Avui Espanya és ingovernable. I ho serà encara més mentre no compti amb els vots dels catalans. Aquesta és, em sembla, l’única conclusió segura que el ciutadà espanyol preocupat per la governabilitat del seu país podia treure després del 26-J –ja l’havia d’haver treta passat el 20-D–, i encara més si, a banda de ser ciutadà, fos un polític honest, valgui l’oxímoron. Però és evident que les coses no han anat per aquí, i ja veurem si hi aniran, per més que ara el president en funcions del govern espanyol digui que, aquesta vegada sí, convocarà a consultes fins i tot els grups d’Esquerra i Convergència.

Fixem-nos en això que diu l’aritmètica d’ara, per no fer-ho llarg: hi ha dos grans acords d’investidura teòrics, el de PP i PSOE (que suma 222 escons contundents) i el més inviable de PSOE amb Podem i Ciutadans (que en faria 188, 13 més que la majoria). Qualsevol altra combinació només serà productiva si rep el suport dels nostres partits independentistes: la de les ‘dretes’ (fins i tot si al PP i Ciutadans s’hi afegissin el PNB i els canaris) necessita els vots de Convergència (per a sumar entre 177 i 183 escons); per a la de les ‘esquerres’, calen els vots, a més, si més no del PNB (178).

És a dir, que pràcticament només hi ha una combinació possible que faci majoria prescindint dels nostres 17 diputats. I aquesta, l’aliança entre PP i PSOE, deu ser imaginable abans que res com una operació de salvació de la seva Espanya enfront de la reivindicació catalana. Que, no tan paradoxalment, per tant, encara l’exacerbaria: vaja, que potser sortirien del foc, però caurien a les brases d’accelerar el procés.

Quina sortida tenen, doncs, els aspirants a presidir el govern espanyol per a deixar enrere l’atzucac? Ser investits amb els vots de Convergència o d’Esquerra o de tots dos. I pagar-ne el preu. I quin seria, aquest preu? El de seure finalment a parlar de les aspiracions legítimes del poble català, expressades manta vegada al nostre parlament. Això és, negociar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Que seria, doncs, legal, acordat, vinculant i tot allò que hi vulgueu afegir.

Repetir aquest juny les eleccions del desembre ha tingut una gran virtut: ha permès a tothom qui vulgui tenir els ulls oberts de constatar que tots els camins porten al nostre referèndum. S’hi posin com s’hi posin. Hi portava la comparació escocesa, hi aniran anant les conseqüències del Brexit i, naturalment, hi aboca com més va més la governabilitat de les Espanyes. Que no tornaran a ser singulars, per més que se’n pintin de blau la pràctica totalitat de les províncies, mentre no agafin per les banyes el toro aquest de la unitat de la pàtria.

Això diu l’aritmètica, estricta com és. Mirar-s’ho de qualsevol altra manera allunya el qui ho faci de les fredes matemàtiques i l’aboca a les fantasies cabalístiques. Cosa que a Espanya (on dos més dos mai no sumen quatre, sinó que solen tornar-se només un als Països Catalans i almenys cinc a bona part de les comunitats autònomes d’identitat rojigualda) tampoc no seria tan extraordinària.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb