Alfon: ‘Els nazis a Madrid se senten els amos’

Ens trobem amb Alfonso Fernández Ortega, ‘Alfon’, a la presó Model de Barcelona abans de començar un acte antirepressiu en què participa. Precisament és entre aquestes quatre parets plenes de memòria que ens explica un petit triomf familiar que tot just acaba de saber: diu que han trobat la tomba del seu avi, que va ser torturat fins a la mort el 1948 per no haver donat informació sobre els guerrillers de la zona de Còrdova. Es veu un xic trasbalsat, però alhora satisfet.

La Model també li recorda les històries que li havien explicat alguns dels seus companys presoners. A l’abril farà un any que va sortir de la presó, després d’haver-hi passat quatre anys tancat, arran d’una condemna per tinença d’explosius de l’Audiència Provincial de Madrid. El van detenir a Madrid el 2012, en una vaga general, acusat de dur una bossa amb un artefacte, un fet que ell sempre ha refusat i que els partits d’esquerres i les organitzacions antifeixistes han interpretat com un muntatge policíac per a restringir el dret de vaga i manifestació. La denúncia ha estat unànime al seu barri, Vallecas. Recorda, agraït, que el capellà de la parròquia li va oferir refugi quan el van condemnar. I també recorda la muralla popular que van fer els veïns quan la policia el va anar a cercar. Ara que ha sortit de la presó demana que el seu rostre no es vegi a les fotografies, per una qüestió de seguretat. Hi parlem sobre el seu cas, sobre la connivència de la policia i la ultradreta a Madrid i sobre com es viu la repressió i la lluita obrera i veïnal en un barri com Vallecas.

—Qui sou i quina militància política heu tingut?
—No vaig començar amb una militància formal, sinó que m’hi va dur la inèrcia del barri, per la manera com vivim la política a Vallecas. És una cosa molt arrelada, especialment per una tradició de lluita que ve dels seixanta i els setanta, relacionada amb la conformació del barri gràcies al suport mutu dels veïns. Tenim l’exemple de las Domingueras, una barriada construïda pels qui arribaven del camp, d’Andalusia i Extremadura. Els veïns construïen les cases el diumenge a la nit perquè de matinada la policia s’ho trobés acabat i no ho pogués tirar a terra. Això va crear un pòsit veïnal molt fort que dura fins avui. De molt jove estic en contacte amb la política per mitjà de la família, els amics, l’institut. És un fet molt quotidià. Després hi ha un altre component, més de carrer.

—En quin sentit?
—A Madrid tenim un problema de conflictivitat amb els grups neonazis i la connivència d’aquests grups amb la policia. Moltes de les agressions que cometen resten impunes. La ultradreta a Madrid ve d’un sector social amb poder adquisitiu, ben situat a les elits. Molts són fills de jutges, de directius d’empreses… Això els dóna molta impunitat i ells ho saben. Els nazis a Madrid se senten els amos del carrer. No són nazis amb el cap rapat, sinó grups de joves feixistes dels barris alts que es dediquen a atonyinar a les nits. Des de molt jovenets tenim confrontacions amb ells fins que hi ha un abans i un després, que és quan maten a Carlos Javier Palomino, un gran amic meu del barri des que érem nens. A partir del seu assassinat, fem un pas endavant i diem que no seran ells que ens buscaran a nosaltres, sinó que nosaltres els buscarem a ells. Això té per conseqüència la repressió. Molts dels nostres joves han passat per tortures i presons arran d’aquestes confrontacions i aquesta batalla oculta contra els feixistes. És la militància inicial en què em desenvolupo i després formo part de col·lectius més consolidats. A través de Bukaneros, que és un grup radical de futbol, començo la meva activitat política en el sentit d’organitzar actes, reunions, manifestacions… El grup té una connotació política perquè és de Vallecas i el seu embrió és el sentit comunitari del barri.

—Per a qui no conegui el vostre cas, situem els fets: què passa el 14 de novembre de 2012?
—Aquell dia a Madrid es preparava una vaga general contundent i s’hi notava molta presència policíaca. Vaig sortir de casa i la policia em va fer identificar. Van arribar els agents amb una bossa i em van dir: ‘Això què és?’ Els vaig dir que no ho sabia. Vaig mirar dins, sense agafar-la, i hi vaig veure unes ampolles. Els vaig reiterar que allò no era meu. Em van dir que d’acord, però que de qui era. Jo, com ja vaig dir a la jutgessa, no especularé sobre d’on va sortir la bossa. Dins hi havia un còctel Molotov, eren ampolles de plàstic amb gasolina, petards lligats amb cinta aïllant i una bombona de butà petita. En l’atestat allò es va considerar un explosiu incendiari. No especularé sobre l’origen, però la policia sabia que no era meu. Els ho vaig dir: ‘Sabeu que no és meu, que això és un acte il·legal i que no em podeu detenir.’

—I com van reaccionar?
—Van riure i em van dir ‘Encara n’has d’aprendre molt, noiet.’ Jo tenia vint-i-un any… Vaig arribar a comissaria i em van interrogar. Anaven amb passamuntanyes. La Brigada d’Informació actua com la Brigada Político-social del franquisme i els agents no ensenyen mai la cara. Hi va haver algun contacte físic amb mi i podríem parlar també de tortura psicològica. Em van amenaçar parlant de què li podria passar a la meva família, de què em farien a mi… Et van movent de lloc, t’ensenyen vídeos d’avalots i et diuen: ‘Mira, els teus col·legues!’ Llavors arriba un agent simpàtic i t’ofereix una cigarreta i en ve un altre i et diu: ‘Tu ets un roig de merda, una sentència de mort contra vosaltres!’ Llavors l’altre riu… Són jocs habituals entre ells.

—També hi va haver escorcolls.
—Sí, em van dir ‘Ja sabem qui ets, et tenim clissat, malparit.’ Després van regirar casa meva i la seu de Bukaneros i no hi van trobar res. De la seu, només se’n van endur coses com ara un ordinador amb imatges de viatges. Ells sabien que no hi havia res, però havien de justificar allò que feien. També em van ensenyar imatges de militants antifeixistes de Madrid i em van demanar qui era cadascú. Jo em vaig negar a respondre i el cap dels policies em va dir: ‘Si no col·labores direm que això és teu i seràs acusat de tinença d’explosius.’ Els vaig dir que no participaria en res d’allò i encara menys sense haver parlat amb el meu advocat. Vaig acabar amb una acusació de tinença d’explosius totalment falsa, que ells sabien que ho era, i vaig estar en presó provisional fins a començament de gener. Formalment haurien de justificar la presó provisional, però a la pràctica no ho fan. He arribat a veure casos com el d’un home que va estar dos anys en presó provisional, la hi van prorrogar i quan va complir els quatre anys el van deixar en llibertat i van arxivar la causa.

—Hi havia cap prova que la bossa era vostra o que no ho era?
—Una cosa demostrava que la bossa no era meva: hi havia unes empremtes, i ells en van fer la prova. Els vam dir que les mostressin i es van negar a dir-ne res més, de les empremtes.

—I la vostra defensa no ho va demanar?
—Si, és clar, però ens ho van denegar. Hi va haver moltes irregularitats en el judici…

—Quines?
—Hauria de tenir la llista preparada! Van trencar la cadena de custòdia cinc vegades, cosa que és una negligència brutal que hauria d’anul·lar qualsevol judici. Durant un temps, no se sabia ni qui tenia l’explosiu ni què se n’havia fet. Hauria pogut ser alguna cosa que no portava res que fos explosiu… Després, quan s’ha de fer el judici, s’ajorna perquè els de la Brigada d’Informació al·leguen que fan vacances. Uns dies després, de sobte la jutgessa admet una prova d’última hora, que és quin líquid contenien els explosius, perquè no s’havien recordat de posar-ho. Després no ens deixen presentar unes imatges que demostra com era el lloc de la detenció, per veure que jo m’hauria pogut escapar corrents en cas d’haver portat la bossa. En cap moment no vaig córrer ni exercir resistència… Ens van dir que aquelles imatges no interessaven. Anava tot enfocat a facilitar a la policia la seva declaració i a dificultar la meva defensa. I una altra irregularitat: van agafar la bossa sense que vinguessin els TEDAX ni res. La van posar al maleter del cotxe patrulla i se la van endur.

—Us van condemnar per la declaració de tres agents.
—Sí, l’única prova és aquesta. Un policia diu que veu com porto la bossa, arrenco a córrer i m’agafen. Un altre diu que veu com la porto, la deixo a terra i em quedo allà i l’altre diu que ho deixo a terra i surto corrents. Ni tan sols es posen d’acord a explicar-ho igual… La policia diu una cosa i la jutgessa hi dóna valor de prova.

—Us van fer preguntes polítiques al judici?
—Sí, em deien: ‘Aquest grup antifeixista demana la teva llibertat.’ Jo em demanava de què m’acusaven: de tinença d’explosius o d’antifeixista?

—La premsa espanyola ha publicat moltes coses sobre el vostre cas. Us acusen de tenir antecedents penals i d’haver comès més delictes greus.
—És intoxicació. Es recolzen en els antecedents policíacs, informes de la policia. Jo he estat detingut per conflictes amb la policia, no ho nego. A Vallecas tenim conflictes amb la policia habitualment, perquè hi ha una dicotomia entre el barri i la policia, un conflicte de classe en què la policia exerceix el paper d’ariet de les elits per tenir els barris sota control. He tingut conflictes, he estat detingut i jutjat, però m’acusen d’uns altres delictes, i això és pura intoxicació.

—Com és el vostre pas per la presó?
—Els dos primers mesos estic en règim FIES. És el meu primer contacte amb la presó, quan començo a veure el tracte diferenciat que reps si hi entres per un delicte de profit material propi o per qüestions ideològiques o morals. Hi ha un FIES especial, que és el FIES 3, el que apliquen als qui hi entrem per motivacions ideològiques.

—Què implica?
—Hi ha graus diversos, però amb nosaltres, els presos polítics, acostumen a aplicar el més dur, que és la intervenció de les comunicacions, el fet de tenir menys trucades que la resta de presos… Només pots enviar dues cartes setmanals, i totes passen per seguretat, són fotocopiades i enviades al Ministeri d’Interior. Igual que les trucades, les comunicacions al locutori i els vis-a-vis. És pressió psicològica. A mi m’agrada molt fer bromes per telèfon, i un dia va venir el subdirector de seguretat de Navalcarnero i em va dir: ‘A veure si madures una miqueta!’ Era una manera de dir-me que m’escoltava. Al final em van retirar el FIES perquè el jutge de vigilància penitenciària va dir que la sentència no parlava de pertinença a grup armat. El FIES 3 me l’havien aplicat per banda armada, injustificadament. El que el jutge va dir de facto és que durant molt més d’un any m’havien tingut de manera irregular en un règim especial.

—Com us hi vau adaptar a la presó?
—Em vaig mentalitzar ràpidament. La presó és plena de vallecans perquè és plena de pobres. Vallecas és un barri de gent obrera i amb pocs recursos i a molts la vida els porta a aquests submons. Com que hi havia molta gent del barri ràpidament vaig fer contactes. També em va donar molt de suport la lectura i l’esport, i també la solidaritat exterior. Cada dia em lliuraven cartes i això és molt important per als presos polítics. Allà també he fet estudis. És molt comú en els presos polítics centrar-te en aquestes coses i aïllar-te una mica de tot l’inframon que s’hi mou.

—Heu estat a presons de Madrid i Catalunya. Hi heu vist diferències?
—En ambdós llocs la presó és un instrument de repressió bàsic de l’estat. Per més competències que tingui la Generalitat, continua essent un òrgan de repressió de classe. A Catalunya he tingut la percepció que els recursos de vigilància penitenciària tenen més garanties i la presó no té aquesta connivència amb vigilància penitenciària que sí que he vist a Madrid. Però depèn molt de la valentia del jutge de vigilància penitenciària.

—Com la viviu, la tornada a la normalitat?
—També he aterrat bé. El meu entorn m’ho ha facilitat molt. He sortit amb estudis i exerceixo una professió relacionada amb això que he estudiat. Però et queden seqüeles. Els codis de la vida al carrer no són els mateixos que els de la presó. A la presó estàs en alerta i no exerceixes cap autonomia. Et diuen: ‘Puja, baixa, entra a menjar, posa’t a la cua, vés al poliesportiu…’ Quan vaig sortir em passava que em deien ‘seu’ i seia, però potser no em venia de gust. Costa de recuperar l’autonomia, la iniciativa. Vivim una onada de repressió que creixerà i hem de tenir cura d’aquesta gent que entra a la presó. Hem de procurar de protegir-los quan surtin i tenir comprensió amb el desequilibri entre viure a la presó i al carrer.

—Després de tot aquest temps, quina explicació hi doneu, al vostre cas?
—La primera cosa que ve al cap és el concepte ‘cap de turc’, però també hi té a veure la inèrcia dels esdeveniments, com es desenvolupen en aquella època a Madrid. Hi ha un ressorgiment de les mobilitzacions per a demanar més democràcia i llibertat. I això té unes conseqüències. Hi ha repressió perquè l’estat es defensa. No és casualitat que sigui a Vallecas. És on hi ha un pòsit fort de mobilització, un moviment obrer arrelat que ha perdurat malgrat el solar que ens van deixar els vuitanta i tota la desmobilització generalitzada. La policia està molt pendent en jornades com aquesta, en barris com aquest.

—Com és la relació amb la policia a Vallecas?
—Com diu la cançó: la vella dicotomia, el barri i la policia. No és una qüestió dels joves, són les famílies, és el barri. La policia no ens agrada. No l’entenem com un aliat, sinó com un enemic de classe. Alguns ho entenem de manera conscient, uns altres per instint. A més, la proporció de policia per habitants a Vallecas és desproporcionadíssima. Quan un agent comença a exercir li donen crèdits o punts depenent de la comissaria en què treballi i la de Vallecas és la que en dóna més.

—I Bukaneros què significa al barri?
—Allò que passa a l’estadi de Vallecas és un laboratori de repressió. Quan el Barça juga la final de la Copa del Rei requisen samarretes grogues, però nosaltres fa molts anys que veiem com, aleatòriament, posen multes fins de cinc mil euros a alguns nois pel que diu a la seva samarreta o a la bufanda. Una samarreta d’ACAB, per exemple. Quan hem anat al Bernabéu no ens han deixat entrar amb banderes tricolor. La llei de l’esport ha estat el laboratori de proves de la llei mordassa. Formar part d’aquests grups també és un primer pas per a polititzar-se, que és una mica la meva història. Això explica que a Madrid hi hagi tants nazis a segons quins barris. Molts són nois del Madrid o de l’Altlètic. S’hauria de tenir més cura de les grades dels camps als nostres barris i ciutats, no deixar-les a aquesta gent i només malparlar del futbol, bandejant-ne l’essència aglutinadora de les classes populars.

—Com veieu la situació a Catalunya?
—Com a madrileny, crec que alguns que vivim a Catalunya hem d’exercir de vasos comunicants, de l’un costat i l’altre. I acostar aquestes postures comunes. Crec que l’estratègia ara és crear un front comú a tot l’estat que lluiti pels principis democràtics que van des de l’autodeterminació fins a la i del neoliberalisme. Que l’estat exercirà repressió jo no en tindria dubtes, no m’hi posaria les mans el cap. Crec que hem d’assumir que és el peatge que s’ha de pagar a l’estat espanyol si es volen exercir drets democràtics. L’estat, per pura essència i composició, exercirà repressió com a resposta a situacions polítiques. Això els antifeixistes a Madrid sempre ho han sabut. Quan es va fer la manifestació per l’autodeterminació a Madrid els joves antifeixistes van saber que els nazis s’anaven organitzant per anar-hi a apallissar els catalans. I van decidir de fer un cordó de seguretat, posant-hi el cos, per a evitar que els feixistes toquessin ningú.