América Sánchez amb la mà de sis dits que va dissenyar per a Vinçon. Foto: Adiva Koenigsberg.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les sales del primer pis del Palau Robert de Barcelona acullen fins al 23 de febrer l’exposició America Sanchez. Clàssic, modern, jazz, tropical. La mostra aplega treballs d’aquest dissenyador gràfic que ressegueixen tota la seva trajectòria, des dels primers dissenys encara a l’Argentina, al començament de la seva carrera, fins ara. És una exposició atractiva i didàctica, que mostra el treball eclèctic, plàstic, ple d’ironia d’aquest dissenyador que ha marcat la nostra història visual i cultural, una història molt lligada a la ciutat de Barcelona.

D’America Sanchez són els logos de Vieta (un dels primers redissenys que li va donar prestigi i el va destacar a la Barcelona de la segona meitat dels anys seixanta), la papereria de la botiga Vinçon, el logotip dels llapis Enri, la botiga de roba Furest, la cafeteria de la llibreria Laie, el bar KGB, el logotip del museu Picasso de Barcelona, el redisseny del logotip de l’escola Eina (on va fer classes durant trenta anys), el logotip de les galeries Dalmau, el logotip de Barcelona 92, l’àlbum de Lluís Llach Viatge a Ítaca, dissenys per a la casa de sabates Camper, dissenys per a la cerveseria Moritz, el redisseny del logotip de VilaWeb… I cartells: de la Mercè 2005, de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, cartells d’exposicions a la Virreina, dels premis Ciutat de Barcelona, del Festival de Jazz de Terrassa… També va col·laborar en revistes com Ajoblanco i el Víbora.

America Sanchez (Buenos Aires, 1939) és el nom de la seva mare, que ell va adoptar el 1980, perquè el seu, Juan Carlos Pérez Sánchez, coincidia amb el d’un altre dissenyador. Va arribar a Barcelona el 1965 i de seguida va començar a fer encàrrecs i el 1967 va entrar de professor a l’escola Eina, on foren famosos els seus mètodes d’aprenentatge, provocadors i sorprenents. Va viure intensament la contracultura de les dècades dels setanta i vuitanta i també va encaixar en la Barcelona dels arquitectes i del disseny, marcada pels Jocs Olímpics de 1992. En l’exposició es mostren dibuixos de l’estil Trochi & Mochi i Tadanori, fotomuntatges, fotografies, logotips i més logotips… Durant més de cinquanta anys, America Sanchez (ho escriu sense accents) no va parar de treballar.

Dues han estat les seves premisses: el dibuix i la construcció d’un arxiu de la seva obra. La majoria del material que es mostra a l’exposició forma part de l’arxiu Lafuente, una col·lecció privada de l’empresari cantàbric José María Lafuente, que també ha comprat obra de Nazario i Mariscal, entre més. Les institucions i els museus catalans no han estat interessats a adquirir-ne l’arxiu, que ha acabat marxant de Barcelona i Catalunya, i podria acabar en les col·leccions del Reina Sofía.

América Sánchez Foto Adiva Koenigsberg

Què us sembla l’exposició que us han muntat l’Albert Planas, dissenyador gràfic i col·laborador vostre més de vint anys, i el periodista i escriptor Julià Guillamon?
—N’estic molt content, perquè és una exposició molt entenedora, encara que jo no l’hauria feta mai d’aquesta manera. No sé com ho hauria fet. És com una tesi de l’ús i el tractament dels estils gràfics en el disseny i en contra d’un estil únic, entenent que els clients demanen sempre coses diferents, perquè són diferents. Aquí es veu un recorregut de molts estils, de moltes maneres de fer.

La vostra obra és eclèctica perquè juga a favor dels encàrrecs?
—Jo sempre dic que el client sap molt més del tema que tu. El que no sap és comunicar-lo. El dissenyador ho ha d’aprendre tot de cop i transmetre-ho amb les peces gràfiques.

Aquesta capacitat d’adaptar-se, de ser útil, és compatible amb uns trets característics, implícits en la vostra obra. Per exemple, el sentit de l’humor.
—La capacitat de fer ironia, sí, l’humor sobretot. A vegades hi és amagat, però hi és. Als treballs hi ha part de la meva biografia també, que no la coneix ningú, però que he pogut col·locar en els meus dibuixos més lliures, d’execució capriciosa i experimental, i en els treballs d’encàrrec, també.

Aquesta llibertat i eclecticisme potser són la clau per a entendre la penetració social que han tingut molts d’aquests dissenys vostres.
—Que tanta gent m’hagi fet confiança… En certa manera és això: el client es posa a les teves mans. I en general, el dissenyador ha de resoldre l’encàrrec en poc temps i a vegades amb pocs diners. No és igual treballar per a una fàbrica de paper que per a un comerç de la Via Laietana.

Sempre es parla de la manera com la vostra intervenció des del disseny gràfic ha marcat la ciutat de Barcelona. Li ha donat un caràcter.
—Te n’adones quan veus tots els treballs junts. La gràfica de paper fixa té una vida curtíssima. El fet d’haver guardat, arxivat i col·leccionat tot aquest material també em dóna pautes noves.

Vau tenir clar des del principi que construir un arxiu de la vostra feina era imprescindible?
—Sí, és fonamental. Jo sempre deia: la carpeta és la que et donarà la feina següent. I això ja ho plantejava a Buenos Aires, abans d’arribar a Barcelona.

Vau arribar a Catalunya, a Barcelona, amb una maleta plena de diapositives.
—Amb poc material. Unes diapositives on no es veia res. Però no hi havia res més. Ara les han engrandit una mica amb el mòbil. Però, mira, jo no m’empasso això del vidre. La pantalla. A mi em continua interessant el paper, imprès, original, dibuixat, el de debò. És això que m’interessa veure. L’altre, el passat per una pantalla, no m’interessa, perquè és com si no hi veiés res, com si fos transparent. Li tinc tírria.

Avui les criatures creixen amb una nova cultura visual passada per la pantalla i on sovint el paper deixa d’existir.
—Jo encara faig classes de dibuix manual a un grup d’adults.

I com s’ensenya a dibuixar?
—Desaprenent allò que saps, si és que saps res. I si no, aprenent directament, tirant-te a la piscina i a veure què surt. Després, respecte pel material fet. Arxivar-lo bé, guardar-lo bé, respectar-lo. I mirar-te’l al cap de quatre o cinc anys, perquè els treballs sempre milloren amb el temps.

I com ensenyaríeu dibuix en una escola de primària?
—Hi ha molts destructors, que no tenen seny i s’acarnissen amb les criatures. És tremend. Perquè desaprenen en comptes d’aprendre. Jo l’etapa de desaprendre la trobo molt positiva, però sempre que abans hagis après alguna cosa. Passa igual amb els fotomuntatges. Em preguntaven si es podien fer fotomuntatges amb l’ordinador. Sí que es poden fer, però ve més de gust fer-los a mà, a l’antiga, són més ràpids de fer i gratificants en el resultat final.

Una part molt important de la vostra trajectòria professional ha passat per la docència.
—Sí, i veig l’exposició molt lligada a l’aprenentatge, multididàctica, per dir-ho així. És pedagògica, penso.

América Sánchez Foto Adiva Koenigsberg

Vau arribar a Barcelona l’any 1965. Dos anys després es va crear l’escola Eina, d’una escissió de l’escola Elisava. Eina va ser determinant per a la cultura d’aquest país, però també va ser determinant per a vós i per a tota una generació que la va impulsar.
—Jo vaig arribar a Eina pel dissenyador Yves Zimmermann, a qui vaig substituir. Jo no havia fet mai classes, però ell em va passar un material i vaig començar així. Per ensenyar, vaig haver de reaprendre tot allò que portava de Buenos Aires.

Què us va fer pensar que us trobaríeu còmode i que us agradaria tant el món de la docència?
—No ho sabia, no sabia que em passaria això. He estat trenta anys en la docència.

Les vostres classes eren famoses, pels mètodes originals que fèieu servir.
—Una vegada vaig convidar els alumnes a cremar tots els treballs d’un any al jardí. N’hi va haver dos que es van atrevir a fer-ho. Encara sort que van ser dos.

No havíem quedat que era important construir un arxiu?
—Sí, però en l’acció el fet important era el gest de fer-ho. Era una manera de tornar a començar. Això passa molt, passa a molts músics, que arriba un moment de la seva vida que s’adonen que allò que fan no els serveix i han de tornar a començar. Fa un temps, pensava això en relació amb la meva obra. Quan a setanta-cinc anys vaig deixar de treballar, vaig pensar que hauria hagut de fer una altra cosa, un treball més seriós. I al mateix temps em feia gràcia pensar-ho. Però em va venir al cap que era una frivolitat dedicar-se al disseny gràfic, una professió en què et paguen per fer dibuixets.

Ara heu fet vuitanta anys, oi?
—És fatal. Em trobo al caire de l’abisme. És tremend haver fet ja els vuitanta. Ho porto fatal. És un desastre universal. Això s’acaba. Llegeixo un llibre sobre la mort, ja no sóc supersticiós com abans…

En què éreu supersticiós?
—Totes les supersticions que us pugueu imaginar. Però les portava d’amagat. I ara estic acollonit amb això que la cosa s’acaba.

La mort.
—No es pot ni anomenar. A l’Argentina es diu al revés: la etreum, perquè no t’esquitxi.

Això podria ser un dibuix de la sèrie ‘Dame algo’.
—L’exposició s’acaba amb una gràfica que diu ‘S’ha acabat el bròquil’. Me la va descobrir i fer notar Ramon Herreros. I l’Albert Planas la va posar per tancar. Ja us dic que jo no he col·locat res ni decidit res d’aquesta exposició.

I un cop muntada, heu descobert res de la vostra trajectòria?
—Que es pot explicar l’heterogeneïtat del llenguatge expressiu. I que pots divertir-te i viure de fer coses divertides. A veure si s’entén així.

Aquesta exposició també marca unes èpoques. Per exemple, sou present en la contracultura dels setanta i vuitanta. També als noranta, però ja és un moment més frívol i un disseny més lligat al poder, a l’establishment. És un moment on, de fet, la cultura amb sentit crític queda molt depauperada.
—Sí, exactament. I al segle XXI comença la decadència, al meu entendre.

Parleu-me d’aquesta idea de decadència que associeu a la realitat cultural actual.
—Bé, no, val més que no.

Però potser la decadència va començar als anys noranta, quan la cultura va anar tan lligada al poder.
—I les escoles tampoc no van posar prou atenció amb el que havien de fer en aquella època. Fer més real i pràctic el disseny. Se’n van anar per la cosa conceptual, per la idea del que era efímer, i va quedar molt poca cosa.

A les perifèries del món de l’art segurament passen coses molt interessants avui també.
—És clar, segurament, passen altres coses, però totes traduïdes amb l’ordinador. En algunes facetes és impossible canviar la mà per l’ordinador.

I com se salvarà tot això?
—No se salvarà. Se’n va en orris.

S’acabarà amb vós? Com continuarà?
—Continuarà, és clar, però no sé de quina manera. No ho veig clar, amb tanta cosa. S’han de llençar moltes coses, s’han d’eliminar moltes coses. Hi ha massa idees. S’ha de fer una mica de neteja, però sense voler-ho. El que demana la gent jove ara, però de debò.

La gent jove aquí ara fa barricades. És estimulant?
—Sí, bé, alguna cosa es mou.

Podria enllaçar amb els anys setanta. No es pot avançar sense mirar enrere, assumir la tradició.
—Cal mirar enrere, mirar ara i mirar endavant. Quanta feina. Però cal mirar, perquè si no, caus. Si no saps per on vas, caus.

És el que fèieu en el seu moment, i us arriscàveu, oi?
—Sí, però la veritat és que no me n’adonava. Ho vaig fer sense voler, sense compromís. Jo vaig arribar a Barcelona a vint-i-sis anys. Era molt jovenet. I havia fet poca cosa encara. Però el que havia fet em va donar confiança a l’hora de venir aquí. I aquí vaig trobar gent molt baixa, molt poc interessant, poc curiosa.

Com és que us vau decantar per Barcelona el 1965, tot i tenir-hi família i que us podíeu entendre amb l’idioma? No us va pesar en contra el fet d’arribar a un país sota una dictadura? No estàveu escarmentat de l‘Argentina?
—La dictadura militar argentina no havia començat encara, va començar tres anys després d’haver-me’n anat, i va començar a matar gent. Jo no era conscient que a Barcelona es vivia sota una dictadura. Jo pensava: allà hi haurà feina, i efectivament n’hi havia. Érem pocs els qui exercíem el disseny. Jo tenia dos oncles catalans aquí i, per altra banda, no sabia ni anglès ni francès ni alemany. Aquí em podia entendre. A Barcelona no hi havia pràcticament professionals del disseny.

Com recordeu la Barcelona de mitjan dels seixanta, de quan vau arribar?
—Era meravellosa. Era arribar a Europa: poca gent, el trànsit més tranquil, no hi havia competència… El material urbà tenia molt de caràcter, encara hi havia artesans, petits comerços… En realitat, durant molts anys, els encàrrecs de disseny gràfic modern ens els repartíem entre en Zimmermann, l’Enric Satué i jo. Vam treballar amb bons clients i hi havia molta feina.

Vau connectar de seguida amb la contracultura? En el catàleg se us atribueix la frase següent: ‘La residència no ens la va atorgar Migració, sinó Ocaña amb les seves floretes.
—Aquesta frase era de l’època de la Galeria Mec-Mec, a la segona meitat dels anys setanta.

Hi ha una part dels vostres dissenys que es mantenen intactes amb el pas del temps. I també hi ha redissenys plens d’interès, com el que vau fer de l’escola Eina.
—Sí, a mi també m’agrada encara. L’hexàgon a Barcelona era lliure, ningú no el feia servir. I jo m’aprofitava d’aquestes coses. Hi posava picardia.

Els vostres dissenys han tingut una penetració social que impressiona. El cartell de ‘No fumar’, per exemple, es troba en establiments de tota mena. Formen part de la vida quotidiana.
—Ah, això és una meravella.

A l’hora d’executar els projectes, donàveu importància al compromís social de les obres?
—Hi ha peces que el delaten. Si us hi fixeu, hi trobareu compromís polític, compromís social. Però mai d’una manera explícita, sempre mig amagat, gairebé amb timidesa. Perquè el crit de guerra, la bandera, em semblava absurd.

Però el pamflet també pot tenir un ús intel·ligent.
—No el vaig fer servir mai, perquè em semblava tosc, de poc nivell. I el traduïa pel cantó de l’intel·lecte, el suggeriment, l’evocació, la metàfora.

Parlem de la dècada dels vuitanta. És una època mal entesa? Ens hem quedat amb la superficialitat i les coses més carrinclones, però per sota d’això hi havia coses interessants?
—Hi havia coses molt interessants i les va comprant totes en José Maria Lafuente. Són obres que ara van buscades. Aquí, als vuitanta, el còmic va ser molt important. Aleshores només es parlava de la movida madrieña, però aquí passaven moltes coses. Hi havia, per exemple, José María Berenguer, el primer director d’El Víbora, molt amic meu, que es va morir fa poc. En algunes exposicions d’El Víbora s’obliden d’anomenar-lo i sense ell no existiria, perquè ell el va començar.

Em feu pensar que vau intervenir en diverses revistes i publicacions, com ara en alguns números d’Ajoblanco.
—Això va ser una col·laboració molt puntual, perquè no se la van creure. Vaig fer-ne tres números. Tot manual i gratuït. Abans es feien coses de franc.

Ara també.
—Ara més.

Abans es vivia millor de la cultura.
—Sí, certament.

També vau col·laborar en el moviment de la Nova Cançó, amb Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Vau fer moltes col·laboracions relacionades amb el món de la música. Vau fer el cartell de l’OBC, tan conegut… La paret dedicada als logotips que heu dissenyat és una part molt impactant de l’exposició. N’hi ha més d’un centenar i alguns de molt coneguts.
—Quan la gent arriba a aquesta paret, es queda petrificada. Hi ha molt dibuix fet. No dónes l’abast.

América Sánchez Foto Adiva Koenigsberg

Heu treballat molt en la vostra carrera. Això també es nota en l’exposició.
—He dibuixat molt. En aquesta exposició hi ha molt de dibuix, molt. Tots els encàrrecs eren dibuixats. I la confiança que la gent tenia en mi! I això que cobrava el 50% per avançat. Sabeu per què? Perquè els agradés. Una vegada pagada la meitat de l’encàrrec, el client es convertia en el teu soci, li havia d’agradar per força. I funcionava. Et comprometia el doble, això sí. Però et donava molta confiança. I això ho deia per la confiança que em va fer tanta gent.

I ara, amb vuitanta anys a l’esquena i més de cinquanta de professió…?
—Ara s’ha acabat el bròquil. Ara em miro el paisatge. El paisatge en general, social, real, tots els paisatges possibles. Perquè tinc més temps. Perquè tinc el complex que fent aquesta feina vaig deixar una mica de banda la família. Perquè et menja viu. Treballes vint-i-quatre hores al dia. Ara faig algun disseny de tant en tant, un al mes. Els últims que he fet són la coberta de l’últim llibre d’en Julià Guillamon, una carxofa, que ha quedat una mica esmorteïda (en una segona edició la faré una mica més viva, més calenta), i també faig un llibre cada any per al CPB, de Serveis de Salut Mental.

I això que dèieu de mirar-vos el paisatge en general? Com veieu els paisatges actuals?
—Els veig avorridíssims, repetits i amb ganes que la gent canviï una mica. Mira que puja gent jove, però no pot moure les coses. És un paisatge encallat. És una pena, perquè hi ha tots els elements perquè canviï. Que comenci el ball. Anem endavant, no sé cap a on, però endavant.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.