Anna Sahun: ‘Si algú no em tria per les meves idees, ja no em val la pena de treballar-hi’

Anna Sahun es veu pletòrica. L’entrevistem l’última setmana en què es representa la seva obra, Nenes i nens, a la Villarroel, dins el Festival Grec. Diu que aquesta obra és la que l’ha feta més feliç, en el pla teatral, perquè ha aconseguit de redescobrir-se com a actriu. És un monòleg d’una hora i mitja en què es buida davant el públic per explicar una història de violència personal. Comença amb un format de comèdia verbal fins que aconsegueix deixar l’espectador atordit. Qui no l’hagi poguda veure podrà assistir a les funcions que aviat es programaran a tot el país.

—Hem d’anar molt amb compte de no anar-nos-en de la llengua. Diríeu que Nenes i nens és una història de violència domèstica?
—És una història de violència. Jo ho deixaria així. Però penso que en el fons, en la història, hi ha un missatge esperançador, d’algú que sobreviu a un fet tràgic. I la conclusió és que, malgrat tot, la vida val la pena. És també un missatge d’alerta, perquè s’hi tracten molts temes, com el masclisme i la violència, però amb una maduresa que fa que l’espectador es miri aquests temes des d’una perspectiva familiar o domèstica.

—La violència és latent a tota l’obra, però no es descobreix en tota la magnitud fins al final.
—És la violència inherent en una societat encara tan masclista. El canvi de papers que implica que en una parella la dona sigui la que assoleixi l’èxit o la que porti els calés a casa, encara és vist amb cert recel. Només veient aquest masclisme ets conscient que encara ens queda molta feina a fer.

—És molt interessant una de les frases que pronuncieu al final de l’obra: ‘La societat està dissenyada per a aturar els homes.’
—Sí, aquest és el missatge final. És la tesi de l’obra. El missatge és: estiguem alerta perquè això passa massa sovint, cada dia. És maco com la protagonista enfoca el naixement de les societats amb l’objectiu de no fer-nos mal els uns als altres, d’establir uns certs codis ètics i morals perquè ens puguem respectar mútuament i sobreviure, mantenir-nos vius. Però, malgrat això, a Occident, encara hi ha molta violència. I la pregunta és: la violència és inherent a l’home i no hi podem fer res? La protagonista ho diu en un moment: no sé per què ens estranyem tant que hi hagi violència, perquè forma part de l’ésser humà, de la nostra espècie.

—Ara que feu un glop d’aigua, no us atureu ni un moment per hidratar-vos en l’hora i mitja que dura l’obra.
—Mireu, els tres primers dies vaig haver de parar per a fer un glop, però pels nervis. És a dir, tu pots parlar una hora i mitja sense beure aigua si vas ben hidratat i no ets a quaranta graus al sol, però els nervis són molt traïdors. Amb en Joel [Joan], havíem assajat molt de temps aquesta obra, però no havíem estat en contacte amb el públic, que és el teu interlocutor en un monòleg. I més en un monòleg tan directe. De sobte, trobar-me amb aquest públic, que respira, que reacciona… Em van venir uns nervis… A més, el principi de l’obra és frenètic, i entre la velocitat i els nervis els tres primers dies ho vaig passar fatal. Al cap de deu minuts ja està, perquè ja has conegut el públic i ja et pots tornar a concentrar.

—Sabeu quan claveu un cop de puny emocional a l’estómac de l’espectador?
—Sí. Ho sents tot. En notes els sospirs, la tensió continuada… I penso que el públic no és prou conscient que aquí no jugo amb la quarta paret. Quan ets en plena escena en una altra obra, parles als altres actors i interactues, i no parles directament al públic, de manera que no els observes de la mateixa manera que ells t’observen a tu. Aquí sí. I qualsevol llumeta i qualsevol soroll de mòbil, no el pots passar per alt.

—Us ha costat d’interpretar aquest text? Ho dic pel seu dramatisme.
—Uf. M’ha costat molt. Amb en Joel hem fet una feina incansable. És un codi nou per a mi, no havia fet cap monòleg. De sobte, passes de fer un teatre de situació a ser gairebé com un conferenciant, que surt davant el públic a explicar la seva vida. A més, el principi l’obra té un punt de stand-up comedy, i es va fer volgudament així. No ens volíem recolzar en res teatral, que només fóssim el text i jo. Hem hagut de treballar les intencions, insistir en cada frase, saber per què la dius, des d’on la dius… M’ha costat molt i en Joel m’hi ha ajudat molt, perquè ha estat pacient i perseverant. Recordo l’emoció que vaig tenir quan vaig llegir el text per primera vegada. Abans em demanàveu si sé quan clavo un cop de puny a l’estómac de l’espectador. I ho sé perquè a mi me l’ha fotut el text. En Joel va insistir molt que això fos una experiència ja viscuda, que d’alguna manera la protagonista ja vingués plorada de casa i no cerqués la compassió, que volgués despertar la gent amb el seu missatge i el seu exemple.

—Heu parlat de Joel Joan, la vostra parella…
—Se sap, sí [riu].

—La gent en parla pel carrer. Com és l’experiència que us dirigeixi la vostra parella?
—És molt interessant. La cosa més positiva és que hem sabut separar les estones en què fèiem feina, de les estones en què érem parella i aquelles en què fèiem de pares. I l’altre avantatge és que ens coneixem molt, i la confiança ajuda a dir: sé que pots arribar aquí i insistim en aquest fragment. Si amb un monòleg ja t’has despullat molt perquè no pots amagar res, a la teva parella, que a més et dirigeix, no li pots amagar res. És una col·laboració que et permet d’anar al detall. No ho sé, potser m’equivoco, però si això hagués estat un procés normal amb un director amb qui no ens coneguéssim, el procés hauria estat molt més curt i potser no hauria arribat tan a fons. Potser a còpia de fer moltes funcions, però la proposta d’en Joel crec que ha estat molt oberta, sincera, molt franca i molt descarnada, com és el text. Perquè en el fons l’obra no és més que una dona que s’obre en canal i ofereix la seva vida.

—Us ha marcat molt el personatge de Porca Misèria?
—Carai si m’ha marcat! M’ha marcat tant que d’aquí en va sortir el projecte vital d’allà. Diguéssim que, quant a popularitat, va marcar una generació concreta. Als qui ara voregem els quaranta, va ser una sèrie que parlava dels nostres problemes. I sí, va ser un punt d’inflexió en la meva trajectòria. Jo fins llavors havia fet teatre en companyies petites i, de sobte, allò em va obrir un seguit de portes que em van portar a fer més tele. I ara hi ha generacions que em coneixen pel meu paper a La Riera, on vaig estar molts anys fent de dolenta.

—I aquesta obra pot tornar a ser un punt d’inflexió en la vostra carrera?
—Per a mi, sense dubte, és el millor que he fet. En el terreny teatral, és on sóc més feliç. I crec que després d’aquests de sis mesos de màster-class he arribat a un nivell a què no havia arribat mai. Feia molts anys que treballava a la televisió, amb rapidesa, on et dirigeixen poc i et serveixes molt de recursos, però ara, amb en Joel, tot això ho hem tombat a terra i hem provat de tornar a construir. De vegades els actors, com que ens sentim genials, tendim a escoltar-nos. I això és veritat. De vegades quan fas teatre et quedes allà, parlant… I penses: per què t’agrades tant? Bé, és clar, per l’ego, per això t’has dedicat a aquest ofici… Tot i que haig de dir que crec que el meu el tinc controlat. Assajar aquest monòleg ha estat un bany d’humilitat, com si comencés de zero i hagués redescobert la professió. De manera que sí, sense dubte, en la meva vida professional, aquest monòleg és un punt d’inflexió. És de les millors coses que m’he trobat en dramatúrgia i direcció. Ara, si això canviarà la meva carrera, no ho sé, és un món molt petit, el nostre.

—L’Associació d’Actors i Directors diu que un 70% dels actors i actrius no poden viure de la seva feina. Entenc que formeu part del 30% restant. Però en aquest grup, com es viu?
—És complicat, sí. Depèn de l’època. Jo vaig tenir un període bastant llarg d’estabilitat perquè vaig fer Porca Misèria, després vaig estar un any i mig sense fer televisió i després ja vaig estar set anys a La Riera. Per això, la meva percepció no és gaire real. En plena crisi, el 2009, acabava de tenir la meva primera filla i vaig començar a tenir una feina estable. Per tant, no sóc referència de res perquè he tingut sort. I ara, paral·lelament, encara que hagi anat fent coses de teatre, em sembla que he de demostrar més coses perquè pensin en mi, perquè em tenen molt associada a la televisió. I una de les raons de fer aquest text és que volia tornar a fer una targeta de presentació: mireu, a aquesta edat, amb la meva maduresa, jo puc fer això, i a qui li interessi, estic oberta a propostes.

—És difícil de desempallegar-se de l’etiqueta de ser un actor de televisió.
—Sí, és una etiqueta. I hi ha dues menes d’actors: els que van més encaminats a la televisió i els qui van més encaminats al teatre. Hi ha gent que fa el salt a la televisió, però ja feia quinze anys que feia teatre. A l’inrevés és diferent. El pas és més complicat, perquè al teatre hi ha més tècnica i a vegades no pots fer passar el que fas passar amb un primer pla i una música de fons.

—No vau pensar mai a provar de treballar a Madrid?
—[S’ho pensa.] Vaig començar a estudiar teatre una mica gran, perquè abans vaig fer Humanitats, i després d’un Erasmus, a vint-i-sis anys i un xicot per allà, encara m’endreçava la vida. I quan definitivament vaig decidir que em quedava aquí, a vint-i-vuit o vint-i-nou anys, em va sortir el paper de Porca Misèria. Sí que m’havia passat pel cap, però Madrid és molt dur i ja estava enganxada a la televisió d’aquí. I després, quan ja tens família, es fa complicat. Ara que ja els tinc una mica més grans, doncs penso que bé, potser anar i tornar ho faria. Ara, passar una temporada allà no ho crec, m’agrada massa Barcelona. De moment encara resisteixo aquí.

—Per acabar, arribem al ‘momentet de VilaWeb’, que deia en Joel Joan en una entrevista. No heu amagat que sou independentista. No us ha fet por de significar-vos així?
—Penso que si algú no em tria per les meves idees polítiques, ja no em val la pena de treballar-hi. Jo no em dedico a la política, de manera que no m’han de valorar per això. Per tant, penso que qui no em vulgui per això, tampoc no em mereix.

—Com la veieu, la situació actual?
—La veig negra com aquest mantell. Sí. La veig negre. M’agradaria tenir l’esperança que això a curt termini es pot solucionar, però ara mateix veig que vénen uns quants anys de desgast i molt de patiment. Tard o d’hora ho aconseguirem, però a una dècada vista. Ara mateix només hi veig patiment.

—Us sentiu decebuda amb els polítics?
—Una mica, sí. Va haver-hi un moment que semblava que tots anàvem units, que ja ens dividiríem més endavant. Però, hòstia, és que si no ho fem junts i només pensem en partits… La unitat costarà molt. La meva àvia es va morir amb cent anys i ja m’ho deia: ‘Ai, nena, això no ho aconseguirem mai perquè ni nosaltres no ens posem d’acord’. ‘No, àvia, aquesta vegada, sí’, li dèiem. Doncs som aquí, tenia raó.