Ahir tots els diaris en paper de Madrid i uns quants dels Països Catalans van coincidir, un a un, en els titulars i les fotografies de la portada. Cadascun amb la seua tipografia i estil i sota el seu logotip tradicional. El fenomen sorprenent tenia una explicació: la portada no era cap portada periodística sinó un anunci disfressat de portada. D’Endesa.

Alguna vegada ja havia passat que les portades dels diaris en paper –cada dia més moribunds– havien estat substituïdes per anuncis. Me’n ve al cap un cas recent amb anuncis del Banc Santander. Però aquesta és la primera vegada, que jo recorde, en què els anuncis han adoptat la forma i la maquetació de notícies, a la portada. Alguns van mirar de suavitzar-ho posant la paraula ‘Publicitat’ en algun racó, però l’impacte al quiosc era demolidor. Després aquests mitjans faran estudis demanant-se per quin motiu la premsa tradicional és moribunda i clamaran contra les fake news, reclamant el periodisme de sempre. La venda de l’ànima té aquestes coses: que has de fer veure que no existeix.

L’anunci, pagat en ocasió de la cimera sobre el clima de les Nacions Unides, diu que Endesa encapçala ‘el canvi cap a una societat lliure d’emissions’. Cosa que és simplement mentida, per més que figure a la portada. Justament la setmana passada, l’Observatorio de la Sostenibilidad, una associació privada amb un prestigi científic important, publicava l’informe ‘Emergencia Climática en España’, on quedava clar que és precisament Endesa l’empresa que més emissions va generar a l’estat espanyol durant el 2018. Exactament és responsable de l’expulsió a l’atmosfera de trenta milions de tones de diòxid de carboni, que equivalen al 23% de les emissions industrials i –alerta amb la dada– el 9,3% de totes les emissions. El seu competidor immediat en aquesta terrible classificació, Repsol-Petronor, n’emet deu milions, és a dir, una tercera part.

I no és tan solament qüestió dels diaris o de la utilització que se’n faça. És que la cimera del clima es finança amb diners d’Endesa i algunes empreses semblants, tot i que després –el capitalisme d’amics espanyol té aquestes coses– podran deduir fiscalment fins un 90% de la despesa, tal com explica aquest report de la Directa.

Tot plegat és una perversió insultant, però una perversió que cal situar bé al seu lloc. A l’estat espanyol el cercle infernal per a la població creat entre el BOE, l’Íbex i els mitjans forja una versió particular d’allò que en la ciència política s’anomena ‘crony capitalism’ o ‘capitalisme d’amics’.

El model espanyol, com el d’alguns altres països, consisteix en la utilització de les capacitats del govern per un conjunt de grans empreses per a limitar la lliure competència i enriquir-se molt més enllà del que seria raonable. A costa d’esprémer la població per la via de decisions polítiques, mitjançant el BOE. Altrament, no hi ha cap raó que puga explicar, per exemple, com és que l’estat espanyol té pràcticament la llum més cara d’Europa mentre es posen totes les traves del món a la generació d’energia solar. Un informe recent de l’Agència Europea de Cooperació de Reguladors Energètics explica que aquesta darrera dècada els consumidors de l’estat espanyol som els qui hem tingut la pujada de preu més gran: un 66,8% entre el 2008 i 2018.

Tanmateix, la peculiaritat del cas espanyol està en el fet que aquestes empreses són, pràcticament totes, les antigues empreses estatals creades durant el franquisme, privatitzades en l’època d’Aznar i controlades gràcies a les famoses portes giratòries entre la política i els negocis. Rodolfo Martín Villa, el sinistre ex-governador franquista de Barcelona, responsable dels assassinats del 3 de març de 1976 a Vitòria, va ser l’arquitecte de l’expansió de l’empresa. I hi han passat o hi són encara, cobrant sous magnífics, polítics com ara Miquel Roca i Junyent, Luís de Guindos, Elena Salgado i fins i tot José Maria Aznar.

Aquesta ‘peculiaritat’ del capitalisme d’amics espanyol enllaça el poder real d’avui amb el del règim de Franco i explica algunes, per no dir totes, les anomalies de l’anèmica democràcia espanyola. Cosa que ha posat en relleu amb una contundència difícil de contestar l’historiador Paul Preston, que aquest dies publica la versió en català del seu llibre Un poble traït. Hi retrata com la corrupció i la incompetència política, amb la conseqüència de la divisió social, s’arrosseguen d’ençà del 1873 fins avui. És un retrat esbalaïdor, especialment quan llegeixes el darrer capítol i t’adones fins a quin a punt això de la transició ha estat una maniobra per a mantenir viu el negoci. Entre més raons per a poder continuar mentint impunement, si cal comprant directament les portades dels diaris.

Entrevista amb Pep Puig (Som Energia): ‘La República haurà d’expropiar Endesa, n’hem pagat la xarxa amb escreix’ 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb