Enric Aragonès: “Ens posem a l’horitzó la vaga de lloguers”

El Sindicat de Llogateres ha mobilitzat unes tres mil persones per a organitzar la manifestació “Abaixem els Lloguers”, demà a Barcelona, que preveuen multitudinària. Tenen l’expectativa que sigui la manifestació sobre habitatge més gran que s’hagi vist mai a la ciutat. VilaWeb va entrevistar dimarts Enric Aragonès, un dels portaveus del sindicat, per parlar de la manifestació, de les seves demandes i de les adhesions rebudes, ANC i Òmnium incloses. El senyor Aragonès és llogater d’un pis de trenta metres (on paga 753 euros), treballa de professor de música a l’ESMUC i va respondre les preguntes al centre de Barcelona.

—Què hi fa un professor de música al Sindicat de Llogateres?
—Jo vaig arribar al Sindicat de Llogateres perquè em volien apujar el lloguer de 90 o 100 euros amb una pròrroga de contracte. Em vaig adonar del que podíem fer col·lectivament i vaig acabar frenant aquella pujada. I després vaig continuar participant en el sindicat. I d’això ja fa cinc anys.

—Quanta gent teniu mobilitzada preparant la manifestació?
—Nosaltres hem comptat més de tres mil persones.

—I quina xifra de manifestants teniu al cap?
—Això fa de mal dir, però podem veure les xifres que hi ha hagut en altres ciutats. A Madrid van ser més de 100.000 persones, unes 150.000, diuen. A València crec que van ser 60.000, ho dic de memòria. I, per tant, Barcelona hauria de tenir unes xifres d’aquesta magnitud.

—Quina és la idea que us mou a manifestar-vos?
—La idea és que l’habitatge deixi de ser aquest negoci tan sucós que és ara. El problema que tenim és que hi ha una gent, una minoria, que fa un negoci molt rendible amb l’habitatge, i això va en detriment del nostre dret. Com més rics i més negocis facin, més pobres i més precari és el nostre dret d’habitatge.

—Què proposeu?
—Posem sobre la taula quatre solucions: la baixada dels lloguers, els contractes indefinits que donin estabilitat, la recuperació de tots els pisos que són desviats a uns altres usos, perquè sovint sentim dir que falta oferta, però parlem poc dels 400.000 pisos buits, dels 100.000 pisos turístics i del 60% dels anuncis que ara mateix són de lloguer de temporada. I, en quart lloc, per posar fi a aquesta concentració creixent de la propietat, prohibir les compres especulatives i castigar impositivament l’acaparament d’habitatge. I no esperarem que això passi, sinó que ho posem damunt la taula. I si no passa serem nosaltres que prendrem la iniciativa. La vaga de lloguers és una eina que posem sobre la taula, ens la posem en l’horitzó.

—I en aquests quatre objectius, per què no hi poseu la construcció de pisos? Hi ha gent que diu que si el govern construeix pisos públics els preus baixaran. I citen Viena. 
—Hi estem totalment d’acord. De fet, a la manifestació hi haurà un bloc de veïns que viuen en habitatges protegits. Ara, hi ha gent vivint en habitatges públics que paguen 1.000 i 1.200 euros. Com que la gestió d’aquest parc protegit s’ha deixat en mans de fons com la Caixa o altres empreses promotores, s’ha obert la porta a tota mena d’abusos. Per tant, sí, cal ampliar el parc d’habitatge públic, però cal revisar quin model d’habitatge públic tenim. Sempre es parla del cas de Viena com si hi hagués uns polítics que s’haguessin il·luminat un dia. El cas de Viena s’explica perquè hi havia una organització de llogaters amb més de cent mil afiliats.

—Viviu de lloguer?
—Sí. Pago 753 euros, en un pis de trenta metres quadrats, sense ascensor. És un tercer, em foto de fred a l’hivern i de calor a l’estiu, perquè l’aïllament tèrmic és terrible. I visc amb la incertesa, com vivim tots els llogaters, de què passarà quan s’acabi el contracte de lloguer.

—Comenteu la frase: “Enlloc del món el lloguer de pisos és indefinit.”
—No, això no és veritat. De fet, és ben al contrari. A Suècia ho és, a Alemanya ho és, a França… Hi ha renovació automàtica de contractes i hi ha uns supòsits en què sí que l’amo del pis pot justificar de quedar-se’l. Per exemple, que el necessita per a ús propi. Però està molt controlat. Els Països Baixos tenien contractes indefinits, van liberalitzar això, com va fer l’estat espanyol fa unes quantes dècades, però ara han reculat i han tornat a incorporar la renovació automàtica de contractes.

—Comenteu la frase. “Ja us ho deia. El topall del lloguer fa que la gent no posi pisos a l’oferta, s’espanta, i el preu puja.”
—El preu no ha pujat, el preu ha baixat. Ja us ho deia el Sindicat de Llogateres que si deixàvem una porta tan gran com els lloguers de temporada per poder esquivar la regulació de preus, els arrendadors tindrien incentius per fer lloguers de temporada en comptes de fer lloguers normals. I ha passat això. Amb la regulació de preus –dades oficials del govern de Catalunya– ha baixat un 5% el preu del lloguer en les zones regulades. En un trimestre d’aplicació. Però ha baixat molt el nombre de contractes signats. Per què? Perquè hi ha un forat enorme –ni tan sols en tenim dades oficials– que són els lloguers de temporada. Als portals immobiliaris, ara mateix, entre dos terços i tres quartes parts dels anuncis són de lloguer de temporada.

—Per al llogater, què és pitjor: que a l’estat hi hagi un govern d’esquerres o un de dretes? O és indiferent?
—Mirant quines polítiques s’han fet per al preu del lloguer, no sembla haver-hi tantes diferències. El que és pitjor per al llogater és no tenir organització, és a dir, no organitzar-se per fer valer els mateixos drets. El Partit Socialista ha demostrat que no està disposat a tocar els interessos de qui fa negoci amb l’habitatge. Qui presidia l’Associació de Propietaris d’Habitatge de Lloguer (Asval) fins ara era Joan Clos [ex-batlle socialista]. Qui la presideix ara és Helena de Beúnza, antiga secretària d’Habitatge del govern espanyol. El màxim càrrec polític, responsable de polítiques d’habitatge, mesos després de deixar el càrrec, se’n va a presidir la patronal dels arrendadors.

—“El Sindicat de Llogateres tracta el propietari del pis sempre com si fos un rendista. I no té en compte que hi ha propietaris de pisos que no són rendistes.” Hi estaríeu d’acord amb aquesta crítica?
—Nosaltres no parlem de propietaris. Parlem d’arrendadors i de rendistes. Aquí podem fer dues coses. Fer el que proposava la ministra, demanar solidaritat als arrendadors, a veure si els toquem la fibra i posen uns preus una mica més baixos. L’experiència ens diu que justament aquests casos que esmentaves, que només tinguin un pis, o mig d’heretat, acostumen a ser els més raonables. Podem apel·lar a la seva solidaritat, o bé podem posar les condicions perquè l’habitatge no sigui un negoci. I que es constati que viure de renda no és un dret.

—L’ANC i Òmnium s’han adherit a la manifestació de dissabte. Us he llegit el piulet.
—L’ANC i Òmnium s’hi ha adherit, igual que més organitzacions independentistes també. Aquí veiem que ara mateix el 60% de les compres d’habitatge es fan sense hipoteca, les fan inversors. La majoria de les compres les fan propietaris que ja en tenen vuit o més. Aquí hi ha una minoria rendista, cada vegada més multipropietària, que es va quedant al país. I això origina una fractura social enorme. Tothom que estigui preocupat per la manera com ens venem el país a una minoria que se’l queda, ha de sortir el 23 de novembre. I també parlava de la llengua. El 80% dels llogaters a Barcelona s’han traslladat aquests darrers cinc anys. Els llogaters fem mudances constantment per aquesta amenaça constant. Com hem de pretendre que gent nouvinguda, que no té el català com a llengua d’origen, construeixi unes xarxes comunitàries i tingui espais on fer un ús social del català si s’ha de traslladar constantment? Crec que una persona preocupada per la llengua catalana també ha de sortir a la manifestació 23 de novembre.

—Es lloguen habitacions a 900 euros el mes.
—És l’altre gran forat del qual també vam alertar. El lloguer d’habitacions no es considera lloguer d’habitatge. Aquí vam sentir Junts que deia que volíem normalitzar el lloguer d’habitacions. No, no. Volem treure’l de l’ombra. I posar sobre la taula quines són les condicions en què s’hi viu, quins preus se’n demanen. És absurd que si un pis té un topall de preus, de 900 euros i 4 habitacions, tu després puguis llogar cada habitació a 400 euros. I això és legal. I és absurd.

—Potser tinc biaix independentista, perquè sempre penso que amb un estat això encara ho solucionaríem. A l’estat espanyol, no.
—Jo em remeto al fet que cada vegada que la societat civil organitzada a Catalunya ha fet avançar el dret d’habitatge amb reformes normatives, han estat els tribunals espanyols que les han acabades tombant. I, evidentment, les competències, com més a prop de la ciutadania més acaben derivant en solucions que serveixen per a defensar-lo.

—Ni Colau no se n’ha sortit. Per què?
—Bé, perquè els poders a l’altra banda són molt grossos. Abans esmentava dos casos de portes giratòries del PSOE, però podíem parlar també d’alguna de Junts per Catalunya. Carles Sala va ser secretari d’Habitatge i ara treballa als Agents de la Propietat Immobiliària (COAPI-BCN / AIC)

—La nova llei, quin camí ha de seguir?
—La proposta ara s’ha tornat a presentar i tindrà recorregut al congrés espanyol. Nosaltres hi hem estat, al congrés –ho deia la Carme Arcarazo–, negociant, redactant, coma per coma les lleis i les esmenes. I sempre ha estat perquè acabin perdent el temps i tot arribi tardíssim. Una dada: des que el PSOE i Unides Podem van signar que regularien el preu del lloguer, el desembre del 2019, fins que la regulació del preu del lloguer va entrar en vigor a Catalunya amb aquesta llei, van passar quatre anys i escaig. El lloguer mitjà de Barcelona havia pujat de 200 euros. 200 euros vol dir 200 euros cada mes durant 5 o 7 anys. És a dir, són milions d’euros més que els llogaters catalans pagaran perquè no els va donar la gana de fer-ho en el moment en què s’hi van comprometre. Ara no parlem de congelacions del lloguer, sinó de la necessitat d’abaixar un 50%. El lloguer ha pujat d’un 60% de mitjana a Catalunya l’última dècada, un 75% a Barcelona. No es tracta de congelar aquestes xifres, sinó de fer una baixada generalitzada del preu del lloguer. No oblidem que els rendistes són una minoria, són un 6% de la població. Això són dades d’Hisenda: un 6% de la població espanyola cobra rendes immobiliàries. I si volguessis definir els rendistes només com els que cobren prou rendes per a viure seria encara menys d’un 6%. Aquesta és la fractura social que es va dibuixant, que té conseqüències sobre tots els àmbits de la vida i també sobre la cohesió i la construcció comunitària. Crec que tota aquesta gent que són propietàries d’un habitatge que és casa seva, com és el cas dels meus pares, tenen unes preocupacions molt més semblants a les dels llogaters que no pas uns interessos alineats amb una minoria rendista.