tot i que tampoc no ho hem trobat a faltar tant, perquè el públic ho ha donat tot en els concerts. El disc va eixir divendres i dissabte el tocàrem a Castelló, amb l’auditori a vessar i amb la gent cantant les cançons que feia vint-i-quatre hores que havien eixit. Era molt emocionant. Són cançons que encara tenim verdes a l’escenari, solament les havíem tocades en assaigs, però que no havíem compartit. I que les reberen així, va ser molt bonic.

Parlàveu de la voluntat d’arriscar en el disc. Què diferencia Fotosíntesi dels àlbums anteriors?
—Al primer disc, trèiem una cançó tal qual la teníem i potser no dedicàvem el temps necessari a donar-li coherència a tot. Ara sabíem com volíem sonar i ens havíem llevat totes les pors, perquè en el primer disc estàvem plens d’inseguretats. Venim del carrer i entrar a un estudi a produir era un llenguatge que no controlàvem. Ja comencem a creure en nosaltres, cosa que no ens va malament, perquè hi creu molt més la gent que ens rodeja i el públic que no pas nosaltres mateixos. En aquest disc, volíem provar coses: una cançó lenta per a emocionar-nos, un reggaeton resignificat o un estil més indie i de festival. Hem vingut a jugar i a provar-nos. A la música tot està inventat, però es tracta d’agafar mil referències de mil estils i adaptar-les a nosaltres, que som un grup curiós respecte de la instrumentació.

Per a això, cal anar encara més enrere, a la Fúmiga de les versions.
—La Fúmiga ve d’allí. El projecte no s’entén sense una gran instrumentació, nombrosa, que pegue fort. Per què a la gent li agraden tant els nostres directes? Per l’energia que tiren els vents, una energia tan nostra, tan lligada al País Valencià. No pretenem de ser referents de res, però per a molta gent som un mirall. M’agrada que xiquetes i xiquets que estan al conservatori vegen que hi ha món més enllà de la banda i del carrer, que es poden fer més projectes. Nosaltres hem pogut i no som els millors músics, ni els millors compositors, ni tenim ningú virtuós. Aleshores, si per a alguna persona jove som un referent, no veníem a ser-ho, però n’estem molt contents.

L’èxit de la Fúmiga

Al disc hi ha tres cançons que parlen de cinema: “Her”, “Comèdia dramàtica” i “L’orquestra del Titànic”. Per què?
—Perquè al cinema hi ha tantes històries que poden extrapolar-se a la música… Tal com fa la gent amb les nostres cançons, fem nostres les històries de les pel·lícules. L’art va molt lligat i, per nosaltres, el cinema és una referència molt forta.

I també s’ha traslladat eixe estil cinematogràfic als videoclips.
—Sí. Això és una aposta decidida del grup d’ençà del primer dia. Per dues raons. En primer lloc, perquè l’audiovisual sempre li dóna un valor afegit a la música i la nostra gent sempre l’ha valorat molt. Sempre hem fet videoclips amb un pressupost molt per damunt del que el grup podia assumir, però era la nostra aposta. I, sobretot, encara que sone un poc romàntic, ens agrada donar suport i visibilitat a l’audiovisual valencià, una altra indústria precaritzada i òrfena d’inversió per a fer projectes.

Al disc teniu unes quantes col·laboracions molt diferents entre si. D’una veu tan coneguda com la Samantha a un projecte emergent com el d’Esther.
—Així és. Samantha es torna mainstream, però era amiga nostra abans. A més, en la cançó amb ella volguérem tastar ben fort l’estil pop-rock de radiofórmula i, per mi, és de les millors del disc. També és mainstream Panxo, però és una col·laboració que perseguíem tàcitament. Panxo sabia perfectament que era el nostre somni i finalment va arribar. Després, amb projectes com el d’Esther o el de Jonathan Penalba, és molt important que hi haja suport entre els músics, sobretot del País Valencià. Moltes vegades hem trobat a faltar que ens donaren un cop de mà. Som d’Alzira, no érem a Benimaclet, ni a la Marina, ni al Comtat. Estàvem molt orfes. Escolte històries del temps d’Obrint Pas i la Gossa Sorda i sent que era un sector molt lligat, molt agermanat. No sempre hem sentit això i no podem fer el mateix. Per tant, és una aposta absoluta per donar un cop de mà a projectes molt potents i que comencen.

Heu fet la tan esperada col·laboració amb Panxo i ja en teníeu una amb Arnau. Us ajunteu amb Zoo, però sembla que, per separat, sou els dos puntals al País Valencià.
—Zoo és el puntal i nosaltres fem la feina que podem fer. Em negue a col·locar-me al mateix nivell que ells. Per nosaltres són uns autèntics referents. Quan a Zoo els vaja molt més bé, a nosaltres, també. I, quan nosaltres anem millor, a tota la gent que vinga darrere, també. Fem sector, fem cultura conjunta i fem país. Necessitem projectes, concerts, col·lectius i ajuntaments que opten per això.

Parlàveu de la germanor a l’etapa de la Gossa Sorda i Obrint Pas. Creieu que ara ha canviat el panorama?
—No ho puc saber, tan sols sé allò que em conten. Ens haguera agradat de notar el suport de grups que ja ho tenien tot fet, de vegades hem sentit que per part del sector i de la indústria no ens creien. Mirant-ho amb perspectiva, crec que és perquè veníem del carrer i d’una xaranga. Durant molt de temps, teníem fins i tot certes contradiccions sobre si estar-ne orgullosos o no, perquè no ens valoraven igual que a la resta pel fet de vindre de la música de carrer. Em fa gràcia, perquè ens omplim la boca dient que la música de banda i les xarangues són la cosa més estructural i més transversal de nord a sud del País Valencià, però després apareix un grup que ve d’allí i no ens el prenem seriosament. El públic ens ha col·locat on no podíem ni somiar. I ara mateix diem amb tot l’orgull que venim del carrer i de la xaranga, però hem estat molts anys en què ens costava de dir-ho. Em conten que, al començament del sector, era una cosa més de trinxera i s’ajudaven molt més. Però, no ens equivoquem, ací continuem en la trinxera d’estar invisibilitzats per cantar en valencià. Anem a Catalunya i sonem a totes les ràdios conegudes i, a casa nostra, no en sonem a cap.

‘El Preparat’, el nou videoclip de la cançó amb què la Fúmiga es burla del rei Felipe VI

Zoo enguany ha sorprès per l’èxit a zones de parla no catalana. Com veieu eixe horitzó?
—M’encanta que Zoo ho pete a l’estat espanyol perquè així tinc la resposta a la típica pregunta de per què no cantem en castellà. L’idioma no és cap barrera, és una mentida que ens conten una vegada i una altra i l’última cosa que hem de fer és creure’ns-la. N’estic un poc fart i ja ho dic: no farem música en castellà perquè la nostra vida la fem en valencià. Pensem en valencià, escrivim en valencià i, a qui li moleste que s’escriga, que es parle o es pense en valencià, és que… Ja ho va dir un gran.

Diumenge es lliuren els premis Ovidi. Esteu nominats a millor disc de mestissatge amb Pròxima Parada i a millor videoclip per “Havia de passar”. Espereu guanyar?
—No tenim gaires esperances i no és per falsa modèstia. Treballem molt l’audiovisual, però competim contra videoclips tan potents com el de “Llepolies”. Al millor disc de mestissatge presentem un EP, que són tres cançons. Aleshores, encara que han tingut molta transversalitat, moltes reproduccions i, a més, considere que són bones, competim contra durades llargues. Si ens ho donen, estarem molt agraïts, però remarcarem molt que hi ha tres nominats i nominades més. Entre les quals, les nostres Maluks que, si guanyen, ens n’alegrarem igual o més. Ací vinc a fer indústria i a fer germanor. Ens agrada molt estar nominats, perquè és una manera que ens reconeguen. Si entre els quatre millors discs hi ha el nostre, ja estic molt content. A partir d’ací, que li ho donen a qui consideren que és el millor.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.