El gran historiador francès Fernand Braudel va escriure que els marcs mentals són presons de llarga durada. Com passa a totes les disciplines acadèmiques, el paradigma d’anàlisi de la història de Braudel ha estat criticat. En el seu cas per determinista. És normal; no hi ha cap proposta teòrica que no sigui qüestionada. De fet, han de ser-ho necessàriament. En el cas de les ciències, que alguns creuen innocentment que són esquemes objectivament inatacables, la falsabilitat de les teories és condició de la seva validesa. Una condició essencial al progrés del coneixement científic, com va establir Karl R. Popper al llibre Conjectures and Refutations. I si encara hi ha qui creu que l’escepticisme no forma part de la ciència, faria bé de llegir els llibres de Paul Feyerabend per desallotjar del seu cervell alguns mites vuitcentistes residuals sobre la parusia de la intel·ligència en forma de positivisme.

Malgrat les crítiques que encara es puguin fer a l’obra de Braudel, no és fàcil de descavalcar-lo de la seva posició com un dels historiadors més influents del segle XX. La justifiquen la magnitud de la matèria sobre la qual treballà, però sobretot la importància acordada a l’espai en una disciplina íntimament identificada amb la temporalitat. I també la modificació d’aquesta, mesurada tradicionalment en unitats relativament petites (en anys, dècades, generacions), donant-li una dimensió molt més gran, gairebé geològica, mitjançant el concepte de llarga durada.

Braudel acordà una importància relativa als individus i als esdeveniments, considerant que calia situar-los al seu medi per a fer-los comprensibles. Segons ell, la història tradicional, la que se centra en els esdeveniments, és la que ofereix més interès humà, però també la més superficial. Si sols ens fixem en els esdeveniments correm el risc d’enlluernar-nos i de no veure res de la fosca d’on sorgeixen. Això passa quan hom viu encantat per la lluor fugissera dels fets i pendent de la remor de la política en els sismògrafs de superfície que són, en realitat, els mitjans de comunicació. 

La llarga durada no implica pas immobilitat. El món es transforma contínuament, però els canvis es perceben més o menys segons la mesura temporal adoptada. En el temps geològic es percep el desplaçament dels continents, el sorgiment de muntanyes, l’aparició de rius. En el temps climatològic, la regressió del bosc i l’avançament del desert. Al món efímer de la política, on tot és flor d’un dia, la rapidesa dels canvis d’opinió fa una sensació caòtica, de gran arbitrarietat i inestabilitat. Però vistes les coses amb perspectiva, la d’una generació per exemple, apareixen tendències i reiteracions formals. I si el diafragma s’obre a l’amplada d’un segle, comença a prendre consistència la forma de la societat. I així fins a la mirada de llarg recorregut que proposen Braudel i els seus deixebles. Malgrat la influència de l’Escola dels Annales a Catalunya, sobretot gràcies a l’obra de Pierre Vilar, els historiadors catalans s’han inclinat més per estudiar allò que a Braudel li semblaven “trastorns de superfície”, bàsicament els esdeveniments polítics. I entre els historiadors afectats pel marxisme, les “estructures” i “conjuntures” de la dialèctica de classes, en aplicació sovint local de les “lleis de la història” i amb intenció palesament ideològica, en el sentit d’imposar un paradigma polític a una realitat que, d’aquest fet, resta comprimida. 

Aquests marcs mentals, com advertia Braudel, esdevenen una presó, invisible i doncs inconscient. Perquè hi ha condicionants que formen part de la tradició (acadèmica o social) i, confosos amb l’objecte estudiat, provoquen l’assentiment automàtic. D’exemples n’hi ha a cabassos. Un de molt arrelat a l’evidència és l’explicació del catalanisme com a ideologia burgesa. Aquest mite d’orígens ja es trobava en el lerrouxisme original i l’han anat alimentant ideòlegs de la FAI, poumistes com Andreu Nin, comunistes com Jordi Solé Tura i els epígons locals de la tesi de Hobsbawm sobre la invenció de la tradició, molts dels quals afectats de politicisme vocacional. Per això, malgrat les pretensions en sentit contrari, molts no feien pas història “des de baix”, de les arrels populars del catalanisme, sinó des d’un elitisme proper al poder de l’estat. Operant dins el marc mental de l’estat, aquests historiadors no s’adonen de la incongruència d’atribuir a la burgesia un corrent d’opinió que irrita profundament “l’estat burgès”, fins al punt que aquest s’hi oposa amb violència.

Reconstituint-se de generació en generació, aquest marc mental es manté intacte en règims diferents (monarquia, república, dictadura, neoconstitucionalisme), no pas per una especial virtut explicativa sinó pel concurs de circumstàncies de llarga durada. Un flux migratori sostingut, l’ossificació del poder polític, el desplaçament del poder econòmic cap al centre peninsular i la dependència que això implica contribueixen a aclimatar una organització del conflicte social que té per finalitat desactivar la competitivitat del país en relació amb uns altres pobles formats en condicions geogràfiques, econòmiques i político-ambientals molt diferents. Així com l’anticicló de les Açores influeix en el règim pluvial a les costes mediterrànies de la península i en determina els conreus, la relació secular dels Països Catalans amb l’estat configurat per Castella influeix en allò que alguns historiadors anomenaren història de les mentalitats. Hom troba a faltar aquesta metodologia en la historiografia catalana. Hi ha historiadors competents, però cap treball d’envergadura a l’estil de Le Roy Ladurie, per posar un exemple d’historiador que entengué la importància de combinar l’evolució cultural amb la història material i demogràfica d’una regió.

Però la llarga durada no afecta sols la història del catalanisme. A Catalunya hi ha una llarga tradició d’enfrontaments a benefici del poder reial o de l’estat. La botifleria és una constant de la mentalitat catalana, que cerca protecció o arbitratge en la força de l’estat, que al seu torn ho aprofita per refermar la seva autoritat. Ho féu la corona aragonesa al segle XV en les lluites entre els nobles, la Diputació del General i el Consell de Cent d’una banda i els remences d’una altra. Ho va fer més tard la Segona República espanyola en el conflicte provocat per la llei de contractes de conreus i la impugnació de què fou objecte per la Lliga Regionalista al Tribunal de Garanties Constitucionals. Ara mateix ho fa el PSOE amb l’enfrontament entre els partits independentistes, que invoquen “raons” ad hoc per a dissimular el marc mental en què estan atrapats. És el marc i no pas les raons que els impedeix de sortir de la presó ideològica. Aquest marc fa segles que és vigent. Sortir-ne no és qüestió d’estratègia sinó de canviar de mentalitat, ço és, de cultura. 

Els qui al principi del procés proclamaven la mort del catalanisme s’equivocaven. El catalanisme fou l’expressió política de la Renaixença. Per això el Diari Català de Valentí Almirall es proclamava polític i literari, en aquest ordre. Per a superar la paràlisi on l’ha dut la política, l’independentisme ha de continuar fent catalanisme, però invertint les prioritats i supeditant la política a la cultura, entesa en sentit antropològic, d’orientació global de la vida col·lectiva. Caldria obrir un nou cicle amb una cultura més exigent, més solidària i més conscient del pes dels orígens, com li agradava de recordar a Braudel, a fi d’entendre que la història no és un relat ni una estatística, sinó una pressió ambiental que conforma les decisions no sols dels individus sinó de les comunitats. I que l’única manera de sostreure’s a la força incontrolable d’aquesta pressió és entendre-la i incorporar-la a la conducta, com fan els enginyers aerospacials per a posar els satèl·lits en òrbita, o els submarinistes quan s’endinsen en un medi diferent. 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.