Recordo que una vegada, de petita, vaig preguntar al meu avi si havia anat a la guerra. Miràvem uns contes dels anys cinquanta, heretats de la meva mare, de quan vivien a l’exili de Mèxic. ‘Em sap molt greu haver-ho de dir, però sí: vaig anar a la guerra’, va dir-me posant-se una mà al pit, com si es volgués disculpar.

Pot semblar una anècdota insignificant, però per a mi és molt il·lustrativa del sacrifici i les renúncies que, poc després de l’alçament militar del 19 de juliol del 1936, molts catalans van fer allistant-se voluntàriament a l’exèrcit de la República. Molts d’ells, com Pere Calders o Tísner, eren pacifistes convençuts; detestaven profundament la violència, i així i tot no van dubtar gens a anar-se’n al front per defensar Catalunya i els valors republicans. Calders, que a més de pacifista era enemic de rebomboris i estimava la rutina del dia a dia, devia passar un calvari indescriptible. Tísner, de caràcter molt diferent, abrandat i extravertit però igualment antibel·licista, explica a les seves memòries com va decidir d’allistar-se: responent a una crida llegida al diari, es va presentar a una reunió d’urgència al local de districte del PSUC que li corresponia i allà van dir-los que al front feien falta ciutadans formats políticament, que fossin conscients fins a quin punt la llibertat del país estava en joc. ‘Em vaig escoltar jo mateix, vaig sentir, garratibat, la meva veu que deia: ‒Jo faig un!’

Tots dos (com tants d’altres) van tenir ben clar que el seu deure era lluitar pel país, un país que durant el primer terç del segle XX havia recuperat les institucions i havia entrat en la modernitat europea, havia restituït la dignitat de la llengua i vivia un esclat cultural, de benestar i de progrés. A contracor però amb el convenciment que el futur del país s’ho valia, per respecte a la lluita de tantes generacions de catalans que els havien precedits, van abandonar la (relativa) seguretat de la rereguarda i se’n van anar al front.

Després de la derrota va venir l’exili, igualment tràgic però amb l’angoixa afegida de no saber què els esperava a l’altra banda de la frontera ni si el retorn a casa seria possible. Calders descriu així el pas pel coll d’Ares, una de les principals vies de la retirada republicana, a Pàgines de l’Exili (revista dels catalans d’Amèrica): ‘Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida.’ La cicatriu d’aquell gran esquinç és ben palpable encara avui. Molts dels intel·lectuals exiliats van tornar al cap d’uns anys o d’algunes dècades i van poder refer el contacte amb el país i el cultiu normal de la cultura catalana, però d’altres no ho van fer mai i el seu nom va perdre’s en l’oblit de països llunyans, com és el cas del dramaturg Artís i Balaguer (peça clau per a entendre el teatre català contemporani), que l’any 46 escrivia: ‘Els qui ja no vivim del producte de la ploma, hem hagut de retrocedir a la precària situació d’aficionats. I hem d’escriure a batzegades, en el tramvia, escatimant el repòs, amb el plat al costat de les quartilles’, i que va morir el 1954 a Mèxic.

Tot això ve a tomb, ara, no només arran de la commemoració dels vuitanta anys de l’inici de la guerra civil espanyola, sinó pel contrast entre l’actitud lliurada, de compromís total amb el país d’aquells catalans que van fer la guerra i la realitat desconcertant que vivim avui a Catalunya. Què en pensarien, si veiessin la situació paradoxal en què ens trobem? Crec, sincerament, que es quedarien de pedra de veure que, després d’anys de mobilitzacions massives en favor de la independència, en un context de pau i democràcia i amb majoria absoluta de diputats independentistes al parlament, ens perdem en baralles internes, som incapaços d’aprovar el (suposadament) darrer pressupost autonòmic, ens embranquem en una disputa absurda i evitable pel nom d’un partit, i que, en definitiva, en lloc de lliurar-nos plenament a la causa, ens dominen els egos i els tics mesells i perdem de vista l’objectiu: el país. Cal, més que mai, l’actitud desinteressada, lúcida i ferma d’aquells catalans que, ara fa vuitanta anys, se’n van anar a la guerra i hi van deixar la pell per defensar la llibertat del nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua.

Diana Coromines i Calders

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb