Per parlar dels ribosomes, Ada Yonath utilitza una metàfora habitual però ben esclaridora: els defineix com a fàbriques universals que produeixen proteïnes mitjançant la descodificació del material genètic present a totes les cèl·lules vives. Diferents tipus d’aminoàcids arriben a la fàbrica transportats en camions amb matrícula ARNt (és a dir, l’ARN de transferència), d’on surten connectats a una cadena de proteïnes nova de trinca, l’estructura de la qual ve determinada per l’ARNm o ARN missatger. Els camions marxen de nou a per més aminoàcids i la maquinària (que desenvolupa una de les funcions clau per al funcionament d’un organisme viu) comença de nou.

Filla d’una família humil arribada en 1933 a l’encara Mandat Britànic de Palestina, Ada Yonath va créixer a Jerusalem amb pocs recursos per a l’estudi però una gran curiositat pel món que l’envoltava. Durant la seua infància, algun experiment va culminar en incendi o fins i tot en braç trencat, però va ser a l’institut on la seua intel·ligència va cridar l’atenció del director, que va oferirli no pagar matrícula a canvi de tutoritzar altres estudiants. A la Universitat Hebrea de Jerusalem va estudiar química i biofísica i més tard duria a terme un doctorat en cristal·lografia de raigs X a l’Institut de Ciència Weizmann, on ha romàs vinculada fins a l’actualitat.

Per què les grans companyies farmacèutiques no inverteixen en antibiòtics?

Doncs perquè volen traure benefici. Els antibiòtics costen molt de temps de fer i després es venen només durant tres o quatre setmanes, per a infeccions o ferides. Les persones acaben el tractament després d’aquests dies, així que aporten pocs beneficis. És molt millor vendre coses per a diabètics o la hipertensió…

«La resistència als antibiòtics és un procés natural: als bacteris no els agrada morir»

Coses que la gent pren durant molt de temps…

Sí, còctels de pastilles, que poden vendre durant anys i dècades, al preu que vulguen. A les empreses, jo els dic que no els quedaran pacients vells a qui vendre aquests còctels si tothom mor abans a causa d’infeccions per a les quals no tenim antibiòtics. No els caic gaire bé.

I no pensa que són les institucions públiques les que han de representar un paper a l’hora de finançar aquesta recerca, al marge de les grans companyies?

Sí, és clar. Fa uns cinc anys, els països de la Unió Europea i d’altres, com Japó o els Estats Units, tots van decidir ja que no poden obligar les empreses a fer-ho. Així que ara hi ha més recerca. Però les empreses privades… [remena el cap]. Algunes menudes fan alguna cosa, però no és suficient per al que realment es necessita. Ja entendran algun dia que d’aquí poc no hi haurà gent gran com jo [riu].

Llig l’entrevista completa al web de Mètode

Lucía Sapiña, Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Susanna Ligero, periodista, revista Mètode.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb