“Energia submergida” retrata la part més oculta i desconeguda del projecte Castor

Per a Paula Artés, la fotografia té el poder d’anar més enllà de l’art i del periodisme. És una eina per a denunciar tot allò que l’indigna amb calma i reflexió. I ho fa amb una mirada sòbria, sincera i directa. A “Energia submergia”, el seu darrer treball, ho veiem a la perfecció. És una exposició fotogràfica que posa llum i taquígrafs als abusos de poder del projecte Castor, la plataforma subterrània d’emmagatzematge de gas situada davant la costa de Vinaròs (Baix Maestrat), que va començar les operacions el 2012. L’exposició es podrà veure al Centre d’Art lo Pati (Amposta) fins el 9 de juny; i a partir del 29 de juny, a la galeria Àngels Barcelona, com a part del festival Art Nou.

El dipòsit de gas del projecte Castor era el més gran dels planificats a l’estat espanyol fins al moment, i pretenia de suplir la demanda energètica en cas d’escassetat. Tanmateix, va ser un projecte fallit. La plataforma no va funcionar mai perquè, quan van començar les injeccions de gas, el subsol es va somoure i a la costa de les Terres de l’Ebre hi va haver més de mil sismes. El 16 de setembre de 2013, se’n va aturar l’activitat. Uns anys més tard, el 2021, només dos responsables del projecte, directius de l’empresa ESCAL, van asseure’s al banc dels acusats per delicte ambiental. Uns altres van lliurar-se’n, entre els quals, Florentino Pérez. Sigui com sigui, i segons que explicava Jordi Marsal, el cas Castor ha estat un dels escàndols econòmics, polítics, tècnics i financers més grans d’aquests darrers cinquanta anys.

Fotografiar allò que no es veu

Paula Artés aconsegueix de mostrar, amb la fotografia, precisament, allò que queda als marges de l’objectiu. És una manera de convidar l’espectador a demanar-se què s’amaga rere allò que es veu, i d’ensenyar la cara més desconeguda del cas Castor. “El Castor és una de les estafes més grans que hi ha hagut mai en l’actualitat espanyola. I la gent no n’és conscient. No sabem els milions que hem pagat a les empreses privades, i fins i tot desconeixem que la indemnització ha aconseguit diners públics, amb els de tots els contribuents”, denuncia Artés.

Sense anar més lluny, no es va saber de l’existència del projecte fins a l’any 2007, tot i que ja s’havia començat a gestar durant l’època de José María Aznar, i constava al BOE de l’any 1996. “Tothom coneix el projecte Castor o n’ha sentit a parlar, però hi ha coses que encara no se saben o de les quals no som conscients, i hi tenen relació. La magnitud del projecte va molt més enllà d’una simple plataforma al mig del mar”, diu l’artista.

Per això, les fotografies donen un protagonisme central a elements inanimats, que no semblen importants a simple vista. Per exemple, s’hi pot veure una sala de reunions d’un hotel de Castelló, uns peixos o les fulles d’una palmera. “La imatge dels peixos et pot atreure, però quan descobreixes la història i les implicacions polítiques que hi ha darrere, potser ja no t’agrada tant”, detalla Artés.

“Les fotografies de la Paula són molt boniques, són captivadores. Però després t’adones que, en el fons, descriuen una realitat molt complexa”, afegeix Carolina Ciuti, comissària de l’exposició. “Hi pots veure les seqüeles del Castor de manera subtil: fotografies de la flora i la fauna que han estat afectades, espècies que van desaparèixer del tot quan es van fer les primeres injeccions de gas i que encara no han tornat al nivell de població en què eren el 2010”, relata. Per això, diu que és una exposició que té la voluntat de destapar una realitat oculta i amagada, i que demostra que el cas Castor va anar molt més enllà dels partits polítics directament responsables –el Partit Popular i els socialistes.

Amb tot, Artés celebra que “Energia submergida” s’hagi exposat per primera vegada a Amposta, perquè és a prop de la gent afectada de manera directa pel projecte Castor. “A vegades, la gent més implicada en el projecte o a qui li toca més de prop, com la gent de les terres de l’Ebre, és la que potser en desconeix la magnitud real”, avisa. “Amposta, que també ha patit directament les conseqüències del projecte Castor, era el lloc ideal per a donar a conèixer aquest projecte artístic, perquè és un projecte molt arrelat al territori”, afegeix Ciuti. De totes maneres, tant Artés com Ciuti agraeixen que l’exposició viatgi i vagi a altres llocs del país.

Recordar amb la fotografia

L’art, i en concret la fotografia, permet d’aproximar-se als fets en moments en què ja no són d’estricta actualitat. “Reobres la memòria de coses oblidades”, concreta Artés, que ha investigat el Castor a fons durant més de cinc anys.

“Una denúncia feta amb l’art activa uns altres mecanismes”, diu. L’artista creu que la gent pot interpretar de manera diferent un missatge que li arribi per mitjà de la fotografia que una informació explicada per un periodista o un activista. “L’art, i no únicament la fotografia, és una eina més per a llegir el món que habitem. L’art pot ser molt més que pura evasió, pot submergir-se a la realitat, i és llavors quan pren aquesta dimensió política, de reivindicació”, explica Ciuti.

L’objectiu de l’artista és que els espectadors surtin de l’exposició fent-se més preguntes de les que tenien quan hi havien entrat. “Que sigui una porta d’entrada a voler saber més, de la mateixa manera que em va passar a mi quan vaig començar a informar-me sobre el projecte Castor”, diu Artés. “Si la gent en surt emprenyada, ja haurà valgut la pena!”