08.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 08.12.2022 - 21:52
Joan Fuster, el 1982, ara fa quaranta anys, a la plaça de Bous de Castelló, en un acte d’homenatge a Manuel Sanchis Guarner i de celebració dels cinquanta anys de les Normes de Castelló, va fer un discurs a favor del català en una plaça estibada de gent, amb banderes quadribarrades, que cridava un pic i un altre “País Valencià, Països Catalans!”.
Hem fet molts actes d’homenatge, ben merescuts, a Joan Fuster. Parlaments, exposicions, conferències, taules rodones… Hem recordat la seva obra i les seves paraules. Tot molt interessant i molt d’agrair. Passem, idò, de les seves paraules als nostres fets. Seguim la línia que sàviament ens va marcar.
Moltes de les persones que ens sentim implicades en la promoció de l’ús del català i hi estam compromeses trobam que fan falta accions coordinades i de gran importància per part dels governs del Principat, el País Valencià i les Illes Balears, per posar el català al lloc que li correspon. I s’ha de fer de manera clara, decidida, continuada, a tots els àmbits, a tot el territori i que es reflecteixi a les normatives elaborades per tots tres parlaments i a les campanyes consensuades, participades i efectives per a generalitzar l’ús del català.
Sí, ara direu que políticament això és molt complicat, que parlam d’uns partits espanyols i locals que s’estimen més passar-hi de puntetes, pel tema del català. Són partits que diuen que el defensen, però només a estonetes i en situacions fàcils.
Si realment volem posar Joan Fuster en primera línia, fer veure que som fidels al seu missatge lúcid i dignes hereus del seu compromís amb la llengua i el país, haurem de fer alguna cosa més que actes d’homenatge. Ell no es deixaria instrumentalitzar. Segur que diria: “O feu una política lingüística valenta i decidida, justa, oberta a tothom, integradora i de futur, o no us poseu el meu nom a la boca.”
La veritat és que la feina feta és insuficient. El 1981 Joan Fuster deia: “Estem en perill immediat de perdre l’idioma. Si almenys n’arribem a tenir una consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l’esperança. Després encara vindrà molta feina a fer, un gran esforç, lent i complicat, enèrgic.”
Estudis, informes i manifests ens indiquen que ens trobam en una situació d’emergència lingüística. El panorama és molt decebedor i enguany s’ha agreujat. Us parlaré del que conec de prop. El Consell Social de la Llengua catalana de les Illes Balears (CSL) que va ser creat el 2002 i enguany fa vint anys, no ha convocat la reunió extraordinària que s’havia de celebrar durant l’estiu, compromís que s’havia adquirit arran de la revisió dels acords presos pel CSL i que restaven incomplets, tot i que el reglament del Consell atorga la responsabilitat de l’execució dels acords del Consell a la seva presidenta, càrrec que ocupa com a membre nat la presidenta del govern de les Illes Balears. Tampoc no s’ha convocat la reunió ordinària que s’havia de fer abans de final d’any. A més, la molt honorable presidenta del govern de les Illes hauria d’haver presidit, en aquestes dues legislatures, la vintena de reunions que s’han fet, entre plenaris i comissions permanents, i només va assistir al primer plenari del 2015. El CSL va aprovar el pla d’accions 2016-2021 (encara no tenim el pla actualitzat i som a punt de començar el 2023!), en què es demanava, entre moltes coses més, que el govern regulàs el requisit de català per a les persones que treballen en entitats prestadores de serveis a la joventut. Aquest estiu s’ha aprovat la llei 5/2022, de 8 de juliol, de polítiques de joventut de les Illes, i no es demana cap requisit. Què diria Fuster que s’hagi fet una llei de joventut i no s’hagi establert l’acreditació d’un nivell B1 o B2 per a promoure l’ús del català entre el jovent? El govern sap que la majoria de persones escolaritzades aquests darrers vint anys a les Illes disposa de la capacitació lingüística, si té aprovat el català de 4t d’ESO i ha fet el 50% de l’ensenyament en català des de 5è i 6è de primària. I pels que no han estat escolaritzats a les Illes, hi ha prou formació per a assolir sense dificultats un nivell B1 o B2.
Si aquesta llei no preveu la capacitació lingüística de les persones que treballen en aquest sector i trasllada la garantia dels drets lingüístics a unes altres institucions i entitats, públiques o privades, aquestes entitats difícilment ho faran. Garantia de drets ad libitum? Així el govern no assumeix ni la responsabilitat de la normalització lingüística (NL) que li atorga l’Estatut d’Autonomia, ni haver de fer un gran esforç, enèrgic, per argumentar la necessitat d’acreditació d’aquest requisit a la població que encara no ho ha entès.
Enguany se celebren els noranta anys de les Normes de Castelló, que de llavors ençà reconeixen la unitat de la llengua. La molt honorable presidenta Francina Armengol tendrà una reunió amb el seu homòleg, el molt honorable president Ximo Puig. Un bon moment per a fer una visita al País Valencià, refermar llaços i establir una agenda conjunta que treballi per a la igualtat de drets de la ciutadania que representen, que inclou també el dret d’expressar-se en català en tots els àmbits i poder assolir així una societat amb un grau més alt de democràcia i justícia social. Seria bo que a l’ordre del dia de la trobada hi figuràs la normalització de la llengua que compartim, la llengua catalana i que els acords passassin a formar part de l’agenda política compartida.
Aquesta setmana s’ha publicat al País Valencià un informe que demostra el retrocés de l’ús social del valencià, sobretot dins les cases, que baixa uns quatre punts respecte del darrer informe, del 2015. Per una altra banda, el requisit lingüístic que fa poc ha regulat la Generalitat Valenciana és insuficient. Una gran majoria del personal sanitari de les Illes i del País Valencià disposa de l’acreditació de la competència en català i, en canvi, els governs no l’han feta efectiva. Els fa por el renou polític i partidista de la minoria intolerant? Què diria Joan Fuster de l’acreditació de la competència lingüística que encara no es demana al sector sanitari, en què es vulnera el dret de parlar amb la llengua pròpia i oficial del país?
A les Illes, aquests dies s’ha llançat una campanya, “Mou la Llengua”, i el govern ens convida a fer “petits gestos per augmentar l’ús del català perquè milloren la salut de la llengua i el benestar de les persones que l’empren”. Francament, agraïm la campanya, però dubtam que els petits gestos puguin ser efectius si no hi ha un marc legal que faci necessari el coneixement i l’ús del català. Sembla que ens traslladen a nosaltres la responsabilitat del procés de normalització lingüística. I sí, el català és cosa de tots i totes, però hi ha d’haver molta més feina i més coherència en totes les actuacions dels governs.
El millor homenatge a Fuster, gran defensor dels Països Catalans, és establir la reciprocitat de les ràdios i televisions de tot el territori, promoure l’expansió del català al món digital i a les xarxes socials, regular l’acreditació de la capacitació en català del personal dels serveis públics –administració, educació, sanitat, justícia, cossos i forces de seguretat, als sectors de joventut, de l’esport i del lleure…– de tot l’àmbit de parla catalana. Seria bo reunir els diferents consells socials de la llengua i compartir la feina feta per ser més efectius. Necessitam treballar, treballar i treballar, junts, incansables i constants. I tenir ben presents les darreres paraules del discurs de Joan Fuster a la plaça de Bous de Castelló: “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”
