27.02.2020 - 15:25
|
Actualització: 27.02.2020 - 19:39
Que el premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’anunciés a l’obrador de l’Horiginal, l’espai barceloní que durant les dues primeres dècades del segle XXI ha programat poesia en viu i ha estat una font de projectes poètics, literaris i editorials, ens hauria d’haver donat una pista sobre el guanyador. Però no hi vam pensar. L’Horiginal i Enric Casasses (Barcelona, 1951) lliguen, perquè Casasses ha estat un dels poetes veterans que ha participat en la programació poètica i ha donat suport als joves poetes que han anat sorgint i consolidant-se. Potser per això accepta que li diguin que és un cas únic en la poesia actual, però alhora reivindica que forma part d’una plèiade, perquè ‘la poesia catalana som uns quants’. I si per una cosa ha de servir aquest premi, diu: ‘És per obrir la meva poesia. Jo sóc la punta visible de tota una onda, que acostuma a ser la que no surt als premis.’ I ha reblat: ‘Veig que hi ha alguns poetes joves que se m’assemblen perquè m’han llegit i, alhora, jo també aprenc dels joves poetes d’ara.’
I potser resulta que el premi és un símptoma. Perquè Òmnium Cultural premia i reconeix un poeta i assagista amb una trajectòria gens convencional: una veu crítica sempre, independent, radical, irònica i que, tot i caminar pels límits, fins i tot per la marginalitat, sempre ha fet una obra que ha estat difícil de qüestionar. Perquè Casasses no ha deixat mai de nodrir-se de la tradició. Aquesta és la seva fortalesa. I remarca: ‘Per mi, la tradició és Ausiàs March i també el meu pare, que val a dir que va tenir molta relació amb Òmnium a l’època de Joan Coromines, i va ser jurat d’aquest premi als anys vuitanta.’
Tot i ser un poeta radical, des de la dècada dels noranta, Enric Casasses ha rebut reconeixements, sobretot a obra publicada. El 1993 va ser distingit amb el premi de la Crítica per No hi érem (Empúries, 1993), el Carles Riba el 1996 per Calç (Proa, 1996) i el premi Joan Alcover de 1998 per Plaça Raspall (Edicions 62, 1998). El 2019 va rebre el premi de la Crítica Catalana de poesia. I el 2012 va ser reconegut amb el premi Nacional de Cultura de Literatura, el més institucional, atorgat per la Generalitat de Catalunya. I a l’altre extrem, fa escassament un mes, va rebre el premi Lletra d’Or per El nus la flor, el premi més singular de les lletres catalanes.
El nus la flor és el seu últim llibre publicat, tot i que Casasses ha explicat que ja tenia un altre volum escrit de la mateixa envergadura, amb el títol La policia irà de bòlit, que ‘aplegarà tota la poesia escrita a partir de l’u a zero (1-O)’. I també ha dit que tenia dos ‘assagets’ acabats, un sobre el compositor Paganini i un altre sobre Gaudí.
Perquè l’obra d’aquest creador depassa la poesia, és una obra diversa, que també inclou assaigs, estudis literaris, una part dels quals s’han dedicat a recuperar autors sepultats per la història, com l’obra de l’escriptor Eudald Girbal Jaume. I la poesia de la Víctor Català, Llibre blanc-Policromi-Tríptic, i el vessant més esotèric de mossèn Cinto Verdaguer a Dimonis. També ha conreat el teatre: Do’m i Monòleg del perdó; i el dietari Diari d’Escània i Univers endins. I ha escrit pròlegs i editat llibres que van des de la poesia de Joan Vinyoli fins al pròleg de la Ilíada traduïda per Pau Sabaté.
Casasses ha dit: ‘A la vida encara no sé si vull ser un bon noi o un pirata de la vida.’ I el fet és que al llarg dels anys ha estat tant l’un com l’altre. Però sí que té clara l’actitud que ha de tenir com a creador. Ho explicava en un fil a Twitter fa pocs dies: