Fa uns anys, si algú tenia un dubte sentimental, feia una d’aquestes tres coses: parlava amb una amiga, s’ho pensava una estona o escrivia un missatge i l’esborrava quinze vegades abans d’enviar-lo. Ara hi ha una quarta opció: preguntar a la intel·ligència artificial (IA) què convé dir, com dir-ho i fins i tot amb quin to.

L’escena ja és quotidiana. “Ajuda’m a respondre a aquest missatge sense semblar massa seca.” “Escriu-me una manera assertiva de dir-li que estic molest.” “Com puc dir-li això sense empitjorar la situació?” La IA no tan sols redacta, també ordena emocions, rebaixa tensions, proposa estratègies i ofereix la sensació que, en el caos de les relacions humanes, com a mínim hi ha una veu clara que sap per on començar.

Trobar paraules o evitar una resposta impulsiva

Això té una part evidentment útil. Hi ha persones a qui la IA pot ajudar a trobar paraules quan estan nervioses, blocades o cansades. Pot servir per posar ordre a una idea, per evitar una resposta impulsiva o per expressar amb més calma allò que un vol dir. En aquest sentit, seria absurd caure en un rebuig automàtic, perquè, com tantes altres eines, la IA pot ser una ajuda real.

Però precisament perquè és útil, convé fer-se una pregunta incòmoda: què passa quan deixem que una màquina ens ajudi no tan sols a escriure millor, sinó a relacionar-nos, a discutir, a consolar o a prendre petites decisions íntimes? Què passa quan, en un conflicte, el primer impuls ja no és pensar, parlar o dubtar, sinó consultar-ho?

El problema no és que la IA “pensi per nosaltres” en un sentit estricte. El problema subtil és que ens acostumi a no pensar amb la mateixa exigència, que ens faci més suportable evitar la incomoditat de trobar les nostres pròpies paraules, o que converteixi en hàbit allò que al principi semblava un ajut puntual.

Discutir també és aprendre a escoltar i tolerar

El cognitive offloading o descàrrega cognitiva és com anomenem una manera de desfer-nos d’una part del treball mental. Ho fem constantment. Apuntem coses al mòbil per no recordar-les, usem el GPS en lloc d’esforçar-nos a orientar-nos, i consultem cercadors per no haver de retenir informació de memòria. Amb la IA, el desplaçament va una mica més enllà. A més d’externalitzar dades o recordatoris, també externalitzem interpretacions, formulacions, criteris i, fins i tot, maneres de gestionar situacions personals.

Aquí és on la qüestió es torna més delicada. Perquè discutir amb la parella no és trobar la frase correcta i prou. També és aprendre a pensar què et passa, a mesurar les paraules, a escoltar, a tolerar l’ambivalència i sobretot a construir una veu pròpia i una individualitat. Si cada vegada que hi ha fricció recorrem a una resposta suggerida, potser guanyem eficàcia immediata, però també hi ha el risc de practicar menys aquestes habilitats i diluir, d’alguna manera, la nostra essència única.

Confondre disponibilitat amb saviesa

Passa igual fora de la parella. Cada dia hi ha més gent que fa servir la IA per decidir com demanar perdó, com posar límits, com donar una mala notícia, com respondre a una crítica o com començar una conversa incòmoda. Són situacions molt humanes, justament aquelles en què no hi ha una fórmula perfecta. I, tanmateix, la IA és molt seductora, perquè ofereix allò que sovint trobem a faltar en la vida real, una resposta instantània, ben estructurada i lliure de vacil·lacions.

Aquesta és una de les seves grans forces. La IA sempre respon. No es cansa, no s’impacienta, no diu “ara no puc” i no ens obliga a suportar silencis. Però que sempre respongui no vol dir que sempre entengui. I que sigui molt disponible no vol dir que sigui sàvia. En la vida quotidiana, aquestes dues coses es confonen amb massa facilitat.

De fet, una de les novetats del moment no és tècnica, sinó psicològica. A moltes persones, la IA els transmet una estranya barreja de control i alleujament. En una decisió incòmoda, consultar-la ofereix la sensació de fer alguna cosa sensata. Encara que al final decidim nosaltres, la màquina sembla que hagi validat el camí. És com si pensar amb l’ajut d’algú que sempre té resposta ens estalviés una part del vertigen de decidir.

La incertesa ens fa créixer

Però aquí hi ha una trampa. En les relacions humanes, una part important de la maduresa consisteix justament a tolerar la incertesa, no saber exactament com dir una cosa, no tenir garanties sobre com serà rebuda i assumir que no hi ha algorisme per a la vulnerabilitat. La IA, en canvi, tendeix a convertir aquesta zona grisa en un problema de formulació. “Prova aquesta frase”, “fes servir aquest to”, “evita aquesta paraula”. De vegades és útil. Però també pot empobrir la nostra relació amb el dubte, i també el procés de producció pròpia per mitjà de l’assaig-error.

Per tant, el perill no és tecnològic i prou. També és cultural i personal. Si ens acostumem a consultar la IA abans de respondre a un missatge difícil, abans d’afrontar una conversa tensa o abans de dir què sentim, potser acabarem essent més eficients, però no necessàriament més capaços. Potser sabrem com sonar més bé, però no sempre entendrem més bé què pensem o què sentim.

Això no vol dir que calgui expulsar la IA de la vida quotidiana, com si qualsevol ajut fos una renúncia. Vol dir, més aviat, que convé distingir entre una eina que acompanya i una eina que substitueix. Una cosa és demanar-li que ens ajudi a ordenar una idea, i una altra, acostumar-nos a no formular-ne cap sense passar abans pel seu filtre.

Potser la pregunta no és si la IA pot ensenyar-nos a discutir amb la parella. Potser la pregunta bona és una altra. Què deixem d’aprendre nosaltres quan la màquina ens estalvia massa vegades el treball de parlar, de dubtar i de trobar les paraules? Perquè el perill principal de la IA quotidiana no és que pensi per nosaltres, sinó que ens acostuma, lentament i amb molta comoditat, a deixar de pensar amb la mateixa exigència.