Pep Puig i Boix, en un país de molts Peps Puig, sobresurt per la seva feina a l’hora de portar el país cap a les energies renovables, cap a l’apoderament ciutadà per a controlar l’energia i moltes coses més. N’han impulsades tantes, d’iniciatives, que no es poden enumerar. L’última, el  projecte Viure de l’Aire, un molí de vent de propietat ciutadana, que ha de servir perquè ens adonem que l’energia no pot estar a les mans d’un monopoli. Durant l’entrevista sortirà moltes vegades la frase ‘la gent no se n’adona’. La veritat és que, així que l’escoltes amb atenció, ja és impossible de viure com abans. Te n’adones.

T’adones, sobretot, que anem molt endarrerits i que la gestió de l’energia d’aquest país té el cordó umbilical enganxat al franquisme. No s’ha tallat mai. T’adones que a molts països d’Europa les xarxes de distribució elèctrica són públiques i que això no vol dir que hagin de ser estatals sinó que poden ser ciutadanes. T’adones que amb l’energia s’exerceix un dels dominis més importants sobre les nostres vides. T’adones que vivim en situació de risc perquè les nuclears que tenim són obsoletes. T’adones que no pots quedar-te amb els braços plegats.

Fa molts anys que sou en aquesta lluita?
—Sí, d’ençà que vam fundar Alternativa Verda, als anys vuitanta. Vam intentar fer un partit verd aquí, amb totes les dificultats que això implicava en aquell moment. Els d’esquerres et deien que eres de dretes i els de dretes no en volien sentir parlar. Amb una coalició amb iniciativa, als anys noranta vam aconseguir treure el cap, però Iniciativa es va apropiar el nom. Vam fer una coalició que es deia Iniciativa – els Verds, però el 99 Iniciativa va dir que ja en tenia prou i ho va voler fer seu. Hauria pogut estar bé si ho haguessin demostrat, però a la pràctica no han demostrat mai entendre de què anava l’ecologia política. Simplement van agafar el nom per fer veure que eren allò que no eren, i amb això van fer perillar tota la feina prèvia que s’havia fet des dels anys vuitanta.

No en vàreu quedar gaire content?
—Si mireu d’on ve Iniciativa s’entén tot. Ve del PSUC i aquest partit ha fet un paper nefast, sempre. A la guerra civil, va liquidar la revolució. És a dir, que l’ADN del PSUC s’ha transmutat en Iniciativa i cada cosa que ha sortit al país han col·laborat a liquidar-la.

És fort això que dieu.
—Mirat amb perspectiva, és la realitat. Jo vaig viure l’experiència de la transició essent president d’una associació de veïns. Vaig veure com tots els militants del PSUC fotien el camp per anar a col·locar-se a les institucions i es venien per un plat de llenties. Van liquidar les associacions, van liquidar l’Assemblea de Catalunya –que hauria estat bé que continués com a contrapoder–, han pretès liquidar l’ecologisme, el feminisme, i ara ho faran amb els comuns i el moviment del 15-M. El seu ADN és liquidar tota innovació. Ja ho va dir Georges Orwell a Homenatge a Catalunya: ‘Els comunistes no volien endarrerir la revolució, sinó liquidar-la.’ Ho absorbeixen tot per liquidar-ho. En Pujol ho veia molt clar. Una vegada que vam tenir una reunió amb ell, li vam insinuar que el nacionalisme català no impulsava la creació d’un partit verd i va dir: ‘Ja hi ha Iniciativa que ens fa la feina.’ Queda clar, no?

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat la iniciativa ‘Viure de l’aire’.
—La màquina produeix des de mitjan març. Aquest projecte vol demostrar que, malgrat que les circumstàncies actuals són tan desfavorables, es poden fer iniciatives com aquesta, que ha de ser un exemple perquè en sorgeixin moltes més. L’única manera d’abordar projectes d’aquesta envergadura o més grans és fer-ho col·lectivament, com es fa arreu del món: a Dinamarca, Anglaterra, els Estats Units, Suècia…Només cal aplegar la gent, algú que empenyi i facilitar la iniciativa. El fet més curiós de tot això que ha passat en aquest país és que mentre tots ens hem apropiat socialment les tecnologies com ordinadors, telèfons mòbils… no ho fem amb l’energia. Si sense energia no podem funcionar!

Per què ha passat?
—Perquè hi ha uns interessos que no ho faciliten. Aquests grans conglomerats empresarials dominen a la pràctica la societat. Es posen totes les traves perquè aquest domini de l’energia no es pugui trencar i no puguem ser autosuficients en energia. Ni individualment, ni col·lectivament. Els governs, normalment regulen a favor d’aquests interessos. Tot allò que sigui trencar aquest domini no es facilita. Ni tan sols faciliten que la gent pugui disposar d’aigua calenta a casa amb energia solar, que és una cosa que es pot fer tranquil·lament.

Curiosament, quan arribes a Atenes, crida l’atenció l’ús multitudinari de l’energia solar per a escalfar l’aigua…
—Sí, sí, allà n’és ple, tothom escalfa l’aigua amb el sol. Per què?, doncs perquè allà no hi ha hagut mai cap empresa que vengués gas per escalfar aigua. I aquí tenim una empresa que fa molts anys que ven gas per escalfar aigua. Gas que ve de vés a saber on, tot i que es podria fer amb tecnologia local perfectament. Jo a casa, a Barcelona, escalfo l’aigua amb energia solar i visc en un baix.

Això ho podria fer tothom?
—Quan jo vaig ser a l’Ajuntament de Barcelona, del 1995 al 1999, vaig fer una ordenança solar que obliga tots els edificis nous a tenir l’aigua calenta amb el sol.

I es compleix?
—Sí, ara no és tan sols una llei local, sinó que quan hi va haver la reforma del codi tècnic a l’estat espanyol també ho van incorporar. Tot edifici que es fa ha de tenir una part d’aigua calenta solar. Quan vaig promoure aquesta ordenança dels edificis nous havia de ser un pas previ perquè és promogués una política que afavorís que ho fessin els edificis existents. Això no ho ha continuat mai ningú. El problema no són els edificis nous, sinó com ho fas perquè un edifici vell a l’hora de rehabilitar-se incorpori aquestes energies. Hi ha un precedent dels anys seixanta que explica com es pot fer. Va ser quan es va passar de gas de ciutat a gas natural. Quan reformaves una casa t’obligaven a canviar la caldera. Ara es podria fer igual amb l’energia solar. Per què no ho fan?

Sembla que aquests darrers anys ha passat a l’inrevés: s’ha impulsat el gas natural a tot el país.
—Sí, perquè interessava a algú vendre gas natural per escalfar aigua, en un país on tenim 1.500 hores de sol. La realitat és que es podria estalviar molt gas natural. La gent no s’adona que pagant el rebut de gas natural, aquells diners se’n van a fora del país. Si escalfes amb el sol, els diners es queden aquí i has afavorit la tecnologia local. Ens empobrim com a país, perquè es gasten els diners important energies fòssils.

I a més a més no contamines?
—I no contamines. Catalunya és absolutament dependent de combustible fòssil. Em sembla que les últimes dades de l’ICAEN deien que un 7% de l’energia que fem servir la produïm amb recursos propis. El 93% la importem. És una quantitat de diners espectacular que se’n va fora del país. Això té molt a veure amb la independència. Podem ser políticament independents i energèticament dependents.

La llei de canvi climàtic va ser de les últimes que va aprovar el parlament. És una bona eina?
—És un pas molt important en la bona direcció. Ara fa pocs dies, el Tribunal Constitucional hi ha donat el vist-i-plau, excepte pel fracking. Però com que Catalunya no té reserves de fracking no ens importa gaire. A més, un dels últims acords del govern català va ser per a aprovar les bases de la transició energètica. Aquest acord és important, perquè situa el marc. El nou govern, el de la República o el que tinguem, ho haurà de materialitzar. La infrastructura tecnològica per a fer-ho, la tenim i també tenim el coneixement i les empreses.

Respecte de l’energia solar, el govern espanyol ha actuat amb clara hostilitat.
—Hi ha hagut una clara regressió brutal. Primer ho van afavorir copiant les lleis alemanyes. Tot sigui dit que ho va fer Aznar. Però passa que a l’estat espanyol es copia malament i s’aplica pitjor. A Alemanya cada vegada que hi ha d’haver un canvi hi ha un gran debat, es pacta i més o menys totes les forces socials hi participen. Durant uns quants anys, van posar un preu fix que van afavorir una certa especulació amb l’energia solar que va fer el boom el 2008. Es va instal·lar més energia solar a Espanya que no pas a tot el món. Però a partir de llavors va fer patapam i van posar moltes traves i van canviar les regles de joc fins i tot retroactivament. Però es poden fer canvis des de molts llocs, per exemple afavorint polítiques perquè et puguis posar plaques solars a casa teva sense cap trava.

Si jo ara vull posar-me plaques solars tindré entrebancs?
—Hi ha una burocràcia immensa. Et costarà més la burocràcia que el cost tecnològic.

Però em serà fàcil de trobar qui m’ho faci.
—Sí. Tot i les dificultats que hi ha, tenim empreses que instal·len plaques solars.

La placa solar és un enèmic públic?
—Per a segons qui, sí. Trenca una situació de monopoli i de domini. Amb l’energia s’ha exercit un domini brutal. La gent no n’és conscient.

Tota aquesta situació de monopoli es pot revertir?
—A l’estat espanyol, ho veig molt difícil, perquè les regles que tenen són al servei dels grans lobbys energètics. Llavors aquí, el dia que siguem independents tenim l’oportunitat de fer unes regles diferents.

Aquí tenim sensibilitat per a fer-ho?
—Comença a haver-n’hi. Puigdemont és el primer polític que comença a parlar amb propietat de les energies distribuïdes i del canvi de les regles del joc. Però això dependrà de tots plegats que ho sapiguem fer.

Què us va fer decidir a anar a la llista de Junts per Catalunya?
—Nosaltres ens hi vam aproximar perquè estàvem disposats a donar suport a la llista unitària i l’única condició que vam posar és que es complís el pacte de la transició energètica, que es creguessin la llei del canvi climàtic i desenvolupessin allò que significa. El president va dir que sí i nosaltres vam dir ‘som-hi’. Ara està tot fer. Tenim el marc i ara falta la voluntat política i la decisió de fer-ho.

El poder econòmic és un obstacle per al canvi?
—El poder econòmic espanyol, sí. Els fem perillar els interessos. Tot i que, si fossin intel·ligents, haurien de veure que la tendència arreu del món va cap aquí. Però passa que el poder econòmic espanyol ho vol tot per a ell. No vol compartir-ho democràticament. A nosaltres ja ens va bé que hi hagi empreses energètiques que afavoreixin les renovables; en canvi, no ens va bé que impedeixin que els ciutadans facin com ells. Els ciutadans tenim els mateixos drets que ells a empènyer la transició energètica i a participar-hi.

Som Energia o el projecte Viure de l’Aire fan visible la possibilitat que es pot canviar?
—Des del 2010, Som Energia ha aplegat més de 50.000 socis a tot l’estat i més de 70.000 clients. Aquest èxit afavoreix que hi hagi més estructures al servei de la gent i de l’economia local. Per canviar les regles de joc hi ha d’haver una pressió social. Moltes vegades les estructures socials-administratives, arran d’una cosa nova, la primera reacció que tenen és de dir no es pot fer. Si vols innovar, t’has d’atrevir a prendre iniciatives. Si d’entrada et frenes i dius que no es pot fer no faràs mai res.

El canvi gros d’on ha de venir?
—En el mercat energètic s’ha alliberat la producció i la comercialització, tant de gas com d’electricitat, però no la distribució ni el transport. Aquesta és la gran assignatura pendent. A Catalunya és d’Endesa Distribución. Això, en una situació de democràcia real, no hauria de ser així, perquè Endesa té generació, distribució i comercialització. Tot en mans del mateix grup, fet que per nosaltres vulnera les lleis del mercat, de la directiva europea. Això no s’hauria de poder fer. La distribució hauria de ser a les mans d’empreses que no tinguessin res a veure amb els altres vessants, que fossin neutrals. Si volem avançar, s’ha de diferenciar molt clarament la propietat de la gestió. Entenem que la propietat d’aquestes xarxes és un robatori. Les hem pagades els usuaris.

A Europa això no passa?
—Una de les estratègies a pensar és com canviar aquestes regles de joc que marquen que la distribució de l’energia continua essent de qui és. Això a Europa és molt més clar, perquè les empreses que distribueixen en molts països són de titularitat pública i es fan concessions temporals per a la gestió.

Això no passa a Alemanya?
—No passa a Alemanya, ni a França…

Aquest funcionament és una rèmora del franquisme?
—I tant que sí. L’estructura energètica de l’estat espanyol es va fer amb els monopolis franquistes. Van atorgar els monopolis a les empreses que hi havia llavors, que eren totes privades. I continuen essent-ho. Es va fer com a pagament dels serveis que havien fet aquests grups al franquisme.

Com ho hem de fer, a la República, per a resoldre això?
—Se’ls ha d’expropiar. S’han de posar les xifres sobre la taula i veure que han estat remunerats amb escreix. Se’ls ha de dir: ‘Aquestes estructures han de ser públiques.’ I públic no vol dir que ha de ser de l’estat, poden ser xarxes ciutadanes. A la capital de Califòrnia, Sacramento, l’empresa elèctrica que subministra la ciutat és dels ciutadans i cada quatre anys cada districte elegeix el seu representant al consell d’administració. Són set persones, una de cada districte de la ciutat, elegits directament per gestionar l’empresa. El segle XXI hem de superar l’estatisme del segle XX, que va néixer després de la Segona Guerra Mundial. Les infrastructures amb fórmules imaginatives han d’acabar essent dels ciutadans. Poden ser empreses privades amb participació de ciutadans, poden ser cooperatives… A Anglaterra hi ha figures legals com les community interest company, que són una mena de societats limitades, però sense ànim de lucre. No se n’han de beneficiar grups privats com Endesa. Això és un escàndol. L’energia és un bé comú, que ha de ser a ales mans dels ciutadans, tant les infrastructures de captació dels fluxos (del vent, del sol, de l’aigua), com les de distribució.

I el drama de la pobresa energètica?
—La pobresa energètica no l’abordaràs reconeixent el dret de l’energia com es diu. Què vol dir això? Què tenim el dret de cremar combustibles fòssils i contaminar? Això és un dret? Per a mi el dret és captar les energies renovables per a disposar d’energia. Això sí que és un dret. Però l’esquerra s’equivoca posant un dret encadenat a l’energia fòssil perquè en les circumstàncies actuals és com dir ‘tenim el dret de contaminar’. I aquest dret no el tenim. Tenim la responsabilitat de no contaminar; per tant, a parer meu, hem de partir d’uns altres paràmetres.

Això ho comprenen els polítics?
—De moment, això no. Hi va haver una declaració a Berlín que es deia ‘El dret a les energies renovables’. Això sí que és un dret. Si tu estàs envoltat d’energies pertot arreu, has de tenir reconegut el dret de captar-les i fer-les servir individualment o col·lectivament. Això sí que és un dret que la nova constitució de la República ha de considerar i tenir. La mentalitat de defensa clàssica dels drets al marge de les responsabilitats és un gran problema. Hi ha d’haver la responsabilitat de no cremar i de no fissionar. Anem introduint drets al marge de les responsabilitats.

Què n’hem de fer, de les centrals nuclears?
—Tenim un problema perquè hem heretat una situació en què el 50% de l’electricitat es fa amb energia nuclear. A més, són unes nuclears molt velles, que ens poden donar algun ensurt en qualsevol moment. S’han de fer les polítiques per abandonar l’energia nuclear com més aviat millor, abans no ens donin un ensurt. El govern de Catalunya té des del 2009 un pla sobre la taula on se li diu com es poden tancar les nuclears i quin cost té. Aquest pla preveu de substituir-les amb una barreja de renovables i cogeneració d’alta eficiència.

Això és inclòs en la llei del canvi climàtic?
—S’hi diu que s’ha d’abandonar l’energia nuclear. Però, és clar, per abandonar-la s’haurà de substituir per unes altres fonts. Per tant, s’han de fer polítiques molt actives per introduir energia solar i eòlica bàsicament.

No tenim gaire temps, perquè, com dieu, són molt obsoletes.
—Les que hi ha funcionant són de mitjan anys vuitanta, tenen una pila d’anys. Quan jo estudiava ens deien que les nuclears funcionarien 25 anys. Ara hi ha qui té coll avall que duren quaranta anys i hi ha algun boig que diu cinquanta. Això posa el país en situació risc. Un país petit com Catalunya, amb tres reactors… Al País Valencià hi ha Cofrents i al Nord n’hi ha més… Tenim un problema gros i la gent no n’és conscient. Allò que va passar a Fukushima pot passar a qualsevol central, també a les nostres.

Tornem a l’energia eòlica. Durant molt de temps es va dir que era dolenta perquè matava ocells i feia malbé el paisatge.
—Als parcs eòlics on hi ha corredors migratoris d’ocells s’instal·len radars per parar les màquines quan s’acosten estols d’ocells. Els primers interessats perquè no hi hagi mortaldats són els que promouen aquesta energia. Les coses no es fan de qualsevol manera. Bona part de l’oposició eòlica s’ha camuflat amb raons de paisatge. Per a mi aquesta no ha estat la raó de fons, sinó que l’oposició ha existit per la manera com s’han promocionat aquests parcs eòlics. S’ha fet amb empreses foranes, que se n’enduen els beneficis. Això canviaria radicalment si s’hi fes participar la gent, en aquests projectes. Aquí es podria fer una llei, com es va fer a Dinamarca, que qualsevol projecte eòlic ha de tenir la participació de la gent del territori. Això faria que el sentissin seu.

Aquest rebuig ha frenat el creixement d’aquesta energia?
—I tant! Aquí podríem tenir molts megawatts i en tenim 1.200, mentre a Espanya n’hi ha 20.000. Aquest rebuig, a part d’això que comenteu, també té una història. Jo havia sentit dir al president Pujol, en un discurs a Sant Pere de Ribes, a mitjan anys vuitanta, quan s’inaugurava una instal·lació solar tèrmica: ‘No podem tornar als molins de vent, el futur són les tèrmiques i les nuclears.’ Això ho va dir textualment. Aquesta era la seva visió.

I de la biomassa, què en penseu?
—A determinades comarques és una font d’energia a considerar perquè tenim molt bosc. De fet, s’utilitza. Hi ha una paperera a Besalú, un lloc envoltat de bosc pertot arreu, molt innovadora, que en aquests moments és neutre en CO₂. Ara, a Barcelona no té cap sentit portar-hi biomassa de fora. També és absurd de veure pobles del Pirineu que cremen gasoil, quan tenen bosc a l’abast, molts comunals.

No tenim pas temps de parlar de com l’ús de les energies fòssils perjudica molts països. Recordo el cas de Nigèria, on Shell ha fet una autèntica devastació.
—Aquí hi ha hagut la paradoxa que gent que s’oposa a les renovables per criteris estètics no s’adona de les implicacions ambientals, ecològiques i socials de l’ús dels combustibles fòssils. Esparveren les condicions amb què s’extreu aquesta energia i com es tracta a les comunitats que viuen en aquests territoris. Mentre no diem res de tot això, en canvi ens fixem que un molí de vent fa lleig: això és una mica de cinisme. Una multitud de militants ecologistes del tercer món han deixat la vida fent oposició a l’explotació energètica. L’economia extractiva és transformar els sistemes naturals en diners, a còpia d’arrasar-ho tot.

Malgrat tot, hi veieu un canvi?
—Crec que sí. Quan vam inaugurar el primer molí de vent a Vilopriu, que era una màquina petita, vam dir: ‘Algun dia l’eòlica superarà la nuclear.’ I això en alguns moments, a l’estat espanyol, ja passa.

Anem molt endarrerits?
—Vivim d’una ficció que vam crear a la transició que pagarem molt cara, no únicament amb energia.

Per fer tots aquests canvis, la independència és una oportunitat gairebé única?
—Sí.

Però hi ha una esquerra que no pensa així.
—Ja he dit al principi què pensava d’aquesta esquerra. La democràcia del segle XXI s’ha de reinventar, no pot ser només representativa. Hi ha d’haver contrapoders socials que la facin viva. Està bé que tinguem el parlament, però és massa fàcil de manipular des dels poders fàctics, vaja, ja ho hem viscut…. Calen solucions imaginatives. Un dels pocs que han pensat en tot això és Abdul·là Öcallan, el líder kurd empresonat. En el ‘Manifest per una civilització democràtica’ fa unes anàlisis brutals. És el que s’aplica a Rojava.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]