“Un dels missatges més dolents que es transmet és que nosaltres, els advocats, només podem guanyar”, diu Andreu Van den Eynde. L’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva parla de tot allò que va més enllà del Tribunal Constitucional espanyol i del Suprem, on no hi ha marge de maniobra. En aquesta entrevista explica quines són les línies estratègiques de la seva defensa perquè els tribunals internacionals condemnin l’estat espanyol per la violació dels drets dels presos. En aquest recorregut, diu Van den Eynde, hi pot haver ensopegades, però en darrera instància obtindrà una resolució favorable del Tribunal d’Estrasburg. Però què hi podria fer, el Suprem, encara?

La repetició de judici contra Otegi és un missatge per a vosaltres?
—I tant. El primer que vaig pensar és que preparaven novament el terreny per quan arribem a Estrasburg. És aquesta situació d’indefensió apresa que ens han inculcat i que ens afecta. Ara tenim la por que qualsevol cosa que faci la judicatura en qualsevol moment vagi orientada per motius diferents a l’aplicació de la llei, i que sigui feta pensant en nosaltres.

Els límits fins on arriben no els havíeu imaginat mai?
—Hem de ser sincers. Com a societat, no imaginàvem el grau de repressió que vindria. I que encara hi és. Segurament els bascs ho podien saber, perquè ells tenen una història. Però aquí era molt difícil pensar que poguessin tòrcer tant la llei. Ens n’hem anat adonant, i cada nou cas ens recorda que hi ha unes forces a l’aguait per a aprofitar una nova ocasió, per a generar un nou afer judicial… Ara no som tant naïfs, però segurament tampoc sabem analitzar que poden persistir molt més temps que no pensem i que la repressió pot ser encara més forta.

I si el Suprem repetís amb els presos això que ha fet amb Otegi? Què passaria?
—És clar que els alliberarien, això és evident. No podrien mantenir la presó. Tècnicament, tinc clar que no els podrien tornar a jutjar, i a la pràctica, molta gent em diria que no fes pas aquesta afirmació tan categòrica. Jo ara us diria que el nostre cas és diferent del d’Otegi, i que la repetició és improbable.

Per què és improbable?
—Perquè pensem que Estrasburg haurà d’entrar a analitzar més drets i amb més possibilitats de prosperar en les nostres demandes que no en el cas d’Otegi. Nosaltres qüestionem temes de drets substantius molt forts, com el dret de reunió, drets polítics com la llibertat d’expressió, temes de tipicitat penal, de proporcionalitat… Són tants, que penso que una solució a Estrasburg blocarà la via Otegi de repetir judici… Jo crec que no passarà. Penso que guanyarem amb una vulneració de drets que serà irreparable. Ara, pot passar qualsevol cosa? Sí. Sempre tinc la veueta que em diu: “Ells poden fer qualsevol cosa”.

La via legal per a demanar la revisió de sentència és tan vaga que el Suprem pot fer el que vulgui.
—Sí. És que Espanya és un estat sobirà i dins de les seves fronteres fa el que vol. Controla el territori. Però seria incongruent des d’un punt de vista tècnic que pogués fer això en el nostre cas. Espanya fa coses per garantir-se marges per a aplicar aquesta mena de solucions; intenta construir-se un marge d’actuació prou ampli per a fer-ho. Però, tot i que ells tenen una resistència molt gran a la crítica internacional, hi ha d’haver un punt en què no ho puguin fer. Ha d’existir, aquest punt.

On és aquest punt? Perquè no han fet cas de ningú, ni del grup de detencions arbitràries, ni del Comitè de Drets Humans de l’ONU, ni del TJUE amb Junqueras, ni ara d’Estrasburg amb Otegi.
—Al començament d’aquest procediment em demanaven: “Com ho guanyarem, això?” I jo els deia que s’havia d’arraconar Espanya, portar-los a un racó, a aquest punt en què ja no puguin fer tot això. Però has de fer un esforç enorme per portar-los allà. És un punt molt arraconat, és aquell en què surti un magistrat i digui “jo això no ho signo”. Hi hem d’arribar. Si creiéssim que ells poden fer sempre el que volen, no ens exclamaríem quan passen aquestes coses; ho entomaríem, resignats. Però si ens continuem exclamant és perquè encara creiem que existeix aquest punt de no retorn, de vergonya internacional. La qüestió és arribar-hi.

Quina estratègia teniu per als recursos a Estrasburg?
—Hi hem d’arribar en les condicions necessàries per a garantir-ne l’admissibilitat. Jo no vull fer un titular ni un piulet que tècnicament no estigui fonamentat. No faré demandes per a fer bullir l’olla. Per això, com que ja tenim una decisió del grup de detencions arbitràries, no portem el recurs contra la presó provisional a Estrasburg. No vull superposar jurisdiccions. No faré salts per arribar abans a Estrasburg si no ho tinc clar. Per això no hi haurà gaire cosa a Estrasburg abans de la demanda principal de la condemna.

Però ja heu presentat una demanda al TEDH per una cosa concreta, la prohibició a Junqueras d’anar al parlament el 2018. Si això no va bé, pot perjudicar la demanda principal contra la sentència que vingui després?
—Qualsevol inadmissió d’un recurs internacional se’ns afegeix a la motxilla de males resolucions que l’estat espanyol utilitzarà contra nosaltres. Però hem de compaginar aquest temor amb la necessitat de batallar en els temes importants, i de fer-ho sense la por que la no-comprensió d’Europa ens limiti i ens bloqui. Hem de perdre la por de perdre. Un dels missatges més dolents que es transmet a la ciutadania és que nosaltres, els advocats i els polítics, només podem guanyar. És cert que no s’ha de ser imprudent. No hem d’anar a la batalla a perdre. Però no podem anar només a la batalla amb la fantasia d’un futur incert que guanyarem. Hem d’arriscar. La tirania de la victòria, la dels visionaris, és un engany. De vegades hem d’arriscar.

Hi ha el perill que us tombin un recurs tan concret com aquest.
—Quan nosaltres fem una acció és perquè ho hem estudiat molt i n’hem parlat molt. Si perdem una acció, la interpretació que s’ha fet una mala jugada és derrotista i gairebé diria que contrarrevolucionària. Perquè és castigar moviments que de vegades per un atzar no funcionen. O per una pressió política. Per tant, què hem de fer? La gent que diu que hem de ser-hi sempre però quan una cosa no funciona et critica tan sols alimenta la màgia. I nosaltres no treballem amb màgia, sinó amb casos, amb lleis. Sempre hi ha una raó. Però de vegades no la podem dir, per raons estratègiques o personals.

El recurs principal contra la sentència com el fareu?
—Com que tindrem una resposta del Tribunal Constitucional, tindrem nous arguments. Traslladarem les mateixes pretensions vinculades a drets constitucionals als drets del Conveni Europeu dels Drets Humans. Hi ha una translació força automàtica, però els arguments per a defensar-los seran una mica diferents, i s’hi podran afegir algunes coses que la constitució espanyola no té focalitzades. I hi pot haver decisions estratègiques, que ens facin replegar, concentrar-nos més en un dret que no en un altre, parlant-ne amb els companys que porten altres presos perquè ells es concentrin en uns drets i jo en uns altres…

Hi haurà coordinació entre vosaltres?
—Sí. Fins ara ho hem fet. Sempre ens coordinem i no es trepitgem, cosa que vol dir que en parlem i ho discutim tot i després deixem que cadascú defensi el seu espai. Intentem no interferir.

No serà un campi qui pugui.
—No.

Esteu molt convençut que Estrasburg us donarà la raó.
—Veiem que hi ha una qüestió de desproporció. Vull dir que Estrasburg pot constatar que les lleis que hi ha a l’estat espanyol per a legitimar les decisions del Suprem s’han aplicat desproporcionadament. Això afectarà molts drets. Sembla molt estrany que Europa pugui validar una condemna de deu anys de presó per una manifestació o per una votació popular. Per tant, és un cas guanyador. No vol dir que guanyi. Però nosaltres el portem allà amb el convenciment que pot triomfar. Finalment, hi haurà una qüestió d’afectació de drets civils i polítics que hauria de ser poderosa per a convèncer. Com pots tancar deu anys a la presó algú que ha fet això?

A Luxemburg ha quedat tocada la vostra estratègia per a defensar la immunitat de Junqueras? El Tribunal de Justícia de la UE va desestimar la demanda contra el Parlament Europeu per no haver-la protegit.
—Quan defenses un dret l’has de defensar a tot arreu. No fer-ho quan tens a l’abast eines jurídiques pot portar com a conseqüència que més tard no et reconeguin aquest dret. Quan discutim la vacant de l’escó i la falta de protecció del Parlament Europeu és perquè jurídicament hem de ser congruents. Jo no puc no demandar el parlament. I quan el parlament diu que no ho pot esmenar segurament ens diu que el pecat original és la immunitat. I que tot caurà si cau la causa Junqueras a Estrasburg per la qüestió de la immunitat.

Això és possible?
—Això és molt possible. Hem d’assumir que les institucions europees poden tenir vies inefectives mentre es mantingui el pecat original: qui fa complir a Espanya la sentència sobre la immunitat de Junqueras?

Aquesta és la qüestió.
—És clar! Quan arribarà la immunitat de Junqueras? Quan anem contra la condemna.

Però no hi ha manera de recórrer directament al TJUE contra el Suprem per haver violat una sentència seva?
—La decisió ja es va prendre com a resultat d’una qüestió prejudicial, que és un diàleg entre tribunals. Sempre hi ha vies per a denunciar la infracció del dret europeu, però els experts en dret europeu del meu equip que duen el cas diuen que les úniques vies segures per a denunciar tècnicament parteixen de l’exhauriment de tots els recursos possibles, i nosaltres encara tenim tots uns procediments interns en el contenciós administratiu del Suprem sobre això, i encara hi ha procediments oberts contra decisions del Parlament Europeu. Si no resolem això abans, i a part denunciem una certa infracció sistèmica d’Espanya, no podem anar amb garanties a un procediment d’infracció que segurament seria davant de la Comissió Europea. És una decisió estratègica, tècnica i jurídica, i està totalment valorada. I ho fem així perquè jo no vull posar mai el relat polític i el titular per davant de la possibilitat que una acció jurídica ben feta avanci. Fins que no n’estiguem segurs, no farem una acció.

La situació dels presos ara, amb la revocació del tercer grau i les restriccions per la pandèmia, és més dolenta que mai.
—La dels meus, sobretot. Junqueras i Romeva són els únics que encara no surten per a res, per les condemnes altes que tenen. És un drama. Ells van fer una aposta per a visibilitzar aquest conflicte amb un cost personal molt gran. I ho pateixen. Però ja ho saben, i no els ha sorprès.

Us podíeu imaginar, després de la sentència, que el Suprem arribés a fer això?
—És molt difícil que un jurista, quan té una jurisprudència consolidada de fa dècades, s’imagini que el Tribunal Suprem la passarà per alt. Algú ens deia: “És que us vau equivocar”. Doncs sí, ens vam equivocar, no sabíem que dirien ara, de cop i volta, que s’endurien la carpeta penitenciària, perquè no es fa mai de la vida. A hores d’ara ja ens imaginem que poden fer qualsevol cosa.

Penseu que els indults prosperaran?
—El Suprem farà tant com pugui per frenar-los. Però tenim una cosa clara: totes les decisions que no depenen del poder judicial ja ens situen en un escenari diferent. Per què surten de permís alguns presos? Perquè els permisos no els atorguen els jutges ni el Suprem. És així. Amb l’indult és igual. Poden intentar fer moltes coses, però la decisió no és del poder judicial, i que és un altre món.

Si el govern espanyol els aprovés, els presos podrien sortir al cap de poc temps?
—I tant. L’endemà.

Es pot recórrer en contra d’un indult.
—Sempre hi ha un recurs judicial. Però no és igual un indult que te l’impugnen perquè és arbitrari o un que no segueix el procediment i que és difícil que el tombin en la via contenciosa-administrativa. I la fiscalia pot impugnar el que vulgui, però no m’imagino el govern fent un indult general. En farà un de particular per a cadascun dels presos.

No confieu en la reforma de la sedició.
—És possible, la reforma de la sedició. S’hauria de suprimir, en tot cas. Em sembla que sobre això hi hauria consens. El problema és com pots trobar consens sobre una reforma concreta del codi penal. És la gran dificultat. Mentre ens mantinguem en titulars, tot són equívocs. No sabem què es vol fer, què es tramitarà. I per ara no tinc cap dada que la reforma del codi penal proposada per ningú estableixi un nou escenari de certesa que no es mantindrà la repressió. Es reformen coses, però no es modifiquen grans estructures de delicte, i pot passar que no hi hagi garanties que la reforma signifiqui cap gran avenç antirepressiu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.