Encarnación Roca (Barcelona, 1944) és la magistrada que va fer caure la pilota a la banda del no a l’estat d’alarma decretat pel govern de Pedro Sánchez el març de l’any passat per a limitar la mobilitat de la ciutadania en les mesures contra la pandèmia. Després de molts dies de discussió entre els onze magistrats del Tribunal Constitucional, Roca va desempatar en la deliberació sobre si havien de donar la raó parcialment a Vox i el seu recurs contra l’aplicació d’aquell primer estat d’alarma. La fractura d’ara agreuja una crisi interna que el tribunal no ha pogut contenir, i que ha acabat esclatant amb l’arribada dels recursos dels dirigents independentistes. I ha confirmat el viratge d’Encarnación Roca, vice-presidenta del tribunal i referent fins ara de l’anomenat “sector progressista”, en una crossa del sector més afí a la dreta espanyola en els afers polítics més espinosos.

El revés a l’estat d’alarma ha fet mal a la Moncloa. I encara més quan Roca va esbombar al plenari del TC que havia rebut pressions de l’ex-vice-presidenta espanyola Carmen Calvo perquè canviés el seu vot en la resolució del recurs de Vox, segons que va informar la cadena SER. Un dels seus els havia traït, en una sentència d’un alt voltatge polític que va tenir transferències de magistrats d’un sector a un altre. Perquè Andrés Ollero, considerat afí al PP i membre de l’Opus Dei, es va arrenglerar amb els magistrats discrepants, tot afirmant que l’aplicació de l’estat d’alarma i la limitació del dret de mobilitat s’havia aplicat correctament.

Estat d’excepció

Però Encarnación Roca va sumar el seu vot al de Pedro González Trevijano (autor de la ponència), d’Alfredo Montoya, de Santiago Martínez Vares, de Ricardo Enríquez i d’Antonio Narváez, i va fer possible aquest revés polític contra el govern de Sánchez. No sabem quins arguments va adduir, perquè el TC ha publicat en primer lloc, com de costum, la decisió, i ha deixat la sentència per a més endavant. I mentrestant l’ha filtrada al mitjà de comunicació que li ha interessat, en aquest cas, a El Mundo. Segons el diari, aquesta majoria del TC retreu al govern espanyol haver aplicat l’estat d’alarma i no l’estat d’excepció per una limitació de drets fonamentals com la del primer confinament; perquè a la pràctica, segons que diuen, fou una suspensió de drets fonamentals, i això tan sols es pot fer amb un estat d’excepció.

És a dir, diuen a Sánchez que si volia fer allò que va fer, havia d’haver aplicat l’estat d’excepció. Segons la llei del 1981 que ho regula, l’estat d’excepció preveu mesures més dures, com ara la detenció de persones per a preservar l’ordre públic. En canvi, segons la mateixa llei, l’estat d’alarma limita drets, com el de circulació, però no els suspèn, i és pensat per a diversos supòsits, inclosa la gestió d’epidèmies o de crisis sanitàries. L’estat d’alarma es pot aplicar amb un decret aprovat pel consell de ministres, que després ha de validar el congrés per a poder-ne renovar la vigència. L’estat d’excepció ha de ser autoritzat prèviament pel congrés, però tan bon punt s’aprova permet, segons els supòsits, que “l’autoritat governativa” suspengui drets, que faci escorcolls en domicilis, detencions, intervenció de comunicacions, de transports…

Nombrosos juristes i experts en dret constitucional, com ara el professor i ex-lletrat del TC Joaquín Urías, s’han posat les mans al cap per aquesta interpretació, segons la qual Sánchez havia hagut d’aplicar l’estat d’excepció per al confinament. “Una sentència política d’un tribunal caducat”, diu Urías. I Encarnación Roca l’ha subscrit, amb el mandat caducat i culminant un viratge que semblava impensable quan el congrés, el 2012, la designà magistrada del TC, a proposta del Parlament de Catalunya i amb el suport de CiU i PSC. Tenia l’etiqueta de progressista.

Tanmateix, al cap de poc temps d’haver pres possessió del càrrec, va començar a fer pinya amb la majoria conservadora en les decisions més delicades; com ara el 2013, quan va prendre posició a favor de la “imparcialitat” del president d’aleshores, Francisco Pérez de los Cobos (germà de Diego), malgrat el fet d’haver militat al PP i haver-ho volgut amagar. I el 2014 fou un dels magistrats que va admetre els recursos d’urgència del govern de Rajoy per a invalidar el 9-N. Això va fer que el claustre de la Universitat de Girona votés si li mantenia la distinció de doctora honoris causa; la votació fou en favor de mantenir-la-hi, i encara avui la té.

Arrenglerada amb el sector dur contra l’independentisme

I d’ençà del 2017, que fou designada vice-presidenta, s’ha anat arrenglerant sistemàticament amb la majoria dita conservadora del ple del TC en tots els recursos que havien anat presentant els presoners polítics, primer contra la presó preventiva i la vulneració de drets polítics i recentment contra els recursos d’oposició a la sentència del Suprem. Alguns dels advocats dels presos dubtaven si Roca s’afegiria al vot discrepant de l’aval a la sentència contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez que subscriurien els magistrats Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer. Però no: Xiol i Balaguer es van quedar sols dient que la sentència per sedició era desproporcionada, i que en el cas concret dels dirigents de la societat civil era “una ingerència en el dret de reunió, amb un efecte descoratjador que amenaça d’empobrir la nostra democràcia”. Roca no ho comparteix, i es va adherir a la sentència de la majoria que avala la condemna a nou anys de presó per a cadascun.

La seva imparcialitat ja era discutida. Perquè havia expressat opinions públiques sobre el procés, el novembre del 2018, en una entrevista a RNE. Hi deia que “el problema de Catalunya no és legal, sinó polític” i que hi ha “un problema de convivència”. Però afegia una cosa. Es referia a la “desobediència”, un dels delictes de què s’acusava una bona part dels encausats, donant-la per feta. “No és democràcia –deia–; la minoria pot introduir les seves modificacions, els seus suggeriments, dins el joc polític del parlament.” I reblava: “Jo crec que la desobediència només és justificable en un sistema dictatorial.”

Aquell mateix any, Roca rebia un guardó per la seva dilatada carrera en la judicatura. Concretament el premi Pelayo, dotat amb 30.000 euros. Entre els membres del jurat que l’hi va concedir hi havia la magistrada de la sala penal del Suprem, Ana Ferrer, un de les integrants del tribunal que un any més tard jutjava i condemnava els presos polítics. I també hi havia Consuelo Madrigal, un de les fiscals del Suprem que en va exercir l’acusació. Un vincle clar amb una de les parts en litigi.

La batalla interna

Aquest arrenglerament ha estat paral·lel a la batalla desfermada entre sectors de magistrats, que s’ha traduït en filtracions d’esborranys de sentència i l’acceptació de recusacions. Enguany s’ha desencadenat una dinàmica tòxica entre els membres del tribunal. Les topades i els cops baixos entre els sectors del TC enfrontats han anat pujant d’intensitat. La dimissió del magistrat Fernando Valdés quan el Suprem el va processar per violència masclista l’octubre del 2020 va desfermar la batalla. Perquè el sector anomenat progressista del TC ho va percebre com una maniobra del sector anomenat conservador, que recuperava pes dins el ple del tribunal, just quan començaven a arribar els recursos dels presoners polítics.

Ja feia mesos que sovintejaven els vots particulars, discrepants, de Valdés en recursos dels presoners previs a la sentència; uns vots que s’afegien als de Juan Antonio Xiol i de María Luisa Balaguer. Tanmateix, la dimissió de Valdés va coincidir pràcticament amb la recusació –per la defensa de Puigdemont– d’Antonio Narváez, del sector conservador, arran d’unes declaracions que havia fet el 2017 en què comparava el procés amb el 23-F. El sector “progressista”, encapçalat per Cándido Conde-Pumpido, va veure l’oportunitat de tornar el cop i va pressionar perquè s’apartés Narváez de la deliberació dels recursos dels presos. Ho feia amb el pretext de mantenir la cara neta quan el cas arribés a Estrasburg, però, de fet, d’aquesta manera recuperava posicions en el ple.

Ara, el cas Narváez va esclatar a Conde-Pumpido, quan el sector conservador va esbombar als mitjans afins unes declaracions que havia fet la tardor del 2017, en què criticava els dirigents del procés. I també es va haver d’apartar de les deliberacions. En aquest reequilibri, el paper d’Encarnación Roca ha estat fonamental, perquè ha mantingut reduït a dos el nombre de vots particulars, que són or a l’hora de recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Aquest és el viratge de Roca, que va començar la trajectòria al TC amb la benedicció del parlament; que havia rebut la Creu de Sant Jordi de la mà del president Pujol el 2003; que fou la primera dona magistrada de la sala civil del Suprem… Encarnación Roca, la vice-presidenta del TC amb el mandat caducat, blinda ara el tribunal com a ariet judicial de la dreta espanyola. I alguns dels alumnes de dret civil que va tenir no reconeixen la professora d’aleshores en la magistrada d’avui.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.