La Fúmiga és un projecte musical altament festiu que ha entrat de ple al circuit musical del país amb una fórmula particular: lliga l’escènica d’una banda valenciana amb estils d’èxit de la música en valencià, ritmes comercials i melodies molt encomanadisses.

Ens hem citat amb ells per descobrir els seus secrets. Tot i que habitualment assagen al conservatori d’Alzira, a la Ribera Alta, avui són en un magatzem de pinso. L’escena és bastant estrambòtica. Escalfen enmig de piles de sacs i de palla. Al fons, la bateria i els instruments de percussió llatina i, a un costat, un carretó alça l’altaveu a l’altura precisa i tanca el cercle. Però res no impedeix que, en començar, aparega l’essència de la formació.

Els èxits de la Fúmiga

Assagen ‘La ferida’, el tema que acaben de publicar i que vol triomfar aquest estiu. Una cançó alegre que parla de festa, tradició i amor, que gaudeix de la col·laboració del guitarrista i cantant de Zoo Posse Arnau Giménez, amb la producció de Pau ‘Xicuto’ i el reconegut Mark Dasousa, d’Atomic Studio:

És el setè senzill d’aquest grup nascut l’any 2015 i que ja ha fet dos èxits estiuencs: el reggaeton ‘Karrasketon’, amb la col·laboració de Pupil·les, i ‘Mediterrània’, una composició amb elements d’himne en què participa Flora Sempere, la cantant del Diluvi, entre més.

L’èxit ha estat trepidant i han aconseguit milers de visites a les plataformes digitals gràcies dels videoclips, d’una trajectòria lligada als carrers i d’un espectacle breu però intens, un directe enèrgic i de ritme frenètic que fa ballar tothom.

Àrtur Martínez, ideòleg del grup i un dels dos cantants, explica que van començar fent versions, com si fossen una orquestra de ball més alternativa, i que ara tenen temes propis i una rebuda espectacular. ‘Pensava que aquest projecte no apareixeria mai. I l’hem creat de zero, sense cap ajuda externa, picant pedra i fent molts bolos que ens han permès de connectar amb la gent i començar a fer la nostra música, que té eixa rebuda perquè trasllada eixa il·lusió que tenim, eixe sacrifici que fem.’

Sons arrelats

La Fúmiga ofereix diversió amb un suplement clau: interpel·la l’oient pel repertori i, sobretot, pel sentiment que transmet la formació de banda. Jose Beteta, compositor, arranjador dels instruments de vent i cantant, comenta que tothom s’hi identifica perquè les societats musicals ho impregnen tot: ‘Som un grup que et recorda la banda, la xaranga, les festes del poble i eixes melodies arrelades. Això té molt a veure amb la identitat i agrada molt.’

El trompeta Ramiro Sánchez hi afegeix: ‘El metall ho és tot; jo crec que agrada perquè el món de les xarangues és molt arrelat, a la gent li encanta veure arruixar un trompeta o lluir-se un saxo.’

Ramiro Sánchez, de la Fúmiga, durant l’assaig.

Tots els membres han tocat en aquestes agrupacions musicals que s’estenen per tot el país, tan populars i funcionals als pobles de la Ribera. Són grups reduïts de músics que provenen de societats musicals i que fan la banda sonora de les festes amb pasdobles, marxes mores i cristianes i les últimes cançons de moda, a peu de carrer i a entaulats. Però, a diferència d’una banda, destaquen perquè fan èxits del moment.

El germen de la Fúmiga, doncs, va ser la xaranga que una colla de vint amics va crear amb aquesta funció l’any 2012. Era gairebé l’única del País Valencià que nodria el repertori amb els èxits de la música en valencià, exclusivament.

El compromís per la llengua i la cultura

Versionen temes emblemàtics com ‘la Muixeranga‘ i ‘L’estaca‘ de Lluís Llach. I alguns dels propis contenen versos extrets d’Orxata, d’Aspencat i de molts més. ‘Cançó que mai s’acaba’, per exemple, és un homenatge a la Gossa Sorda, a Al Tall, a Pep Gimeno ‘Botifarra’, a Vicent Andrés Estellés i més.

Martínez explica que se senten còmodes amb aquest repertori perquè d’adolescents que en són seguidors: ‘Ho havíem mamat. Sva-Ters, Obrint Pas, Txarango i tants més són referents i les nostres cançons són un homenatge a tots.’

El cantant hi afegeix que el compromís amb la llengua és fonamental, que dóna fruits: ‘Si hem vingut a fer música, sí o sí, l’hem de fer en la nostra llengua. Que algú que no parla valencià em diga que li encanta la nostra música, que l’aprèn amb nosaltres, és molt bonic. Crec que si fem eixa llavor, hi signe per sempre. També tenim un ideari antifeixista, de la nostra cultura, i feminista, encara que intentem no ser nosaltres els qui enarborem eixa bandera perquè per això ja hi ha les dones.’

El secret dels arranjaments

Un dels punts forts és que els arranjaments cerquen l’equilibri entre cada instrument de la plantilla: dos trombons, quatre trompetes, saxo alt, saxo tenor, un aeròfon digital, un bombardí, un baix elèctric, una dolçaina, una bateria, un conjunt de percussió, dues veus i tota l’electrònica.

Beteta explica que les melodies estan molt harmonitzades perquè el conjunt instrumental ho permet, diu: ‘No hi ha una línia melòdica i prou, sinó que l’acompanya una altra, sempre. Sonen molt completes i molt plenes. Escolte tot l’acord, sona amb cos. És com tenir una banda de música.’ A aquest treball harmònic li sumen les bases i els sons electrònics, les intervencions raperes, la rítmica i l’estructura interna de cada cançó.

Tot plegat implica un treball gran de consens entre els intèrprets, el productor Mark Dasousa i els arranjadors. Segons Beteta: ‘Dasousa vol un so molt més electrònic, més modern, i jo vull conservar l’essència, sense sacrificar les regles musicals que he après al conservatori.’ Àrtur replica que és enmig dels dos: ‘És una baralla bonica entre els tres, que ens enriqueix. Hem après molt amb el productor, ens ha ensenyat a saber com volem sonar. Si haguéssem entrat a un estudi per fer com nosaltres volíem, no hauríem trobat el so que ens entusiasmava, que és el d’ara.’

Un altre punt fonamental és la base rítmica dels dos percussionistes i Dasousa, que passa per l’ska, el rock, el dancehall, el reggaeton i molts motlles rítmics llatino-americans. El bateria, Toni Espanya, comenta que la part més complicada són els directes: ‘A l’estudi tot és processat, tot a lloc i perfecte, perquè és fet a màquina. Però en directe no pots tocar-ho tan fàcilment, has de simplificar-ho i assajar-ho molt. Al final, és un engranatge. Jo tinc una part del motor i les bases, el company en té una altra i, quan ens ajuntem, arranca la maquinària i sembla que tot camina, que voles.’

Via lliure a la creativitat 

La Fúmiga és el primer grup del País Valencià que mostra amb un èxit notable com els músics de banda i la sonoritat del conjunt poden anar més enllà de les funcions més tradicionals i habituals, arribar al gran públic i desplegar els coneixements adquirits amb anys d’esforç i estudi individual.

Jose Beteta ho explica així: ‘El grup m’ha donat l’oportunitat de traure musicalment tot allò que portava a dins i hi puc desenvolupar-me completament. Perquè vinc del clàssic i treballe de professor al conservatori, estic en un àmbit en què es toca música molt més encotillada i menys lliure. La Fúmiga, doncs, mostrem que hi ha més vies de desenvolupament musical i que no sols hi ha les guitarres, que puc tocar el trombó i fer un grup.’

Àrtur Martínez comenta que tots els membres tenen formació clàssica, mitjana o superior, que hi ha mestres d’escola, de conservatori, un director de banda i un programador que treballa al Liceu, entre més. Però alerta de la situació laboral de molts músics valencians: ‘Nosaltres reflectim què passa amb la música. Som la terra dels músics i la cultura de banda, però no hi ha feina per a tots. És la precarietat de la música. Tenim molts músics amb carrera i un treballa en una fàbrica, per exemple.’

Per rebat, la Fúmiga lluita per dignificar l’ofici, per normalitzar l’ús del català i oferir un producte festiu i alegre amb arranjaments acurats i arrel. De retruc, serveix d’exemple per a les noves generacions. Respecte d’això, Ramiro Sánchez, que a més de trompeta és mestre d’escola, conclou amb el seu cas, graciós i significatiu: ‘Els meus alumnes són molt fans de la Fúmiga, i això que a classe mai no parle de nosaltres. Crec que no hi ha cap dia que no em facen un dibuix. Pares i xiquets es fan fotos amb mi.’

Jose Beteta i Àrtur Martínez durant l’assaig.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb