Fotografia: Shutterstock.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

A tots ens ha passat alguna vegada que una sotragada de la vida ens ha descol·locat tant que hem hagut de replantejar-nos les prioritats. Ens podríem posar estupends i dir que viure és ben bé això: anar entomant sotragades i redefinint prioritats cada cert temps. Però viure és moltes altres coses, si no, no valdria gens la pena entomar sotragades i redefinir prioritats, per descomptat.

A tots ens ha passat que de cop i volta les coses es torcen i no depèn de nosaltres que es tornin a redreçar. Aquella impotència que se t’instal·la entre costelles i que et fa obrir la boca per buscar un aire que no trobes. És dificilíssim conjugar el verb resignar-se. Et ve una glopada de laments de dins i et fustigues amb paraules negatives fins que t’has buidat del tot. I podríem tornar a posar-nos estupends i dir que la vida també són aquests revessos incontrolables que apareixen quan volen i decideixen per tu. Però, tornem-hi, viure és moltes altres coses, si no, no valdria gens la pena rebre aquesta mena de galtades del destí.

A tots ens ha passat que a l’últim moment aquella festa, aquella trobada, que tant esperàvem, marcada amb tots els colors al calendari de la cuina, acabi tatuada amb una creu que l’anul·la quan hi havia tots els preparatius fets. Ens encaparrem buscant plans B, solucions alternatives, alguna manera de poder celebrar el que tant ens il·lusionava. I no trobem com desencallar-ho. Toca assumir que no es pot fer. I hi tornaríem: que viure també és anul·lar plans meravellosos i saber encaixar-ho sense perdre gaire el senderi. Però, som-hi tots: viure és moltes altres coses, etcètera.

Dues-centes setanta-sis paraules fins ara i no he dit virus ni pandèmia, però estic segura que tots heu estat pensant en això des de l’inici de l’article. És impossible escriure sobre una altra cosa aquests dies, quan tens el cap ocupat amb aquesta trama d’intriga, terror i histrionisme que resulta que és cent per cent real i passa de debò aquí mateix i a tot arreu. És impossible escriure sobre cap altra cosa, i alhora hi ha la por de repetir-se, d’alarmar, de sonar massa alliçonadora, de contribuir a fer soroll per no res, de dir obvietats, les pors que tens sempre quan engegues a escriure, sí, però aquesta vegada amb molt més cos, molta més presència, posades en bateria i traient pit totes elles, mirant-te fixament als ulls i dient-te: què, tot i això t’hi llances i escriuràs sobre això? Els seus somriures burletes i les seves celles aixecades t’haurien de frenar, però t’esperonen. Escriure és això també: envalentir-se a dir. Doncs diguem.

Dic que tot el que abans comentava que ens ha passat a tots alguna vegada, ara ens passa a tots alhora, aquesta és la diferència. Allò tan suat que les crisis són oportunitats es podria encabir perfectament en aquest paràgraf. Però ara l’oportunitat és col·lectiva. No sóc la primera que ho dic, però ho vull subratllar perquè em penso que és important no solament per ara sinó també amb vista al futur. Ara l’ordre de les prioritats el decidim entre tots i la primera de la llista ha de ser la mateixa per a tothom: la salut.

No serà fàcil, de vegades ja ens costa aterrar i veure quan és prioritària la salut de la nostra gent més propera, la feina i tot de coses que semblen importants fins que no ho són ens arrosseguen i no ens deixen veure-hi clar. Ara hem de donar prioritat a la salut de tothom, de tota la població, de tota la gent amb qui ens trobem o creuem cada dia, els coneguem o no. És un exercici nou, aquest, per a molts. És posar a prova la nostra capacitat de ser solidaris i saber assumir els costos que tindrà fer aquest canvi de prioritats. La vida també és això. I val la pena posar-nos-hi, pensar en col·lectiu i aprendre a gestionar-ho bé perquè és una experiència que ens pot ser útil més endavant (i no segueixo per aquí per no ser alarmista, que ara no toca).

A tots ens passa el mateix ara. Això descol·loca, desconcerta, de vegades costa de creure segons què, però que ens passi el mateix també ens uneix, ens ha d’unir, ens ha de fer veure que no estem sols, que uns ens haurem d’arremangar més que els altres, però que tots ho farem per un bé comú que és el més important que tenim, la vida de tots.

Potser sembla que sermonejo, i no tinc cap intenció de dir-li a ningú el que ha de fer, perquè en el fons em parlo a mi mateixa i a les meves lluites internes per mirar de conservar la meva vida tal com és ara, per protegir-la dels canvis. Vaig esquivant els cops pensant que no m’afecta, que encara no, i després veig que sí, que és ja, que toca prendre mesures des d’ara mateix, fer tot el que toqui, que el meu gra de sorra és important, i que si puc he de fer que els del meu voltant també facin el que han de fer, sense envair-los, però intentant fer-los conscients del que ens hi juguem, que això ens passa a tots alhora.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.