Us presento l’A. Dona, quaranta anys, casada, amb dos fills i una feina estable i de responsabilitat en una empresa. Té hora per a fer-se una mamografia, la rutina de cada any. Però enguany li truquen del centre abans no passi a recollir els resultats. No m’allargaré: un tumor al pit, càncer, patapam. Després de passar per quiròfan un parell de vegades i fer unes quantes demolidores sessions de radioteràpia, l’A se n’acabarà sortint. I llavors haurà de tornar a la feina estable i de responsabilitat –si és que no l’ha perduda després de la llarga baixa. Però hi tornarà amb una altra mirada, i de seguida s’adonarà que la feina ja no li va a mida, que li ve gran o se li ha fet petita, no ho sap, però que treballar en aquella empresa no la satisfà com abans. Perquè abans la satisfeia, oi? L’A ho qüestionarà tot, ara. El càncer haurà fet trontollar la seva vida.

Ara us presento en D. Home, quaranta-cinc anys, casat amb dos fills (no, no és el marit de l’A) i una feina estable també. El que perilla en la vida d’en D no és la salut. La dona el deixarà, li demanarà el divorci, vindran uns mesos d’advocats, custòdies i maldecaps, però finalment tot acabarà trobant el seu lloc, un lloc nou. En D viurà sol en un pis on setmana sí setmana no hi viuran els seus dos fills. La relació entre en D i la seva ex serà nul·la, però amb els seus fills millorarà, hi passarà menys temps però el sabrà aprofitar millor, o diguem-ho més clarament: les noves circumstàncies l’obligaran a aprofitar el temps que passi amb els seus fills, perquè haurà pres consciència que els pot perdre. El divorci haurà fet trontollar la seva vida.

I finalment us presento en J. Home, trenta-cinc anys, casat i sense fills, amb una feina que no és del tot estable però l’omple, l’omple tant que no té temps de res més, gairebé ni de passar-lo amb la dona i intentar tenir fills, que sembla que seria el pas següent segons el manual de vida que tenen en el punt de mira com a parella. Un divendres en J és cridat al despatx del director i en surt amb un comiat, una indemnització, una carta de recomanació i un «ets jove i tens talent, te’n sortiràs, compta amb mi pel que calgui, bla, bla, bla». En arribar a casa, la dona l’espera amb un sopar especial i un predictor entre les dues copes de cava. Un mes després en J decidirà invertir els diners de la indemnització a muntar una petita empresa que faci el mateix que la que va prescindir dels seus serveis però a petita escala, amb consciència ecològica, compromís social i un munt de valors ètics afegits que inclouran, també, uns horaris laborals que li permetin de passar més temps amb la dona i el futur fill, perquè li ha quedat clar que sense aquest embaràs tan oportú aquell divendres s’hauria enfonsat anímicament. El comiat haurà fet trontollar la seva vida.

Si preguntéssim a l’A, a en D i a en J si tornarien a la situació d’abans del càncer, el divorci i el comiat, què ens dirien? Potser ens dirien que no ara que tornen a estar bé, però fins que no han aconseguit convertir el trontoll, la crisi (ja ho he dit), en un motor per a redefinir la seva vida, la resposta és molt probable que fos que sí i amb els ulls tancats.

I estic segura que l’A ara no corre per la vida recomanant tenir un càncer a tothom que no té una feina que l’ompli; que en D no fa apologia del divorci entre els amics que se li queixen que veuen poc els fills; que en J no sosté a totes les sobretaules familiars que el millor que et pot passar és que t’acomiadin de la feina el mateix dia que la teva dona té la primera falta. ‘Tingues càncer, divorcia’t, perd la feina.’ No funcionen com a eslògans, oi?

Hi ha molts A, D i J que sense viure cap crisi extrema aconsegueixen fer canvis a les seves vides per millorar-les. Hi ha oportunitats sense crisi, i hi ha crisis sense oportunitats. Perquè també hi ha moltes A que tornen a la feina d’abans i no es plantegen res; molts D que se separen i segueixen el mateix patró de vida que abans respecte dels fills; molts J que quan els acomiaden busquen feina en una altra empresa similar i l’únic que els canvia és la parada de metro on baixen de dilluns a divendres.

El càncer, el divorci i el comiat per si sols no són cap oportunitat, són tres senyores putades, amb totes les lletres, i no tothom se’n surt. Potser que deixem d’ensucrar les crisis, que parem de disfressar-nos d’aus fènixs que reneixen de les cendres amb tot un arsenal de lemes suats sobre superació i segones oportunitats que sembla que ens vulguin vendre les desgràcies com a regals dels déus. Posar-se malalt, separar-se, quedar-se sense feina, això ens pot passar a tots, i abans de ressorgir de les cendres, si en ressorgim, passarem pel foc del dolor, de la pena, de la ràbia, del per-què-jo, i a més pot ser que ens quedem atrapats en el foc, sobretot si tothom s’entesta a parlar-nos només del que ve després de les cendres. Parlem més del foc i menys de les cendres, parlem més del fracàs i menys de la superació, diguem-ne fracàs, sí, i si després sabem girar-ho, ja en direm com n’hàgim de dir, que jo en diria supervivència i no triomf, perquè això que han fet l’A, en D i en J no és superar-se, és sobreviure, o, encara diria més, és viure.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.